Uns marxants occitans anomenats Xaumell que provenien de l’actual departament de Cantal, abans anomenat Alta Alvèrnia, van arribar a Catalunya entre el final del segle XVI i el començament del XVII (cf. Salvador-J. Rovira i Gómez, «Els marxants occitans de Reus (1607-1620)», a Pedralbes. Revista d’història moderna, n. 18-1, Departament d’Història Moderna, Universitat de Barcelona, 1998).
Consten almenys una persona anomenada Antoni Xaumell i una altra anomenada Miquel Xaumells, en efecte, entre els marxants occitans arribats al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà a començament del segle XVII, que es dedicaven a vendre teixits, teles i mocadors i que van establir societats a Catalunya. La majoria d’aquests marxants, que en general no van ser ben rebuts pels autòctons, al cap del temps tornaren a la seva terra, però alguns també es van integrar i es van quedar. No sabem què van fer els Xaumell esmentats, que només hem localitzat a Reus durant uns pocs anys.
En qualsevol cas, hi ha la possibilitat que l’aparició sobtada d’una nova família amb el cognom Saumell (o Saumells) a partir del 1600 aproximadament sigui causada pel trasllat definitiu d’algun d’aquests marxants, que aviat devia transformar –ell mateix o un escrivent oficial– la consonant inicial en una S per assimilació, ara sí, amb el nom del poble de Selmella o Saumella. Actualment només em consta una sola persona a Catalunya (i al món?) que es digui Xaumell, de segon cognom, en aquest cas. Els altres Xaumell que he localitzat o bé són errades tipogràfiques (per Saumell) o bé són antics (s’extingeixen el segle XIX).
En qualsevol cas, no apareixen Xaumells, ni ara ni mai, als registres parroquials de l’Arquebisbat de Tarragona amb aquesta grafia, de manera que o bé cal considerar-los no catòlics, o bé els que hi hagué igual com van venir van tornar a anar-se’n i no van deixar aquí família o bé, com he dit, van assimilar el cognom al del poble de l’Alt Camp. Però cal considerar que llavors aquell poblet estava mig abandonat i era poc conegut, que al castell ja no hi vivia ningú i segurament havia estat saquejat i que, en definitiva, Reus –tenint en compte l’època– era molt lluny de Selmella.
Hi ha un títol nobiliari d’Occitània, el de Chalmelh, ennoblit per Carles VIII de França al final del segle XV, que és segurament l’origen dels Xaumell esmentats. En francès ho escriuen Chaumeil o Charmeil, i aquesta r ja ens fa sospitar que la pista no és bona. Els darrers segles, en els antropònims (cognoms) ha evolucionat majoritàriament fins a Chomel, tot i que algunes famílies conserven el Chaumeil, com l’ara conegut director de cine Pascal Chaumeil, el director de L’arnacoeur. L’antiguitat del cognom, però, ha fet que les variacions siguin múltiples: Chalmeilh, Chalmelhe, Chalmeilhe, Cholmeilh, Chalamelh, Chaumeille, Chaumeilles... L’etimologia de Chalmelh, com la de Selmella, és fosca, però no tenen res a veure l’una amb l’altra. Així com la de Selmella és d’arrel àrab, la de Chalmelh és anterior al llatí (indoeuropea, diu Coromines, OC II 437 i s.) perquè prové segurament de kalm (‘pasturatge de muntanya’; d’aquí ve el nom del nostre pla de la Calma, al costat del Montseny –una calma, doncs, que no té res a veure amb la tranquiŀlitat, etimològicament, sinó amb les pastures–, i també els cognoms Calmella i Calmell esmentats a la hipòtesi 3 d’aquesta sèrie sobre l’origen del cognom Saumell, etc.). La grafia ch de l’occità i del francès, que acosta aparentment Chalmelh o Chaumeil als nostres antics Celmella o Çalmell, prové d’una tradicional pronúncia palatal fricativa (so de xeix) de les antigues oclusives velars c (so k) i g (so de gat) des de molt antic en determinades terres de l’actual República Francesa, una peculiaritat que es continua observant encara al nord de la república (al picard, tot i que allà la pronúncia popular és més aviat [tx]) però que abans era sens dubte més general, fins al punt que va originar aquests canvis ortogràfics. La qual cosa em fa pensar –ara improviso, perquè de tot això jo no en tinc gaire idea– que aquestes pronúncies palatals podrien formar part d’un substrat fonètic comú dels antics francs.
I encara es conserva la població anomenada Chalmelh/Chaumeil, origen d’aquest cognom. Chalmelh és al departament de la Corresa, al Llemosí, una de les set regions en què es dividia l’antiga Occitània. El nom de l’indret és antic, perquè ja se cita com a lloc de pas en documents del segle XI que descriuen els camins des de la Borgonya cap a Sant Jaume de Galícia. La Corresa (departament, com he dit, al qual pertany Chalmelh) i el Cantal pertanyen a regions diferents, com he dit (Llemosí i Alvèrnia, respectivament), però són departaments veïns. Chalmelh tenia en l’últim cens conegut (2008) 167 habitants. A més d’aquest Chalmelh, hi ha també uns altres tres o quatre llogarets o caserius anomenats Chaumeil o Chomeil a la República Francesa, tots relativament a prop, entre Clermont, Llemotges i Briva.
Aquestes darreres dades ens parlen alhora d’una evolució fonètica paraŀlela del francès d’Occitània (Chalmelh > Chaumeil > Chomel) i del català més o menys influenciat pel castellà (Selmella > Saumella > Saumell > Sumell), i és que, com deveu saber, l’occità i el català no són llengües cosines, com ho són el català respecte al francès, al castellà, a l’italià o al portuguès: són llengües germanes.
Per això durant un temps hi va haver gent molt iŀlustrada que anomenava el català llemosí –nom d’una variant de l’occità–, perquè es pensava que en realitat occità i català eren una mateixa llengua que simplement havia evolucionat modernament de manera diferent al nord i al sud dels Pirineus. I no: eren ja diferents des del primer moment que començaren a escriure’s, tot i que les diferències fonètiques, sintàctiques, morfològiques i sobretot lèxiques serien molt menors si no tinguessin totes dues llengües per damunt uns estats que, de fa segles, malden per imposar als seus territoris les respectives llengües imperials.
Sigui com sigui, des de determinats àmbits molt pròxims a la dreta espanyola interessa molt, no se sap ben bé per què, identificar occità i català i, en concret, dir que el català prové de l’occità. ¿Potser és per l’afany que tenen de poder defensar una tesi antiga, segons la qual el català no és una llengua sinó simplement un dialecte, encara que ho sigui de l’occità ja que no poden dir que ho sigui del castellà?
Sens dubte: el català és un dialecte. Com són dialectes l’occità, el francès, l’espanyol, el galaicoportuguès, l’aragonès, l’italià, el romanès, el romanx, l’asturlleonès. Sí: són dialectes del llatí.
