Apostrofar davant noms de lletra

Torno a aquesta qüestió de manera recurrent perquè em té fascinat.

Si acceptem la norma fabriana de no apostrofar en alguns casos (els noms de les lletres, la una, tal), no hauríem de ser conseqüents?

Ser conseqüents, per mi, és no apostrofar quan l’apostrofació comporta possibilitat de confusió, que era la raó que donava Fabra* per establir aquestes excepcions.

*Davant de les altres vocals (precedides o no de h), hom escriu l’, llevat en els casos (rars) en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] són les dotze o la una, la host del rei d’Aragó, la ira que tenia..., la e i la o, així com la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.). (Gramàtica catalana, 1933, p. 28 [facsímil del IEC, 2006]; la negreta és meva)

Doncs no som conseqüents. I aquest “no ser conseqüents” ens abraça a tothom –a mi no en els escrits personals, o procuro que no–, perquè a l’hora de la veritat qui més qui menys apostrofa noms de lletres, per exemple davant sigles o davant abreviatures lletrejades, fins i tot abreviatures d’una sola lletra, una vocal! (O davant la conjunció “i”!)

Per exemple:

- escrivim (o s’escriu, en general) “l’A-2” o “la A-2”? (i ja no diguem “l’AP-2”);
- escrivim “la illa” o “l’illa”? (recordo que Fabra establia les excepcions i a continuació hi posava uns punts suspensius o un “etc.” o un “i semblants”; tothom es limita a repetir “la una, la ira, la host” [els exemples de Fabra] i ningú gosa posar-ne cap ni un més; no us hi heu fixat?);
- escrivim sense apostrofar l’article davant d’alguna altra paraula amb prefix a- (sigui adversatiu o no), que no siguin asimetria i anormalitat (textualment els exemples de Fabra) i no gaires més?

I, a més a més, a l’hora d’escriure totes aquestes suposades excepcions a la norma, si les escrivíssim d’acord amb la norma general –que és el que jo faria, justament per evitar les incoherències i els dubtes–, no hi hauria cap confusió. Si escrivim “l’ira” o “l’illa” sabem a què ens referim: en l’escriptura no hi ha possibilitat de confondre’s.

I el més graciós és que, encara que escriguem “la una”, almenys a la Catalunya central una bona part de parlants continuarem dient “l’una” si no és que parlem de manera afectada o volem assegurar que ens entenen. “L’una”: tal com ho podríem escriure si no fos perquè confonem oralitat amb escriptura (?) i les barregem sense adonar-nos-en. Hem anat repetint la fórmula de Fabra durant un segle fent un bisbe amb totes les gramàtiques.**

Si no, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no m’ha explicat mai ningú, i mira que sóc pesat amb aquest tema.

Hi torno. Si hi ha possibilitats de confusió és en la parla, no en l’escriptura. I en la parla hi pot haver possibilitats de confusió no sols en l’apostrofació de l’article femení, sinó també en el masculí, o amb la preposició de, o amb al o amb del, o amb les sinalefes i altres fusions vocàliques. I no sols davant el prefix a-, sinó davant altres prefixos. La parla ho resol... parlant més a poc a poc i separant elements: separant articles, afixos, compostos, paraules...

En resum. Si fem cas de Fabra, fem-li cas, però fem-li cas sempre. I si no, ens carreguem aquesta norma absurda.

Ací teniu més teoria i normes esparses sobre la qüestió.

------
** Del que em queixo sobretot no és del que digués Fabra, que devia tenir les seves raons, sinó que després s’ha anat repetint acríticament el mateix, el mateix, el mateix, amb exactament els mateixos exemples...

Reptes publicitaris (15): «Nice to sweet you»

Ja deu fer un any, o segurament més, que vaig rebre això:

«He pensat que potser aquest [repte] t’agradaria. La marca de xocolata Lindt ha tret una sèrie de rajoles de xocolata anomenada Hello que té com a lema: “Hello, nice to sweet you.” En castellà, ni ho han traduït. A veure si hi trobes una solució.»

