Però n’hi ha una que no em sonava de res, La gentil Marta, amb una història d’allò més original, i he pensat a copiar-vos-la, per si a algú li fa gràcia o coneix alguna Marta a qui poder-la regalar o fins i tot cantar amb l’entonació festiva o greu que requereix cada passatge (si és que algú en sap la música, esclar; al cançoner hi ha el pentagrama, però no sé com reproduir-lo aquí de manera que es vegi prou bé):
A l’ombra d’un taronger,
o lay la, langueridá,s’está la gentil Marta.
De la porta en lo llindar,
soleta ’s pentinava,
ab una pinteta d’or,
y escarpidor de plata.
Ja’n passavan tres galans,
tots trés l’han saludada;
–Ay Marteta, vols venir,
si vols veni’ ab nosaltres.
–Ab vosaltres be hi vindré,
si’n portéu las guitarras.
–Guitarras portém tots trés,
totas trés enflocadas.
La una enflocada d’or,
y l’altre ab flochs de plata;
l’altre, que es del or mes fi,
sols un cop l’hem tocada.
Si tu vens, la sonarém
un altre cop encare. –
Ja se’n van vora del mar,
ran á ran de la platxa;
ja l’agafan per un brás,
en barca l’han posada,
y de tant i tant ballá,
la barca s’es girada;
de tots ningú n’ha pres mal,
sinó la gentil Marta.
–Ay Marta, Déu te perdó,
Déu t’hagi perdonada;
quant tos pares ho sabrán
farán tocar las campanas;
las campanas de la Séu,
las del Rosé, y del Carme.
–No’m diguéu Déu te perdó,
que no so morta encare.
Pels indrets específics que la lletra esmenta al final, podria ser una cançó pròpia de Manresa, i potser encara coneguda allà per algú? Però des de Manresa anaven al mar? O bé hi havia una església del Roser a Barcelona, que no conec?
Sí, ara em confirmen que a Barcelona hi ha també una església del Roser, una del Carme i una seu, que és la catedral. I hi ha mar, esclar.
