Un partit marginal

Dijous, l’endemà del «dia històric», vaig trobar un conegut que feia temps que no veia. Barceloní. Vam xerrar una mica i, en un moment determinat, li vaig demanar si estava content per allò del Barça. Li va canviar la cara: diu que és afeccionat al futbol, però que no pot suportar el Barça. Se’m va escapar: «Que ets del PP?» Em va semblar que es tornava a enfadar: «Què té a veure una cosa amb l’altra? Que no podem separar la política del futbol?» Vaig callar, vam passar breument a un altre tema per desbloquejar la conversa i que no acabés així, de punta, i ens vam acomiadar. No li vaig demanar disculpes –tot i que la meva pregunta improvisada i ingènua pot considerar-se ofensiva, segons com– perquè em va semblar que, efectivament, devia ser votant del PP i que justament per això li havia molestat que ho descobrís en una conversa de tres minuts.

Per dins, tanmateix, li vaig donar una mica la raó, perquè en efecte hi ha moltes excepcions. Aquí et pots trobar fins i tot gent del Madrid que és independentista –per a mi és un misteri irresoluble, però el fet és que existeix. Ara, sí que em sembla incontrovertible que, a Barcelona, els del PP que són alhora antibarcelonistes arriben a uns percentatges molt superiors als que els pertocarien –i, amb una majoria encara més gran, anticatalanistes o directament anticatalans: contra la llengua i contra el fet diferencial que vagi més enllà del folklore regional.

La prova la vam tenir ahir mateix, en una crònica del diari sobre un míting del PP a Barcelona:

Les crides als catalans a confiar en el PP per combatre la crisi econòmica i la “crisi de valors” de la qual responsabilitzen Zapatero es feien just mentre els carrers de Barcelona bullien de culerisme i catalanitat, amb l’arribada triomfal dels guanyadors de la Champions. Tant Mayor com Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho, María Dolores de Cospedal o el mateix Rajoy –a través d’un telegrama llegit a l’inici del míting– van fer contínues felicitacions al Barça i van reclamar l’espanyolitat de la seva victòria. Alguns dels presents a l’acte també lluïen ensenyes del Barça, però es constatava certa incomoditat de bona part del públic, que es va posar de manifest amb alguns xiulets i amb el fet que els més grans aplaudiments se sentissin quan Mayor va dir que entre els assistents “n’hi ha d’altres equips”. [...] Les crides a la llibertat d’elecció d’idioma i contra la imposició del català també van ser constants. Mayor proposa més promoció per a l’espanyol. (Avui, 29 maig 2009).

En quin altre partit polític pot passar (a Barcelona estant) una cosa com aquesta? En cap més. Potser en el dels pallassos, certament, que són en molts aspectes com els del PP però una mica més extremats –només una mica, no us penséssiu; ja veureu com el PP creixerà amb la davallada d’aquests que venien a «regenerar la vida política» de Catalunya.

Et vénen calfreds, quan penses que aquesta gent té majoria absoluta al País Valencià, quan veus que s’alternen al poder a les Illes o quan saps que de manera alternativa amb el PSOE controlen tot l’Estat, que inclou Catalunya –i els nostres diners, i la internacionalitat de la nostra llengua, i, mentre no ens espavilem, el nostre futur.

(La foto de la nena i el nen emmanillats, per als qui no sabeu de què va, correspon a una cínica campanya recent del PP, que va voler denunciar d’aquesta manera goebbelsiana que els infants catalans no són lliures de triar la llengua. I no volien dir que no poden parlar en català amb moltíssima gent, ni poden llegir moltes coses en català, ni gairebé mirar la tele o anar al cine en català, ni tenir videojocs en català, ni còmics en català, ni ser atesos en català en molts indrets..., no, volien fer veure que no se’ls deixa aprendre espanyol!!)

Tenir cura de tres o quatre coses

A mesura que passa el temps i el cos comença també a passar comptes, has d’incorporar a la vida noves rutines. O sigui, per exemple, has de començar a beure aigua de manera regular, si no ho feies, per evitar aquells problemes del ronyó. Has d’acostumar-te a no menjar tal cosa i tal altra, per evitar les dallonses... o els dallonses. Has de recordar que per aplegar una cosa del terra, sobretot si pesa una mica, no t’has d’acotar sinó que t’has de posar a la gatzoneta* perquè si no pateix l’esquena. Has de...

Algunes d’aquestes obligacions que vas adquirint són petits esclavatges que et limiten l’autonomia –posant per cas, allò de beure aigua fa que hagis de tenir previst on i quan la podràs desbeure–, però si t’ho prens amb esportivitat i, sobretot, si t’ho fas teu, si ho harmonitzes amb tu mateix, tens molt de guanyat. Has d’aconseguir que esdevinguin rutines: tenir cura de la salut, llavors, és estar pendent de tres o quatre coses i prou. Però si no, si cada nou mandat del cos te’l prens com una obligació onerosa i no aconsegueixes assimilar-la com quan et poses el pijama cada nit o com quan et raspalles les dents, al cap d’una o dues obligacions d’aquestes se t’enfonsa el món i ja et sembla que tot és a punt de petar.


* Qüestió de llengua. M’he volgut assegurar que es deia així, he escrit «gatzoneta» a la finestra del DIEC i m’ha eixit: «No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.» Ho he provat amb la «condició de cerca: Acabada per» i, ara sí, m’ha sortit: «a la gatzoneta loc. adv. [LC] Arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons.» O sigui, per trobar gatzoneta al diccionari has de saber que, tot i que forma part del lèxic comú del català (això és el que vol dir LC) és part d’una locució adverbial. Igual com per trobar inrevés o benentès has de saber que formen part de les expressions a l’inrevés i amb el benentès. I així n’hi ha unes quantes més. Mentrestant, és clar, el corrector de Word em subratllava la paraula gatzoneta; no volia ser més iequista que el IEC. (Us imagineu com de difícil seria que per trobar marduix al diccionari haguessis de saber que forma part de la dita «et conec herbeta que et dius marduix»? Com per penjar-se, oi?)

Afegitó de l’octubre del 2009. Em recorden un altre exemple similar, de gom a gom. Gom no és al diccionari oficial. De manera que si no has sentit mai aquesta expressió i trobes, per exemple, que un indret «és ple de gom a gom» i no saps què vol dir, no t’oblidis d’escriure tota la locució «de gom a gom» a la finestreta, perquè si no et dirà que no existeix. I si sents que tal lloc «s’ha omplert de gom a gom», has de saber que tampoc no trobaràs aquesta expressió a la lletra O, de omplir, sinó, com deia, a la lletra D, de de gom a gom.

Està ben pensat, com a entreteniment. Encara sort que els catalans ja naixem ensenyats i totes aquestes coses no les hem de mirar als diccionaris. Però, i els nouvinguts? Re, que els bombin.


Afegitó del desembre 2011. Havia tornat a denunciar aquest fet al bloc i resulta que la deficiència ja estava esmenada. Allà explico com ha anat la cosa.

Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Diu l’Ajuntament de Barcelona que els ritmes dels semàfors estan calculats per facilitar el trànsit dels autobusos. No m’ho crec. Això podria ser si els autobusos no haguessin de fer parades. Però com que, és curiós, fan parades per recollir gent o perquè en baixi altra gent, llavors resulta que els autobusos, en molts recorreguts, troben una majoria dels semàfors sempre en vermell.

Un exemple. El 27 (Espanya-Roquetes), entre Tarradellas-Borrell i Vallcarca-Agramunt, ensopega amb 21 semàfors, que anomenarem d’una manera convencional: Urgell, Villarroel, Casanova, Santaló, Muntaner, Aribau, Tuset, Balmes, Via Augusta, Marià Cubí, Prat, Madrazo, Carolines, Guillem Tell, Gran de Gràcia, Josepets, Pérez Galdós, Dalt, Maignon, Ballester, Agramunt. Escric amb negreta els semàfors que l’autobús agafa necessàriament en vermell perquè té una parada just abans i per tant perd l’ona verda (són semàfors que van coordinats amb els anteriors), i escric amb cursiva els semàfors que agafa en vermell i que agafaria igualment en vermell si fos un cotxe normal i no fes parades. Els altres, en lletra rodona (normal), tant els pot agafar en vermell com en verd. Això vol dir que l’autobús topa amb un mínim de 7 semàfors vermells pel fet de ser autobús i amb un mínim de 6 semàfors vermells més pel fet d’anar per on va. Cal comptar que cada llum vermell comporta de mitjana 45 segons de retard (en el recorregut indicat hi ha dos semàfors del període més llarg possible: 75-80 segons). 13 semàfors de 21 són el 62% dels semàfors (i gairebé nou minuts de retard extra en un recorregut de menys de tres quilòmetres).

Jo entenc que tot allò que no sigui baixar del 50% en la xifra indicada vol dir penalitzar l’autobús. Si vas amb cotxe pel mateix recorregut, enxampes segur 6 semàfors en vermell (29%), però potser cap més. És a dir, el ritme dels semàfors afavoreix en aquest cas el recorregut de l’autobús, però no el ritme de l’autobús i, per tant, no afavoreix els autobusos que fan aquest recorregut.

En el cas del 27 (i el 32, el 22, el 28, el 87 i el 92), hi ha un coll d’ampolla que requereix un mínim de cinc minuts per travessar-lo, que és la plaça Lesseps. El 27 i el 32 tenen un altre aturall previ (quatre-sis minuts més), que és quan travessen la Diagonal: fins a cinc semàfors, sovint tots vermells, entre la parada de Buenos Aires-Villarroel i la següent, a Travessera-Muntaner (deunidó la separació entre les dues, ja que hi som).

Senyors de TMB, en el primer cas (Lesseps) resoldre el problema és una qüestió de seure i pensar-hi una estoneta, perquè és ben senzill. En el cas de la Diagonal hi ha més complicacions, però no costaria tant de dissenyar una ona verda per a l’autobús entre les dues parades esmentades o de redissenyar el recorregut d’aquestes dues línies.

(Tornant a Lesseps: un dia tindrem un disgust, perquè hi ha un semàfor del carril bus que es posa verd després que s’hagi ficat vermell el dels cotxes que hi van en paral·lel. Això ha d’estar estudiat per força: que no s’adonen que els vianants que esperen a creuar el carrer, quan veuen que els cotxes s’aturen, comencen a passar i poden no advertir l’autobús que arriba accelerat perquè el període seu de pas és molt breu?)

El 27 no és una excepció. Dels recorreguts que conec més bé, en una bona part (6, 7, 11, 14, 15, 16, 17, 20, 22, 28, 30, 32, 41, 59, 68) se’n podrien fer anàlisis molt similars. Cal exceptuar d’aquesta regla general els trams d’algunes d’aquestes línies que transcorren per determinades vies de l’Eixample les ones semafòriques de les quals sí que estan adaptades al ritme dels autobusos (Balmes, Muntaner, Aribau, Llúria, Gran Via, València, Mallorca i determinats sectors d’alguns altres carrers). O sigui, en línies com la 9, 33, 34, 37, 63, 64, 67, 78, 109, que també conec més o menys bé, les aturades diguem-ne penalitzadores són menys freqüents.


Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

El cas sagnant de Johan Cruyff

Continuem al món del futbol. (Sento algú que crida: «Sembla mentida!, no deies que te’n desmarcaves? Si no pares!» Les coses són així. I de tota manera, avui només és futbol de manera col·lateral, avui és el Barça com a símbol o com a realitat social i també sociolingüística.) Copio Espinàs, per rematar una idea que l’altre dia tocava només de passada:

«Yo no habla el lenguo catalán»

He tingut l’oportunitat de conèixer bastantes persones que, d’origen estranger, parlen un català molt correcte. Sovint més correcte que el català dels qui han nascut aquí i l’han sentit sempre.

No és una qüestió d’intel·ligència, naturalment, és una qüestió de voluntat. No crec que pel fet de saber molts idiomes s’hagi de ser més intel·ligent que qui només coneix el propi. Hi ha catalans –i francesos, i italians– que dominen perfectament l’anglès i que no són intel·lectualment unes llumeneres. I, al contrari, uns hermètics monolingües tenen un cervell que funciona perfectament.

El que em costa més d’entendre és que una figura que fa anys i panys que viu a Catalunya, que està tan lligada al barcelonisme futbolístic, que parla diverses llengües, no digui mai ni una sola paraula en català. Em refereixo a l’antic jugador i entrenador del Barça, el senyor Cruyff.

