Hi ha gent que t’aprecia –tu també te l’estimes– i que tot d’un plegat, justament perquè t’aprecia i vol saber més coses, et fa una pregunta molt personal. Només una. Però és aquella pregunta. La pregunta.
No et molesta que te la facin, però l’has d’avisar: «Pensa que potser no t’agradarà el que et diré. Pensa que segurament no t’ho esperes ni de mi ni de ningú pròxim a tu, i que, quan et contesti i t’ho expliqui, primer empassaràs saliva, després diràs ‘no pot ser’, i finalment ‘que fort’. I tot seguit, si no m’aprecies prou per suportar-ho tot tot tot, potser t’aixecaràs de taula –si som en una taula–, tal vegada amb llàgrimes als ulls, o amb un grandíssim emprenyament –com volent dir: ‘I m’ho havies amagat fins ara, traïdor?’–, i desapareixeràs per sempre.»
Després d’avisar dient tot això, encara afegiràs: «Vols que t’ho digui de debò o continuem com fins ara?»
Llavors la reacció d’aquella gent a aquest darrer advertiment teu i el desenllaç de la conversa dependran de la valentia o la temeritat per enfrontar-se al desconegut que tingui la persona amb qui parles, la que t’ha fet la pregunta compromesa, i la seva capacitat d’entomar imprevistos.
Però ja has dit que no et molesta que et facin preguntes personals, si no és que algú les fa per pura tafaneria insubstancial –que això es veu de seguida.
(La il·lustració, de Rosa Pursals, l’he presa del seu bloc Petite Margueritte)