Il·lustració de Glòria Fort per a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Hi vaig pensar una estona i no em va sortir res.* Tampoc al cap d’uns dies, que m’ho vaig tornar a mirar. Després va quedar desat en un racó. Ara ho he vist de nou, hi he pegat voltes i se m’han acudit unes quantes possibilitats. (Cap, però, tan bona com l’anglesa, que em sembla fantàstica. També van fer anar, no sé si durant pocs dies perquè n’he trobat molt poques referències, una variant o un afegitó que deia: «Pleased to eat you».)

1. La primera opció que proposo segueix més o menys l’esquema de l’original:

Hello. Més content que un gos amb un dolç.

Però té dos problemes: a) sempre hi haurà algú que pensarà que s’hi anuncien aliments per a animals; b) a la clientela podria no agradar-li ser comparada amb un animal, encara que l’expressió sigui força coneguda i aplicada habitualment a persones.

Hi podríem introduir una variant, per saltar-nos els dos problemes esmentats, però la solució perd força (i tal vegada espanta pel que suggereix de quantitat de sucre que pot contenir):

Hello. Més dolç que un gínjol.

2. Podríem anar llavors a un altre esquema, apartant-nos ja de la base original (i perdent per tant potència evocadora), per evitar aquests problemes d’identificació amb el públic destinatari:

Hello. Per dolços anys.

O bé, encara més senzill (però també més fluix):

Per molts Hellos (de xocolata).

Però també, i aquesta sí que m’agrada més:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

3. I finalment podríem trencar del tot les regles i aprofitar expressions nostres donant joc a les diverses accepcions de les paraules utilitzades. Per exemple, aquesta breu conversa:

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

O sense conversa:

Hello, tant de gust, és un plaer.

O bé, substituir alguna paraula però de manera que continuï sent-hi, com feia el text original:

Bon dia i bon Hello.

I també, (m)és clar:

Bon Hello i bona hora.

O, ja per acabar, una conversa desenfadada:

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

(Perquè no se sap mai, de vegades l’empresa que t’ha contractat s’agafa a propostes esbojarrades que tu havies fet gairebé per jugar o per, a contrario, defensar la bondat o almenys la tolerabilitat d’alguna de les anteriors.)

Llavors, les propostes finalistes podrien ser, ordenades de més conservadora a més trencadora:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

I de moment això. Si hi ha més propostes ja les afegiré.

* Normalment, ja ho deveu saber, són feines que no et permeten ni aquesta estona de rumiar-hi. De manera que tot aquest article no serveix per a gaire res pràctic, sinó simplement per fer exercici, musculatura. És a dir, el mateix que la majoria dels altres d’aquesta sèrie, en la qual, em penso que ja ho he dit, no pretenc jutjar ningú.

Article escrit sense utilitzar, em sembla, cap masculí plural omnicomprensiu. També ho faig per exercici. Espero que aquesta condició no hagi dificultat la lectura.

* * *

L’amic Rafel M. i G. (Horta de València, 1967) em diu (i em dóna permís per publicar-ho):

Llegint el teu bloc i les tribulacions que passes amb “Hello, nice to sweet you”, m’ha vingut al cap una frase d’un joc familiar de cartes, la mona.

Una de les frases acaba així: Carai, que dolcet!

La frase sencera és:

Sota, s’empina la bóta,
no en deixa ni gota,
carai, que dolcet!

Açò es va dient mentre es peguen palmellades (fluixes o fortes, segons sigues d’animal) a la mà de la persona que ha perdut (s’ha quedat amb la mona (la sota d’oros) mentre que els altres jugadors han emparellat totes les cartes i s’han quedat sense cartes).

Si vera en un dolç (xocolate, pastisset, etc.) la frase següent:

HELLO!
Carai que dolcet!

no se’m faria estrany.

(El Hello sí que el trobaria estrany, però si penses que una volta espanyolitzats, ara toca anglicitzar-nos, doncs mira, què hi farem...)

M’agrada haver rescatat açò de Rafel perquè no n’he trobat referències en cap més lloc. De manera que arrepleguem ací un nou tresor de la nostra cultura popular.

