Ni recordo exactament com anava la cosa, però jo diria que els dies de cada dia no es mirava. Ni el parte, o sigui, el Telediario. Havíem d’estudiar. Potser Cesta y puntos sí?
Llavors el cap de setmana es podia mirar, però hi havia un horari. Ens empassàvem alguna sèrie com Viaje al fondo del mar, Embrujada o Superagente 86. Aquesta m’encantava, sobretot l’agent 66. Alguna peŀlícula de l’oest, normalment de sèrie: Bonanza, Daniel Boone, El Virginiano. Coses així.
Els grans, Galas del sábado, Escala en HiFi i no sé què més. I partits de futbol, que a mi llavors no m’agradaven gens i no entenia com els podien agradar tant. Com ara. Però no he tingut sempre aquesta claredat d’idees: entremig hi ha hagut una època molt llarga de la meva vida en què he format part dels que s’han deixat portar per l’addicció.
Els dies de cada dia hi havia peŀlícules i, sobretot, sèries, que no vèiem i que a l’escola, a l’hora del pati, es comentaven. Hi havia Los intocables, El Santo, Misión imposible i més, que no vaig mirar mai. Hi havia també Los vengadores, per exemple, que tampoc. I altres.
Més endavant hi va haver canvis de dies i unes sèries van passar a dissabte o a diumenge, i a l’inrevés, i també a casa s’anava obrint una mica la mà a mesura que passava el temps. No amb el tema dels rombes, que s’era molt estricte. I una de les millors sèries, que era la dels polis (Banacek, Kojac, McCloud i Colombo) sovint tenia rombes. Això obligava a mirar-ho, fins que et pescaven, des de la cuina, estirat al terra o de genolls, i amb la porta de la cuina només una mica oberta. Cosa que implicava tenir cura cada cop de posar els sofàs de manera adequada, perquè hi quedés l’escletxa necessària.
Però potser confonc èpoques i això ja és de quan feien Kung fu i altres programes que també devien fer dissabte. Quins records.
Per què explico tot això? Doncs perquè si bé llavors em feia molta ràbia el fet de no mirar la tele els dies de cada dia, jo diria que no em va causar cap trauma. Ni que a l’escola parlessin d’això i d’allò i jo no conegués aquells personatges ni sabés totes aquelles paraules, ni escenes, ni gestos... No em va passar res! Em va fer més introvertit? No ho sé, crec que no, això ja venia de fàbrica. Em va fer llegir més? Segur. Vaig llegir moltíssim, no parava.
No en vull treure conclusions. Si algú vol rumiar sobre les necessitats de les criatures d’avui dia, molt bé, però no era el meu propòsit. Només volia compartir records dels últims anys seixanta i els primers setanta.
