«A vegades ha de venir algú de fora per fer-te veure el més obvi: que el llistat de víctimes de la persecució del castellà a Catalunya és inacabable. Fixeu-vos, si no, en el pobre Pepe Rubianes. Pel sol fet d'actuar en castellà, ha tingut el teatre buit cada nit durant 10 anys. També ha patit el boicot de la televisió pública catalana, que mai no l'ha convidat a cap dels seus programes. Més sort, si ho podem dir així, han tingut els Estopa: TV3 els ha entrevistat en tres ocasions, però sempre amb traducció simultània a la variant garrotxina del català.
»Per Sant Jordi, escriptors en castellà com Antonio Gala o Lucía Etxebarria ja saben que tenen l'entrada prohibida a Catalunya i que les seves piles de llibres acaben sempre escampades per terra. Més o menys el que li passa a La Vanguardia, que ja és l'únic diari en castellà que queda als quioscos. La històrica capçalera resisteix heroicament gràcies al voluntarisme de la gent que hi treballa i a les aportacions desinteressades de ciutadans que no volen que el castellà mori a Catalunya. Amb tot, els seus exemplars, cada dos per tres, apareixen cremats.
»Al Barça, els pocs jugadors que encara gosen utilitzar el castellà amb la premsa són automàticament apartats de l'equip i destinats al gimnàs –cas de Ronaldinho–, on el seu company Oleguer, amb el suport de la junta directiva, els sotmet a un programa de xoc per inocular-los el virus de l'independentisme. I al cinema, els ciutadans (de segona) que, rebuscant a la cartellera, opten per anar a veure una pel·lícula en castellà ja saben que tindran les pitjors sales i els pitjors horaris, i a l'entrada seran insultats i vexats per la mateixa colla de radicals que apedreguen Joan Manuel Serrat o Manolo García per cantar en castellà.
»I sí, és veritat que a Catalunya se celebra la Feria de Abril, però encara és més cert que no ha rebut mai ni un sol euro de subvenció de les institucions. I sí, a un andalús d'origen com Justo Molinero se li han concedit llicències de ràdio, però amb la condició que al festival de Can Zam només s'hi pot escoltar música en català d'exmembres d'Els Setze Jutges.
»I sense anar més lluny, Catalunya deu ser l'únic país del món on el president del govern no és la persona més preparada, sinó qui va poder acreditar un RH autòcton més elevat, qui va mostrar més cognoms nostrats en el seu arbre genealògic i qui va superar amb millor nota l'examen de nivell C de català obligatori per a tots els candidats.» (Albert Om, Avui 17 abril 2007)
(Em sembla un bon resum de tot plegat, però alhora em fa por que passi una mica de temps i hi hagi algú que llegeixi això i ho entengui literalment. Per tant, i esguerrant de manera barroera i imperdonable l’elegant ironia amb què Albert Om havia plantejat el tema (per si un dia arriba a la pàgina de l’Avui o aquí mateix algun marcià... de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete i és capaç d'entendre el català i llegeix això –un munt d’utopies seguides, ja ho veieu– i pensa que el que diu Om és la realitat), aclarisc: Pepe Rubianes actua en castellà a Barcelona des de sempre, i el conviden sovint a anar a TV3 i té força èxit també entre molts nacionalistes, que darrerament l’han convertit en una mena de símbol; els d’Estopa, que canten en castellà, surten a TV3 gairebé cada dia (cada setmana més d’una vegada, això segur) i sense cap mena de traducció simultània (mai no es posen subtítols a TV3 ni traducció simultània a Catalunya Ràdio, quan parla algú en castellà), i el mateix quan canta Serrat o Manolo García o altres en castellà, mai no es planteja cap problema; Antonio Gala i l’Etxebarría, com la Carmen Posadas, l’Elvira Lindo, el Javier Marías i un llarguíssim etcètera d’escriptors castellans vénen per Sant Jordi –demà-passat els veurem al carrer: són centenars– a Catalunya, o molts altres cops al llarg de l’any, quan els peta, i s’omplen les butxaques de diners amb els milers de llibres en castellà que venen als catalans sense cap mena d’entrebanc; La Vanguardia és el diari que distribueix més exemplars a Catalunya, i al seu costat hi ha altres diaris castellans com El País, l’edició castellana d’El Periódico, El Mundo, Expansión, 5 Días, l’ABC i tants altres, al costat dels quals els exemplars dels diaris catalans fan més aviat pena; al Barça només parlen en català els jugadors catalans de soca-rel, és a dir, Oleguer de manera sistemàtica, i Xavi, Puyol, Valdés i algun altre quan els ve de gust –no pas els grans cracs com Ronaldinho, Deco o Messi, i ni tan sols Andrés Iniesta, criat aquí–, mentre que els altres tots parlen en castellà i n’hi ha algun, com Eto'o, que s’enfada i tot quan algú li parla en català; si vas al cinema, és molta casualitat que trobis una pel·lícula en català i en els pocs cines en què n’hi ha normalment al costat hi tenen una altra sala més gran on projecten la mateixa cinta en castellà, perquè no es queixin els castellans, ja que les queixes dels castellans són les úniques que fan tremolar molta gent; la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i altres subvencionen cada any molt generosament la Feria de Abril que organitzen els andalusos de Catalunya, i allà només s’hi sent parlar castellà i cançons castellanes i balls andalusos; el president actual de Catalunya no té el nivell mínim de català que s’exigeix als funcionaris (és una manera de dir: s’exigeix, com a màxim, un paper que molts aconsegueixen d’estranquis, i amb això en tenen prou, no tenen gairebé mai l'obligació de fer servir el català per a res; doncs bé, el president de Catalunya ni tan sols ha hagut de fer l’esforç d’aconseguir el paperot dels dallonses). Aquests són els fets. Ara, si el marcià de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete vol parlar d’alguna altra cosa sobre aquesta temàtica o fer alguna valoració suplementària, endavant.)
(El fet diferencial d'aquesta reflexió és que caldria veure si hi ha cap país que pugui aguantar aquesta situació tan galdosa sense clamar al cel, sense anar a l'ONU a queixar-se cada dia, sense remoure el món explicant-li la nostra tragèdia: els catalans patim un genocidi cultural i nacional cada dia i al damunt –això és el més greu– ens acusen d'opressors a nosaltres.)
dissabte, 21 d’abril del 2007
dimecres, 18 d’abril del 2007
Per què no escric
No escric per fer-me conèixer, no escric perquè em pensi que ho faig molt bé, no escric perquè vulgui fer-me famós ni per triomfar, no escric per encetar diàlegs –ni aquí ni al Twitter–, no escric perquè em facin comentaris –i per això no hi tinc activada l’opció de fer-ne, tot i que hi ha gent que m’escriu, i jo ben content, m’agraden els comentaris que queden en la intimitat i miro de contestar-los tots, i de vegades fins i tot demano permís als remitents per reproduir-los–, no escric perquè em considerin més bé, no escric perquè vulgui que em llegeixi molta gent, no escric perquè parlin de mi, no escric per enriquir els altres ni per compartir sentiments, no escric per generositat, no escric per fatxenderia, no escric per humilitat, no escric per guanyar diners, no escric per passar a la història... no escric per res de tot això.
Escric, primer, perquè tot sovint em ve de gust fer-ho, segon perquè de vegades ho necessito per esbravar-me i tercer perquè em penso que convé –el fet d’esbravar-me d’aquesta manera– als que m’envolten. (Si no escrivís, potser esclataria. I si esclates, a més de fer-te mal tu, esquitxes.)
(Qüestió de llengua: si no vols explicar els motius pels quals escrius, sinó que vols refutar motius que la gent podria pensar que et fan escriure però que en realitat no són els que et fan escriure, no hi ha cap manera de titular-ho que no sigui equívoca. La gent que llegeixi aquest títol tendirà a pensar: «I ara, aquest ho deixa córrer o què?» És clar que podria haver-ho titulat «Per què escric?», però aleshores no seria tan divertit... ni respondria amb prou exactitud al contingut de l’article.)
(Actualitzat diverses vegades després de la data que consta a la capçalera de l'article.)
Escric, primer, perquè tot sovint em ve de gust fer-ho, segon perquè de vegades ho necessito per esbravar-me i tercer perquè em penso que convé –el fet d’esbravar-me d’aquesta manera– als que m’envolten. (Si no escrivís, potser esclataria. I si esclates, a més de fer-te mal tu, esquitxes.)
(Qüestió de llengua: si no vols explicar els motius pels quals escrius, sinó que vols refutar motius que la gent podria pensar que et fan escriure però que en realitat no són els que et fan escriure, no hi ha cap manera de titular-ho que no sigui equívoca. La gent que llegeixi aquest títol tendirà a pensar: «I ara, aquest ho deixa córrer o què?» És clar que podria haver-ho titulat «Per què escric?», però aleshores no seria tan divertit... ni respondria amb prou exactitud al contingut de l’article.)
(Actualitzat diverses vegades després de la data que consta a la capçalera de l'article.)
diumenge, 15 d’abril del 2007
Les denominacions dels dies
Avui era el dia de l’any, en la tradició cristiana, almenys la d’aquest país, que es deia que tenia més denominacions, entre les oficials i les populars:
– Diumenge segon després de Pasqua.
– Pasqüetes.
– Diumenge de la divina misericòrdia (perquè en les pregàries del dia s'apel·lava especialment a la misericòrdia de Déu).
