Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:

Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.

Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

Espanyol oficial

Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?