Constato que com més va més m’emociono. L’altre dia ens vam trobar quatre famílies i els descendents respectius per commemorar..., re, per commemorar re, simplement vam fer servir d’excusa un número rodó per trobar-nos, perquè feia massa temps que no ens reuníem. Quan els membres d’aquestes famílies que ara rondem la cinquantena o la seixantena encara patufejàvem, érem tots tap i carbassa. I ara, de tant en tant, sí, ja et veus amb aquella i aquest altre, aquí o allà, però tenim poques oportunitats de trobar-nos tots. I això vam intentar l’altre dia, i a més a l’indret exacte de moltes de les nostres aventures infantils comunes.
Com que vaig intervenir en l’organització, al final van provar de fer-me parlar. I com volien que parlés si tenia aquell nus a la gola que saps que només s’aguanta perquè tens la boca tancada.
Sí, cada cop m’emociono més. Que bé.
Una foto si fa no fa del mateix lloc, feta uns quants dies després:
