«Em demanen sobre la darrera pel·lícula de Woody Allen i responc la veritat: no l’he vista. Tant se’n parla, d’aquesta cinta, que he perdut una mica la curiositat i, tal vegada, me n’estaré. Podré viure sense conèixer l’obra del geni ambientada a Barcelona? Ai, ai. Visc perfectament sense haver llegit, per exemple, L’ombra del vent, així que tampoc s’han de treure les coses de mare. L’últim que llegeixo és una cosa fora de la moda i, per tant, terriblement actual.» (La Vanguardia, 29 setembre 2008)
En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 30 de setembre del 2008
diumenge, 28 de setembre del 2008
Disculpes pel retard
Em vaig equivocar i en aquest cas m’encanta reconèixer-ho. Valentino Rossi continua sent el millor. Vaig pronosticar massa aviat el seu final. I no. Ja fa setmanes que ha tornat a ser el que era, el gran campió, el més bo de tots els temps. «Scusate il ritardo», «Disculpeu-me el retard», deia la samarreta amb què s’ha revestit aquest matí en acabar la cursa. El missatge feia referència als dos anys en què no ha pogut guanyar el campionat del món, perquè la moto no tirava o perquè els pneumàtics el traïen a mitja cursa. Ha quedat demostrat que era això i no ell. Ell continua sent qui era. I encara ens donarà alegries, perquè em penso que s’ha ficat al magí ser també, en nombres absoluts, en totes les estadístiques i sense possibilitat de discussions, el número 1. I Giacomo Agostini hi serà, segur, per aplaudir-lo, rendit davant l’evidència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 26 de setembre del 2008
La transició «exemplar»
A la fi, algú ha dit coses amb trellat sobre la famosa transició espanyola: «L’elit política del franquisme [controlava] el procés de reforma i, malgrat que el portà més lluny del que volia, [va continuar controlant] l’aparell de l’Estat. El bloc social que va donar suport al franquisme [era] intocable. [...] I ara, l’única cosa [de la constitució espanyola] que preocupa al PSOE és si Leonor podrà ser reina o no.» (Ferran Gallego, UAB, entrevista a Público, 18 setembre 2008)
Ell ja ens ho va dir: «Atado y bien atado.»
«Atado y bien atado», per si algú no ho acaba d’entendre, vol dir que trenta-molts anys després del fet biològic, com es deia aleshores, l’Estat espanyol és igual de fort com era, els que manen, manen, els qui creuen, creuen –i això sí, ara pot manar qualsevol, ja s’ha vist, però es mana de la manera com manava ell i s’ha de creure de la manera com es creia quan hi era ell: això, que és el punt bàsic, no ha canviat–, les estructures són bàsicament les mateixes i no hi ha ningú, fora d’algun cas aïllat, que aixequi el dit per dir que cal tornar a començar, que continuem vivint sota la por dels militars –qui diu militars diu policies i altres funcionaris que fan la seva i es creuen els amos del ball, diu inspectors que sobretot inspeccionen les empreses petites i mitjanes que van bé, primer de tot les catalanes, diu règim de la por i del mesellisme. Ja ho sabeu que el pressupost del ministeri espanyol de Defensa és el segon més gros del Govern de l’Estat, després del de Treball i Afers Socials? Això sí: la ministre és dona, bonica, catalana i mare. La transició és aquest canvi d’embolcall, les essències romanen. I als partits ja els va bé, no ho toquen, perquè el seu únic objectiu és arribar a dalt i manar com ell.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ell ja ens ho va dir: «Atado y bien atado.»
«Atado y bien atado», per si algú no ho acaba d’entendre, vol dir que trenta-molts anys després del fet biològic, com es deia aleshores, l’Estat espanyol és igual de fort com era, els que manen, manen, els qui creuen, creuen –i això sí, ara pot manar qualsevol, ja s’ha vist, però es mana de la manera com manava ell i s’ha de creure de la manera com es creia quan hi era ell: això, que és el punt bàsic, no ha canviat–, les estructures són bàsicament les mateixes i no hi ha ningú, fora d’algun cas aïllat, que aixequi el dit per dir que cal tornar a començar, que continuem vivint sota la por dels militars –qui diu militars diu policies i altres funcionaris que fan la seva i es creuen els amos del ball, diu inspectors que sobretot inspeccionen les empreses petites i mitjanes que van bé, primer de tot les catalanes, diu règim de la por i del mesellisme. Ja ho sabeu que el pressupost del ministeri espanyol de Defensa és el segon més gros del Govern de l’Estat, després del de Treball i Afers Socials? Això sí: la ministre és dona, bonica, catalana i mare. La transició és aquest canvi d’embolcall, les essències romanen. I als partits ja els va bé, no ho toquen, perquè el seu únic objectiu és arribar a dalt i manar com ell.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 22 de setembre del 2008
La deriva de l’Avui
Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.
«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.
Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?
(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)
Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.
Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.
Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.
* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.
(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)
(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.
Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?
(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)
Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.
Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.
Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.
* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.
(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)
(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 18 de setembre del 2008
Qüestions de llengua (XXXI): La jutge, l’alcaldessa, la ministra
Pel que fa a la marca de gènere que ha calgut incorporar a les funcions, ocupacions o professions que abans, de fet, estaven reservades als barons i que els darrers anys, afortunadament, són ocupades també per dones, hi ha hagut una mica de tot:
• S’han creat alguns femenins que no existien: ministra, rectora, arquitecta, política, presidenta...
• En altres casos han adquirit un nou significat mots que si bé ja existien, fins fa poc només eren usats per significar ‘dona de’: alcaldessa, jutgessa, consolessa... Alguns noms d’aquesta mena s’han perdut o es troben en clara recessió –se senten potser algun cop com a estirabots masclistes, o bé en to de broma–, tot i que el significat antic roman als diccionaris. En alguns casos molt formals s’utilitzen també amb el nou significat: advocadessa ‘advocada’, doctoressa ‘doctora’, rectoressa ‘rectora’. Curiosament, el DIEC conserva amb aquell únic significat antic almenys un mot: megaduquessa ‘muller d’un megaduc’. (26 de setembre. Un tècnic lingüístic que s’hi ha fixat més que jo n’aporta uns quants més: delfina, dèspoina, landgravina, maharani, marcgravina, rani, regenta, sultana.)
• Alguns noms que ja existien, però, s’aplicaven gairebé exclusivament a contextos religiosos, simbòlics, fantàstics, folklòrics o d’àmbits molt específics: deessa, papessa, priora/prioressa, abadessa, sacerdotessa, profetessa... duquessa, marquesa –noteu en aquest darrer cas la s simple, que contrasta amb les altres realitzacions–... gegantessa/geganta, vampiressa, tigressa. Advocada s’usava (al costat d’advocadessa ‘dona de l’advocat’), però em penso que només en context religiós: advocada i refugi dels pecadors... I ambaixadora s’utilitzava en el sentit figurat («qualsevol persona encarregada d’una missió», deia el diccionari Fabra): l’ambaixadora de la comunitat de veïns.
• Hi ha casos en què la funció ja tenia un nom propi femení des d’antic (mestra, professora, portera, cuinera, estudianta...) i fins i tot gairebé exclusiu (mestressa, llevadora, infermera, vetlladora), i això també indicava, en alguns casos, discriminació fàctica.
• Hi ha alguns casos en què l’ús del carrer ha fet que el mot originalment masculí –o sigui, que s’havia utilitzat només com a masculí– hagi passat a englobar tots dos sexes i que la marca de gènere s’estableixi amb un article o un adjectiu adjacent al nom: la pilot, una artista, una economista, la jutge (al costat de la jutgessa), una bona alcalde (al costat de una bona alcaldessa), la metge pediatra (sic; també podria ser la metgessa pediatra, i encara ens podríem demanar per què no la metge pediatre), una estudiant excel·lent, etc.
Com veieu, hi ha casos en què s’han duplicat les denominacions, productivitat que ja ve d’antic (mestra/mestressa –en aquest cas ja hi havia distribució de funcions entre les dues realitzacions del femení–, priora/prioressa, poeta/poetessa...), i serà el pas del temps el que marcarà o bé l’assentament definitiu d’una opció i la desaparició de l’altra, o bé la continuïtat de totes dues amb significació idèntica o bé l’especialització en ocupacions professionals, registres lingüístics o sectors socials diversos: advocadessa/advocada, jutge/jutgessa, alcalde/alcaldessa, doctora/doctoressa, metge/metgessa, estudiant/estudianta, aprenent/aprenenta.
Hi ha casos també en què s’ha volgut marcar, jo diria que innecessàriament, amb una terminació a mots que podrien funcionar perfectament en femení amb la terminació e de sempre: pediatra, ministra... És veritat que això ja passava abans –tenim els casos alumne/alumna, el citat mestre/mestra i d’altres–, però em sembla un error crear-ne de nous perquè és com concedir que la -e final marca gènere masculí per se, quan no és així. Ara com ara, crec que no se li ha acudit a ningú dir que membre no enclou, en català, perfectament les dones (en castellà, sigui dit de passada i demanant disculpes d’antuvi per ficar-me on no em criden, crec que sí que fa falta miembra, o almenys no és contrari a l’evolució natural d’aquella llengua).
Ara observo que potser els parlants poden tenir tendència a modificar els mots acabats en e i realitzar-los en a o amb la terminació -essa per al femení quan l’apostrofació de l’article impedeix que es visualitzi d’entrada el gènere: així, tenim l’alumna, l’aprenenta o l’alcaldessa (tot i que també se sent a parlar de dones alcaldes), etc., i en canvi no hi ha cap problema per a la membre (del Govern) o la jutge. És per això que encara em costa més de veure els motius pels quals s’ha creat la doble denominació per a les ministres (per què no la ministre?), si no és que s’ha fet per mimetisme amb el castellà (ministro, ministra), en el qual idioma sí que era necessari, o almenys coherent.
Ja veurem com evolucionarà. De moment, la vida mateixa ens va marcant el camí, mentre les autoritats ens deixin fer en aquest punt. Com hauria de ser sempre, tret dels casos en què hi hagués perplexitats irresolubles o destarifos evidents. L’autoritat de la llengua mai no s’hauria de posar a marcar una opció entre dues que són perfectament lícites i que podrien conviure fins que l’ús decantés, o no, la balança. Almenys en això convindria que ens assembléssim més als anglosaxons.