– Diumenge in albis (perquè era el dia que els que s'havien batejat per Pasqua ja es podien llevar les vestidures blanques [alba] que havien dut des d'aleshores).
– Octava o vuitada de Pasqua.
– Dia de sant Tomàs (que diu que va creure en la resurrecció no des del primer dia, sinó vuit dies després).
– Dia dels incrèduls (per sant Tomàs, és clar).
– Diumenge de Quasimodo (perquè l'oració inicial de la missa del dia es veu que començava així: "Quasi modo geniti infantes sine dolo lac concupiscite...": "Deliu-vos de la llet de debò com els nadons..." [una frase prou misteriosa i alhora suggeridora]).
Més:
– Diumenge de comunió general (perquè era preceptiu, segons la normativa de l'època, "combregar per Pasqua", i sobretot als pobles se solia triar majoritàriament aquest dia per complir el precepte anual).
Aquestes són les que he pogut arreplegar mirant en diversos llocs (no pas a internet, per cert, on només hi he trobat les cinc primeres). A mi em sap greu que es perdin aquestes coses, perquè crec que formen part de la nostra història. Sé que alguns deveu pensar que això forma part d’una etapa d’obscurantisme feliçment superada, però jo no la supero, no en sóc capaç. Em sap greu que s’oblidi, ja ho dic, com si perdés part del patrimoni.*
Bé, ho he deixat escrit ací i havent-ho fet ara em fa l'efecte que ja no es perdrà. Si més no, si algú ho cerca a internet ho podrà trobar. I no descarto que encara hi hagi més denominacions populars de la diada i que algú en vulgui afegir alguna més (per exemple, no he mirat el Costumari d'Amades), i llavors les aniré penjant aquí a dalt sota les huit de la llista inicial.
Un dia com avui del 1950 –i ara em refereixo al 15 d'abril, no al diumenge: aquell any el 15 d'abril va ser la vigília d'avui, o sia l'anomenat dissabte in albis, que també se'n deia– els meus pares es van casar en una capelleta dedicada al Sant Crist al carrer Sant Josep d'Igualada –pertot arreu hi havia sants, llavors. La mare sempre explicava que quan el mossèn va demanar a la concurrència –ben reduïda, la capella era minúscula– si algú tenia cap inconvenient que se celebrés l'enllaç, el seu pare, o sigui el meu avi matern, situat a la primera fila, es va girar cap al públic de manera molt ostensible, com dient: "No fotem, eh?" L'avi n'estava molt, del meu pare.
*Afegitó de l'abril 2010. Una de les persones que em va dir més denominacions d'aquestes del segon diumenge de Pasqua va ser el pare Manuel Casanoves, claretià, missioner i fundador d'Amnistia Internacional a Catalunya l'any 1978. Ha traspassat aquest mes d'abril. Un bon cel.
– Diumenge segon després de Pasqua.
– Pasqüetes.
– Diumenge de la divina misericòrdia (perquè en les pregàries del dia s'apel·lava especialment a la misericòrdia de Déu).
– Diumenge in albis (perquè era el dia que els que s'havien batejat per Pasqua ja es podien llevar les vestidures blanques [alba] que havien dut des d'aleshores).
– Octava o vuitada de Pasqua.
– Dia de sant Tomàs (que diu que va creure en la resurrecció no des del primer dia, sinó vuit dies després).
– Dia dels incrèduls (per sant Tomàs, és clar).
– Diumenge de Quasimodo (perquè l'oració inicial de la missa del dia es veu que començava així: "Quasi modo geniti infantes sine dolo lac concupiscite...": "Deliu-vos de la llet de debò com els nadons..." [una frase prou misteriosa i alhora suggeridora]).
Més:
– Diumenge de comunió general (perquè era preceptiu, segons la normativa de l'època, "combregar per Pasqua", i sobretot als pobles se solia triar majoritàriament aquest dia per complir el precepte anual).
Aquestes són les que he pogut arreplegar mirant en diversos llocs (no pas a internet, per cert, on només hi he trobat les cinc primeres). A mi em sap greu que es perdin aquestes coses, perquè crec que formen part de la nostra història. Sé que alguns deveu pensar que això forma part d’una etapa d’obscurantisme feliçment superada, però jo no la supero, no en sóc capaç. Em sap greu que s’oblidi, ja ho dic, com si perdés part del patrimoni.*
Bé, ho he deixat escrit ací i havent-ho fet ara em fa l'efecte que ja no es perdrà. Si més no, si algú ho cerca a internet ho podrà trobar. I no descarto que encara hi hagi més denominacions populars de la diada i que algú en vulgui afegir alguna més (per exemple, no he mirat el Costumari d'Amades), i llavors les aniré penjant aquí a dalt sota les huit de la llista inicial.
Un dia com avui del 1950 –i ara em refereixo al 15 d'abril, no al diumenge: aquell any el 15 d'abril va ser la vigília d'avui, o sia l'anomenat dissabte in albis, que també se'n deia– els meus pares es van casar en una capelleta dedicada al Sant Crist al carrer Sant Josep d'Igualada –pertot arreu hi havia sants, llavors. La mare sempre explicava que quan el mossèn va demanar a la concurrència –ben reduïda, la capella era minúscula– si algú tenia cap inconvenient que se celebrés l'enllaç, el seu pare, o sigui el meu avi matern, situat a la primera fila, es va girar cap al públic de manera molt ostensible, com dient: "No fotem, eh?" L'avi n'estava molt, del meu pare.
*Afegitó de l'abril 2010. Una de les persones que em va dir més denominacions d'aquestes del segon diumenge de Pasqua va ser el pare Manuel Casanoves, claretià, missioner i fundador d'Amnistia Internacional a Catalunya l'any 1978. Ha traspassat aquest mes d'abril. Un bon cel.
dissabte, 14 d’abril del 2007
Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»
«Et pico a les quatre, eh? Et faré perduda.» (Dilluns 5 març 2007, al c/ Bertran de Sant Gervasi, Barcelona, a 2/4 de tres de la tarda, un noi a una noia.)
M’encanta sentir aquesta mena d’invents lingüístics, la majoria expressats per persones joves. És un català fresc. El català és una llengua viva que evoluciona. És veritat que tenim pendent un vocabulari més nostrat de terminologia i locucions vulgars, col·loquials, argòtiques, perquè en aquest punt depenem massa del castellà i de l’anglès, que són més ràpids, no tenen tants complexos... i sobretot tenen molt més poder a l’hora d’imposar-se per tota mena de vies de transmissió. En anglès també han inventat un verb, to miss call, per dir això mateix: fer perduda (i una trucada perduda és una missed call).
Aquesta dependència, per cert, m’escandalitza només fins a cert punt, o sigui no m’escandalitza gaire perquè és un fet històric o pragmàtic suposo que inevitable, i alhora no crec que sigui pecat perquè no produeix gaire plaer, ni tan sols momentani, als qui almenys una mica ens hi deixem portar: simplement ho fem perquè tenim una necessitat expressiva que no hem sabut vehicular d’una altra manera. I mireu els italians, que tampoc no tenen complexos: cada cop accepten amb més naturalitat els estrangerismes... Això no vol dir que no hàgim de fer passar per l’adreçador el munt de castellanismes que ens arriben contínuament, eh?, que si no estiguéssim a l’aguait aviat no parlaríem altra cosa. Però a vegades són bons... O sigui, que no sempre són condemnables només pel fet de venir del país veí. Cal estudiar cada cas i mirar si no hi ha cap manera de dir-ho en la nostra llengua amb la mateixa expressivitat. I llavors, però només llavors, beneir o condemnar.
Perquè alhora veus que de tant en tant se senten coses diferents, o a tu mateix et ve al cap una nova possibilitat, i mires d’introduir-la en el cercle d’amics i coneguts. Per exemple, aquesta que he reproduït ací dalt, que jo crec que és una construcció ben genuïna. A veure si anem avançant. I recordo que tinc pendent de fer-vos una llista de paraules i locucions argòtiques nostrades, que he anat arreplegant els darrers anys.
I la cosa ve de lluny, segons veig ara a Rodamots:
"Desconnectat com estic dels codis de llenguatge actuals, tardo uns segons a fer-me capaç del significat real de la frase. Una frase que en els meus temps, i sobretot en temps dels meus pares, hauria presentat un sentit com a mínim equívoc. Si una senyoreta li hagués demanat a un interlocutor masculí «fes-me una perduda», la seva súplica hauria estat interpretada d'immediat com un desig deshonest. Recordin el cuplet: «em diuen perduda perquè sé estimar...». El diccionari encara equipara la veu 'perdut/perduda' amb 'perdulari/perdulària', i defineix el subjecte passiu d'aquest adjectiu com a «persona que ha arribat molt avall en la degradació moral»."
Vidal Vidal, «En diuen perduda» (Presència, 23 de gener del 2004)
M’encanta sentir aquesta mena d’invents lingüístics, la majoria expressats per persones joves. És un català fresc. El català és una llengua viva que evoluciona. És veritat que tenim pendent un vocabulari més nostrat de terminologia i locucions vulgars, col·loquials, argòtiques, perquè en aquest punt depenem massa del castellà i de l’anglès, que són més ràpids, no tenen tants complexos... i sobretot tenen molt més poder a l’hora d’imposar-se per tota mena de vies de transmissió. En anglès també han inventat un verb, to miss call, per dir això mateix: fer perduda (i una trucada perduda és una missed call).
Aquesta dependència, per cert, m’escandalitza només fins a cert punt, o sigui no m’escandalitza gaire perquè és un fet històric o pragmàtic suposo que inevitable, i alhora no crec que sigui pecat perquè no produeix gaire plaer, ni tan sols momentani, als qui almenys una mica ens hi deixem portar: simplement ho fem perquè tenim una necessitat expressiva que no hem sabut vehicular d’una altra manera. I mireu els italians, que tampoc no tenen complexos: cada cop accepten amb més naturalitat els estrangerismes... Això no vol dir que no hàgim de fer passar per l’adreçador el munt de castellanismes que ens arriben contínuament, eh?, que si no estiguéssim a l’aguait aviat no parlaríem altra cosa. Però a vegades són bons... O sigui, que no sempre són condemnables només pel fet de venir del país veí. Cal estudiar cada cas i mirar si no hi ha cap manera de dir-ho en la nostra llengua amb la mateixa expressivitat. I llavors, però només llavors, beneir o condemnar.
Perquè alhora veus que de tant en tant se senten coses diferents, o a tu mateix et ve al cap una nova possibilitat, i mires d’introduir-la en el cercle d’amics i coneguts. Per exemple, aquesta que he reproduït ací dalt, que jo crec que és una construcció ben genuïna. A veure si anem avançant. I recordo que tinc pendent de fer-vos una llista de paraules i locucions argòtiques nostrades, que he anat arreplegant els darrers anys.
I la cosa ve de lluny, segons veig ara a Rodamots:
"Desconnectat com estic dels codis de llenguatge actuals, tardo uns segons a fer-me capaç del significat real de la frase. Una frase que en els meus temps, i sobretot en temps dels meus pares, hauria presentat un sentit com a mínim equívoc. Si una senyoreta li hagués demanat a un interlocutor masculí «fes-me una perduda», la seva súplica hauria estat interpretada d'immediat com un desig deshonest. Recordin el cuplet: «em diuen perduda perquè sé estimar...». El diccionari encara equipara la veu 'perdut/perduda' amb 'perdulari/perdulària', i defineix el subjecte passiu d'aquest adjectiu com a «persona que ha arribat molt avall en la degradació moral»."
Vidal Vidal, «En diuen perduda» (Presència, 23 de gener del 2004)
dimarts, 10 d’abril del 2007
Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Les bases del problema: normalment, els noms de lloc (topònims) i de persona (antropònims) no se solen traduir quan es parla en altres llengües. És a dir, tothom sap que Joan és John, Juan, Jean, Giovanni, João, etc. en les llengües veïnes, però si parlem d’una persona concreta, del senyor Joan Petit, encara que se’n vagi uns dies a París, el senyor Petit no canviarà el seu Joan de tota la vida per un Jean per quedar més bé. I si els amics que ha fet a París l’escriuen un dia (en francès), li diran, normalment, Joan. Ara, hi ha noms de personatges i indrets històrics que, en comptes de seguir el criteri general de no traduir-se, han adquirit amb els anys –per relacions bilaterals, per tradició literària o per altres motius– el dret de ser traduïts a la llengua en la qual es parla. I així, tenim que al costat dels intraduïbles William Shakespeare, Miguel de Cervantes, Buenos Aires o San Francisco (ciutat de Califòrnia), hi ha també aquesta mateixa Califòrnia que acabem d’esmentar (amb accent obert a la o si es parla en català), Los Angeles (escrit així en tots els idiomes, a la castellana però sense accent a la a), Nova York (i no New York), Isabel II d’Anglaterra (en comptes d’Elisabeth), Londres (i no London), Còrdova (en lloc de Córdoba) o el Dant (i no Dante) italià.
Ara bé, el problema es planteja quan un català que es diu Joan Petit és a Nova York i, posem per cas, ha d’escriure en català a gent que l’entén en català però que viu a Nova York mateix. En Joan Petit dirà, en aquest cas, «Nova York» o «New York»? Doncs, és probable que, per deferència amb els novaiorquesos que l’han de llegir, digui, tot i escrivint en català, «New York». Com, en situacions paral•leles, dirà «Elisabeth II», «Córdoba» i «il (divino) Dante», si escriu (en català), trobant-se a Londres, a Còrdova o a Florència i adreçant-se a lectors d’aquests indrets. Són estratègies lingüístiques de complicitat que funcionen en tots els idiomes, encara que no estiguin escrites enlloc ni se’n puguin fer reglaments (gràcies a Déu).
És per això que els catalans demanem als diaris i mitjans de comunicació que es publiquen o que emeten en castellà a Catalunya que facin servir els antropònims o topònims propis catalans, i que escriguin «Catalunya», «Lleida» «Sant Boi de Llobregat» i «Joan Petit», i no, per molta tradició que tinguin en la seva llengua, «Cataluña», «Lérida», «San Baudilio del Llobregat» i «Juan Pequeño». No fer-ho d’aquesta manera implica poca sensibilitat. I, evidentment, una bona dosi de provincianisme, de tancament, de «no entendre res» que no estigui explicitat a la lletra de la llei.
És per aquesta mateixa raó que els mitjans de comunicació catalans més sensibles, com ara TV3, anomenen Vielha e Mijaran al municipi que en català es diu Viella, Es Bòrdes a les Bordes i Val d’Aran a la Vall d’Aran. Perquè l’occità (aranès) és també llengua oficial a Catalunya i d’aquesta manera la fem servir ni que sigui una mica, amb els topònims.
(Afegitó del dia 15: El diari La Vanguardia va encara una mica més enllà, ho explica avui mateix el seu responsable lingüístic, Magí Camps: «El Libro de redacción de La Vanguardia pretén definir l’estil propi del diari tenint en compte la seva idiosincràsia. Atès que el nostre rotatiu s’edita a la capital catalana, els redactors no podem ignorar la realitat lingüística en la qual vivim. [Per això, i malgrat que] la RAE fixa les grafies carné, cabaré, chalé i parqué, i només admet doble grafia en el cas de chalet [chalé i chalet] [...] a La Vanguardia preferim escriure aquestes paraules amb la te final del francès [i del català, no?]: carnet, cabaret, chalet i parquet, perquè, a mes de mantenir la grafia original, reflecteixen la pronúncia pròpia del castellà de Catalunya, Aragó i altres zones peninsulars.» (La Vanguardia, 15 abril 2007) Bé, jo ho hauria dit sense tants circumloquis i sense necessitat d’apel·lar a l’Aragó i a «altres zones peninsulars», que semblen més excuses no demanades per fer-se perdonar –sempre demanant perdó per ser catalans, o en aquest cas per viure a Catalunya!–, però la cosa és així: en un diari espanyol com La Vanguardia, se senten obligats a fer aquestes coses contra la seva pròpia gramàtica, en atenció a l’indret on surt publicat el diari.)
Ara bé, el problema es planteja quan un català que es diu Joan Petit és a Nova York i, posem per cas, ha d’escriure en català a gent que l’entén en català però que viu a Nova York mateix. En Joan Petit dirà, en aquest cas, «Nova York» o «New York»? Doncs, és probable que, per deferència amb els novaiorquesos que l’han de llegir, digui, tot i escrivint en català, «New York». Com, en situacions paral•leles, dirà «Elisabeth II», «Córdoba» i «il (divino) Dante», si escriu (en català), trobant-se a Londres, a Còrdova o a Florència i adreçant-se a lectors d’aquests indrets. Són estratègies lingüístiques de complicitat que funcionen en tots els idiomes, encara que no estiguin escrites enlloc ni se’n puguin fer reglaments (gràcies a Déu).
És per això que els catalans demanem als diaris i mitjans de comunicació que es publiquen o que emeten en castellà a Catalunya que facin servir els antropònims o topònims propis catalans, i que escriguin «Catalunya», «Lleida» «Sant Boi de Llobregat» i «Joan Petit», i no, per molta tradició que tinguin en la seva llengua, «Cataluña», «Lérida», «San Baudilio del Llobregat» i «Juan Pequeño». No fer-ho d’aquesta manera implica poca sensibilitat. I, evidentment, una bona dosi de provincianisme, de tancament, de «no entendre res» que no estigui explicitat a la lletra de la llei.
És per aquesta mateixa raó que els mitjans de comunicació catalans més sensibles, com ara TV3, anomenen Vielha e Mijaran al municipi que en català es diu Viella, Es Bòrdes a les Bordes i Val d’Aran a la Vall d’Aran. Perquè l’occità (aranès) és també llengua oficial a Catalunya i d’aquesta manera la fem servir ni que sigui una mica, amb els topònims.
(Afegitó del dia 15: El diari La Vanguardia va encara una mica més enllà, ho explica avui mateix el seu responsable lingüístic, Magí Camps: «El Libro de redacción de La Vanguardia pretén definir l’estil propi del diari tenint en compte la seva idiosincràsia. Atès que el nostre rotatiu s’edita a la capital catalana, els redactors no podem ignorar la realitat lingüística en la qual vivim. [Per això, i malgrat que] la RAE fixa les grafies carné, cabaré, chalé i parqué, i només admet doble grafia en el cas de chalet [chalé i chalet] [...] a La Vanguardia preferim escriure aquestes paraules amb la te final del francès [i del català, no?]: carnet, cabaret, chalet i parquet, perquè, a mes de mantenir la grafia original, reflecteixen la pronúncia pròpia del castellà de Catalunya, Aragó i altres zones peninsulars.» (La Vanguardia, 15 abril 2007) Bé, jo ho hauria dit sense tants circumloquis i sense necessitat d’apel·lar a l’Aragó i a «altres zones peninsulars», que semblen més excuses no demanades per fer-se perdonar –sempre demanant perdó per ser catalans, o en aquest cas per viure a Catalunya!–, però la cosa és així: en un diari espanyol com La Vanguardia, se senten obligats a fer aquestes coses contra la seva pròpia gramàtica, en atenció a l’indret on surt publicat el diari.)
dijous, 5 d’abril del 2007
Som hipòcrites?
Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.
A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.
En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»
Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.
Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.
En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»
Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.
Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 3 d’abril del 2007
Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència
He sentit explicar a un iberoamericà que va estar molts mesos segrestat per uns delinqüents comuns que les primeres setmanes no volia saber res dels seus segrestadors, ni del menjar que li donaven, ni de les coses que li deien: només es volia morir, se sentia indigne i incapaç de viure perquè es trobava en aquella situació tan inhumana. Al cap d'unes setmanes, però, va pensar: «Si vull sobreviure, haig de canviar.» I va canviar: va menjar, va començar a fer gimnàstica, va començar a relacionar-se amb els segrestadors. Gràcies a aquest canvi va sobreviure. I fins i tot va tenir forces, un dia, per escapar-se.
L'anècdota aquesta del segrestat, que és un fet real però que és només una anècdota, té a veure amb la llengua? Jo crec que sí: en podem treure profit pensant en la llengua. El problema seria que intentéssim anar molt més enllà de l'anècdota i fer com aquests llibres dolentots d'autoestima o d'excel·lència (!?) empresarial que a partir d'una anècdota pretenen crear un món ideal amb uns esquemes amb els quals triomfaràs segur. No ho sé, als qui els llegeixen potser els funciona. A mi no. Però d'aquí a menystenir les anècdotes, hi ha una bona distància.
Hi ha maneres i maneres de resistir, els catalanoparlants, davant l’agressió constant que rebem de ponent i de l’interior mateix del nostre país. I de vegades, els més durs i més resistents no són els que ho semblen més. O, dit d’una altra manera, els que dialoguen més i cerquen vies d’entesa i de pacte per sobreviure no són necessàriament ni traïdors a la causa ni, per descomptat, menys catalans o menys lluitadors que els que es moren fent vagues de fam i de dignitat perquè no aconsegueixen ja avui el cent per cent del que volen. Hi torno: potser ho són, però no ho són necessàriament.
L'anècdota aquesta del segrestat, que és un fet real però que és només una anècdota, té a veure amb la llengua? Jo crec que sí: en podem treure profit pensant en la llengua. El problema seria que intentéssim anar molt més enllà de l'anècdota i fer com aquests llibres dolentots d'autoestima o d'excel·lència (!?) empresarial que a partir d'una anècdota pretenen crear un món ideal amb uns esquemes amb els quals triomfaràs segur. No ho sé, als qui els llegeixen potser els funciona. A mi no. Però d'aquí a menystenir les anècdotes, hi ha una bona distància.
Hi ha maneres i maneres de resistir, els catalanoparlants, davant l’agressió constant que rebem de ponent i de l’interior mateix del nostre país. I de vegades, els més durs i més resistents no són els que ho semblen més. O, dit d’una altra manera, els que dialoguen més i cerquen vies d’entesa i de pacte per sobreviure no són necessàriament ni traïdors a la causa ni, per descomptat, menys catalans o menys lluitadors que els que es moren fent vagues de fam i de dignitat perquè no aconsegueixen ja avui el cent per cent del que volen. Hi torno: potser ho són, però no ho són necessàriament.
dissabte, 31 de març del 2007
El testimoni de la Maria A.
Em va deixar molt impressionat trobar-me fa unes setmanes al Magazine que es reparteix els diumenges amb diversos diaris, dins un reportatge sobre «Joves extraordinaris», el testimoni de la Maria A. Ella i jo –i uns quants més– sabem per què és tan corprenedora la trajectòria i el conjunt de decisions que ha anat prenent, a partir d’un dia que va tenir una aventura...
Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]
»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.
»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.
»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.
»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]
»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.
»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.
»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.
»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 29 de març del 2007
Burla al Parlament
Aquest matí s’han votat al Parlament unes quantes resolucions que tothom donava per entès, abans de votar-les i tot, que eren una «frivolitat», una «broma», una mena de torcebraç d’adolescents. Adolescents que manen, adolescents dels quals depèn parcialment l’autoritat política i legislativa –i moral, ai– d’aquest país nostre. Dic «parcialment» perquè com tothom sap el poder real és a Madrid, i una mica a Brussel·les: aquí només ens barallem per les escorrialles. I l’autoritat moral de debò la tenen les grans empreses, els anomenats poders fàctics. Ai.
Són coses com aquestes les que han fet al llarg del temps que hi hagi cada cop més gent que no està disposada a votar cap dels partits que participen en aquest escarnot continu de la democràcia. Una cosa és que el Parlament aprovi una resolució i que després a Madrid la converteixin en pasta de paper (Estatut del 30 de setembre del 2005), i una altra cosa que aquí mateix ja ens prenguem el Parlament com una parada de fireta.
És mentida que la política sigui així, que hagi de ser això. T’has d’embrutar, segurament, perquè pactar és cedir i dialogar, cosa positiva, però és també emporcar-se almenys una mica. Ara, els parlaments, allà on hi ha una cultura democràtica una mica seriosa, allà on els partits són sols instruments de coordinació i no els nuclis mateixos del poder –del poder parcial, en el nostre cas–, haurien de servir per parlar, per convèncer, per rectificar, per posar-se d’acord en les coses que interessen tothom. I no és així, al Parlament de Catalunya no és pas així. Els discursos no serveixen per a res. Els vots estan comptats ja d’abans de començar cada sessió. Els parlamentaris apareixen en el moment de la votació i els seus portaveus els diuen amb signes el que han de votar, i molts no saben ni què voten.
Això va començar aquí a ser així, tan trist, fa temps. El primer terratrèmol fort jo el vaig sentir per dins –abans suposo que no m’interessava gens la política– en aquell famós «ple dels incendis», en què després d’un estiu especialment tràgic una CiU prepotent va imposar la seva majoria absoluta per fer aprovar al Parlament de Catalunya un text de felicitació al Govern –a ells mateixos, doncs– per com havien fet les coses aquell estiu en matèria de prevenció d’incendis. Suposo que fins llavors el Parlament ja funcionava com ara, com va funcionar aquell dia amb aquella felicitació aberrant, però jo recordo el moment com un despertador, com una alarma.
A mi, evidentment, no em consola que a Madrid passi el mateix, o pitjor i tot, gairebé des del començament del postfranquisme. Allà tenen menys cultura democràtica i no ens podrà ser exemple de gaire res en aquest terreny, però aquí hem tingut democràcia –de l’època– durant segles, fins que ens la van prendre –segurament perquè l’havíem posat al cistell que no tocava.
De vegades penso en aquelles utopies de Thomas More, i imagino un parlament amb uns diputats pendents de la gent que els ha votat i no dels cappares del partit que els han posat a les llistes i que si no creuen els faran desaparèixer de les llistes vinents. Penso que seria bonic, portant a l’actualitat les visions de More, crear uns partits nous, definir-los mínimament dins unes coordenades bàsiques i presentar-los a les eleccions per fer net de tot el que hi ha ara. Ja sé que és teòric, però deixeu-me ser una mica utopista –i vagi per davant que jo no penso fer res d’això, ni crec que ningú ho faci. Es tractaria, per exemple, d’establir l’ideari –més aviat liberal o més aviat intervencionista, més aviat catalanista o més aviat espanyolista..., el que sigui–, d’obrir les admissions per internet, de fer un programa molt detallat amb les aportacions de la gent, de presentar-se a les eleccions havent fet les llistes a partir també de les preferències dels afiliats i de tancar les llistes i les afiliacions en el moment de les votacions. Llavors, durant quatre anys –o sis, o vuit, els que siguin– els que sortissin elegits defensarien allò que s’ha aprovat i prou, o bé s’obririen consultes a través de la xarxa –en temps de More no hi havia xarxa, ara sí–, però no s’acceptarien noves incorporacions ni influències ni dictats de gent interessada que no fos la que hi estava apuntada abans de les eleccions. Com a màxim, amb les noves incorporacions –que formarien com una llista d’espera de cara a les eleccions següents– es podria fer una mena de fòrum de simpatitzants als quals s’escoltaria durant les discussions que hi hagués dins el nucli dur –els antics afiliats–, però assegurant per als que ja hi eren d’abans la capacitat de decisió final. A partir del final de la legislatura, s’obriria un nou període amb la incorporació dins el nucli dur de la gent que estava a la llista d’espera. I així, podríem tenir uns partits de la gent, del poble, de dretes i d’esquerres, catalans i espanyols. I podríem continuar el somni... (que és un somni, eh?, que se m’acaba d’acudir i que, per tant, segur que té molts punts foscos),
No, no calen somnis: n’hi ha prou amb llistes obertes, compromisos personals i exigibles dels que es presentin, lleis molt estrictes contra l’aprofitament dels càrrecs públics per a fins individuals o de partit, prohibició de publicitat electoral amb fons públics, consultes populars i referèndums per resoldre assumptes que no estiguin clarament establerts en els programes electorals, i poca cosa més. No és tan difícil. Hi ha països on això funciona. I potser la gent també acaba farta dels polítics, però almenys no hi ha aquesta impotència d’aquí pel menysteniment a què els polítics ens tenen sotmesos... excepte quan s’acosten eleccions. Bé, que pensi que això és possible, i que no sembli tan difícil, potser forma part també del somni, ja ho sé. Però teòricament seria factible, sense necessitat d’esperar nous partits. El que passa és que potser perquè els actuals se n’adonin hi haurà d’haver un daltabaix. Ai.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Són coses com aquestes les que han fet al llarg del temps que hi hagi cada cop més gent que no està disposada a votar cap dels partits que participen en aquest escarnot continu de la democràcia. Una cosa és que el Parlament aprovi una resolució i que després a Madrid la converteixin en pasta de paper (Estatut del 30 de setembre del 2005), i una altra cosa que aquí mateix ja ens prenguem el Parlament com una parada de fireta.