Perles (154): Ridiculitzar el llenguatge no sexista

«Procuro cridar l’atenció de tant en tant perquè a mi em passa al revés del que se sol dir: hi ha molts textos que m’expulsen quan durant tres-centes pàgines s’usa “acollits” sense cap “acollides”.* [...] Es tracta de deixar un espai per a la imaginació en el qual es vegi les dones. No és el mateix dir uns desconeguts que uns desconeguts i unes desconegudes. Inevitablement les veus. No cal que ho diguis tota l’estona, hi ha moltes fórmules. Sempre es va per la via de ridiculitzar el llenguatge no sexista o per la via del frau: apel·lant a l’economia del llenguatge, però el masculí genèric de vegades obliga a precisions que no són gens econòmiques. És un terreny de la societat que està en tensió i és normal que el llenguatge també ho estigui. I amb aquesta tensió cal treballar.»

(Belén Gopegui, entrevistada per Javier Rodríguez Marcos, Babelia, El País, 3 gener 2015)

* L’original deia aquí «se usa el nosotros sin un nosotras». Com que en català l’exemple textual no funciona m’he hagut d’inventar una traducció, però amb el canvi perdem la primera persona i, amb això, una raó afegida a l’«expulsió» que explica l’autora que sent. Justament mirant de minimitzar la pèrdua ho he traduït a partir de l’antònim d’expulsió.

Tòpics desemmascarats (30): «Lo que importa es..., la lengua es secundaria»

(Avui copio.)

A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria (Pablo Iglesias).

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l’afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (“para todos”), que és “atendre”.
b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és “atendre en català, èuscar, gallec o castellà”.

Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?

(Extret d’un article de Ferran Suay publicat a La Veu del País Valencià, 21 gener 2015)

I vull fer notar explícitament que si bé ja és el segon article del VF sobre el Sr. Iglesias en pocs dies –i ja ho deixo–, tots dos són exclusivament per la qüestió de la llengua, no pas per altres amb les quals segurament ens posaríem d’acord de seguida. Però les ambigüitats són molestes.

Què va passar amb els Escons insubmisos?

Escons insubmisos va ser una bona idea? Per mi valia la pena provar-ho, no en vaig tenir dubte.

(També ho he de dir: el nom no m’agradava. Però no volia parlar d’això, sinó de la peripècia.)

El problema és que un partit polític sense ideologia és un oxímoron: al final, té una ideologia, o transcendeix cap enfora una estratègia, un programa, unes prioritats, que són les dels qui porten la gestió diària del partit. És inevitable. I llavors et pot semblar bé allò si combregues amb aquella ideologia de facto, amb aquella estratègia i amb aquelles prioritats, però si no... Ets només un vot, si vols mirar de canviar aquella deriva concreta cap a una altra estratègia que et faci més el pes.

Les coses són com són, el món funciona així.

Havíem intentat blindar uns principis bàsics en uns estatuts, i en fer-ho vam entendre que a ningú se li acudiria qüestionar aquesta filosofia bàsica: no fer política de partits ni pactes amb ningú que no defensés exactament el mateix que nosaltres –per evitar etiquetes partidistes–; que ningú de nosaltres no visqués de la política; retornar a la societat els diners que es poguessin obtenir de qualsevol eventual càrrec electe, i reduir tota l’activitat del partit a la reivindicació principal: aconseguir una representació muda dels ciutadans que fins llavors no votaven, deixar els escons buits.

Fet aquest manifest previ fundacional, ja no calia decidir res més, almenys fins que no s’aconseguís l’objectiu mínim marcat. No calia fer ni reunions, si no eren per repartir feina de cara a la propaganda casolana que havíem de continuar fent tant com poguéssim. Només calia recollir adhesions a la causa.

Em semblava que això tan bàsic no ho qüestionaria mai ningú, com deia. Estava convençut que els que ens van votar en alguna elecció prèvia era això el que votaven, i no altres eventualitats, altres possibilitats, i per tant els havíem de ser fidels. Pensàvem que si algú volia fer altres propostes, hi havia camp per córrer fora d’Escons insubmisos: no costava tant crear un partit.

No va ser així. Els gestors que aviat van agafar les regnes del moviment –segona generació– van plantejar de seguida canvis d’aquella filosofia de fons que he descrit. Jo, llavors, ja me n’havia desmarcat una mica: em semblava desencertat fins i tot que es fessin «assemblees decisòries». Perquè de seguida hi va haver qui va interpretar, en efecte, que qui manava a Escons insubmisos era aquella assemblea, un òrgan que es reunia de tant en tant per decidir coses al marge dels votants que havien fet confiança a Ei fins aleshores.