(Afegitó del novembre del 2008. Més material per rumiar. Copio de Plaers d’Avui, 30 novembre, text de Mireia Aranda: «L’especialista en medicina del son Eduard Estivill i l’escriptora i creatiu Yolanda Sáenz de Tejada ens expliquen...» (el subratllat és meu). La periodista ha sentit la necessitat (o potser li ho ha dit l’entrevistada) d’escriure creatiu i no creativa, per por que la professió es confongués amb una qualitat (qualitat positiva, però no definidora de l’estatus laboral d’aquella persona). És a dir, no és que ella sigui una dona creativa, és que exerceix la professió de creativa. I és això el que hauria anat bé d'escriure: creativa de professió, per salvar l’obstacle (que també hauríem tingut si l’interessat fos un home).)
(Afegitó del setembre del 2009: «Si el sufix feminitzador -essa s’aplica amb caràcter general a noms d’ofici, càrrecs, i a títols, tals com jutgessa, abadessa, comtessa, baronessa, hi ha, aparentment, una notable excepció que convé tenir en compte: princesa. Per què en aquest títol no s’ha seguit la norma? Vegem què en podem aclarir. En el mot princesa hi han intervengut factors que, contra la lògica de la llengua, han fet que el sufix adoptat hagi estat -esa en lloc de -essa. En temps antic es trobaven, en català, les formes principessa (derivada del masculí príncep), i princessa, concordant amb la forma francesa princesse, derivada de l’antic prince, però no havent-hi hagut princeses catalanes en els últims cinc segles, sembla que modernament s’adoptà la forma escrita castellana, però llegida a la catalana, és a dir, fent sonar la essa simple de la forma externa com a sonora. El cas de marquesa és distint, i en realitat no constitueix cap excepció a les normes de sufixació citades abans, com hem vist que ho és princesa, perquè marquesa és una forma derivada de marquès, i en aquest cas, per fer-ne el corresponent femení, basta, simplement, afegir-li una a, talment com de pagès es fa pagesa, de sorprès, sorpresa i d’estès, estesa, o de francès, francesa i d’anglès, anglesa. Per tant, teniu en compte que heu de dir batlessa, metgessa i jutgessa, sempre amb essa sorda, però princesa i marquesa amb el so d’essa sonora.» [Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules, Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 94])
Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart:
«El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa. És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada. Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló.
»Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de, que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera. En -essa hi ha un deix aristocràtic (duquessa, baronessa, comtessa) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.
»Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.
»Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant. Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.»
(Ara, 10 gener 2011)
Afegitó del març 2013. Crònica política de La Vanguardia:
«...diversos alcaldes, entre ells la de Sant Cugat...» (26 març 2013) No grinyola, això? Si us grinyola, no se us fa evident, amb aquest exemple, que el masculí plural no inclou de cap manera –almenys en aquest cas, dic– el femení? Com s'hauria d'haver dit això? Per exemple: «...alcaldes de diversos municipis, entre els quals Sant Cugat...» (si acceptem, esclar, la proposta de considerar -e terminació apta per a tots dos gèneres gramaticals) O, si es vol remarcar que l'alcalde de Sant Cugat és una dona, o si es vol remarcar que un d'aquests municipis és Sant Cugat, simplement s'esmenta el nom de l'alcalde –recordem que alcalde és bo per a ell i per a ella i que hem bandejat -essa– i/o es diu que és la de Sant Cugat. I problema resolt.
• S’han creat alguns femenins que no existien: ministra, rectora, arquitecta, política, presidenta...
• En altres casos han adquirit un nou significat mots que si bé ja existien, fins fa poc només eren usats per significar ‘dona de’: alcaldessa, jutgessa, consolessa... Alguns noms d’aquesta mena s’han perdut o es troben en clara recessió –se senten potser algun cop com a estirabots masclistes, o bé en to de broma–, tot i que el significat antic roman als diccionaris. En alguns casos molt formals s’utilitzen també amb el nou significat: advocadessa ‘advocada’, doctoressa ‘doctora’, rectoressa ‘rectora’. Curiosament, el DIEC conserva amb aquell únic significat antic almenys un mot: megaduquessa ‘muller d’un megaduc’. (26 de setembre. Un tècnic lingüístic que s’hi ha fixat més que jo n’aporta uns quants més: delfina, dèspoina, landgravina, maharani, marcgravina, rani, regenta, sultana.)
• Alguns noms que ja existien, però, s’aplicaven gairebé exclusivament a contextos religiosos, simbòlics, fantàstics, folklòrics o d’àmbits molt específics: deessa, papessa, priora/prioressa, abadessa, sacerdotessa, profetessa... duquessa, marquesa –noteu en aquest darrer cas la s simple, que contrasta amb les altres realitzacions–... gegantessa/geganta, vampiressa, tigressa. Advocada s’usava (al costat d’advocadessa ‘dona de l’advocat’), però em penso que només en context religiós: advocada i refugi dels pecadors... I ambaixadora s’utilitzava en el sentit figurat («qualsevol persona encarregada d’una missió», deia el diccionari Fabra): l’ambaixadora de la comunitat de veïns.
• Hi ha casos en què la funció ja tenia un nom propi femení des d’antic (mestra, professora, portera, cuinera, estudianta...) i fins i tot gairebé exclusiu (mestressa, llevadora, infermera, vetlladora), i això també indicava, en alguns casos, discriminació fàctica.
• Hi ha alguns casos en què l’ús del carrer ha fet que el mot originalment masculí –o sigui, que s’havia utilitzat només com a masculí– hagi passat a englobar tots dos sexes i que la marca de gènere s’estableixi amb un article o un adjectiu adjacent al nom: la pilot, una artista, una economista, la jutge (al costat de la jutgessa), una bona alcalde (al costat de una bona alcaldessa), la metge pediatra (sic; també podria ser la metgessa pediatra, i encara ens podríem demanar per què no la metge pediatre), una estudiant excel·lent, etc.
Com veieu, hi ha casos en què s’han duplicat les denominacions, productivitat que ja ve d’antic (mestra/mestressa –en aquest cas ja hi havia distribució de funcions entre les dues realitzacions del femení–, priora/prioressa, poeta/poetessa...), i serà el pas del temps el que marcarà o bé l’assentament definitiu d’una opció i la desaparició de l’altra, o bé la continuïtat de totes dues amb significació idèntica o bé l’especialització en ocupacions professionals, registres lingüístics o sectors socials diversos: advocadessa/advocada, jutge/jutgessa, alcalde/alcaldessa, doctora/doctoressa, metge/metgessa, estudiant/estudianta, aprenent/aprenenta.
Hi ha casos també en què s’ha volgut marcar, jo diria que innecessàriament, amb una terminació a mots que podrien funcionar perfectament en femení amb la terminació e de sempre: pediatra, ministra... És veritat que això ja passava abans –tenim els casos alumne/alumna, el citat mestre/mestra i d’altres–, però em sembla un error crear-ne de nous perquè és com concedir que la -e final marca gènere masculí per se, quan no és així. Ara com ara, crec que no se li ha acudit a ningú dir que membre no enclou, en català, perfectament les dones (en castellà, sigui dit de passada i demanant disculpes d’antuvi per ficar-me on no em criden, crec que sí que fa falta miembra, o almenys no és contrari a l’evolució natural d’aquella llengua).
Ara observo que potser els parlants poden tenir tendència a modificar els mots acabats en e i realitzar-los en a o amb la terminació -essa per al femení quan l’apostrofació de l’article impedeix que es visualitzi d’entrada el gènere: així, tenim l’alumna, l’aprenenta o l’alcaldessa (tot i que també se sent a parlar de dones alcaldes), etc., i en canvi no hi ha cap problema per a la membre (del Govern) o la jutge. És per això que encara em costa més de veure els motius pels quals s’ha creat la doble denominació per a les ministres (per què no la ministre?), si no és que s’ha fet per mimetisme amb el castellà (ministro, ministra), en el qual idioma sí que era necessari, o almenys coherent.
Ja veurem com evolucionarà. De moment, la vida mateixa ens va marcant el camí, mentre les autoritats ens deixin fer en aquest punt. Com hauria de ser sempre, tret dels casos en què hi hagués perplexitats irresolubles o destarifos evidents. L’autoritat de la llengua mai no s’hauria de posar a marcar una opció entre dues que són perfectament lícites i que podrien conviure fins que l’ús decantés, o no, la balança. Almenys en això convindria que ens assembléssim més als anglosaxons.
(Afegitó del novembre del 2008. Més material per rumiar. Copio de Plaers d’Avui, 30 novembre, text de Mireia Aranda: «L’especialista en medicina del son Eduard Estivill i l’escriptora i creatiu Yolanda Sáenz de Tejada ens expliquen...» (el subratllat és meu). La periodista ha sentit la necessitat (o potser li ho ha dit l’entrevistada) d’escriure creatiu i no creativa, per por que la professió es confongués amb una qualitat (qualitat positiva, però no definidora de l’estatus laboral d’aquella persona). És a dir, no és que ella sigui una dona creativa, és que exerceix la professió de creativa. I és això el que hauria anat bé d'escriure: creativa de professió, per salvar l’obstacle (que també hauríem tingut si l’interessat fos un home).)
(Afegitó del setembre del 2009: «Si el sufix feminitzador -essa s’aplica amb caràcter general a noms d’ofici, càrrecs, i a títols, tals com jutgessa, abadessa, comtessa, baronessa, hi ha, aparentment, una notable excepció que convé tenir en compte: princesa. Per què en aquest títol no s’ha seguit la norma? Vegem què en podem aclarir. En el mot princesa hi han intervengut factors que, contra la lògica de la llengua, han fet que el sufix adoptat hagi estat -esa en lloc de -essa. En temps antic es trobaven, en català, les formes principessa (derivada del masculí príncep), i princessa, concordant amb la forma francesa princesse, derivada de l’antic prince, però no havent-hi hagut princeses catalanes en els últims cinc segles, sembla que modernament s’adoptà la forma escrita castellana, però llegida a la catalana, és a dir, fent sonar la essa simple de la forma externa com a sonora. El cas de marquesa és distint, i en realitat no constitueix cap excepció a les normes de sufixació citades abans, com hem vist que ho és princesa, perquè marquesa és una forma derivada de marquès, i en aquest cas, per fer-ne el corresponent femení, basta, simplement, afegir-li una a, talment com de pagès es fa pagesa, de sorprès, sorpresa i d’estès, estesa, o de francès, francesa i d’anglès, anglesa. Per tant, teniu en compte que heu de dir batlessa, metgessa i jutgessa, sempre amb essa sorda, però princesa i marquesa amb el so d’essa sonora.» [Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules, Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 94])
Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart:
«El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa. És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada. Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló.
»Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de, que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera. En -essa hi ha un deix aristocràtic (duquessa, baronessa, comtessa) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.
»Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.
»Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant. Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.»
(Ara, 10 gener 2011)
Afegitó del març 2013. Crònica política de La Vanguardia:
«...diversos alcaldes, entre ells la de Sant Cugat...» (26 març 2013) No grinyola, això? Si us grinyola, no se us fa evident, amb aquest exemple, que el masculí plural no inclou de cap manera –almenys en aquest cas, dic– el femení? Com s'hauria d'haver dit això? Per exemple: «...alcaldes de diversos municipis, entre els quals Sant Cugat...» (si acceptem, esclar, la proposta de considerar -e terminació apta per a tots dos gèneres gramaticals) O, si es vol remarcar que l'alcalde de Sant Cugat és una dona, o si es vol remarcar que un d'aquests municipis és Sant Cugat, simplement s'esmenta el nom de l'alcalde –recordem que alcalde és bo per a ell i per a ella i que hem bandejat -essa– i/o es diu que és la de Sant Cugat. I problema resolt.
dimarts, 16 de setembre del 2008
A la democràcia pel sentimentalisme
Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
divendres, 12 de setembre del 2008
Som gent pacífica, tolerant i honrada
Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 10 de setembre del 2008
Reptes publicitaris (2): La gamma que lliga bé amb tu
He recuperat aquest exemple de fa temps, de l’octubre del 2007.
«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.
S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.
En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.
Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.
S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.
En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.
Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 8 de setembre del 2008
El ciutadà (franquista) del món
«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 3 de setembre del 2008
Qüestions de llengua (XXX): Continuem sabent molt castellà
Diuen els diaris:
La veritat és que no em crec les xifres: ja m’agradaria que la diferència entre castellà i català fos només de 8-10 punts. Això ho diuen perquè no sigui dit, per no aprofundir la ferida que patim els catalans que estimem la llengua, ja que com més va més ens adonem que amb la (suposada, perquè també en podríem parlar una bona estona) immersió lingüística escolar no n’hi ha prou ni tan sols per equilibrar les dues llengües en la vida real. Perquè a banda de l’escola hi ha altres àmbits: al jovent li agrada anar al cine, mirar diverses cadenes de TV i fer zàping, jugar amb programes informàtics, llogar pel·lícules, llegir còmics, comprar bitllets d’avió o de tren… I tot això, o gairebé tot, ho han de fer en castellà (o en anglès). O sigui, a banda de l’escola hi ha la resta del món, amb totes les seves ofertes, imposicions i reclams.
En qualsevol cas, amb xifres inflades o desinflades, el fet cert és que les noves generacions continuen sabent molt castellà, la majoria més que català.
O sigui, sabem molt castellà, més que català, trenta-tres anys després del fet biològic. I no em sembla malament que sapiguem molt castellà, ja que hi som (sí que em semblen malament els mitjans a través dels quals s’ha arribat en aquesta situació). I el que em sembla fatal és que hi hagi cínics que assegurin que cal collar el català perquè creix massa, o que el castellà està en perill d’extinció a Catalunya. Tampoc no m’escandalitzaria si fos així, però el fet cert és que és mentida. Qui ho diu, simplement vol que el català desaparegui del món: que sigui innecessari, purament optatiu, de manera que l’hegemonia castellana s’acabi imposant de manera natural.
Jo en tindria prou senzillament si pogués fer vida en català, si quan obrís una capsa o un pot de medecines em trobés les instruccions en català, o sigui, aquesta mena de coses simples, que han esdevingut impossibles justament perquè els espanyols han aconseguit imposar la idea en molts àmbits de la societat –des dels industrials fins als immigrants– que el català és optatiu i, per tant, sobrer. Per exemple, diuen alguns empresaris del sector cultural i de l’oci i els seus corifeus habituals –interessos públics i privats espanyolistes amb seu a Madrid però també, ai, a Barcelona– que si hi hagués les dues opcions per a tot la majoria es decantaria clarament pel castellà i que el català només seria una mica menys residual que ara. Que les vegades que ho han provat ha estat així. Però el fet és que no ha existit una oferta sostinguda i en les mateixes condicions d’accessibilitat ni econòmiques que la castellana. O sigui, en molts aspectes de moment és impossible viure en català en igualtat de condicions amb els que viuen tranquil·lament en castellà. Això és com les seleccions esportives, que hi ha gent que diu: però a qui interessen les seleccions catalanes, amb tants problemes com hi ha? I jo contesto: no sé a qui li poden interessar, però m’agradaria saber-ho. I afegeixo: a qui interessa impedir-ho (i si cal mobilitza el cap de l’Estat i els ambaixadors i els ministres i els diputats i les empreses patrocinadores i...), amb la quantitat de problemes com hi ha?
«Els alumnes catalans de 16 anys tenen un nivell de castellà lleugerament més alt que de català. Així ho acrediten les respostes a una enquesta feta a 1.500 estudiants de darrer curs d’ESO pel Consell d’Avaluació del Sistema Educatiu, de la Generalitat, que presideix el catedràtic de la Universitat de Barcelona Joaquim Prats.
»A l’hora de parlar, llegir, escriure i entendre –els quatre aspectes valorats en l’enquesta– el coneixement del castellà supera el del català. Es va demanar als alumnes que avaluessin els seus coneixements de castellà, català i altres llengües en una escala de 0 a 10, en la qual zero era “gens” i deu “perfectament”. El treball va ser publicat el mes de juliol com a Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de quart d’ESO de Catalunya.
»Segons els resultats de l’estudi, el coneixement de la llengua castellana està per damunt en els quatre apartats. En escriptura en català, el 60,6% tenen un nivell molt alt, i en castellà el 69,9%. En lectura, el 83,5% diuen que tenen un nivell molt alt de català, i en castellà el percentatge de respostes afirmatives s’eleva fins al 88,2%.
»El mateix ocorre a l’hora de parlar i d’entendre. En català, els que diuen que tenen un nivell molt alt són el 74,4% en lectura i el 91% en enteniment, davant el 83,9% i el 92,4% en castellà, respectivament.
»La suma dels estudiants que tenen un nivell alt o molt alt en castellà és més alta en tots els casos que els que els tenen en català. En castellà, el 89,5% estan en aquests nivells en escriptura, davant el 86,4% en català; en parla, el 94,% en castellà i el 90,3% en català; en lectura, el 95,7% en castellà i el 94,2% en català, i en comprensió, el 96,6% en castellà i el 96% en català.»
(Extracte d’una informació publicada per Sebastián Tobarra, El País 30 agost 2008)
La veritat és que no em crec les xifres: ja m’agradaria que la diferència entre castellà i català fos només de 8-10 punts. Això ho diuen perquè no sigui dit, per no aprofundir la ferida que patim els catalans que estimem la llengua, ja que com més va més ens adonem que amb la (suposada, perquè també en podríem parlar una bona estona) immersió lingüística escolar no n’hi ha prou ni tan sols per equilibrar les dues llengües en la vida real. Perquè a banda de l’escola hi ha altres àmbits: al jovent li agrada anar al cine, mirar diverses cadenes de TV i fer zàping, jugar amb programes informàtics, llogar pel·lícules, llegir còmics, comprar bitllets d’avió o de tren… I tot això, o gairebé tot, ho han de fer en castellà (o en anglès). O sigui, a banda de l’escola hi ha la resta del món, amb totes les seves ofertes, imposicions i reclams.
En qualsevol cas, amb xifres inflades o desinflades, el fet cert és que les noves generacions continuen sabent molt castellà, la majoria més que català.
O sigui, sabem molt castellà, més que català, trenta-tres anys després del fet biològic. I no em sembla malament que sapiguem molt castellà, ja que hi som (sí que em semblen malament els mitjans a través dels quals s’ha arribat en aquesta situació). I el que em sembla fatal és que hi hagi cínics que assegurin que cal collar el català perquè creix massa, o que el castellà està en perill d’extinció a Catalunya. Tampoc no m’escandalitzaria si fos així, però el fet cert és que és mentida. Qui ho diu, simplement vol que el català desaparegui del món: que sigui innecessari, purament optatiu, de manera que l’hegemonia castellana s’acabi imposant de manera natural.
Jo en tindria prou senzillament si pogués fer vida en català, si quan obrís una capsa o un pot de medecines em trobés les instruccions en català, o sigui, aquesta mena de coses simples, que han esdevingut impossibles justament perquè els espanyols han aconseguit imposar la idea en molts àmbits de la societat –des dels industrials fins als immigrants– que el català és optatiu i, per tant, sobrer. Per exemple, diuen alguns empresaris del sector cultural i de l’oci i els seus corifeus habituals –interessos públics i privats espanyolistes amb seu a Madrid però també, ai, a Barcelona– que si hi hagués les dues opcions per a tot la majoria es decantaria clarament pel castellà i que el català només seria una mica menys residual que ara. Que les vegades que ho han provat ha estat així. Però el fet és que no ha existit una oferta sostinguda i en les mateixes condicions d’accessibilitat ni econòmiques que la castellana. O sigui, en molts aspectes de moment és impossible viure en català en igualtat de condicions amb els que viuen tranquil·lament en castellà. Això és com les seleccions esportives, que hi ha gent que diu: però a qui interessen les seleccions catalanes, amb tants problemes com hi ha? I jo contesto: no sé a qui li poden interessar, però m’agradaria saber-ho. I afegeixo: a qui interessa impedir-ho (i si cal mobilitza el cap de l’Estat i els ambaixadors i els ministres i els diputats i les empreses patrocinadores i...), amb la quantitat de problemes com hi ha?
dissabte, 30 d’agost del 2008
Trastorns genials
Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:
«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”
»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:
»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”
»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...
»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.
»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...
»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).
»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.
»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”
»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:
»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”
»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...
»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.
»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...
»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).
»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.