És mentida que la política sigui així, que hagi de ser això. T’has d’embrutar, segurament, perquè pactar és cedir i dialogar, cosa positiva, però és també emporcar-se almenys una mica. Ara, els parlaments, allà on hi ha una cultura democràtica una mica seriosa, allà on els partits són sols instruments de coordinació i no els nuclis mateixos del poder –del poder parcial, en el nostre cas–, haurien de servir per parlar, per convèncer, per rectificar, per posar-se d’acord en les coses que interessen tothom. I no és així, al Parlament de Catalunya no és pas així. Els discursos no serveixen per a res. Els vots estan comptats ja d’abans de començar cada sessió. Els parlamentaris apareixen en el moment de la votació i els seus portaveus els diuen amb signes el que han de votar, i molts no saben ni què voten.
Això va començar aquí a ser així, tan trist, fa temps. El primer terratrèmol fort jo el vaig sentir per dins –abans suposo que no m’interessava gens la política– en aquell famós «ple dels incendis», en què després d’un estiu especialment tràgic una CiU prepotent va imposar la seva majoria absoluta per fer aprovar al Parlament de Catalunya un text de felicitació al Govern –a ells mateixos, doncs– per com havien fet les coses aquell estiu en matèria de prevenció d’incendis. Suposo que fins llavors el Parlament ja funcionava com ara, com va funcionar aquell dia amb aquella felicitació aberrant, però jo recordo el moment com un despertador, com una alarma.
A mi, evidentment, no em consola que a Madrid passi el mateix, o pitjor i tot, gairebé des del començament del postfranquisme. Allà tenen menys cultura democràtica i no ens podrà ser exemple de gaire res en aquest terreny, però aquí hem tingut democràcia –de l’època– durant segles, fins que ens la van prendre –segurament perquè l’havíem posat al cistell que no tocava.
De vegades penso en aquelles utopies de Thomas More, i imagino un parlament amb uns diputats pendents de la gent que els ha votat i no dels cappares del partit que els han posat a les llistes i que si no creuen els faran desaparèixer de les llistes vinents. Penso que seria bonic, portant a l’actualitat les visions de More, crear uns partits nous, definir-los mínimament dins unes coordenades bàsiques i presentar-los a les eleccions per fer net de tot el que hi ha ara. Ja sé que és teòric, però deixeu-me ser una mica utopista –i vagi per davant que jo no penso fer res d’això, ni crec que ningú ho faci. Es tractaria, per exemple, d’establir l’ideari –més aviat liberal o més aviat intervencionista, més aviat catalanista o més aviat espanyolista..., el que sigui–, d’obrir les admissions per internet, de fer un programa molt detallat amb les aportacions de la gent, de presentar-se a les eleccions havent fet les llistes a partir també de les preferències dels afiliats i de tancar les llistes i les afiliacions en el moment de les votacions. Llavors, durant quatre anys –o sis, o vuit, els que siguin– els que sortissin elegits defensarien allò que s’ha aprovat i prou, o bé s’obririen consultes a través de la xarxa –en temps de More no hi havia xarxa, ara sí–, però no s’acceptarien noves incorporacions ni influències ni dictats de gent interessada que no fos la que hi estava apuntada abans de les eleccions. Com a màxim, amb les noves incorporacions –que formarien com una llista d’espera de cara a les eleccions següents– es podria fer una mena de fòrum de simpatitzants als quals s’escoltaria durant les discussions que hi hagués dins el nucli dur –els antics afiliats–, però assegurant per als que ja hi eren d’abans la capacitat de decisió final. A partir del final de la legislatura, s’obriria un nou període amb la incorporació dins el nucli dur de la gent que estava a la llista d’espera. I així, podríem tenir uns partits de la gent, del poble, de dretes i d’esquerres, catalans i espanyols. I podríem continuar el somni... (que és un somni, eh?, que se m’acaba d’acudir i que, per tant, segur que té molts punts foscos),
No, no calen somnis: n’hi ha prou amb llistes obertes, compromisos personals i exigibles dels que es presentin, lleis molt estrictes contra l’aprofitament dels càrrecs públics per a fins individuals o de partit, prohibició de publicitat electoral amb fons públics, consultes populars i referèndums per resoldre assumptes que no estiguin clarament establerts en els programes electorals, i poca cosa més. No és tan difícil. Hi ha països on això funciona. I potser la gent també acaba farta dels polítics, però almenys no hi ha aquesta impotència d’aquí pel menysteniment a què els polítics ens tenen sotmesos... excepte quan s’acosten eleccions. Bé, que pensi que això és possible, i que no sembli tan difícil, potser forma part també del somni, ja ho sé. Però teòricament seria factible, sense necessitat d’esperar nous partits. El que passa és que potser perquè els actuals se n’adonin hi haurà d’haver un daltabaix. Ai.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 27 de març del 2007
Guardians de l'statu quo
Us vaig explicar la meva aventura galdosa en un gran magatzem. Vaig denunciar-los, com us vaig dir, a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC). Al cap d’uns dies vaig rebre una carta de l’OMIC que em deia que ja havien «trames» (sic) la meva queixa al magatzem en qüestió i que esperaven que els responsables de l’entitat es posarien en contacte amb mi. I la carta incloïa tot seguit la frase següent: «Si una vegada transcorregut [sic] dos meses [sic] de la tramesa d’aquesta carta no s’arribat [sic] a una solució agrairem ens [sic] ho comuniqui per tal de continuar els tràmits. En cas que no ens comuniqui res entendrem que el problema s’ha solucionat i arxivarem la reclamació.»
Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:
«Barcelona, 21 de març de 2007
OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona
Senyors,
Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.
A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?
En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.
La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.
Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’statu quo imperant i els comerciants prepotents.
La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.
I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.
[signatura]»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:
«Barcelona, 21 de març de 2007
OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona
Senyors,
Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.
A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?
En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.
La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.
Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’statu quo imperant i els comerciants prepotents.
La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.
I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.
[signatura]»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 24 de març del 2007
Un punt d’inflexió?
Abans-d’ahir potser hi va haver un punt d’inflexió en l’elit de la societat catalana, amb la reunió absolutament unànime que hi va haver al IESE –al IESE!–, per reclamar dignitat i plantar-se davant de Madrid –amb tots els matisos que vulgueu, però el pinyol és aquest–, amb ideòlegs polítics i econòmics de tots els colors, amb empresaris de totes les àrees, amb representants de tots els col·lectius socials, culturals, ciutadans... Hi era tothom –dels que manen, ja s’entén–, i qui no hi era va ser perquè no hi cabia, no pas perquè no hi hagués volgut estar. No es va convidar els representants dels partits polítics, justament, per assegurar que de l’acte no s’escaparien galls. Com ha dit Benach, el fet que no se’ls convidés comporta «una crítica explícita als partits per la seva falta d’unitat», i tal com ho ha dit el president del Parlament ha quedat clar que assumia la crítica. El motiu de la reunió, com se sap, era demanar que a l’Aeroport de Barcelona no li escapcin més les ales els governs de Madrid. Que no l’ajudin, si no volen, però que tampoc no posin pals a les rodes dels trens d’aterratge dels avions que pretenen envolar-se o arribar a la terminal del Prat.
Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.
Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.
Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.
Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.
Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.
Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.
divendres, 23 de març del 2007
«Frívola manipulació de Déu»
No puc estar-me de reproduir de cap a cap el que deia l’altre dia Josep Maria Espinàs al seu article diari d’El Periódico:
«Frívola manipulació de Déu
»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.
»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.
»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.
»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.
»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.
»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)
És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Frívola manipulació de Déu
»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.
»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.
»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.
»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.
»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.
»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)
És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 21 de març del 2007
Qüestions de llengua (X): Deixar parlar malament
Són una colla d’amics de tota la vida, de l’institut, que es troben de tant en tant a Barcelona. Professionals de mitjana edat, uns 35 anys. Tots homes. Queden en un bar, per exemple, per veure un partit de futbol de pagament. O simplement per xerrar. N’hi ha tres que són catalanoparlants, un dels quals tan caparrut –coherent, diu ell, lleial– que no dimiteix mai del seu dret de parlar la llengua materna mentre estigui a Catalunya. Els altres dos també solen parlar en català, però no de manera tan exclusiva: de vegades hi ha situacions en què es troben més còmodes parlant en castellà amb segons qui. En aquest ambient on són ara, aquests dos van alternant la llengua. Dos amics més són castellanoparlants militants, dels que no són capaços gairebé ni de dir «bon dia». Els altres, fins a set o vuit, són bilingües actius, o sigui, castellanoparlants si l’ambient és bilingüe, com aquí, tot i que parlen català amb naturalitat en un ambient monolingüe català o fins i tot si s’adrecen al catalanoparlant de pedra picada en aquest ambient d’amics.