Fa més de 10 anys ja que un soci del club li va enviar una carta, redactada en holandès i amb traducció al català –un lector me’n va fer arribar les dues versions– en la qual li deia que seria molt interessant que les persones més estimades i admirades per la joventut “fossin models públic de la integració lingüística al nostre país”.

Aleshores ja feia 13 anys que Cruyff estava vinculat al Barça, i ara ja en deu fer 25. Són molts anys, 25, per no haver-se decidit a dir “bon dia” o “moltes gràcies”. L’autor de la carta recordava a l’entrenador la pressió que durant la guerra va exercir Alemanya sobre Holanda, però que tot i això hauria estat molt estrany que un entrenador no parlés en holandès amb els seus jugadors.

Ha passat el temps, molt de temps, i Cruyff s’ha arrelat a Catalunya i s’ha mantingut encastellat en el castellà –excusin el joc de paraules–, com veiem a cada moment, ara que el Barça ha estat tan d’actualitat. Fet curiós, perquè hauria d’adoptar una posició favorable als idiomes menys poderosos, com ho és el seu, el neerlandès.

No crec que sigui un cas extrem d’incapacitat lingüística, perquè si volia que els seus jugadors fossin “polivalents”, també ell hauria d’haver destijat la polivalència idiomàtica. Si no m’equivoco, l’única vegada que li he sentit parlar català va ser en un espot publicitari antitabac.

I si després de tants anys parlant un castellà tan pintoresc, ¿no seria bonic sentir-lo, també, usant un català acruyffat? (Josep Maria Espinàs, El Periódico, 13 maig 2009)

El FC Barcelona no té ni ha tingut mai, em sembla, una política d’empresa que sigui clara, desacomplexada, directa, pel que fa a la llengua dels seus treballadors, per no parlar d’altres qüestions identitàries no exclusivament folklòriques. En això no ha canviat res de substancial en l’era Guardiola, tret de la persona de l’entrenador. Que deunidó, certament, però aquest factor em fa l’efecte que tornarà a canviar quan vagin mal dades. O algú pensa que el dia que Guardiola faci figa –i si voleu m’apunto a un «tant de bo no sigui mai!»– no se cercarà un altre entrenador d’un altre tipus que pugui ser un revulsiu, encara que parli en suahili? O sigui, ara hi ha en Pep Guardiola, que ho fa d’una manera fantàstica en tots els aspectes i que no sols parla català, sinó que fa de català proactiu a tot arreu on va, però em penso que és la persona, no l’exigència del càrrec. (Parèntesi: he sentit un renom de l’equip actual que m’ha fet gràcia i que trobo ben original: la Guardiola Mecànica.)

La prova que no hi ha exigència és que els jugadors continuen com sempre pel que fa a la llengua quan parlen com a jugadors del Barça (a casa seva que facin el que vulguin). El Barça no els ha dit ni ara ni mai que, com a part de la seva feina, han de dur posat, a més de la samarreta blaugrana, el xip del català, que l’han d’aprendre i des del primer dia. I és per això que és possible que gent formada a la Masia o gent que és al Barça de fa anys i panys siguin gairebé incapaços de dir “bon dia”, com recorda Espinàs. I que a més de vegades ho justifiquin amb argumentaris propis de partits ultres. Senzillament, ningú no els ha dit, podent fer-ho, que allò formava part de les seves obligacions com a treballadors d’una institució que se suposa que és més que un club, igual com les persones que treballen en moltes altres empreses, organitzacions o entitats públiques i privades tenen altres obligacions substancials o col·laterals com a part de la feina que han de fer, com a marca de la casa.

Les aventures de Langdon

Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»

(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)

Escriu Tree:

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.

(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)

Estrena d’estat

Tot i que ja fa setmanes que no em miro el futbol, avui és el primer dia oficial, després d’haver-me ficat dissabte públicament i voluntària dins l’armari dels que «no volen saber».

Em demano: serà molt dur?, tindré síndrome d'abstinència?, hi haurà temes alternatius de conversa amb els amics, majoritàriament futbolers?, sobreviurà la convivència a casa meva?

