«D’acord que cal adoptar UNA llengua literària amb UN sistema gramatical; tots hem adoptat aquesta llengua i aquest sistema, però això no significa que tots els aspectes del sistema tinguin una única solució. El castellà no pateix gens pel fet que un escrigui
tuviera i un altre
tuviese. [...] Els suïssos no sols s’esforcen molt poc a parlar l’alemany literari (fora quan s’han de fer entendre dels no suïssos) sinó que en el periòdic i en el llibre usen prou mots i formes regionals; i el belga diu
septante en lloc de
soixante-dix; i els escriptors francesos actuals estan lluny de respectar la rigidesa dels preceptistes; i l’anglès té multitud d’idiotismes que no el preocupen gaire... [...] Tenim la llengua literària i la gramàtica unificades fins allà on és necessària la unificació. El que no és necessari és el que [es propugna] amb el nom de “concentració unitarista”. [...] La dita “concentració unitarista” a ultrança ni és convenient ni viable.»
(Francesc de B. Moll, «Cap d’Any Raixa 1961», a
L’home per la paraula, Editorial Moll, Palma de Mallorca 1974)