Un dia, cap al final de la trobada, quan ja són al carrer, un dels dos castellanoparlants diu que es vol llençar a parlar en català, i ho comença a fer, trontollant. Enraona molt malament, però diu que s’hi ha d’acostumar perquè cada vegada ho troba més necessari a la feina, en les relacions socials, etc. El catalanoparlant de pedra picada l’aplaudeix. Però de seguida n’hi ha dos que li diuen «para, para, quin turment!...» Endevineu qui són els dos que miren d’aturar-lo? Els altres dos catalanoparlants. No el deixen continuar! Asseguren que el que fa és insultar la llengua, que és millor que parli castellà i així l’entén tothom. L’altre castellanoparlant i els bífids callen –però per l’actitud vital ja es veu que estan d’acord que un castellanoparlant no s’ha d’esforçar gens ni mica per intentar parlar en català, si li costa fer-ho. El catalanoparlant de pedra picada els diu que són idiotes, que no tenen respecte pel país on viuen i que això no passa en cap altre lloc del món, i se’n va molt emprenyat. Abans, però, ha tornat a felicitar el castellanoparlant convers i se li ha ofert per fer alguna sessió de conversa bilateral, si el pot ajudar: «Quan vulguis, truca’m.». El castellanoparlant, però, no el truca. Un dia que es troben tots dos, diu que no sols li fa mandra aprendre català, sinó que només li faltava que li posessin pegues, que el seu mal no vol soroll. «De moment, diu, continuaré amb el castellà. Quan us aclariu vosaltres, ja m’ho tornaré a rumiar.» Això va passar fa cosa d’un any.
L’anècdota me l’ha explicada aquest castellanoparlant que intentava «convertir-se». I em fa l’efecte que deu ser veritat tot el que m’ha dit, perquè situacions semblants les hem viscudes tots. I crec que deu ser veritat, també, perquè malgrat aquells amics que no el deixen, ell torna a fer ara veritables esforços per parlar en català. Però segurament no els farà quan estigui amb la colla d’amics de l’institut. No el deixen.
Un dia, cap al final de la trobada, quan ja són al carrer, un dels dos castellanoparlants diu que es vol llençar a parlar en català, i ho comença a fer, trontollant. Enraona molt malament, però diu que s’hi ha d’acostumar perquè cada vegada ho troba més necessari a la feina, en les relacions socials, etc. El catalanoparlant de pedra picada l’aplaudeix. Però de seguida n’hi ha dos que li diuen «para, para, quin turment!...» Endevineu qui són els dos que miren d’aturar-lo? Els altres dos catalanoparlants. No el deixen continuar! Asseguren que el que fa és insultar la llengua, que és millor que parli castellà i així l’entén tothom. L’altre castellanoparlant i els bífids callen –però per l’actitud vital ja es veu que estan d’acord que un castellanoparlant no s’ha d’esforçar gens ni mica per intentar parlar en català, si li costa fer-ho. El catalanoparlant de pedra picada els diu que són idiotes, que no tenen respecte pel país on viuen i que això no passa en cap altre lloc del món, i se’n va molt emprenyat. Abans, però, ha tornat a felicitar el castellanoparlant convers i se li ha ofert per fer alguna sessió de conversa bilateral, si el pot ajudar: «Quan vulguis, truca’m.». El castellanoparlant, però, no el truca. Un dia que es troben tots dos, diu que no sols li fa mandra aprendre català, sinó que només li faltava que li posessin pegues, que el seu mal no vol soroll. «De moment, diu, continuaré amb el castellà. Quan us aclariu vosaltres, ja m’ho tornaré a rumiar.» Això va passar fa cosa d’un any.
L’anècdota me l’ha explicada aquest castellanoparlant que intentava «convertir-se». I em fa l’efecte que deu ser veritat tot el que m’ha dit, perquè situacions semblants les hem viscudes tots. I crec que deu ser veritat, també, perquè malgrat aquells amics que no el deixen, ell torna a fer ara veritables esforços per parlar en català. Però segurament no els farà quan estigui amb la colla d’amics de l’institut. No el deixen.
dissabte, 17 de març del 2007
Inclassificables tots, irrepetibles
N’hi ha que em diuen que sóc massa conservador en aquest bloc, n’hi ha que em diuen que segons com sóc massa extremat i poc dialogant «com tots els independentistes», n’hi ha que m’escriuen retraient-me determinades coses que he dit aquí dels espanyols o d’altres col·lectius o que el mateix fet de no permetre comentaris ja deixa clar com sóc. El que m’ha agradat més de tot, però, és el que em va dir una persona abans-d’ahir, amb motiu d’haver llegit aquest bloc: diu que sóc inclassificable. Així és com hauríem de tractar tothom, considerant-los inclassificables, únics, irrepetibles. I llavors el món potser aniria més bé. Tenim massa tendència a encasellar la gent a partir d’una frase, d’una paraula, de la pinta externa que fan, d’una vinculació, de la seva família... d’un prejudici nostre.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 14 de març del 2007
Mullar-se (i 2)
Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.
Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.
Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:
«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.
Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:
«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 10 de març del 2007
La font de Sant Salvador
Copio de la premsa: «El bosc que envolta el Parc Güell pel nord podria desaparèixer en els pròxims mesos, quan es faci un nus viari que, amb dos ramals diferents, connectaria el barri del Coll amb la part alta de Gràcia. La doble carretera arrencaria del carrer Riu de la Plata per un cantó i del carrer del Portell per l'altre, s'uniria en un revolt molt pronunciat prop de la porta del Vent del Parc Güell i baixaria, salvant un fort desnivell, fins a la urbanització de Can Turull. El bosc, que originàriament eren dues propietats diferents, es coneix com el de la Font de Sant Salvador, una antiga deu que encara raja al fons del barranc, però connectada ara a la xarxa general. El projecte ja ha superat tots els tràmits municipals, té el vistiplau del govern i també s'ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat. Salvades totes les gestions burocràtiques, només falta fixar una data per començar les obres. En aquest bosc hi ha pins, saücs, llorers... En la part més baixa, al voltant de la font de Sant Salvador, es dóna un microclima similar als dels boscos del centre d'Europa. Aquí hi ha roures i hi havia castanyers. Aquests últims van ser talats recentment perquè estaven malalts. Els roures de la Font de Sant Salvador tenen fins i tot la seva llegenda, segons la qual els nens que naixien en aquests barris i els posaven una estona a dins dels forats del roures, creixien i vivien per sempre més molt sans.» (Avui 21 febrer 2007)
(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)
I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.
Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»
(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)
I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.
Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»
divendres, 9 de març del 2007
Dies internacionals
Abans me’n reia una mica, ho confesso, dels dies internacionals. Em semblava que era una manera hipòcrita de tapar la manca d’atenció durant 364 dies de l’any –365 els anys de traspàs– de «la gent normal» envers uns éssers humans necessitats d’algun tipus d’atenció específica. Ara no me’n ric. Reconec que és una manera d’organitzar-se dels humans, que també celebrem normalment un cop l’any el nostre dia –el dia del sant o del nom, el dia de l’aniversari–, cosa que no deixa de ser, com l’altra, una convenció com una altra. Per què celebrar els anys de la Terra i no les llunes? Per què no comptar el pas del temps només pels eclipsis de sol? Però bé, la humanitat ens hem posat d’acord amb aquesta qüestió i ja està bé.
Jo dedico aquesta nota a les mares de família, que per mi són les treballadores més importants que hi ha, tant si tenen altres feines com si no (també em sembla que la feina dels pares de família hauria de ser la més important d’ells); a totes les altres dones que treballen o que voldrien treballar i no poden, a les que cerquen i potser no troben una feina que s’adigui amb les seves capacitats, temps, ganes i il·lusió professional; a les dones que sense ser mares porten el pes real d’una família; a les dones, mares o no, que són ambicioses i volen ser presidentes de govern o ministres o conselleres, i presidentes o conselleres delegades o executives d’upa de grans empreses, i que tant de bo que se’n surtin, perquè llavors el món serà, segur, una mica més humà (o almenys una mica més equilibrat).
Però bé, la veritat és que només volia aprofitar l’avinentesa –i ho faig l’endemà del dia que tocava, que així allarguem almenys una mica la cosa i ja només en quedaran 363– per enllaçar amb el bloc de la meva amiga Cristina, que avui fa just un any que va escriure la darrera nota del seu bloc i que després, per motius diversos, ha hagut de dedicar-se a feines més profitoses. Que tot et vagi bé, Tina! Que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels... i tot això.
(Afegitó de dilluns 12. Dissabte vaig rebre un missatge d’una lectora que em sembla prou interessant com per reproduir-lo íntegrament [amb el seu permís, per descomptat, que no vull tenir problemes de drets d'autor... ;-) ni trair la confiança dels qui m'escriviu amb la idea que només ho llegeixi jo]:
«Amb tots els meus respectes. Des de dijous al matí que, mentre vaig fent el milió de coses que fem alhora totes les dones, tinc aquesta atzagaiada al cap. Ara la deixo anar. No sé on més fer-ho. Disculpa’m.
»Me’n ric, del dia internacional de la dona. Me’n ric, de les emissores de ràdio i televisió que hi dediquen un espai. Me’n ric, dels homes que aquell dia parlen de la dona. Me’n ric, de les dones que aquell dia aprofiten per sortir a la palestra.
»Teniu la dèria de classificar les dones. Jo sóc dona, dona mare, dona filla, dona esposa, dona treballadora, mare treballadora, no sé si he trobat la feina que vull però la busco, segurament voldria treballar més, sóc ambiciosa (qualitat o defecte segons convingui que té molt valor per als homes) perquè vull ser dona (no presidenta de res) i tard o d’hora portaré el pes de tota la família.
