Un dia, fa no gaire, un paio que conec va anar a missa. És d’aquesta gent de mitjana edat, que encara en queden alguns, que va a missa de tant en tant. No hi van per cap obligació, esclar, senzillament els agrada fer-ho.
Aquell dia hi anava tot solet. Normalment va a altres temples, diu, i més sovint a capelles petites, que no hi ha gaire gent. Però aquell dia va decidir entrar allà, hi passava a prop. Feia temps que no hi havia estat.
El nostre pobre home estava aquells dies bastant escanyolit, i com que ja és ossut de mena i a més escoliosieja, no feia gaire bona pinta. Jo sé per què justament aquells dies estava més fotut del compte –no cal fer tantes giragonses–, però he de guardar el secret i no donar gaires més pistes.
Tornem a la història. Aquell –amb prou feines– semovent tot plegat devia fer pena.
I sí. Al final de la missa, el pobre home va seure un moment per agafar una mica d’alè i de ganes de tornar a casa. De sobte va veure una mà fina i rogenca, amb les venes poc marcades, una maneta quasi morada de minúsculs sangtraïts, una mà que li introduïa un bitllet, o dos –bitllets vull dir diners, euros–, plegats en persiana, entre els seus dits.
Sorprès, es va girar i va veure una dona força gran, força més gran que el nostre protagonista, gairebé li podria doblar l’edat, que li feia cara de compassió i li deia: “Una ajuda, segur que li anirà bé.” El desconcert del nostre protagonista era tan gran que no li venien les paraules, devia fer cara de gran sorpresa. La dona va repetir xiuxiuejant, com la primera vegada: “Una ajuda, hem de fer el que podem pels altres.” El nostre home va poder dir: “No ho entenc, què vol dir?” La dona encara va insistir una tercera vegada amb paraules similars i aquell instant de pròrroga va servir perquè l’home tingués finalment una resposta més adequada. Va deixar delicadament el bitllet o bitllets doblegats sobre la mà de la dona, que la tenia estesa perquè encara feia un gest com d’explicar a aquell home desconcertat el motiu, el perquè de la seva acció bondadosa, i li va dir: “No, dona, no, moltíssimes gràcies, quedi-s’ho, ja m’espavilaré, de debò.”
Quan m’ho explicava, vaig pensar que la reacció final seva va ser prou encertada tenint en compte el factor sorpresa. Devia deixar en ella –una senyora senzilla, em deia l’amic, vestida molt discretament– la petita satisfacció d’haver-ho intentat i d’haver provocat, segur, un bon sentiment en aquell home desgraciat, el qual deuria tornar a casa –si és que tenia casa, pobre senyor– pensant que hi havia motius per ser feliç, ni que fos un dia.
Però també vaig pensar que hauria estat una millor sortida acceptar el donatiu fent cara de gran agraïment, amb lluïssor d’ulls, esperar discretament que la bona dona sortís de l’església, dipositar llavors aquells diners, pocs o molts, sense mirar-se’ls, dins la guardiola dels pobres que hi ha a totes les esglésies, i anar-se’n tot seguit cap a casa.
La dona, possiblement sense gaires quartos –la gent que no té res sol ser la més generososa–, encara hauria estat més contenta de la seva bona acció.
(La imatge és un fragment d’un dibuix de Rubén Morales)