»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 26 d’agost del 2008
Postal d’Espanya
Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
diumenge, 3 d’agost del 2008
Històries dels Saumell (2): Un relat ideal per al mes d’agost
He escrit això amb vista a les vacances d’agost, perquè si un dia no teniu res més a fer us pugueu entretenir amb aquestes hipòtesis i dades –també hi ha dades serioses, sí, però tot està barrejat– sobre un cognom que sempre m’ha cridat l’atenció. Perquè no em direu ara que no és original, intrigant i suggestiu, a banda d’escàs. O no tan escàs, segons on... No ens avancem. El que us volia dir amb aquesta mena de pòrtic és que no crec que torni a publicar res fins a final de mes. Tot i que no se sap mai. Potser ho necessito i busco una cibergranja o un ciberxiringuito i escric alguna cosa des del lloc desèrtic –cerco calor estable i fujo dels aires condicionats, a veure si venço la rinitis crònica– on passaré les vacances. L’any passat vaig anar a la Llombardia. Aquest any també viatjo a l’estranger, però el país on vaig, de moment, és un secret: no vull que em segueixin els paparazzi. En fi, que estic fatal: em calen les vacances com mai ;-)
Us deixo, doncs, amb l’«Expedient Saumell».
Saumell Files
1.
Som-hi. Hi ha enregistrades a Catalunya 1.396 persones que duen el cognom Saumell (en primera o segona posició). Els Saumench, els Saumoy i altres similars tenen orígens completament diferents (Saumench segurament de l'alemany i Saumoy segurament de l'occità). També hi ha 44 persones a Catalunya que es diuen Sumell i que sembla que en bona part procedeixen d’una mateixa branca del Baix Llobregat, a causa d’un error de transcripció del cognom Saumell que es devia esdevenir fa uns 150 anys. Altres Sumell escampats ça i lla o bé provenen d’aquesta mateixa família o bé altres funcionaris o els mateixos interessats, en diversos indrets i èpoques, s’equivocaren en registrar-los. De fet, no és difícil sentir la pronúncia col·loquial «Sumell» i fins i tot «Súmell» adreçada a un Saumell autèntic. Deixem, doncs, la grafia «Sumell» de banda, perquè tot i que els seus portants formen part gairebé amb certesa absoluta de la mateixa família, l’alteració patida, segurament molt recent, no afecta la nostra història. També hi ha, finalment, uns quants Saumells (amb s final) –3 a Catalunya i alguns més fora–, però són tan pocs que tot indica que és una modificació recent, molt pròxima a la nostra època. I no hi ha més variants. Justament aquest fet –manca de variants– ens parla de la relativa modernitat del cognom.
En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món, perquè tots, com explicaré després, sembla que provenen de la mateixa família i, en general, tret d’algun cas excepcional, han sigut poc prolífics.
En aquestes quatre comarques que dèiem, el cognom Saumell supera el 0,06% de freqüència total (un percentatge similar al que té un cognom com Costa, per exemple, en moltes comarques de Catalunya), mentre que en cap altra comarca els Saumell no arriben al 0,02 (i en la majoria estan per sota del 0,01% i fins i tot per sota del 0,001%). A la Conca de Barberà, en concret, supera el 0,2% (o sigui, 1 de cada 500 conquesos es diu Saumell; un percentatge a l’alçada de cognoms com Vila o Domínguez al global de Catalunya). A l’Alt Penedès i a la Conca de Barberà, doncs, Saumell és un dels primers cent cognoms més freqüents, la qual dada diu molt sobre la demografia peculiar d’aquests territoris, ja que al cognom Saumell li correspon la posició 1.312 a Catalunya –que no està gens malament–; en més de la meitat de les comarques catalanes, el cognom ocupa una posició per darrere del 4.000. De manera que ser el número 73 (Conca de Barberà), el 81 (Alt Penedès) o fins i tot el 217 (Anoia) o el 282 (Alt Camp) és un gran què.
Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.
Així, doncs, Joan Coromines, que no tenia totes aquestes xifres a l’abast, sens dubte la va encertar quan va dir que el cognom Saumell provenia del topònim Selmella. Coromines comptava sols amb les dades que va arreplegar –ell i els seus corresponsals– per tot el país a fi de confegir el monumental Onomasticon Cataloniae. Parla de l’origen del cognom Saumell al volum VII d’aquesta obra extraordinària. Allà explica també que el topònim Selmella ve de Selma, una població encara més antiga –«del temps dels moros», com se solia dir–, ara també abandonada, que hi ha al terme municipal d’Aiguamúrcia. I d’on ve Selma (grafiat també de manera errònia en alguns documents com Celma)? No ho sap segur ni Coromines, però és probable que sigui un nom d’origen àrab.
2.
Com ha estat que el cognom Saumell provingui d’allà? Doncs... Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). O uns a Vilafranca i els altres a Montblanc, però mantenint una relació molt immediata entre ells. I, en qualsevol cas, en direcció oposada al Pont d’Armentera i al monestir de Santes Creus, on residien les autoritats principals de l’època. El monestir conservava la propietat nominal de moltes d’aquelles terres, generalment cedides amb contractes emfitèutics –amb perdó, però es deien així. En qualsevol cas, solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient com per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.
A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? Potser un militar espanyol o napolità va molestar el senyor del castell de Selmella i ell o els seus fills s’hi van tornar? Potser el senyor de Selmella havia refusat col·laborar amb els agents del comte-duc d’Olivares, i aquests l’havien represaliat en nom del rei espanyol? O a l’inrevés, el de Selmella va ser col·laboracionista i justament sent-ho es va fer tan odiós als ulls de la gent del poble que, acabada la guerra, va haver de marxar? O llavors se’n va anar perquè li van donar un càrrec a Montblanc, o a Vilafranca, com a premi pel seu comportament lleial al rei espanyol durant les revoltes? O tot plegat va ser una cosa més prosaica, potser a la fi d’un dia de gresca els nostres homes, d’aquell mateix poble o d’un altre poble veí, van anar a raptar la filla del senyor del castell...
Tot això no ho sabem. El més probable, però, és que els nostres protagonistes fossin víctimes d’alguna feta –imputable o no penalment a algú altre– succeïda a Selmella, ja que així s’explicaria més fàcilment que adquirissin el renom del lloc del qual provenien. No tindria gaire sentit que conservessin el sobrenom si fossin culpables d’alguna cosa relacionada amb aquell indret. Tret del cas, també possible, que els anomenessin públicament «els de Selmella» com a part d’un càstig o d’una penitència pública, suposant que «els fets [terribles] de Selmella» fossin coneguts per tothom.
Posem, doncs, que hi ha dos o tres germans o dues o tres famílies que marxen de Selmella per algun motiu desconegut i que viuen encara un temps plegats, o més o menys relacionats. Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. O potser, com apuntava abans, ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l és tan palatal que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; a Mallorca encara ho fan més: auba per alba, Aubarca per Albarca, etc. [informació de Miquel Adrover Mascaró, Campos]; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès.
Al mateix temps, la e primera de Selmella esdevé a (sovint ja s’escrivia així llavors, tal com es pot veure en documents de l’època) per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions (fa 300-325 anys?), el cognom encara patí una darrera modificació (si és que no l'havia patida abans), en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.
Tres generacions més tard, fa uns 250 anys, es podien resseguir amb facilitat les traces de l’originària família Saumell a les comarques properes a Selmella que hem esmentat abans: l’Alt Penedès i la Conca de Barberà, l’Anoia i l’Alt Camp. Però almenys un Saumell havia marxat a Castella temps abans (fa uns 300 anys, molt poc després dels esdeveniments inicials), no en sabem els motius. Cal dir-ho ara, encara que a algú li dolgui, i després ja hi tornarem: segurament els Saumell van arribar a Madrid abans que a Barcelona. Reprendrem aquest fil més endavant, però ja avanço que d’aquí penja probablement la família Saumell, ara força extensa, que hi ha des de fa uns 200 anys a Cuba –amb un músic famós, Manuel Saumell Robredo (1817-1870), pare de la contradansa cubana i de l’havanera i un dels primers que va parlar de «la nació cubana», que llavors se suposava inexistent; en fi, un dels artistes de més anomenada històrica a l’illa caribenya. (Un Saumell músic? Sí, segurament una mutació genètica. També hi havia un Beto (Alberto) Saumell entre els estudiants que es van enfrontar a la dictadura de Machado cap al 1930, un Pedro E. Saumell entre els revolucionaris cubans que van lluitar contra la tirania de Batista vint anys després, i un Rafael Saumell, mulat, entre els primers membres del Comité Cubano pro-Derechos Humanos, enfrontat a Castro.) Bé, doncs Manuel Saumell era fill de Cristóbal Saumell, al qual els cubans anomenaven «el catalán». Aquests Saumell cubans, doncs, poden ser descendents d’uns Saumell que van anar a Tenerife fa uns 250 anys (encara queden 13 famílies Saumell a Tenerife) i aquests Saumell de Tenerife, com veurem després amb més detall, és molt possible que siguin descendents dels Saumell de Castella. I d'altra banda, dels cubans deuen provenir els actuals Saumell estatunidencs, força prolífics, que són a l’imperi des de no fa gaire més de 50 anys i ja han omplert el país. Hi ha almenys 4 famílies Saumell a Nova Jersey, 3 a Pennsylvania, 2 a Alabama i a Carolina del Nord i una família en diversos estats, gairebé tots de l’est –tot i que hi ha una família Saumell a Califòrnia, i també n’hi ha una a Missouri i una altra a Michigan–, però crec que no m’equivoco si aventuro que el primer Saumell a trepitjar terra nord-americà ho va fer, provinent de Cuba, a Florida, Geòrgia o Alabama i, com deia, no fa gaire més de 50 anys, potser 75 (consta que al cens dels EUA del 1880 no hi havia cap Saumell en aquell país, i encara trigarien a arribar).
3.
Mentrestant, l’expansió per Catalunya, força més modesta quant a l’abast i a les aspiracions exploradores, es va anar fent molt de mica en mica. En ben bé tres-cents anys a partir de l’expedició dels «primers pares» des de Selmella el cognom no devia arribar, després de colonitzar tots els racons de les quatre comarques inicials, gaire més enllà del Baix Camp i d’algun punt del Baix Llobregat i del Baix Penedès. Algun descendent més atrevit, segurament no fa ni cent anys, va arribar fins a la Garrotxa, i potser un altre fins a l’Urgell. Curiosament, molt pocs Saumell s’apropen a la costa. I, en general, no són gaire prolífics, tret, com he dit, d’alguns dels que van viatjar a l’estranger (Castella, Tenerife, Cuba, EUA, tots ells descendents probablement els uns dels altres i provinents d’una mateixa branca).
