Fins al capdamunt del «seny»

Cada vegada li tinc més mania al «seny». A la paraula, ja s’entén, però també al significat ocult que li donen. I és que cada cop la utilitzen més bocamolls per fer-nos callar i fer-nos tornar a la cleda. És a dir, si no fas allò que agrada en determinats fòrums, has de posar «seny»; si dius coses que fins ara no deies, és que et falta «seny»; si pretens objectius que fins fa poc no t’havies proposat, vol dir que has perdut el «seny». Aquestes frases les diuen normalment en espanyol, però no es descuiden d’esmentar mai el «seny» expressat així mateix, en la nostra llengua (ho solen pronunciar «seni»).

¿Potser es refereixen al «seny» de Josep Pla, aquell prohom català a qui veneren –o això diuen: ves a saber si n’han llegit res més que quatre aforismes– totes aquestes patums que ens demanen «seny»?

«El seny –l’esperit de limitació, de dubitació, d’escepticisme– és la conseqüència lògica i normal d’una història deplorable i contrària. Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’essència de l’esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.» (Josep Pla, Obres completes, volum 12, p. 541)

Ara s’entén més bé per què ens reclamen tant de «seny» i amb tanta vehemència (i amb tant esperit paternalista).

* * *

Just uns pocs dies després, s’han publicat a la premsa una mena de glosses del mateix Pla, diria que fins ara inèdites, sobre aquesta mateixa qüestió.