Conto l’anècdota amb el permís de l’interessat. Trobo un amic de tota la vida i m’explica, content, que esperen la tercera criatura. Jo que li dic: «Que valent!» I ell: «La valenta és la X, que és qui fa la feina grossa.» Jo: «En això tens raó, els nou mesos...»Em trenca les oracions i fa un discurs llarg:
–Deixa’t estar de nou mesos. És tot plegat. Fem el que fem nosaltres, encara que ens hi posem amb la millor bona voluntat, per a elles és el mateix multiplicat per mil. Ja els nou mesos deunidó, i després suma-hi l’alletament, però és que jo almenys vaig tan perdut que si no fos per ella em moriria. I ella treballa a Z, saps?, i des d’ara mateix, que està de dos mesos, s’ha de combinar i d’explicar i de compartir la feina dia a dia amb una companya, de manera que si hagués d’agafar una baixa abans que li arribi l’hora no perdin pistonada, i encara gràcies que els seus caps són una meravella i li faciliten les coses. O sigui, ja no és només allò d’abans, que l’home aportava el sou i ella es dedicava a la llar, és que ella guanya més que jo –tu diràs, treballant a Z– però continua dedicant-se més a la llar que jo! Dedicar-se a la llar no és passar-hi més hores, que en això anem empatats. Però ella esmerça més hores a la casa que jo encara que hi arribi després que jo, ella hi dedica gairebé tot el temps que hi és, ella fa coses fins i tot quan sembla que no fa res, tot passant d’una banda a l’altra. Encara que m’hi esforci molt, quan jo hi vaig ella ja n’ha tornat quinze vegades, i això si fa no fa em penso que passa en moltes famílies. En una casa sempre hi ha feina, i ella és molt endreçada, molt viva, molt senyora, molt digna i molt capaç. Tant que si pensa que hi ha feina important per fer no podria dormir ni amb pastilles, s’ho passa malament. I llavors fem entre els dos –ella mana, em diu el què i el com– el que anomenem mig de broma the last works abans d’anar a clapar. I t’asseguro que no és gens maniàtica, no és d’aquelles que quan jo no hi sóc fa dissabte. Quan netegem o endrecem, ho hem de fer tots dos. Ella diu que molts cops podria treballar sola, però que llavors no ho porta bé, que alguna cosa la fa rondinar per dins. I com que no vol rondinar, i jo tampoc vull que treballi sola ni que rondini, feinegem junts quan hi som tots dos i ella diu que així fem més via. Suposo que ho diu per no malmetre’m l’autoestima. Ara, si uns dies està més cansada i em proposa de deixar-ho tot pengim-penjam, ho fem, i si li ho proposo jo també em fa cas. Per exemple, molts caps de setmana. I llavors ens llevem a mig matí i... És un tresor. No me la mereixo.
El meu amic, que em diu tot això d’una tirada, mig emocionat i admirat, que parla de la seva dona com si fos un àngel del cel –ho és–, no és dels que fugen de casa a la mínima, ni dels que hi arriben tard per estalviar-se de banyar les criatures, ni dels que no saben fer res més que baixar la brossa al carrer, ni dels que no s’aixequen a la nit, ni dels que «jo és que cuinar ja saps que no en sé», ni... El meu amic cuina, frega, planxa, fa un munt de coses a casa i és dels qui saben fins i tot programar la rentadora! I, malgrat tot, té raó. El mèrit de portar una casa i de pujar una família, en el 99,9% dels casos, és d’elles.
Li vaig dir al meu amic que per molts anys per la dona que tenia. I vaig pensar que realment li havia tocat la rifa, però que sí que se la mereix, perquè és molt bon paio.
Tot això és molt obvi i conegut, ja ho sé, però està bé que es digui de tant en tant i no sols el Dia Internacional de la Dona, i que no ho diguin només elles.
(Afegitó del 26 de juliol: «Quan em parlen d’infants hiperactius, infants deprimits, adolescents agressius, assetjament escolar, anorèxia i bulímia en nenes cada cop més menudes, en fi, quan llegeixo els titulars sinistres dels diaris o escolto les alarmants informacions dels telenotícies, penso que les mares modernes [...], tant les que surten a treballar fora de casa com les que han decidit deixar la feina, estan esgotades.» Lucía Etxebarría, Magazine, 26 juliol 2009)