Arribats al segle XX, trobem un membre d’aquesta família, sector local (o sigui, dels que es van quedar a Catalunya), amb peculiaritats realment originals respecte a la resta del clan: surt de seguida de les comarques mare, viatja força (tot i que és dels que tornen) i és molt prolífic. Un dels primers Saumell de Barcelona (no del Barcelonès), en efecte, pot ser que fos en Miquel Saumell Carles* (1918-1998), un comerciant fill del picapedrer del pla del Magre, a tocar de Jorba (Anoia), que cap a la segona meitat dels anys 40 va a treballar a Barcelona i pocs anys desprès instal·la un despatx de compravenda de cuiros i pells a la capital de Catalunya, molt a la vora del port. Aquest Saumell va tenir molts fills, com deia, contra el que era la praxi immemorial de gairebé tots els seus ancestres. De fet, si no m’he deixat cap paper durant la recerca acurada de documentació que he fet sobre aquest cas excepcional, se li atribueixen a hores d’ara fins a 55 descendents directes, una xifra absolutament deslligada dels multiseculars guarismes més aviat escadussers de la majoria dels que havien dut el seu cognom abans que ell. (Potser quan passin cent anys més algú investigarà el cas i comprovarà si les peculiaritats encetades pel nostre home –alta fecunditat i mobilitat– han cristal·litzat o no en una nova característica genètica més o menys comuna entre els seus descendents –igual com els descendents dels que van gosar anar a Castella, o es van veure impel·lits a fer-ho, i sembla que han acabat colonitzant Amèrica, etapa per etapa i generació rere generació.)
*Afegitó del novembre del 2008 i modificacions posteriors. Ara veig que no és veritat, que el personatge que esmento no va ser dels primers ni de bon tros a arribar a Barcelona, i demano disculpes perquè la comprovació la podia haver fet amb facilitat abans només mirant el nomenclàtor de carrers de Barcelona:
- Hi hagué un Emili Saumell i Llavallol (o de Llavallol) (?-1915), que almenys hi era propietari i segurament hi devia viure, ja que existeix encara un passatge de Saumell a tocar del parc de l’Oreneta –això ho sabia, però no havia pensat a comprovar a qui estava dedicat exactament– i diu la documentació que el nom del passatge el devia posar el mateix Saumell i Llavallol, que era propietari del terreny, comprat a un tal Francesc Casas.
- Hi havia també el seu germà (suposo), Eugeni Saumell de Llavallol, pintor, esgrafiador i estucador i soci de Jaume Vilaró Calvó, amb qui va treballar per a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch en diverses obres (que es conservin encara avui i que hi hagi la certesa que ho va fer aquell Saumell només conec l'Ateneu de Canet de Mar).
- Després hi hagué a Barcelona un Saumell (i Garcia?), potser fill de l'esmentat Eugeni (no d'Emili, perquè els fills d'Emili es deien Saumell i Parellada), que fou també artista: se li atribueixen les pintures al fresc del Cafè Torino, també de Puig i Cadafalch, al passeig de Gràcia 18, l'any 1902, i la decoració del sostre de la capella de la Casa de la Caritat, al carrer Montalegre n. 5, al costat del CCCB, acabades cap a l’any 1903. Aquest Saumell ja el tenia fitxat, però em pensava que no era de Barcelona (de Vilafranca?) i que havia vingut a fer aquella feina unes setmanes i prou. Però no: tenia el taller al carrer Balmes de Barcelona, núm. 4. Potser m'he fet un embolic entre tots aquests? És molt possible, perquè les fonts són escadusseres.
- L'any 1882-83 consten també com a propietaris de terrenys de Barcelona Adjutori Saumell i Pau Xaumell (sic; potser d'origen occità?), tots dos a l'antic carrer de Riego (actual Ballester); i al mateix temps un Enric Saumell al carrer Tavern.
- Josep Saumell Farré, nascut a Guardiola de Font-rubí el 1907, es va casar a Barcelona l'any 1932 amb Teresa Fadurdo Vidal. Se'n van anar a Alacant, on van néixer els seus dos fills Esperanza i Jaime, dels quals han tingut sis néts i fins ara uns quants besnéts. Actualment aquesta branca està distribuïda entre Alacant i Albacete (Espanya). Jaime Saumell Fadurdo, de qui procedeix aquesta informació, afirma que ha pogut documentar la branca de Guardiola de Font-rubí fins a l'any 1800, en què el seu rebesavi Pere Saumell Miquel es va casar amb Magdalena Begues.
- Continuarem investigant.
Tornem geogràficament enrere, per retrobar els veïns que van continuar vivint a Selmella fins al final del segle XIX o començament del XX. Ocupaven unes 15-18 llars, i depenien administrativament del municipi del Pont d’Armentera, el qual aplegava entre tots els nuclis aixoplugats sota el consistori uns 1.300 habitants al final del segle XIX (1.292 habitants l’any 1887) però que en perdé 400 en poc més d’un decenni (896 habitants l’any 1900): potser, entre d’altres, els últims de Selmella, que un cop abandonat el poble devien anar lluny d’allà, cansats de les dures condicions climatològiques del comarc. En qualsevol cas, els que van abandonar Selmella cap als anys 1890-1900 havien perdut tota relació amb aquella família que els havia precedit uns tres-cents anys abans. I bé, sembla que cap dels veïns de Selmella, almenys els del final del segle XIX, no es deia Saumell, ni Saumella, ni Selmella, la qual cosa pot provar que Saumell no era un cognom originalment, sinó un renom que van rebre uns que provenien d’allà però que es deien segurament d’una altra manera. Una cosa com allò d’en Vito Andolini, de Corleone (Sicília), conegut com a Vito Corleone.
4.
Anem pels castellans. Fa uns tres-cents o tres-cents vint-i-cinc anys, com he explicat, hi va haver un home, anomenat ja Saumell, provinent sens dubte d’aquells «primers pares», que pels motius que sigui va decidir-se a viatjar i va assentar-se en un indret força allunyat del punt de partida. El fet referma la tesi que el motiu de la marxa de la primera família o nucli familiar des de Selmella podia ser un fet luctuós o tràgic, com ara que un membre d’aquella família cometés un crim, o que fos desterrat del poble com a boc expiatori –aquestes coses passaven (i segons com encara passen): a un el podien declarar culpable moral d’una desgràcia perquè tenia fama de ser el pot de la pega, o sigui, un malastruc–, o que s’hagués apuntat al bàndol polític equivocat –en aquest cas, al bàndol catalanista, si es pot parlar així en l’època que som–, o el que sigui, i els altres de la seva família se sentissin obligats a marxar amb ell de la comarca immediata, per allò de les diendes o senzillament per solidaritat. Potser els desterrats, fugitius o aventurers –per força o per voluntat pròpia, no ho sabem– van passar llavors uns anys a Vilafranca, o a Montblanc, o a l'Anoia, en aquella època que he dit abans que devien adquirir el sobrenom de «els Selmella» o «els Saumella», abans de dir-se definitivament «els Saumell», que com he explicat va ser de seguida.
I doncs, com deia, poc després d’aquests fets –abandó del poble–, però ja amb el sobrenom plenament cristal·litzat com a Saumell, un d’ells va marxar a l’estranger, cap a Castella. Era el primer fugitiu mateix, el suposat criminal, l’ase dels cops? Era el seu fill o el seu nét, cansat que la família li recordés la història? No ho sabem. Però els actuals Saumell de Madrid, instal·lats allà de fa segles i indubtablement lligats a la mateixa família de «els (de) Selmella» inicial, és força versemblant que siguin els descendents directes d’algú que va marxar de Catalunya per motius poderosos i en contra de l’habitud secular de la família de no bellugar-se gaire. Tot això, si fos així, no afegiria ni restaria gens d’honorabilitat als actuals Saumell castellans, no cal dir-ho, ja que ningú no és responsable de les fetes dels seus pares, i encara menys de les d’uns avantpassats llunyans.
Més tard, uns descendents directes d’aquest que primer se’n va anar a Castella pot ser que continuessin viatjant i instal·lant-se, cada dues o tres generacions, en noves terres: això explicaria la història dels Saumell tenerifencs, dels quals provenen probablement els Saumell cubans,* dels quals provenen segurament els Saumell nord-americans, força nombrosos com he dit, i els altres (encara pocs, però en creixença contínua) americans. O sigui, encara que no ho sabem amb certitud, és força versemblant que el Saumell tenerifenc, justament, arribés a l’illa cap al final del segle XVII o començament del XVIII, com a aventurer, bohemi o vaiver, o com a pres, o com a militar o funcionari de Castella, el regne al qual pertanyia l’arxipèlag per dret de conquesta des de l’any 1493. És a dir, podria ser que fos un descendent directe –no gaire allunyat cronològicament, en aquest cas: potser només un parell o tres de generacions– del primer Saumell que va sortir de Catalunya i va anar a parar a Castella. I doncs, si es pogués confirmar la trajectòria extraordinària que hem aventurat, el primer desplaçament –i/o les seves circumstàncies concretes: vegeu el capítol 5– hauria afegit una mena de gen viatger en aquesta branca peculiar. En canvi, hi insisteixo, la immensa majoria dels altres Saumell han romàs sempre a la mateixa terra i, siguin viatgers o no –com el que hem anomenat (erròniament) «un dels primers barcelonins»–, sempre han tornat a casa.
* Afegitó del novembre del 2009. No sé si pot ser una pista això que he trobat ara: denunciava el general i diputat a les Corts espanyoles Joan Prim a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Això podria explicar la presència tan primerenca dels Saumell a Tenerife i a Cuba, si donem per descomptat que el que es feia en els segles XVIII-XIX no era més que un reflex del que ja es feia, encara més a l'engròs, en segles anteriors.
5.
