És com si ens prohibissin pronunciar els-top o els-pin o elS-porting o els-tatu quo, que és, em sembla, com hauríem de pronunciar –o almenys com podríem pronunciar– aquests mots o aquestes expressions mentre no es modifiquin els substantius stop o spin i companyia o no s’adapti, si és que s’ha d’adaptar, la locució llatina statu quo. I el Sporting (de Gijón) suposo que no s’adaptarà mai. Però per què hem de dir leS-porting i no podem dir elS-porting? Què ens ho impedeix?
Entenc que als espanyols els sigui difícil pronunciar elstop..., però els catalans em sembla que no tenim cap ni una dificultat per fer-ho.
No passa res per modificar la grafia de stop, com no ha passat res amb spot, status, stand, sprint, stalinista, stress o slogan, que han passat no fa gaire a ser espot, estatus, estand, esprint, estalinista, estrès i eslògan en els nostres diccionaris. I moltes altres paraules. Hi ha una tradició ininterrompuda, ja des de les primeres adaptacions del llatí, que la majoria de mots que començaven per s seguida de determinades consonants (com studium, sponsus, status, etc.) es van adaptar fins arribar a estudi, espòs, estat, etc.
Però aleshores, per què no es fa en tots els casos en què hom pensi que el mot requereix una vocal de reforç o epentètica i concretament la e? Per què cal prescriure que davant la essa líquida s’ha d’apostrofar? Seria menys català, realment, que davant Smith escrivissim sempre el o la –el Smith, la Smith– i que cadascú pronunciés el Smith com li vingués de gust? Vull dir, seria menys català que uns diguessin leS-mith i altres elS-mith?
I a més, resulta que si aquests mots començats amb essa líquida són femenins, llavors no s’apostrofen, com passa per exemple amb schola cantorum i passava fins fa poc amb scooter (havíem d’escriure la scooter), o snob si parlàvem d’una dona (havíem d’escriure la snob; en canvi, en el masculí, l’snob), tot i que molta gent digués laescooter i laesnob –amb una e potser més fluixa. Ja sé que ara s’escriu l’escúter i l’esnob (ell i ella), els esmento només com a exemples. I és que això mateix –el que passa amb els femenins– parla a favor de no donar per fet que hi hagi d'haver una vocal epentètica tampoc en els masculins –i encara menys que aquesta hagi de ser una e. Perquè si aquesta vocal de suport «ha de ser la a de l'article femení precedent», tal com diu la normativa, però alguns parlants (la majoria?), com acabem de veure, hi inclouen una e fluixa entremig influïts per la tendència de molts altres mots i/o per la norma sobre els mots començats per essa líquida, vol dir, em sembla, que també es pot inculcar als parlants que stop i altres no han de portar una vocal epentètica. Tret del cas que estiguem a punt d'afegir-li una e inicial gràfica, però llavors ja seria hora de fer-ho, no?, que fa molt temps que stop es belluga.
D'altra banda, tots sabem que schola –i altres–, si es catalanitzés, passaria a ser escola –o eschola, si volguéssim mantenir el mot com a culte–, per influència de l'altra escola que ja grafiem així des de fa segles. Llavors, quin sentit té que en aquest cas i en els altres femenins fem escriure a la gent la schola i no l'schola, que és com en realitat ho pronuncia?
Ja sé que segurament no m'explico prou bé, però el que vull assenyalar és aquesta paradoxa: si creiem que els mots començats per essa líquida ja duen, amagada, una vocal de suport inicial i aquesta vocal, per tendència general o per influència de la norma, és la e, per què no apostrofem l'article en tots els casos, masculins i femenins? O bé, com jo proposo, per què no deixem d'apostrofar-los tots... fins que no adquireixin en la grafia aquella e ara amagada?
Perquè després, davant tots aquests mots amb la famosa essa líquida inicial, no s’ha d’apostrofar la preposició de: de stop, de statu quo, de schola cantorum. Ja sé que és perquè aquí –tornem-hi– la e de l'article de fa de vocal epentètica (de reforç), però... visca la claredat i la senzillesa de les normes.
Per mi, doncs, aquesta apostrofació és una complicació innecessària en l’ortografia de la llengua. O escrivim estop i estaf i espin i Esmith i Esporting o no hauríem d’apostrofar l'article. Per què no l'hauríem d’apostrofar? Senzillament, perquè són paraules que no comencen amb vocal i perquè la majoria de la gent no sap què és exactament –ni aproximadament– una essa líquida ni una vocal epentètica. Ni sap si Schindler i Schmidt i Schmauss i schola cantorum i streaming i Scala i Stanford i Skype s'han d'apostrofar, perquè potser no estem segurs de si els hem de considerar masculins o femenins, o perquè la essa inicial va seguida de dues o més consonants. Com pot saber la gent que aquests mots són com stop, staff, Smith, Stendhal i Spielberg o no? O sigui, com pot saber per què unes sí i altres no?
En fi: hem d’aprendre totes les possibilitats de «essa líquida» que hi ha en tots els idiomes, una per una? O bé la essa líquida és una essa seguida d’«una consonant» i prou, com diuen els manuals? Però si són dues consonants, com en alguns dels exemples que acabem de veure, què passa, ja no és essa líquida? Llavors què fem amb streaming? S’ha d’apostrofar o no? I com sabem que aquell mot és masculí o femení, si és el primer cop que ens el trobem?
Ja ho dic, si un dia stop es converteix en estop, llavors d’acord, ens haurem d’acostumar a afegir aquesta e- al davant de la paraula i a pronunciar l’estop. Però mentrestant, per què? Què ens obliga a fer-ho així? Per què el IEC, les gramàtiques i els manuals ens manen apostrofar aquestes esses líquides inicials? Voleu dir que no és servilisme o mimetisme respecte a alguna llengua veïna?
Sobre aquest tema ha parlat, entre d’altres, Joan Costa Carreras, però fa unes propostes diferents de les meves –i segurament més assenyades, perquè en sap molt més que jo.
He escrit sobre altres qüestions relacionades amb l’apòstrof ací i aquí, per si a algú li interessa calfar-se encara més el cap.
(La il·lustració l’he presa del bloc Treballem la llengua i literatura catalanes.)
