dissabte, 28 de novembre del 2009

Tesi breu sobre els polítics actuals

Els polítics del nostre país creuen fermament –uns més que altres, però tots hi creuen o almenys ho fan veure– que la realitat es canvia amb les lleis i prou. I molta gent també, hi ha força col·lectius que es posen contents –o s’amoïnen– quan els polítics promulguen una nova llei. Es produeix un escàndol qualsevol i hi ha gent que vol una nova llei per «resoldre» allò, per tal que no es produeixin més escàndols com aquell.

Després de totes les lleis que vulgueu, però, les coses importants de debò continuen igual: els avis reben unes pensions miserables, els immigrants continuen fent cua al carrer per aconseguir papers com si fossin bestiar, els autònoms han de pagar 265 € d’impostos cada mes encara que en facturin zero, els catalans continuem sent espoliats i la nostra llengua minoritzada, es fan habitatges de protecció oficial que queden buits un cop enllestits –i això quan es fan, que de vegades s’aprova fer-los i no es fan, i sens dubte algun millet espavilat s’embutxaca uns calerons–, i, en general, les autoritats et tracten com si els ciutadans estiguéssim al seu servei i no a l’inrevés... Quan toquen alguna d’aquestes coses importants és només per canviar un petit percentatge de la injustícia, de manera que els avis que reben 380 € de pensió ara en rebran un 5% més. Coses així. I diuen que t’has d’alegrar de l’avenç aconseguit.

Hi ha lleis bàsiques que sí, que posen ordre allà on no n’hi havia. Però jo diria que són poques i que ja existeixen: codi civil, codi penal, trànsit, l’organització mínima de les relacions entre les autoritats i els ciutadans. (Quan tinguem estat propi, això sí, caldrà nostrar aquestes lleis, o fer-les de cap i de nou; i en el cas del dret civil recuperar allò que era nostre i que ens han anat arrabassant els darrers tres segles i encara ens podria ser útil.) I després, alguna llei conjuntural, que s’hauria de derogar soleta al cap de cinc anys, o deu pel cap alt. Hi hauria d’haver una disposició final que digués: «Aquesta llei quedarà derogada d’aquí cinc anys.» Posem per cas.

No, no sóc un d’aquests liberals que diuen que com menys estat i com menys impostos millor. A mi ja m’estan bé els impostos per als qui puguem pagar-los i no em queixaré de tenir un estat, sobretot quan sigui propi i no enemic. Però m’emprenya veure que un darrere l’altre els polítics no es gasten els calers en les qüestions bàsiques de debò. Fan coses i coses –i sobretot diuen i diuen– i mai resolen els problemes de tota la vida, els que hem dit: pensions, habitatges, acollida digna d’immigrants, transport públic competitiu, promoció real de la llengua, cancel·lació d’impostos i taxes als que no tenen ingressos...

No és qüestió de fer més lleis, que ja n’hi ha prou. És qüestió de gastar-se els diners de tots en el que és prioritari.

Perquè, a més a més, veus que les lleis bàsiques necessàries ja estan fetes... excepte les que haurien de controlar la política (llei electoral estricta, eleccions realment lliures amb llistes obertes o desbloquejades per a qui vulgui triar noms, limitació de mandats, control dels diners dels partits...), que aquestes no s’elaboren perquè als polítics no els interessa. O, si s’elaboren, són tan i tan inconcretes que no serveixen per a res.

En molts casos, fora del món polític estricte, els que creuen que les lleis, resolucions, reglaments... arreglen el món, són els que estan prèviament organitzats per rebre els doblers en què de vegades la llei, reglament o resolució es concreta a l’hora de la veritat. Per entendre’ns, si s’aprova una llei de protecció de la mallerenga carbonera, alguna de les disposicions finals parla de l’ajuda que es prestarà a les organitzacions que es cuidin d’aquesta au, i la disposició, si mai es concreta –que de vegades ni això–, servirà per finançar l’Associació de Protectors i Protectores de la Mallerenga Carbonera... associació que ha estat la impulsora principal de la llei esmentada.

De la mateixa manera, els polítics creuen en els suflés de caca (en demano disculpes) i en les merengues. Unes declaracions n’apaguen unes altres, uns escàndols fan oblidar els anteriors. L’important és que arribis a les eleccions i que el suflé de caca dels contrincants sigui més gros i faci més pudor que el teu, i que la teva merenga sigui més aparent que la dels contrincants i tapi el teu suflé de caca. Que la gent no es recordi dels teus desastres i sí que es recordi dels dels altres. Molts cops, n’hi ha prou de dir, després de cada enxampada general o de cada escàndol particular, que es crearà una comissió d’investigació per depurar responsabilitats. I ja està, perquè això permet guanyar temps fins que l’escàndol s’oblida o fins al dia en què un nou escàndol o una nova enxampada supera l’anterior.

I de fet funciona. Perquè molta gent, efectivament, que ha dit indignada més d’un cop que no hi ha ni un pam de net i que tant aquests com els altres són uns impresentables, a l’hora de la veritat se n’oblida i va a votar «els seus» de tota la vida, ni que sigui tapant-se el nas. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, fa anys. I llavors no passa mai res, no hi ha decisions definitives entre els votants (entre els votants que voten habitualment, ja s’entén, perquè n’hi ha que sí que no van a votar mai, els prometin el que els prometin).

I qui dia passa any empeny, que és un bon lema per a la gent pencaire però que també fa servei als cínics. Tot i que a aquests els escauria més allò d’anar fent la viu-viu. Perquè és el que fan fins que els enxampen. Si és que els enxampen.

És per tot això que si aquest país avança –i amb crosses, però avança, com demostra que tots els diaris es posessin d’acord ahir en un editorial de mínims... que va al darrere, crec, del que ja pensa a hores d’ara una majoria de la gent conscient del país–, avança força al marge dels polítics actuals. De tots.

Un altre dia parlaré d’aquesta gent conscient, que encara que pugui semblar una minoria a l’hora de la veritat arrossega la majoria.