Això acaba aquí (de moment), i ja veieu que, amb tot el que hem explicat, ni una sola paraula sobre les dones. Així s’escriu sempre la història, malauradament. Si no és que han sigut reines –i la història feta a partir de les gestes de reis i reines també sabem que no és la història de debò, però aquest és un altre problema–, quan cerques documents per escriure qualsevol fragment d’història, et trobes invariablement aquest mateix obstacle: les dones són invisibles. No hi ha manera d’arreglar-ho –com no sigui que un dia ens hi posem tots alhora i canviem els fonaments, almenys per a la història que es faci en el futur–, perquè ara com ara no existeixen els «cognoms de dona» que permetrien resseguir des del punt de vista femení, o almenys complementari, els esdeveniments. Les dones porten cognom d’home: el primer del pare i el primer de l’avi matern. En altres països, ni tan sols això: adopten el cognom del marit. I fins i tot mantenen el del primer marit, en molts casos, encara que quedin vídues o refacin les seves vides amb noves parelles. Posant per cas, si en l’exemple que hem esmentat en el capítol 3 sobre un dels possibles primers Saumell arribats a Barcelona (que ja hem aclarit després que no era dels primers), ens fixéssim en el seu segon cognom, Carles, en comptes de en el primer, tindríem una història completament diferent, que només coincidiria al final de tot. De manera que quan llegim història normalment és només la meitat de la història. Si hi arriba.
És més que probable, doncs, que en tot el que he explicat aquí les dones hagin tingut un paper principal, si no protagonista, tant des del moment que els «primers pares» se’n van anar de Selmella per un motiu desconegut –una dona?– i des que un d’ells va marxar a Castella –per una altra dona?– fins als exemples que he explicat del segle XX, que he pogut examinar de més a prop. I no diguem pel que fa als «sobtats» canvis de costums o de característiques ancestrals: el gen viatger, el gen prolífic, el gen músic, el gen revolucionari... No ho sabem del cert, però segur que si ens hi juguéssim el pèsol de la princesa no el perdríem.
Si algú ha aconseguit arribar fins al final... Ah, ets tu. Hola, com anem? Espero que t’hagi agradat l’aventura. L’he feta més llarga del compte, i dividida en capítols, perquè puguis llegir cada dia una estona i superis així amb més facilitat durant les setmanes vinents la síndrome d’abstinència ;-) A final de mes tornaré. O abans. I cuida’t, eh?, no deixis de prendre les pastilles. (I sobretot, no t’oblidis de regar-me les plantes.)
Qualsevol semblança amb la realitat, especialment a partir del capítol 2, pot ser que sigui pura coincidència. O no. En qualsevol cas, garanteixo que cap animal no ha patit danys físics durant l’exposició del relat.
Més dades (posteriors) sobre Selmella.
Us deixo, doncs, amb l’«Expedient Saumell».
Saumell Files
1.
Som-hi. Hi ha enregistrades a Catalunya 1.396 persones que duen el cognom Saumell (en primera o segona posició). Els Saumench, els Saumoy i altres similars tenen orígens completament diferents (Saumench segurament de l'alemany i Saumoy segurament de l'occità). També hi ha 44 persones a Catalunya que es diuen Sumell i que sembla que en bona part procedeixen d’una mateixa branca del Baix Llobregat, a causa d’un error de transcripció del cognom Saumell que es devia esdevenir fa uns 150 anys. Altres Sumell escampats ça i lla o bé provenen d’aquesta mateixa família o bé altres funcionaris o els mateixos interessats, en diversos indrets i èpoques, s’equivocaren en registrar-los. De fet, no és difícil sentir la pronúncia col·loquial «Sumell» i fins i tot «Súmell» adreçada a un Saumell autèntic. Deixem, doncs, la grafia «Sumell» de banda, perquè tot i que els seus portants formen part gairebé amb certesa absoluta de la mateixa família, l’alteració patida, segurament molt recent, no afecta la nostra història. També hi ha, finalment, uns quants Saumells (amb s final) –3 a Catalunya i alguns més fora–, però són tan pocs que tot indica que és una modificació recent, molt pròxima a la nostra època. I no hi ha més variants. Justament aquest fet –manca de variants– ens parla de la relativa modernitat del cognom.
En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món, perquè tots, com explicaré després, sembla que provenen de la mateixa família i, en general, tret d’algun cas excepcional, han sigut poc prolífics.
En aquestes quatre comarques que dèiem, el cognom Saumell supera el 0,06% de freqüència total (un percentatge similar al que té un cognom com Costa, per exemple, en moltes comarques de Catalunya), mentre que en cap altra comarca els Saumell no arriben al 0,02 (i en la majoria estan per sota del 0,01% i fins i tot per sota del 0,001%). A la Conca de Barberà, en concret, supera el 0,2% (o sigui, 1 de cada 500 conquesos es diu Saumell; un percentatge a l’alçada de cognoms com Vila o Domínguez al global de Catalunya). A l’Alt Penedès i a la Conca de Barberà, doncs, Saumell és un dels primers cent cognoms més freqüents, la qual dada diu molt sobre la demografia peculiar d’aquests territoris, ja que al cognom Saumell li correspon la posició 1.312 a Catalunya –que no està gens malament–; en més de la meitat de les comarques catalanes, el cognom ocupa una posició per darrere del 4.000. De manera que ser el número 73 (Conca de Barberà), el 81 (Alt Penedès) o fins i tot el 217 (Anoia) o el 282 (Alt Camp) és un gran què.
Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.
Així, doncs, Joan Coromines, que no tenia totes aquestes xifres a l’abast, sens dubte la va encertar quan va dir que el cognom Saumell provenia del topònim Selmella. Coromines comptava sols amb les dades que va arreplegar –ell i els seus corresponsals– per tot el país a fi de confegir el monumental Onomasticon Cataloniae. Parla de l’origen del cognom Saumell al volum VII d’aquesta obra extraordinària. Allà explica també que el topònim Selmella ve de Selma, una població encara més antiga –«del temps dels moros», com se solia dir–, ara també abandonada, que hi ha al terme municipal d’Aiguamúrcia. I d’on ve Selma (grafiat també de manera errònia en alguns documents com Celma)? No ho sap segur ni Coromines, però és probable que sigui un nom d’origen àrab.
2.
Com ha estat que el cognom Saumell provingui d’allà? Doncs... Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). O uns a Vilafranca i els altres a Montblanc, però mantenint una relació molt immediata entre ells. I, en qualsevol cas, en direcció oposada al Pont d’Armentera i al monestir de Santes Creus, on residien les autoritats principals de l’època. El monestir conservava la propietat nominal de moltes d’aquelles terres, generalment cedides amb contractes emfitèutics –amb perdó, però es deien així. En qualsevol cas, solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient com per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.
A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? Potser un militar espanyol o napolità va molestar el senyor del castell de Selmella i ell o els seus fills s’hi van tornar? Potser el senyor de Selmella havia refusat col·laborar amb els agents del comte-duc d’Olivares, i aquests l’havien represaliat en nom del rei espanyol? O a l’inrevés, el de Selmella va ser col·laboracionista i justament sent-ho es va fer tan odiós als ulls de la gent del poble que, acabada la guerra, va haver de marxar? O llavors se’n va anar perquè li van donar un càrrec a Montblanc, o a Vilafranca, com a premi pel seu comportament lleial al rei espanyol durant les revoltes? O tot plegat va ser una cosa més prosaica, potser a la fi d’un dia de gresca els nostres homes, d’aquell mateix poble o d’un altre poble veí, van anar a raptar la filla del senyor del castell...
Tot això no ho sabem. El més probable, però, és que els nostres protagonistes fossin víctimes d’alguna feta –imputable o no penalment a algú altre– succeïda a Selmella, ja que així s’explicaria més fàcilment que adquirissin el renom del lloc del qual provenien. No tindria gaire sentit que conservessin el sobrenom si fossin culpables d’alguna cosa relacionada amb aquell indret. Tret del cas, també possible, que els anomenessin públicament «els de Selmella» com a part d’un càstig o d’una penitència pública, suposant que «els fets [terribles] de Selmella» fossin coneguts per tothom.
Posem, doncs, que hi ha dos o tres germans o dues o tres famílies que marxen de Selmella per algun motiu desconegut i que viuen encara un temps plegats, o més o menys relacionats. Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. O potser, com apuntava abans, ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l és tan palatal que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; a Mallorca encara ho fan més: auba per alba, Aubarca per Albarca, etc. [informació de Miquel Adrover Mascaró, Campos]; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès.
Al mateix temps, la e primera de Selmella esdevé a (sovint ja s’escrivia així llavors, tal com es pot veure en documents de l’època) per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions (fa 300-325 anys?), el cognom encara patí una darrera modificació (si és que no l'havia patida abans), en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.
Tres generacions més tard, fa uns 250 anys, es podien resseguir amb facilitat les traces de l’originària família Saumell a les comarques properes a Selmella que hem esmentat abans: l’Alt Penedès i la Conca de Barberà, l’Anoia i l’Alt Camp. Però almenys un Saumell havia marxat a Castella temps abans (fa uns 300 anys, molt poc després dels esdeveniments inicials), no en sabem els motius. Cal dir-ho ara, encara que a algú li dolgui, i després ja hi tornarem: segurament els Saumell van arribar a Madrid abans que a Barcelona. Reprendrem aquest fil més endavant, però ja avanço que d’aquí penja probablement la família Saumell, ara força extensa, que hi ha des de fa uns 200 anys a Cuba –amb un músic famós, Manuel Saumell Robredo (1817-1870), pare de la contradansa cubana i de l’havanera i un dels primers que va parlar de «la nació cubana», que llavors se suposava inexistent; en fi, un dels artistes de més anomenada històrica a l’illa caribenya. (Un Saumell músic? Sí, segurament una mutació genètica. També hi havia un Beto (Alberto) Saumell entre els estudiants que es van enfrontar a la dictadura de Machado cap al 1930, un Pedro E. Saumell entre els revolucionaris cubans que van lluitar contra la tirania de Batista vint anys després, i un Rafael Saumell, mulat, entre els primers membres del Comité Cubano pro-Derechos Humanos, enfrontat a Castro.) Bé, doncs Manuel Saumell era fill de Cristóbal Saumell, al qual els cubans anomenaven «el catalán». Aquests Saumell cubans, doncs, poden ser descendents d’uns Saumell que van anar a Tenerife fa uns 250 anys (encara queden 13 famílies Saumell a Tenerife) i aquests Saumell de Tenerife, com veurem després amb més detall, és molt possible que siguin descendents dels Saumell de Castella. I d'altra banda, dels cubans deuen provenir els actuals Saumell estatunidencs, força prolífics, que són a l’imperi des de no fa gaire més de 50 anys i ja han omplert el país. Hi ha almenys 4 famílies Saumell a Nova Jersey, 3 a Pennsylvania, 2 a Alabama i a Carolina del Nord i una família en diversos estats, gairebé tots de l’est –tot i que hi ha una família Saumell a Califòrnia, i també n’hi ha una a Missouri i una altra a Michigan–, però crec que no m’equivoco si aventuro que el primer Saumell a trepitjar terra nord-americà ho va fer, provinent de Cuba, a Florida, Geòrgia o Alabama i, com deia, no fa gaire més de 50 anys, potser 75 (consta que al cens dels EUA del 1880 no hi havia cap Saumell en aquell país, i encara trigarien a arribar).