Però em sembla, tal com ho veig ara, que la nova situació té com a mínim quatre avantatges:

A. Si guanya el Barça me n’alegraré, com tothom, tot i que em sabrà una miqueta de greu per l’Athletic, pobres, que també tenen el seu mèrit.
B. Si perd el Barça, tot això que m’hauré estalviat, perquè el disgust serà fort.
C. En qualsevol cas, no me n’aniré a dormir, tens i desvetllat, a les dotze de la nit, sinó abans (és clar que és probable que no aconsegueixi adormir-me, per l’ambient general, o que em desperti a les dotze pels petards, si ja dormia, en cas que es produeixi A).
D. En comptes de mirar-me el partit, faré després de sopar un bon pas endavant en la lectura del llibre de Fabrice d’Almeida sobre els fonaments del nazisme, High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). Un llibre definitiu per a qui fins ara s’havia demanat sempre com podia ser possible que un desgraciat com Hitler arribés fins a on va arribar.

He acabat la passió

...futbolera. Efectivament, Miquel de Palol i jo sembla que ens vam equivocar –i que em disculpi un altre cop, si li arriba això, de posar-m’hi a l’ombra, jo que no sóc ningú– però almenys els més lúcids que hi hagi dins el món del futbol m’hauran de reconèixer que podria haver passat perfectament el contrari. És a dir, podria haver passat que el Barça hagués tingut un mal dia al camp del Madrid, com n’ha tingut d’altres al llarg de l’any, podria haver passat que l’àrbitre vagi jugar* un paper més decisiu en algun altre partit, el Barça podria haver perdut amb el Chelsea, i ara estaríem parlant d’una altra cosa. De la mateixa cosa de la qual parlava Palol –i jo copiant-lo, i està bé això de tenir un bloc, perquè pots passejar en públic de bracet amb algú conegut i ell sense saber-ho. El meu desengany del futbol és més profund i ara, just ara que sembla que tot va de cara, és el moment d’explicar-ho. (Ho haig de fer avui, sense esperar al final de tot de la temporada, no fos cas que el Barça encara perdés els partits que manquen i llavors s’interpretés la meva posició com un abandonament per despit. No, és més seriós i per això ho entomo quan sembla que totes ens estan a punt de pondre.)

Sergi Pàmies: «La lliga de futbol no és un congrés de pensadors i els cementiris són plens de paios que van desafiar un altre a un duel a trenc d’alba, van caminar les cinc passes reglamentàries i quan es van girar van descobrir que el rival només n’havia fet quatre i havia tingut temps d’apuntar, de disparar i de posar fi a tanta bestiesa protocol·lària.» (La Vanguardia 3 maig 2009).

Doncs és això. En el futbol, i especialment dins l’Estat espanyol, hi ha injustícies a milers, és una estructura iniqua, començant pel començament, per aquell disseny d’un Real Madrid triomfant, disseny franquista, hitlerià, estalinista, sense el qual no s’entendria cap dels seus èxits posteriors, ni el Madrid actual, ni el respecte que encara li tenen a Europa (com s’explica, si no, la Pilota d’Or a Cannavaro de fa dos anys, per davant de Ronaldinho, de Puyol, de Fàbregas, de Torres, d'Henry?). El Madrid no ha tingut de pagar res pel seu pecat d’origen. Fins i tot el PP ha hagut de desmarcar-se algun cop de Franco, ni que fos a mitja veu, però el Madrid re de re, conserva les seves lligues i els seus trofeus europeus tacats de trampa i de dictadura i en parla com si fossin bons, com si no hi hagués res a dir. Doncs jo crido: això és immoral! I cal repetir-ho sempre, quan ells se’n vanten no podem fer com si plogués. Si es vol oblidar, si es vol tornar a començar, cal que hi hagi renúncia als avantatges adquirits i petició pública de disculpes.

I després de les injustícies, en el futbol encara hi ha un percentatge molt alt d’atzar, i jo això tampoc no ho accepto, igual com no jugo a rifes, tot i que en aquest punt sóc conscient que l’argumentació que faré no és tan sòlida. Diu Cruyff: «En l’esport, en el 90% dels casos hi ha justícia.» (Les claus de Johan Cruyff, El Periódico, 4 maig 2009). No, el percentatge que adjudica el profeta al triomf de la justícia és molt optimista pel que fa al futbol, n’hi ha prou de recordar el Madrid gasiu de tants anys i les poquíssimes lligues que li han arrabassat el Barça, el València, l’Athletic i la resta. N’hi ha prou de pensar en el Madrid miserable d’aquest mateix any i l’avantatge escadusser –fins ara, i tota la segona volta patint– que li ha agafat un Barça estratosfèric.

