Reclutes de l’exèrcit popular al camp de l'Ateneu d’Igualada (foto: Rafael Vilarrubias, 1937)
Tot s’ha de dir. Anar a la guerra, almenys en aquells primers moments a Igualada, no era «defensar la democràcia», ni tan sols «defensar la república». En els primers mesos de guerra feia tot l’efecte que donar peixet a aquella gent era, entre altres coses, anar contra l’alcalde d’Igualada Josep Morera i Miserachs, d’Esquerra Republicana de Catalunya, escollit democràticament i apartat del govern de la ciutat sense eleccions prèvies.
Hi ha el seu testimoni, escrit aleshores i publicat ara fa poc –era inèdit– a la Revista d’Igualada. Terrible testimoni que ha obert els ulls de molta gent i ha ajudat a matisar condemnes i aplaudiments sumaris.
«Dia 20 de juliol [1936], dillunsEtcètera.
»Abans de migdia vénen a l’Ajuntament els individus que componen el Comitè Antifeixista, alguns amb poques maneres, faltats de respecte, [...] volen la total llibertat de l’Ajuntament, no els ho consento, m’hi oposo, refuso formar part del Comitè de cap manera i no puc cedir l’Ajuntament perquè depèn del poble en general i no haig de cedir sinó a un nou organisme igual, o sota pena de destitució.
»Disposen, ordenen, manen amb les facultats que diuen que tenen, com un veritable govern de la ciutat, i també van i vénen individus que diuen que són o seran milícies que volen formar.»
Morera, de facto, va ser rellevat de les seves funcions polítiques pel «comitè antifeixista». Antifeixista ho era, sens dubte, però també antidemocràtic. Els extrems es tocaven. Hi va haver a Igualada uns mesos de caos i de terror. El «terror roig» destruí l’adjectiu «democràtic» durant molts mesos, llargs, de la guerra.
I doncs, no presentar-se per anar a la guerra no volia dir necessàriament ser un «facciós», com es deia aleshores.
És clar que tot plegat segurament no hauria passat si els anomenats «nacionals» –o sigui, els militars facciosos, facciosos sense cometes– no haguessin fet un pronunciament militar, no s’haguessin revoltat contra el govern legalment constituït i no haguessin posat en marxa la màquina infernal de la guerra. Van fer el mateix els anarquistes, sí, però els militars i companyia ho van fer abans i, en fer-ho, van obrir la capsa de Pandora, la caixa dels trons.
Els feixistes –mantindré en aquest article les denominacions de l’època– van estar després durant quaranta anys, tota la dictadura, assenyalant els crims dels rojos com a desencadenants de la seva «croada» beneïda pels bisbes –tret del primat català Vidal i Barraquer, que per aquest motiu va ser condemnat pel «molt catòlic» Franco a morir a l’exili–, però no podran negar mai que tots aquells crims dels rojos es van produir després de l’aixecament militar, no pas abans.
Els facciosos –i els seus hereus, que es neguen a condemnar allò– ens continuaran dient sempre que els assassinats que hi havia durant la república ja eren d’ells sols una guerra i que la revolució roja hauria tingut lloc exactament igual, amb colpistes o sense colpistes. No són capaços de distingir –no volen– entre el que és una guerra i el que és una situació de violència social. Hi ha hagut molts altres moments de violència, disbauxa, terrorisme i assassinats indiscriminats al nostre país, i també a Espanya –força recentment, ja que hi som–, i la gent no ha decidit tirar pel dret i declarar la guerra.
Abans del pronunciamiento es cometien crims per totes bandes: de pistolers n’hi havia dels dos colors. Tothom de la meva generació recorda José Calvo Sotelo i poca gent sap qui era José Castillo –no ens en van dir res. I van ser pelats tots dos Josés el mateix dia, abans d’esclatar la guerra: un pels uns, l’altre pels altres. És veritat: abans de la guerra hi havia terrorisme als carrers. Però n’hi havia tant d’una banda com de l’altra, i no anaven gaire desequilibrades.
Portada de la revista republicana Ahora, 14 juliol 1936, amb les fotografies de Castillo (esquerra) i Calvo Sotelo (dreta)
Els facciosos no podran negar mai que quan hi ha un conflicte sagnant, la responsabilitat principal és de qui diu «Declarem la guerra!», i tot seguit engega el primer tret.
(Un exemple –polèmic, sens dubte–: és fàcil fer recaure en els líders occidentals que van cedir tantes coses a Hitler al final dels anys trenta –Renània, Àustria, Sudets txecs– tota la responsabilitat del que va succeir després. Però jo almenys reconec a Chamberlain i companyia un mèrit que no els podrà prendre ningú: ells no van fer guerra fins que no va ser atacat a foc i a sang un dels seus aliats –res a veure amb les «annexions» esmentades. I això per mi és molt important, decisiu, a l’hora d’establir responsabilitats històriques: qui ha començat. Aquest punt clau és, molts cops, el que dóna i treu raó històrica. Si els futurs aliats haguessin atacat Alemanya abans d’hora, com diu tanta gent que havien d’haver fet, Hitler s’hauria carregat de raons per a la seva guerra i hauria tingut probablement uns quants països més al seu costat, o almenys neutrals, que li reconeixerien una certa legitimitat pel fet d’haver estat atacat abans.)
La guerra espanyola del 36-39 –o del 36-75, segons com– la van començar els militars. Ells són, sens dubte, els primers i principals responsables de l’espiral sanguinós que es va desfermar a partir d’aquell moment.
Ara bé, això no lleva ni un bri de responsabilitat als autors dels crims comesos a les rereguardes del front de guerra.
I en el cas que comentem, la rereguarda suposadament republicana, a Igualada, va començar com deia per rellevar de facto, sense cap mena de consulta popular, l’alcalde republicà de l’ajuntament.