Es va interpretar tot seguit que qüestionar el que decidia «l’assemblea» era antidemocràtic. Com que tocar el dos no era antidemocràtic, vaig dir llavors a l’esmentada «assemblea» que plegava del tot, que no estava d’acord amb aquella manera de fer. Em va semblar que aquells Escons insubmisos ja no eren els meus. Ni, dit de passada, els mateixos Ei que havien votat fins aleshores uns quants milers de persones de tot Catalunya, basant-se en uns principis inamovibles.

Per mi, hi torno, no calia decidir res ni fer assemblees, ni reduïdes ni de cap tipus: no hi havia militància, ni quotes, ni res. El plantejament mateix era inviable. L’única assemblea teòricament possible d’Escons insubmisos hauria de ser la que es convoqués a través de la web i cridés tots els (virtuals) votants d’Escons insubmisos –és a dir, a tothom, a tot el món– i donés a tothom els mateixos drets de veu i vot i les mateixes possibilitats d’expressar aquests drets. Si teníem en compte, per exemple, que ens havia votat gent gran que potser ni sabien el que era internet, la mateixa convocatòria virtual –adreçada a qui?, com garanties que allò arribava a tots els votants?, qui els avisava que hi havia una pàgina a la xarxa que convocava a una reunió?, etc.– era un oxímoron.

És justament per aquesta inviabilitat –hi havíem pensat– que ja de bon començament havíem fet un manifest que recollís totes les possibles eventualitats que es poguessin produir almenys fins al moment d’aconseguir un escó al Parlament de Catalunya, o fins i tot al Congreso de los Diputados d’Espanya.

Llavors, per mi, només calia treballar de valent, sobretot abans de cada una de les eleccions.

En les primeres cinc o sis eleccions a les quals vam concórrer, no vam deixar de créixer. Poc o molt, però creixíem. A les darreres eleccions en què vaig participar activament, Escons insubmisos va tenir vots en la immensa majoria de pobles de Catalunya: potser només un o dos vots, però la llavor ja estava sembrada arreu.

Poc temps després de la meva baixa –és una manera de dir–, qui havia fundat i registrat el nom «Escons insubmisos» com a partit polític va decidir encara de manera més dràstica, a causa dels canvis de filosofia bàsica decidits per «l’assemblea», que aquells nous gestors ja no eren de la seva confiança, i els va impedir l’ús del nom. De manera que ja no podrien utilitzar «Escons insubmisos» com a marca. Més ben dit, ho podien fer, però per presentar-se a les eleccions calia la firma dels fundadors, i els fundadors no pensaven firmar.

Els nous gestors i la seva «assemblea» havien d’optar per aliar-se amb uns altres o bé per crear una nova plataforma –una refundació amb un nom més adequat, segurament més modern– i presentar-se a les eleccions següents amb aquest nom nou. Van triar la primera opció.

I al final, després de moltes assemblees i vaivens i fusions, van decidir mantenir els punts bàsics del programa d’Escons insubmisos fundacional: deixar l’escó buit i destinar el sou a una ONG. Tornaven al Born. (I, per tant, no estava tan mal dissenyat el manifest inicial.) Jo els vaig votar.

I tot i els traumes, han continuat creixent fins avui. S’ha de reconèixer, els he felicitat i ho dic ara públicament. Em pensava que s’enfonsarien i no ha estat així.

La moral d’aquesta història és que si et fiques a la política i tens una mica de preocupació perquè allò no es converteixi en un trampolí al servei d’un ego o de diversos –cosa que passa, malauradament però evidentment, en tots els partits amb representació parlamentària i també en molts partits, moviments i associacions que no tenen aquesta representació– ja pots intentar determinar molt clarament una ideologia, un programa, una estratègia, tot molt ben concretat, de manera que els dirigents siguin només gestors d’allò que està perfectament establert. Ho pots provar, però mai arribaràs a afinar-ho tot de tal manera que no hi hagi possibilitat de fer marxa enrere. No es poden posar portes al camp, és això —i no em sembla malament, que consti.

En qualsevol cas, a partir d’aquell any que vaig tocar el dos, 2004, ja tenia una altra prioritat política, molt concreta i al mateix temps molt utòpica –això és, com sempre.

Fa més de deu anys. Uf.