»No ho enteneu? Totes les dones som tot això en un moment o altre de la nostra vida.
»El discurs falla, els homes fallen estrepitosament i es refugien en allò que l’home està despistat, ha perdut els papers i qui dia passa any empeny. Les dones callen perquè quan no parles el mateix idioma no hi ha comunicació, perquè són sàvies, no perquè siguin imbècils.
»No sé si faríem el món més humà; el cert és que les dones tirem endavant la humanitat.
»Escoltava una tertúlia a la ràdio on se suposava que ens afalagaven. Saps què deien, poc o molt? Ara la dona pensa i té opinió, l’hauríem d’escoltar més. És l’insult més gran que m’han dit mai.
»Uf!
»Gràcies.»)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Jo dedico aquesta nota a les mares de família, que per mi són les treballadores més importants que hi ha, tant si tenen altres feines com si no (també em sembla que la feina dels pares de família hauria de ser la més important d’ells); a totes les altres dones que treballen o que voldrien treballar i no poden, a les que cerquen i potser no troben una feina que s’adigui amb les seves capacitats, temps, ganes i il·lusió professional; a les dones que sense ser mares porten el pes real d’una família; a les dones, mares o no, que són ambicioses i volen ser presidentes de govern o ministres o conselleres, i presidentes o conselleres delegades o executives d’upa de grans empreses, i que tant de bo que se’n surtin, perquè llavors el món serà, segur, una mica més humà (o almenys una mica més equilibrat).
Però bé, la veritat és que només volia aprofitar l’avinentesa –i ho faig l’endemà del dia que tocava, que així allarguem almenys una mica la cosa i ja només en quedaran 363– per enllaçar amb el bloc de la meva amiga Cristina, que avui fa just un any que va escriure la darrera nota del seu bloc i que després, per motius diversos, ha hagut de dedicar-se a feines més profitoses. Que tot et vagi bé, Tina! Que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels... i tot això.
(Afegitó de dilluns 12. Dissabte vaig rebre un missatge d’una lectora que em sembla prou interessant com per reproduir-lo íntegrament [amb el seu permís, per descomptat, que no vull tenir problemes de drets d'autor... ;-) ni trair la confiança dels qui m'escriviu amb la idea que només ho llegeixi jo]:
«Amb tots els meus respectes. Des de dijous al matí que, mentre vaig fent el milió de coses que fem alhora totes les dones, tinc aquesta atzagaiada al cap. Ara la deixo anar. No sé on més fer-ho. Disculpa’m.
»Me’n ric, del dia internacional de la dona. Me’n ric, de les emissores de ràdio i televisió que hi dediquen un espai. Me’n ric, dels homes que aquell dia parlen de la dona. Me’n ric, de les dones que aquell dia aprofiten per sortir a la palestra.
»Teniu la dèria de classificar les dones. Jo sóc dona, dona mare, dona filla, dona esposa, dona treballadora, mare treballadora, no sé si he trobat la feina que vull però la busco, segurament voldria treballar més, sóc ambiciosa (qualitat o defecte segons convingui que té molt valor per als homes) perquè vull ser dona (no presidenta de res) i tard o d’hora portaré el pes de tota la família.
»No ho enteneu? Totes les dones som tot això en un moment o altre de la nostra vida.
»El discurs falla, els homes fallen estrepitosament i es refugien en allò que l’home està despistat, ha perdut els papers i qui dia passa any empeny. Les dones callen perquè quan no parles el mateix idioma no hi ha comunicació, perquè són sàvies, no perquè siguin imbècils.
»No sé si faríem el món més humà; el cert és que les dones tirem endavant la humanitat.
»Escoltava una tertúlia a la ràdio on se suposava que ens afalagaven. Saps què deien, poc o molt? Ara la dona pensa i té opinió, l’hauríem d’escoltar més. És l’insult més gran que m’han dit mai.
»Uf!
»Gràcies.»)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 7 de març del 2007
Huertas
Ara que s’han acabat els ditirambes i tothom ja ha dit la seva sobre el mític periodista Josep Maria Huertas Claveria, traspassat aquests dies, jo també en tinc una anècdota. El coneixia molt de nom, és clar, dels temps heroics –quan jo era una criatura que només tenia ídols en el món de la informació, encara no companys– i després ens havíem trobat diverses vegades, però allò de parlar personalment tots dos sols va ser només una vegada, l’any 1998 o 1999, no ho recordo prou bé però encara no fa ni deu anys. A ell li havien concedit aquell dia un premi, un reconeixement dels molts que ha rebut els darrers anys. I jo estava entre els qui havien organitzat el pessebre.
Em va cridar l’atenció –ho he explicat més d’un cop, no ho dic sols ara que ja no hi és– la seva modèstia. És un d’aquells personatges que quan n’hi ha una de grossa i n’han estat protagonistes s’excusen dient que només passaven per allà. Em va dir, en efecte, que no sabia exactament per què rebia aquella distinció aquell dia. Li vaig recordar amb poques paraules els seus mèrits. I ell: «Ah, allò? Però si allò no va ser res!» I així. Crec que era conscient que de vegades els actes d’aquests tipus en què es donen premis a personatges i institucions de renom són dissenyats perquè l’entitat que els ha organitzats s’associï als premiats. És a dir, els famosos són utilitzats, amb tota la bona voluntat, per ornar l’acte i els premis o reconeixements que s’hi donen. La gent pensa: «Quins premis més ben triats, quin bon gust, que encertat! Qui ho ha organitzat, això?»
Crec que no hi fa res: el món de l’empresa, de les relacions comercials, de l’opinió pública i dels espectacles funciona d’aquesta manera, no ens n’hem d’escandalitzar sempre que els interessats sàpiguen a què es juga allà. I en Huertas, evidentment, ho sabia. En aquest cas que us dic, confirmo que va ser exactament d’aquesta manera, que es va muntar allò per tal que en Huertas i algun altre i alguna altra dignifiquessin la cerimònia. Ho puc dir perquè vaig ser jo, com he dit, amb altres, qui ho va organitzar. El que no diré és per a qui treballava jo en aquella avinentesa (i no és fàcil que ho esbrini algú, perquè era la meva època de suposat expert en comunicació corporativa, tenia força clientela i a Huertas, com he dit, li han fet homenatges tota la vida, des de fa gairebé trenta anys: va passar directament de rebre garrotades a rebre enhorabones; a més, hi ha allò de la discreció: al llarg de la vida vas acumulant moltes dades que potser són semipúbliques, però sovint no saps fins a quin punt ho són i llavors les has de considerar confidencials, per no decebre la confiança que han dipositat en tu).
Huertas, en fi, sabia perfectament de què anava allò i va voler col·laborar. I jo crec que va fer ben fet, perquè allò s’havia fet amb prou delicadesa i professionalitat, i amb la veritat per davant. És un detall que l’honora. Li ho vaig dir, sense solemnitats: «Josep Maria, no sols ets el meu heroi, sobretot ets una bona persona.» Va somriure, una mica confús.
(Afegitó: El 23 d’abril del 2007, diada de Sant Jordi, m’escriuen del programa Una nit a la terra, de Catalunya Ràdio, i em demanen si vull intervenir cinc minuts, per telèfon, aquesta mateixa nit, per explicar aquesta nota que he escrit aquí dalt, que diuen que els ha cridat l’atenció això que dic sobre la modèstia. Els he dit amablement que no, que al far no hi tinc telèfon. Potser s’han pensat que sóc tan modest... ;-))
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Em va cridar l’atenció –ho he explicat més d’un cop, no ho dic sols ara que ja no hi és– la seva modèstia. És un d’aquells personatges que quan n’hi ha una de grossa i n’han estat protagonistes s’excusen dient que només passaven per allà. Em va dir, en efecte, que no sabia exactament per què rebia aquella distinció aquell dia. Li vaig recordar amb poques paraules els seus mèrits. I ell: «Ah, allò? Però si allò no va ser res!» I així. Crec que era conscient que de vegades els actes d’aquests tipus en què es donen premis a personatges i institucions de renom són dissenyats perquè l’entitat que els ha organitzats s’associï als premiats. És a dir, els famosos són utilitzats, amb tota la bona voluntat, per ornar l’acte i els premis o reconeixements que s’hi donen. La gent pensa: «Quins premis més ben triats, quin bon gust, que encertat! Qui ho ha organitzat, això?»
Crec que no hi fa res: el món de l’empresa, de les relacions comercials, de l’opinió pública i dels espectacles funciona d’aquesta manera, no ens n’hem d’escandalitzar sempre que els interessats sàpiguen a què es juga allà. I en Huertas, evidentment, ho sabia. En aquest cas que us dic, confirmo que va ser exactament d’aquesta manera, que es va muntar allò per tal que en Huertas i algun altre i alguna altra dignifiquessin la cerimònia. Ho puc dir perquè vaig ser jo, com he dit, amb altres, qui ho va organitzar. El que no diré és per a qui treballava jo en aquella avinentesa (i no és fàcil que ho esbrini algú, perquè era la meva època de suposat expert en comunicació corporativa, tenia força clientela i a Huertas, com he dit, li han fet homenatges tota la vida, des de fa gairebé trenta anys: va passar directament de rebre garrotades a rebre enhorabones; a més, hi ha allò de la discreció: al llarg de la vida vas acumulant moltes dades que potser són semipúbliques, però sovint no saps fins a quin punt ho són i llavors les has de considerar confidencials, per no decebre la confiança que han dipositat en tu).