Morera i Miserachs era un home de pau i mirava de ser alcalde de tothom.
És en bona part per fets com aquest, repetits en tants indrets de Catalunya, que els republicans van perdre la guerra. No pas perquè el general Franco fos un gran estrateg, ni pels bombardejos alemanys i italians.
Conec una família de Barcelona que els van bombardejar casa seva l’any 38, els van matar un fill i van ferir de gravetat la mare, i, tot i això, van expressar el desig –no fatalista, sinó sincer– que «guanyés Franco d’una vegada, els proveís de pa, fes fora els indesitjables de la ciutat i s’acabés el malson de la guerra». Textual.
A cal Picapedrer deien el mateix: «No a la guerra.» I després: «Mai més una guerra.»
Cal anar amb molt de compte, doncs, a l’hora de jutjar les reaccions i els resultats que provoca una guerra, perquè molts cops la gent fa coses del tot inesperades. I no en tenen la culpa, no en són responsables, actuen sota una pressió inaguantable.
Perquè, tornem-hi, els primers mesos de caos i violència, almenys a Igualada, havien fet que força gent es decantés anímicament cap a l’altre costat o almenys posés entre parèntesis les idees que podia tenir fins llavors; gent que potser era inicialment imparcial. Devien pensar allò que diu la facècia: «Déu, guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me’n cuido jo.»
Hi va haver molta gent a Catalunya –més de la que després ha estat capaç de reconèixer-ho, moltes famílies d’una suposada trajectòria democràtica immaculada, de la qual ningú no dubta ara– que volia que guanyessin els «nacionals» senzillament perquè no sabia ni qui eren ni com eren: el que no volia de cap manera era que guanyessin els que tenia més a la vora, que considerava uns salvatges. Dels altres se suposava que, si més no, portarien una mica d’ordre.
L’ordre i la pau dels cementiris, van portar, tal com es va veure de seguida.
Sí, molts, especialment aquí, es van penedir de la tria el mateix mes de gener del 39, quan l’exèrcit franquista entrà a Igualada, primer, i dies després a Barcelona. Resultava que de terror, efectivament, n’hi havia a les dues bandes i que l’única diferència era que el dels nacionals no havien tingut ocasió de tastar-lo.
Era el «terror blanc», proclamat obertament des dels primers dies per alguns dels seus responsables:
“Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado.” (General Emilio Mola, ordre a l’exèrcit, 19 de juliol del 1936)
“Serán pasadas por las armas, sin formación de causa, las directivas de las organizaciones marxistas o comunistas que en el pueblo existan, y en el caso de no darse con tales directivas, serán ejecutados un número igual de afiliados, arbitrariamente elegidos.” (General Gonzalo Queipo de Llano, ban militar del 24 de juliol del 1936)
“¿Qué haré? Pues imponer un durísimo castigo para callar a esos idiotas congéneres de Azaña. Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo callen de un tiro. O me lo traigan a mí, que yo se lo pegaré [...] Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso, también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombre de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará.” (General Gonzalo Queipo de Llano, declaracions a Radio Sevilla)
La repressió franquista, doncs, va ser preparada, volguda i beneïda, s’exercia sota l’autoritat de l’estat i continuà en temps de pau. Mentre que el «terror roig» de durant la guerra era teòricament obra d’«incontrolats» –incontrolats davant els quals molts cops els responsables polítics van preferir mirar cap a una altra banda, tot s’ha de dir. Però em sembla que no hi va haver dirigents republicans que manessin públicament, en un ban o a la ràdio, eliminar els homes de l’altra banda –a la rereguarda, vull dir– i violar les dones.
Això que escric aquí, doncs, i el que escriuré en el segon capítol d’aquesta minisèrie, no és cap mena de justificació del franquisme ni de la guerra –espero, de veritat, que ningú pugui pensar això, tot i que sé que em fico en un vesper. Al contrari, és un intent de matisar coses, de dir que no tot és blanc i negre, és mirar de posar-se en el context i entendre com va ser que tanta gent –hi torno, molts més que no sembla– es van sentir empesos per les circumstàncies a bascular cap a l’altra banda.
Un cop acabada la guerra, a poc a poc es van anar posant a lloc les coses i les persones, i molts dels que havien esperat amb candeletes els militars facciosos començaren a protestar o a conspirar contra ells. I altres van estar encantats de la vida durant quaranta anys.
Llavors sí, llavors la gent va anar triant si volia estar d’una banda o de l’altra, o enmig. «Enmig» volia dir ser facciós, perquè en una dictadura qui no es mulla, almenys privadament, és còmplice. No còmplice de la guerra, però sí còmplice de tot el que va passar després.
Els facciosos van triomfar i van ser reconeguts i van passejar amb orgull les seves idees antidemocràtiques, i els altres van haver d’esperar quaranta anys per treure el cap –i encara els ho discuteixen determinats poders fàctics que sembla que no han estat afectats per l’anomenada «modélica transición».
Aquest article és, de fet, o vol ser-ho, una reivindicació de la legalitat republicana, trencada per l’exèrcit de Franco i trencada també des del primer dia, com a excusa, pels qui volien fer net de tot el que no els agradava, amb l’eliminació sistemàtica dels suposats «enemics del poble», enemics del poble que, en part, havien estat escollits democràticament pel poble, com l’alcalde d’esquerres de l’ajuntament d’Igualada.
És en aquest context que el fill del picapedrer va decidir no presentar-se a la caserna quan el van cridar perquè s’allistés a l’exèrcit.
* * *
*Us recomano el llibre de José Luis Martín Ramos, La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937 (L’Avenç, Grup RBA 2012)
Continuarà.
