Mai no hauria pensat que un dia parlaria així com ho faré sobre aquest tema, però com que em vaig proposar parlar de tot –tret de qüestions personals privades que poguessin afectar altres persones– i l’altre dia se’m va acudir això que diré, ho explico.Vaig estar esperant molta estona per fer-me una prova mèdica en un hospital privat –sóc un dels quasi dos milions de catalans afortunats que a banda del seguro podem tenir una mútua, i la pago amb molt de gust des que el pare va dir-me que ja era prou grandet i que ell ja no me la pagaria més: crec que em surt a compte. Era tard, ja de nit. I vaig veure com molts infermers i infermeres, molts i moltes metges i altre personal sanitari plegaven de la feina. Entraven en una zona de vestidors amb les bates i els equipaments habituals blancs o verds, i en sortien amb vestit de carrer. Quina diferència. Quines sorpreses.
De manera que està bé, d’acord, ho haig de reconèixer, em dono: en determinades professions, en determinats àmbits, l’uniforme* és absolutament bàsic.
Qüestió de llengua: però com és que l’anomenem uniforme si la seva funció no és la d’uniformar, crec, com sí que pot ser-ho en determinades escoles, o als exèrcits, sinó la de distingir? Per què no els anomenem justament així, (vestits) distintius?
*La meva prevenció contra els uniformes ve del fet que poden ser un instrument de manipulació de les consciències i de construcció de mentalitats sectàries i dictatorials, segons en quins àmbits i amb quines finalitats s’utilitzin. La pel·lícula Die Welle (Dennis Gansel, 2008) explica molt rebé el fenomen. Cal anar amb molt de compte, en el dia a dia de qualsevol col·lectiu, per no uniformar de cap manera la gent amb decisions arbitràries –i ara ve quan caldria discutir què vol dir arbitrari en cada context– i perquè se servin sempre els mecanismes que garanteixin un respecte absolut i sense condicions als diferents o als dissidents del col·lectiu esmentat.
