«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).