I encara que fos veritat que en l’esport la justícia triomfa en el 90% dels casos, jo tampoc en tindria prou amb un 90% de justícia global. Perquè el 10% d’injustícia es pot repetir cada any i tocar-te a tu, tocar al Barça, tocar als catalans, com ens ha passat gairebé sempre fins ara. Perquè també parlem d’això, del fet que el Barça és més que un club vist des d’Espanya, i ponent enllà tothom fa els possibles perquè el Barça no se’n surti, mentre que el Madrid és «un mito nacional» al qual tothom encensa i passa la mà per l’esquena quan fa visita a «provincias» –les excepcions són l’Athletic, l’Atlético, Osasuna i para de comptar. Ara potser canviaran les dinàmiques, diuen, la història està posant les coses a puesto, diuen, tot serà diferent, diuen... però per a mi em penso que ja és massa tard. I doncs, quan serem independents en tornem a parlar. Mentrestant és un joc de cartes marcades, un eixidiu d’altres frustracions. I mentrestant, no suporto el Puyol, el Bojan, l’Iniesta, el Xavi, el Piqué! –quina enorme decepció!– i companyia abraçant els «compañeros de la selección», no em sé empassar que l’Eto'o, el Messi o el mateix Iniesta, i altres, no diguin ni una sola paraula en català –ni el Cruyff, encara més sagnant, després de trenta anys!– i que el Messi encara vagi dient que la seva hermanita se’n va haver d’anar de Catalunya perquè plorava si li parlaven en la nostra llengua, no puc sofrir els del Barça, amb el president al capdavant, com fan l’aleta al rei d’Espanya, al Mendoza de torn, al Villar, a tota aquella gentola. Com si tot plegat fos un joc, una cosa esportiva i prou, un entreteniment per a la xurma perquè no ens fixem en què ens enganyen de debò. No: per a ells no és un joc i per a molts culés tampoc no és només un joc. Jo em creia que el Barça és (era?) més que un club, amb tot el que això comporta(va).

Se m’ha acabat l’èpica i «he vist la llum» (The Blues Brothers, 1980). La llum de la raó. He vist com un Barça infinitament superior enguany podia haver llençat tota la feina a l’aigüera. Vaig comprendre-ho amb claredat absoluta en el moment en què el Barça tenia deu punts d’avantatge. El dia de l’Espanyol, quan encara anaven empatats, me’n vaig anar del partit emprenyat. Eren els de sempre, nens multimilionaris malcriats que es pensen que quan els roti poden jugar amb la nostra dignitat i amb la nostra paciència! I no passa res perquè ells continuaran cobrant! I si les coses al final no van bé la culpa serà de l’entrenador! I a mi ja em fitxarà un altre equip per una bona pasta! En resum: el Barça podia perdre aquesta lliga!!

I llavors em vaig dir, racional com sóc sempre que no em deixo portar pels sentiments i l’èpica –o sigui, mai, o sempre, o no sé quan, perquè tot això que dic també és indubtablement emotiu i èpic–, que allò no ho podia acceptar. I vaig comprendre que no em seria possible mai més –i això vés a saber, és clar, però és com ho veig ara– vibrar com havia vibrat el primer any de Cruyff jugador –que va ser quan m’hi vaig enganxar, abans el futbol no em deia res–, en temps de Cruyff entrenador fins que vam anar a parar a les recidives vaques sagrades, en temps del primer Rijkaard, i enguany, des del novembre fins fa unes setmanes, amb en Guardiola. Ara estic com si hagués traspassat la porta aquella de l’avern: «Lasciate ogni speranza».

O sigui, el que he vist clar que no podia ser era que el futbol, tan irracional i aleatori com és, m’afectés tant, que em fos una mena de síndrome perversa i, en els moments àlgids, fins i tot inhibidora d’altres referents realment importants. I com que no hi he sabut trobar mai el punt del mig, com que no sé prendre-m’ho a la fresca, plego.