3.
Mentrestant, l’expansió per Catalunya, força més modesta quant a l’abast i a les aspiracions exploradores, es va anar fent molt de mica en mica. En ben bé tres-cents anys a partir de l’expedició dels «primers pares» des de Selmella el cognom no devia arribar, després de colonitzar tots els racons de les quatre comarques inicials, gaire més enllà del Baix Camp i d’algun punt del Baix Llobregat i del Baix Penedès. Algun descendent més atrevit, segurament no fa ni cent anys, va arribar fins a la Garrotxa, i potser un altre fins a l’Urgell. Curiosament, molt pocs Saumell s’apropen a la costa. I, en general, no són gaire prolífics, tret, com he dit, d’alguns dels que van viatjar a l’estranger (Castella, Tenerife, Cuba, EUA, tots ells descendents probablement els uns dels altres i provinents d’una mateixa branca).
Arribats al segle XX, trobem un membre d’aquesta família, sector local (o sigui, dels que es van quedar a Catalunya), amb peculiaritats realment originals respecte a la resta del clan: surt de seguida de les comarques mare, viatja força (tot i que és dels que tornen) i és molt prolífic. Un dels primers Saumell de Barcelona (no del Barcelonès), en efecte, pot ser que fos en Miquel Saumell Carles* (1918-1998), un comerciant fill del picapedrer del pla del Magre, a tocar de Jorba (Anoia), que cap a la segona meitat dels anys 40 va a treballar a Barcelona i pocs anys desprès instal·la un despatx de compravenda de cuiros i pells a la capital de Catalunya, molt a la vora del port. Aquest Saumell va tenir molts fills, com deia, contra el que era la praxi immemorial de gairebé tots els seus ancestres. De fet, si no m’he deixat cap paper durant la recerca acurada de documentació que he fet sobre aquest cas excepcional, se li atribueixen a hores d’ara fins a 55 descendents directes, una xifra absolutament deslligada dels multiseculars guarismes més aviat escadussers de la majoria dels que havien dut el seu cognom abans que ell. (Potser quan passin cent anys més algú investigarà el cas i comprovarà si les peculiaritats encetades pel nostre home –alta fecunditat i mobilitat– han cristal·litzat o no en una nova característica genètica més o menys comuna entre els seus descendents –igual com els descendents dels que van gosar anar a Castella, o es van veure impel·lits a fer-ho, i sembla que han acabat colonitzant Amèrica, etapa per etapa i generació rere generació.)
*Afegitó del novembre del 2008 i modificacions posteriors. Ara veig que no és veritat, que el personatge que esmento no va ser dels primers ni de bon tros a arribar a Barcelona, i demano disculpes perquè la comprovació la podia haver fet amb facilitat abans només mirant el nomenclàtor de carrers de Barcelona:
- Hi hagué un Emili Saumell i Llavallol (o de Llavallol) (?-1915), que almenys hi era propietari i segurament hi devia viure, ja que existeix encara un passatge de Saumell a tocar del parc de l’Oreneta –això ho sabia, però no havia pensat a comprovar a qui estava dedicat exactament– i diu la documentació que el nom del passatge el devia posar el mateix Saumell i Llavallol, que era propietari del terreny, comprat a un tal Francesc Casas.
- Hi havia també el seu germà (suposo), Eugeni Saumell de Llavallol, pintor, esgrafiador i estucador i soci de Jaume Vilaró Calvó, amb qui va treballar per a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch en diverses obres (que es conservin encara avui i que hi hagi la certesa que ho va fer aquell Saumell només conec l'Ateneu de Canet de Mar).
- Després hi hagué a Barcelona un Saumell (i Garcia?), potser fill de l'esmentat Eugeni (no d'Emili, perquè els fills d'Emili es deien Saumell i Parellada), que fou també artista: se li atribueixen les pintures al fresc del Cafè Torino, també de Puig i Cadafalch, al passeig de Gràcia 18, l'any 1902, i la decoració del sostre de la capella de la Casa de la Caritat, al carrer Montalegre n. 5, al costat del CCCB, acabades cap a l’any 1903. Aquest Saumell ja el tenia fitxat, però em pensava que no era de Barcelona (de Vilafranca?) i que havia vingut a fer aquella feina unes setmanes i prou. Però no: tenia el taller al carrer Balmes de Barcelona, núm. 4. Potser m'he fet un embolic entre tots aquests? És molt possible, perquè les fonts són escadusseres.
- L'any 1882-83 consten també com a propietaris de terrenys de Barcelona Adjutori Saumell i Pau Xaumell (sic; potser d'origen occità?), tots dos a l'antic carrer de Riego (actual Ballester); i al mateix temps un Enric Saumell al carrer Tavern.
- Josep Saumell Farré, nascut a Guardiola de Font-rubí el 1907, es va casar a Barcelona l'any 1932 amb Teresa Fadurdo Vidal. Se'n van anar a Alacant, on van néixer els seus dos fills Esperanza i Jaime, dels quals han tingut sis néts i fins ara uns quants besnéts. Actualment aquesta branca està distribuïda entre Alacant i Albacete (Espanya). Jaime Saumell Fadurdo, de qui procedeix aquesta informació, afirma que ha pogut documentar la branca de Guardiola de Font-rubí fins a l'any 1800, en què el seu rebesavi Pere Saumell Miquel es va casar amb Magdalena Begues.
- Continuarem investigant.
Tornem geogràficament enrere, per retrobar els veïns que van continuar vivint a Selmella fins al final del segle XIX o començament del XX. Ocupaven unes 15-18 llars, i depenien administrativament del municipi del Pont d’Armentera, el qual aplegava entre tots els nuclis aixoplugats sota el consistori uns 1.300 habitants al final del segle XIX (1.292 habitants l’any 1887) però que en perdé 400 en poc més d’un decenni (896 habitants l’any 1900): potser, entre d’altres, els últims de Selmella, que un cop abandonat el poble devien anar lluny d’allà, cansats de les dures condicions climatològiques del comarc. En qualsevol cas, els que van abandonar Selmella cap als anys 1890-1900 havien perdut tota relació amb aquella família que els havia precedit uns tres-cents anys abans. I bé, sembla que cap dels veïns de Selmella, almenys els del final del segle XIX, no es deia Saumell, ni Saumella, ni Selmella, la qual cosa pot provar que Saumell no era un cognom originalment, sinó un renom que van rebre uns que provenien d’allà però que es deien segurament d’una altra manera. Una cosa com allò d’en Vito Andolini, de Corleone (Sicília), conegut com a Vito Corleone.
4.
Anem pels castellans. Fa uns tres-cents o tres-cents vint-i-cinc anys, com he explicat, hi va haver un home, anomenat ja Saumell, provinent sens dubte d’aquells «primers pares», que pels motius que sigui va decidir-se a viatjar i va assentar-se en un indret força allunyat del punt de partida. El fet referma la tesi que el motiu de la marxa de la primera família o nucli familiar des de Selmella podia ser un fet luctuós o tràgic, com ara que un membre d’aquella família cometés un crim, o que fos desterrat del poble com a boc expiatori –aquestes coses passaven (i segons com encara passen): a un el podien declarar culpable moral d’una desgràcia perquè tenia fama de ser el pot de la pega, o sigui, un malastruc–, o que s’hagués apuntat al bàndol polític equivocat –en aquest cas, al bàndol catalanista, si es pot parlar així en l’època que som–, o el que sigui, i els altres de la seva família se sentissin obligats a marxar amb ell de la comarca immediata, per allò de les diendes o senzillament per solidaritat. Potser els desterrats, fugitius o aventurers –per força o per voluntat pròpia, no ho sabem– van passar llavors uns anys a Vilafranca, o a Montblanc, o a l'Anoia, en aquella època que he dit abans que devien adquirir el sobrenom de «els Selmella» o «els Saumella», abans de dir-se definitivament «els Saumell», que com he explicat va ser de seguida.
I doncs, com deia, poc després d’aquests fets –abandó del poble–, però ja amb el sobrenom plenament cristal·litzat com a Saumell, un d’ells va marxar a l’estranger, cap a Castella. Era el primer fugitiu mateix, el suposat criminal, l’ase dels cops? Era el seu fill o el seu nét, cansat que la família li recordés la història? No ho sabem. Però els actuals Saumell de Madrid, instal·lats allà de fa segles i indubtablement lligats a la mateixa família de «els (de) Selmella» inicial, és força versemblant que siguin els descendents directes d’algú que va marxar de Catalunya per motius poderosos i en contra de l’habitud secular de la família de no bellugar-se gaire. Tot això, si fos així, no afegiria ni restaria gens d’honorabilitat als actuals Saumell castellans, no cal dir-ho, ja que ningú no és responsable de les fetes dels seus pares, i encara menys de les d’uns avantpassats llunyans.
Més tard, uns descendents directes d’aquest que primer se’n va anar a Castella pot ser que continuessin viatjant i instal·lant-se, cada dues o tres generacions, en noves terres: això explicaria la història dels Saumell tenerifencs, dels quals provenen probablement els Saumell cubans,* dels quals provenen segurament els Saumell nord-americans, força nombrosos com he dit, i els altres (encara pocs, però en creixença contínua) americans. O sigui, encara que no ho sabem amb certitud, és força versemblant que el Saumell tenerifenc, justament, arribés a l’illa cap al final del segle XVII o començament del XVIII, com a aventurer, bohemi o vaiver, o com a pres, o com a militar o funcionari de Castella, el regne al qual pertanyia l’arxipèlag per dret de conquesta des de l’any 1493. És a dir, podria ser que fos un descendent directe –no gaire allunyat cronològicament, en aquest cas: potser només un parell o tres de generacions– del primer Saumell que va sortir de Catalunya i va anar a parar a Castella. I doncs, si es pogués confirmar la trajectòria extraordinària que hem aventurat, el primer desplaçament –i/o les seves circumstàncies concretes: vegeu el capítol 5– hauria afegit una mena de gen viatger en aquesta branca peculiar. En canvi, hi insisteixo, la immensa majoria dels altres Saumell han romàs sempre a la mateixa terra i, siguin viatgers o no –com el que hem anomenat (erròniament) «un dels primers barcelonins»–, sempre han tornat a casa.