Huertas, en fi, sabia perfectament de què anava allò i va voler col·laborar. I jo crec que va fer ben fet, perquè allò s’havia fet amb prou delicadesa i professionalitat, i amb la veritat per davant. És un detall que l’honora. Li ho vaig dir, sense solemnitats: «Josep Maria, no sols ets el meu heroi, sobretot ets una bona persona.» Va somriure, una mica confús.
(Afegitó: El 23 d’abril del 2007, diada de Sant Jordi, m’escriuen del programa Una nit a la terra, de Catalunya Ràdio, i em demanen si vull intervenir cinc minuts, per telèfon, aquesta mateixa nit, per explicar aquesta nota que he escrit aquí dalt, que diuen que els ha cridat l’atenció això que dic sobre la modèstia. Els he dit amablement que no, que al far no hi tinc telèfon. Potser s’han pensat que sóc tan modest... ;-))
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 6 de març del 2007
Dinar al Chicho
Mentre duri l’exili meu al barri de la Sagrada Família –les obres a Tarradellas van a bon ritme, ara sí: a veure si a l’estiu…– molts dies no tinc temps, em penso que ja us ho vaig dir, d’anar a dinar a casa. O si tinc temps, no en tinc ganes, perquè em resulta molt estressant agafar quatre metros en un marge tan breu de temps. M’estimo més, doncs, dinar tranquil i després passejar pels voltants o seure una estona a l’aire lliure abans de tornar al despatx. I llavors vaig fer una recerca pel barri, comparant preus i qualitats, i al final em vaig decantar pel Chicho, a l’avinguda de la República Argentina 193. Sóc animal de costums i necessitava un indret més o meny fix per recalar a l’hora de fer la mossada principal del dia.
Us recomano el Chicho vivament. Cuina casolana, dirigida per la Rosa, amb l’ajuda de la Núria. Servint les taules hi ha la mateixa Núria amb el Jordi, el cap del local, un paio divertit, discret i eficaç, just amb el punt de sornegueria que et distreu de cabòries, et fa somriure i no molesta. A la barra del bar, l’Isma, que es cuida de les begudes, dels cafès, de rentar plats i, en general, de la intendència. Quin prodigi d’eficàcia, tots plegats. Tothom va per feina: d’això viuen. La Rosa, com deia, mena una cuina esquifida de grandària –de petitària, hauríem d’especificar aquí, no?–, però grandiosa de qualitat. I de quantitat, per què no dir-ho. Cuina magnànima i alhora detallista. Ara que a tot arreu els restaurants suposadament bons, els de marca, sembla que prenguin el pèl als clients amb plats enormes on la menja juga a fet a amagar, a cal Chicho els plats són normals, com els de casa, però plens fins dalt. I de molt bona qualitat. Les carns, sobretot, i els guisats, i les sopes, són de molta categoria. Et quedes parat veient com amb tan pocs mitjans –el preu és dels més barats del barri, 8 €– pots quedar cada dia ben satisfet.
Sovint s’hi ha de fer cua: són només nou taules que es paren i es desparen tres o quatre o cinc vegades cada migdia, sense descans. I encara una altra tauleta en un racó, al costat de l’entrada. I qui té més pressa del compte pot dinar a la barra. Tot va accelerat i és un ritme perfecte si hi vas amb el temps just de fer quatre queixalades i tornar a la feina, que és el que deu fer la majoria de la clientela, però si et vaga també t’hi pots entretenir. El Jordi i la Núria, que com deia són els qui serveixen les taules, coneixen la parròquia prou bé per saber què agradarà a cadascú del menú de cada dia: quatre possibilitats de cada plat –hi ha dos plats i postres–, pa en abundància, beguda… Tot inclòs. Beguda generosa: si demanes vi amb gasosa, et duen una ampolla de vi i una altra de gasosa. Si demanes aigua, una ampolla de litre i mig (si demanes cervesa, ai, només toca una canya: suposo que ho fan a fi de bé, perquè la gent no faci més panxa del compte).
Si no tens manies, tothom hi dina bé. T’hi trobes com a casa. Hi he portat amics i coneguts, gent de la família, altra gent de confiança i gent que fins aquell moment no coneixia de res: i tothom content. O almenys, ningú no m’ha dit res en contra.
Hi ha molts manobres, paletes, pintors i instal·ladors que tenen obres pels voltants i dinen allà. Després, oficinistes diversos, autònoms i alguna ànima en pena, ludòpata evident, que llença cada dia a l’escurabutxaques gairebé el jornal i potser més i tot. És aquest ambient. La Núria i la Rosa no paren de dir floretes al respectable: «Guapetona!, guapetón!» (Als catalans ens diuen «guapos».)
I encara, la bomba: la tele la tenen apagada. No sé si és que no funciona o què, però per a mi és un bé de Déu dinar tranquil en una casa de menjars d’aquestes, que normalment tenen l’aparell encès i al damunt, sintonitzat amb la cadena més castissa i més barroera de les Espanyes. Al Chicho se sent una mica la ràdio si ets a prop de la barra, però és una emissora no gaire destralera, no molesta.
Què més voleu que us digui? És a l’avinguda de la República Argentina, entre el pont de Vallcarca i Craywinkel. Proveu-ho.
(Afegitó del setembre del 2008. He anat al Chicho un parell de vegades i han retirat les màquines escurabutxaques. No n'hi ha! Poder del crítics!! ;-))
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us recomano el Chicho vivament. Cuina casolana, dirigida per la Rosa, amb l’ajuda de la Núria. Servint les taules hi ha la mateixa Núria amb el Jordi, el cap del local, un paio divertit, discret i eficaç, just amb el punt de sornegueria que et distreu de cabòries, et fa somriure i no molesta. A la barra del bar, l’Isma, que es cuida de les begudes, dels cafès, de rentar plats i, en general, de la intendència. Quin prodigi d’eficàcia, tots plegats. Tothom va per feina: d’això viuen. La Rosa, com deia, mena una cuina esquifida de grandària –de petitària, hauríem d’especificar aquí, no?–, però grandiosa de qualitat. I de quantitat, per què no dir-ho. Cuina magnànima i alhora detallista. Ara que a tot arreu els restaurants suposadament bons, els de marca, sembla que prenguin el pèl als clients amb plats enormes on la menja juga a fet a amagar, a cal Chicho els plats són normals, com els de casa, però plens fins dalt. I de molt bona qualitat. Les carns, sobretot, i els guisats, i les sopes, són de molta categoria. Et quedes parat veient com amb tan pocs mitjans –el preu és dels més barats del barri, 8 €– pots quedar cada dia ben satisfet.
Sovint s’hi ha de fer cua: són només nou taules que es paren i es desparen tres o quatre o cinc vegades cada migdia, sense descans. I encara una altra tauleta en un racó, al costat de l’entrada. I qui té més pressa del compte pot dinar a la barra. Tot va accelerat i és un ritme perfecte si hi vas amb el temps just de fer quatre queixalades i tornar a la feina, que és el que deu fer la majoria de la clientela, però si et vaga també t’hi pots entretenir. El Jordi i la Núria, que com deia són els qui serveixen les taules, coneixen la parròquia prou bé per saber què agradarà a cadascú del menú de cada dia: quatre possibilitats de cada plat –hi ha dos plats i postres–, pa en abundància, beguda… Tot inclòs. Beguda generosa: si demanes vi amb gasosa, et duen una ampolla de vi i una altra de gasosa. Si demanes aigua, una ampolla de litre i mig (si demanes cervesa, ai, només toca una canya: suposo que ho fan a fi de bé, perquè la gent no faci més panxa del compte).
Si no tens manies, tothom hi dina bé. T’hi trobes com a casa. Hi he portat amics i coneguts, gent de la família, altra gent de confiança i gent que fins aquell moment no coneixia de res: i tothom content. O almenys, ningú no m’ha dit res en contra.
Hi ha molts manobres, paletes, pintors i instal·ladors que tenen obres pels voltants i dinen allà. Després, oficinistes diversos, autònoms i alguna ànima en pena, ludòpata evident, que llença cada dia a l’escurabutxaques gairebé el jornal i potser més i tot. És aquest ambient. La Núria i la Rosa no paren de dir floretes al respectable: «Guapetona!, guapetón!» (Als catalans ens diuen «guapos».)
I encara, la bomba: la tele la tenen apagada. No sé si és que no funciona o què, però per a mi és un bé de Déu dinar tranquil en una casa de menjars d’aquestes, que normalment tenen l’aparell encès i al damunt, sintonitzat amb la cadena més castissa i més barroera de les Espanyes. Al Chicho se sent una mica la ràdio si ets a prop de la barra, però és una emissora no gaire destralera, no molesta.
Què més voleu que us digui? És a l’avinguda de la República Argentina, entre el pont de Vallcarca i Craywinkel. Proveu-ho.
(Afegitó del setembre del 2008. He anat al Chicho un parell de vegades i han retirat les màquines escurabutxaques. No n'hi ha! Poder del crítics!! ;-))
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 3 de març del 2007
Concursos de cossos (i 2)
A veure, aclarim conceptes sobre el que deia l’altre dia, que ningú no s’esveri ni prengui mal.
Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.
Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.
Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?
I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.
No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.
Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.
Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).
I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.
* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)
Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.
Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.
Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?
I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.
No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.
Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.
Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).
I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.
* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
