I cadascú ha continuat fent el que ha volgut.
N’hi ha que són estrictes a aplicar el consell com una norma: no fan servir mai els signes d’interrogació i d’exclamació inicial.
N’hi ha que han decidit que els signes d’interrogació i d’admiració inicial els eren força pràctics i per tant els fan servir sistemàticament.
N’hi ha que fan servir els inicials d’interrogació, però no els d’exclamació.
N’hi ha que els fan servir atenent determinades regles més o menys fixes: si la interrogació o l’exclamació passen d’una ratlla, hi posen el signe; si la interrogació o l’exclamació no comencem amb alguna partícula clarament exclamativa o interrogativa, hi posen el signe; si...
I n’hi ha, com jo, que els fem servir quan ens sembla que calen, simplement quan ens sembla que són útils.
Per exemple, trobo sobrer un signe d’interrogació o d’exclamació que afecta una paraula o dues de tipus crossa, que qui llegeix ja sap perfectament on comença i on acaba. Per exemple aquí, no?
També em semblen sobrers aquests signes a continuació d’un signe de puntuació fort o a començament de paràgraf, si afecten segments molt breus: una paraula, dues, tres, una sentència, una frase feta: Te’n recordes? Català a l’atac! Cames ajudeu-me! Vols dir? No em diguis?!*
No trobo enlloc –i vet aquí la clau d’aquest breu articlet– la raó per la qual una mateixa persona o una mateixa obra hagin de ser coherents en aquest punt. Per què no pots posar el signe d’interrogació inicial quan et sembla que cal, que ajudarà en la lectura, i no posar-lo quan et sembla que no cal?
¿No poden ser aquests signes uns instruments més al servei de qui escriu, uns instruments dels quals se serveix quan pensa que són útils, i si pensa que no li són útils, o que no seran útils a qui llegirà després allò, no se’n serveix i no passa res? Per què se suposa que hem de ser sempre tan coherents en l’ús d’una eina que hauria d'estar al nostre servei, i no al revés?
(Per què hem de ser tan capquadrats?)
El que hem de fer sempre és vigilar, estar a l’aguait, per aconseguir que els nostres missatges arribin al públic amb nitidesa. I aquesta frase que escric ara suposo que més endavant la canviaré, però només se m’ha acudit això, ¡tan pobre!, per comunicar el que volia comunicar.
Gràcies per llegir-me!
* Per què no els dos signes junts, si et sembla que ajuden a copsar la manera com vols expressar aquella idea?