I he pensat que ara és el moment de desmarcar-me’n, quan el Barça de Guardiola ja ha fet història encara que no guanyi la Copa d’Europa ni la lliga espanyola ni re. Si ho deixo per a més endavant m’arrisco a no poder fer-ho, perquè marxar si perd el Barça seria covard. Ara sí: adéu, irracionalitat. És clar que desitjaré sempre que guanyi el Barça i que el Madrid baixi a segona, i és clar que em continuaran agradant els acudits sobre futbol i que m’emprenyaré quan les injustícies siguin molt flagrants, però m’ho agafaré amb filosofia, com una feta sociopolítica més, i no patiré de manera irracional com tantes vegades fins ara, i en canvi m’entretindré, quan juguin a futbol, amb tantes altres coses que se’m posaran més bé.

* Qüestió de llengua. Manllevo aquesta forma verbal, «vagi jugar» en comptes de l'«hagués jugat» que seria normal en l'actualitat («haguera jugat» en la conjugació valenciana), de Lluïsa Forrellad, que la fa dir a algun dels seus personatges de Foc latent. Crec que no havia vist mai en escrits moderns aquesta forma (present de subjuntiu d’anar + infinitiu del verb conjugat) com a substitutiva del plusquamperfet de subjuntiu (imperfet de subjuntiu d’haver + participi del verb conjugat) fins que no he llegit aquesta obra magna de la literatura catalana. El IEC anomena des de fa poc aquesta forma verbal passat de subjuntiu (abans pretèrit perfet perifràstic de subjuntiu).

Afegitó de l'octubre del 2009:
Cap al final (pàgina 306) de la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia, trobo això: «...encara que després ho vagi pagar tan car». Vagi + infinitiu en comptes de hagués + participi. Abans d’aquesta pàgina no he detectat cap més exemple. Potser no m’hi he fixat prou, perquè no m’ho esperava pas. Després sí, un altre: «...el fet que ell vagi deixar la gerència és el que ha provocat aquesta situació» (p. 317). Alcàntara (1944) és de Puig-reig, però viu a Terrassa des de mitjan anys 60. Forrellad és de Sabadell. S'ha conservat només al Vallès Occidental?

Del vagi + infinitiu en parlaven Badia i Margarit (Gramática catalana, Madrid 1962) i Alarcos Llorach (El sistema verbal del català, Oxford 1976). Coromines l’utilitzava (vegeu, per exemple, Entre dos llenguatges, 1976-77), segons reporta Sebastià Mariner, professor de la Universitat Complutense de Madrid, en el seu treball «Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual», publicat sense data a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

«Castellanisme radical»

Em pareix tan clar i tan ben argumentat el que el dia de Sant Jordi explicava Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, que hui només copie.

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com l’anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

(Levante-EMV, 23 abril 2009)

Govern lladre de Madrid

No ho dic com els italians, que plou i la gent s’exclama: «Governo ladro!» No, jo ho dic de debò. L’Agència Tributària espanyola vol robar-me 300 (tres-cents) euros, 50.000 peles. Aviat és dit. Ara, com que tenen mala consciència, si pago de seguida llavors em fan una rebaixa i només em roben 225 euros (37.500 pessetes).

La raó és que en la darrera liquidació trimestral del 2008 el meu gestor i jo mateix ens vam oblidar de sumar-hi l’esfereïdora quantitat de 7,80 euros! (1.300 pessetes). Error que es va arreglar en la liquidació següent, un cop advertit. Però fora de termini. I ara que hi ha crisi diu el gestor que a Madrid són insadollables i no tenen sentit de la proporció. Que ara, amb la crisi, són inflexibles... amb els pobres desgraciats als quals ens ve molt d’aquí 300 euros de més o de menys.

Que què penso fer? No pagar, recórrer fins al final. Encara que al final segurament em tocarà pagar. Però primer és la dignitat, primer és dir-los, en tots els recursos que calgui fer d’ara endavant, que són uns uns ditsllargs, uns saltejadors de pobres, uns ocells de rapinya, uns escurabosses, uns depredadors, uns bandits. Diu el gestor que això durarà tres anys, però que m’ho farà de franc perquè ell també té ganes de dir-los la veritat amb tota la boca. Ja us ho aniré explicant.

Espanyaportes!