d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.
En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.
Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!
Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.
Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!
Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.
(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)
Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.
(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)