* Afegitó del novembre del 2009. No sé si pot ser una pista això que he trobat ara: denunciava el general i diputat a les Corts espanyoles Joan Prim a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Això podria explicar la presència tan primerenca dels Saumell a Tenerife i a Cuba, si donem per descomptat que el que es feia en els segles XVIII-XIX no era més que un reflex del que ja es feia, encara més a l'engròs, en segles anteriors.
5.
Això acaba aquí (de moment), i ja veieu que, amb tot el que hem explicat, ni una sola paraula sobre les dones. Així s’escriu sempre la història, malauradament. Si no és que han sigut reines –i la història feta a partir de les gestes de reis i reines també sabem que no és la història de debò, però aquest és un altre problema–, quan cerques documents per escriure qualsevol fragment d’història, et trobes invariablement aquest mateix obstacle: les dones són invisibles. No hi ha manera d’arreglar-ho –com no sigui que un dia ens hi posem tots alhora i canviem els fonaments, almenys per a la història que es faci en el futur–, perquè ara com ara no existeixen els «cognoms de dona» que permetrien resseguir des del punt de vista femení, o almenys complementari, els esdeveniments. Les dones porten cognom d’home: el primer del pare i el primer de l’avi matern. En altres països, ni tan sols això: adopten el cognom del marit. I fins i tot mantenen el del primer marit, en molts casos, encara que quedin vídues o refacin les seves vides amb noves parelles. Posant per cas, si en l’exemple que hem esmentat en el capítol 3 sobre un dels possibles primers Saumell arribats a Barcelona (que ja hem aclarit després que no era dels primers), ens fixéssim en el seu segon cognom, Carles, en comptes de en el primer, tindríem una història completament diferent, que només coincidiria al final de tot. De manera que quan llegim història normalment és només la meitat de la història. Si hi arriba.
És més que probable, doncs, que en tot el que he explicat aquí les dones hagin tingut un paper principal, si no protagonista, tant des del moment que els «primers pares» se’n van anar de Selmella per un motiu desconegut –una dona?– i des que un d’ells va marxar a Castella –per una altra dona?– fins als exemples que he explicat del segle XX, que he pogut examinar de més a prop. I no diguem pel que fa als «sobtats» canvis de costums o de característiques ancestrals: el gen viatger, el gen prolífic, el gen músic, el gen revolucionari... No ho sabem del cert, però segur que si ens hi juguéssim el pèsol de la princesa no el perdríem.
Si algú ha aconseguit arribar fins al final... Ah, ets tu. Hola, com anem? Espero que t’hagi agradat l’aventura. L’he feta més llarga del compte, i dividida en capítols, perquè puguis llegir cada dia una estona i superis així amb més facilitat durant les setmanes vinents la síndrome d’abstinència ;-) A final de mes tornaré. O abans. I cuida’t, eh?, no deixis de prendre les pastilles. (I sobretot, no t’oblidis de regar-me les plantes.)
Qualsevol semblança amb la realitat, especialment a partir del capítol 2, pot ser que sigui pura coincidència. O no. En qualsevol cas, garanteixo que cap animal no ha patit danys físics durant l’exposició del relat.
Més dades (posteriors) sobre Selmella.
divendres, 1 d’agost del 2008
Sobre el Manifiesto
Jo això del Manifiesto ho resolc ràpid, posant-me a la pell de la gent que l’ha signat i que diuen que estan tan preocupats per la supervivència de l’espanyol. Hi ha dues possibilitats. Si aquests senyors i aquestes senyores –Delibes, Matute i Marina entre ells, quins desencisos– creuen que el català és espanyol, no han de veure cap problema en els (suposats) canvis de percentatge d’un idioma espanyol respecte a un altre, justament perquè segons el seu plantejament tots dos idiomes són espanyols. Ningú que parli menys castellà per començar a parlar més català o només català –que ja em dirà on és possible, això darrer– no farà que es perdi cap ni un parlant d’«espanyol».
Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.
La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.
La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.
La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.
La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 29 de juliol del 2008
Reptes publicitaris (1): La maduixa que fa petons
Encete una nova sèrie, que no sé si tindrà continuïtat.
He vist, com suposo que ha vist tothom, uns anuncis espanyols dels xiclets Orbit que m’han fet rumiar uns quants dies, pensant en com caldria traduir el missatge si aquests senyors es dignessin a fer-lo en català. La imatge és el rostre d’una noia tota petonejada (o d’un noi ídem) amb un munt de marques de pintallavis que dibuixen cadascuna la forma d’una maduixa. Al costat, amb lletres de pam, la llegenda següent, disposada com en una columna:
«Nadie
besa
como
besa
esta
fresa»
Rumiant, rumiant, se m’han acudit fins ara tres possibles solucions, la segona i la tercera fugint deliberadament i progressiva de la traducció literal i anant per altres vies que poguessin suggerir coses similars. Les dues primeres solucions no són tan bones, ho reconec, com el lema original; però potser la tercera faria el fet, tot i que probablement tindríem problemes amb els clients, que normalment no els agraden les solucions creatives quan es tracta de traduccions. Les volen literals. Les tres solucions són:
1.
«No es fan
petons
com fan
petons
aquests
maduixons»
2.
«Ningú
no estima
com estima
la maduixa
que rima»
3.
«No hi ha
cap bruixa
tan bruixa
com aquesta
maduixa»
El context en què apareix el lema –una cara somrient d’una noia o d’un noi, en primer pla, coberta de petons– ja avisa que no s’ha d’entendre “bruixa” de manera pejorativa, ans al contrari és una picada d’ull. Gràcies a la consonància, concentra el protagonisme en la maduixa i en les seves propietats encantadores –encantadores en els dos sentits de la paraula. En qualsevol cas, la versió catalana afegeix un punt de malícia a l’espanyola, però tractant-se de xiclets i de jovent em sembla defensable que aquest punt de malícia pot representar un guany respecte a la versió espanyola.
Potser, si se m’acudeixen idees similars, aniré apuntant aquí altres reptes d’aquest tipus: lemes publicitaris especialment difícils de traduir (o que s’hagin traduït massa de pressa). Però no es tracta d’esmenar el/la pobre traductor/a-adaptador/a que hagi hagut d’empescar-se a corre-cuita una traducció-adaptació amb ganxo en un temps tan limitat com el que normalment et donen aquestes empreses –col·laboro amb dues agències de publicitat i sé de què parlo–, sinó d’ajudar la gent a valorar més les dificultats objectives a què ens enfrontem els traductors d’aquest tipus de textos. En qualsevol cas, penso que pot ser un exercici interessant. Naturalment, si a algun/a lector/a se li acut cap solució bona sobre el lema d'avui, només cal que m’ho digui, i la hi publicaré amb molt de gust si vol –amb firma i tot (també si vol).
26 de setembre. Una lectora amable suggereix una altra possibilitat per a la maduixa que fa petons:
«Els petons
que dibuixa
la nostra
maduixa.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
He vist, com suposo que ha vist tothom, uns anuncis espanyols dels xiclets Orbit que m’han fet rumiar uns quants dies, pensant en com caldria traduir el missatge si aquests senyors es dignessin a fer-lo en català. La imatge és el rostre d’una noia tota petonejada (o d’un noi ídem) amb un munt de marques de pintallavis que dibuixen cadascuna la forma d’una maduixa. Al costat, amb lletres de pam, la llegenda següent, disposada com en una columna:
«Nadie
besa
como
besa
esta
fresa»
Rumiant, rumiant, se m’han acudit fins ara tres possibles solucions, la segona i la tercera fugint deliberadament i progressiva de la traducció literal i anant per altres vies que poguessin suggerir coses similars. Les dues primeres solucions no són tan bones, ho reconec, com el lema original; però potser la tercera faria el fet, tot i que probablement tindríem problemes amb els clients, que normalment no els agraden les solucions creatives quan es tracta de traduccions. Les volen literals. Les tres solucions són:
1.
«No es fan
petons
com fan
petons
aquests
maduixons»
2.
«Ningú
no estima
com estima
la maduixa
que rima»
3.
«No hi ha
cap bruixa
tan bruixa
com aquesta
maduixa»
El context en què apareix el lema –una cara somrient d’una noia o d’un noi, en primer pla, coberta de petons– ja avisa que no s’ha d’entendre “bruixa” de manera pejorativa, ans al contrari és una picada d’ull. Gràcies a la consonància, concentra el protagonisme en la maduixa i en les seves propietats encantadores –encantadores en els dos sentits de la paraula. En qualsevol cas, la versió catalana afegeix un punt de malícia a l’espanyola, però tractant-se de xiclets i de jovent em sembla defensable que aquest punt de malícia pot representar un guany respecte a la versió espanyola.
Potser, si se m’acudeixen idees similars, aniré apuntant aquí altres reptes d’aquest tipus: lemes publicitaris especialment difícils de traduir (o que s’hagin traduït massa de pressa). Però no es tracta d’esmenar el/la pobre traductor/a-adaptador/a que hagi hagut d’empescar-se a corre-cuita una traducció-adaptació amb ganxo en un temps tan limitat com el que normalment et donen aquestes empreses –col·laboro amb dues agències de publicitat i sé de què parlo–, sinó d’ajudar la gent a valorar més les dificultats objectives a què ens enfrontem els traductors d’aquest tipus de textos. En qualsevol cas, penso que pot ser un exercici interessant. Naturalment, si a algun/a lector/a se li acut cap solució bona sobre el lema d'avui, només cal que m’ho digui, i la hi publicaré amb molt de gust si vol –amb firma i tot (també si vol).
26 de setembre. Una lectora amable suggereix una altra possibilitat per a la maduixa que fa petons:
«Els petons
que dibuixa
la nostra
maduixa.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 24 de juliol del 2008
L’estratègia del firandant engalipador
Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 21 de juliol del 2008
Primera censura
Jo diria que el vigilant del far no és sectari, ni mentider. De vegades pot ser un pèl exagerat, i fins i tot desagradable, o almenys poc diplomàtic. I és contradictori, això segur. Però m’agradaria, ja ho vaig dir, que em consideressin inclassificable. En aquests quatre anys i escaig he rebut crítiques i aplaudiments –no gaires– de totes bandes. Fins ara, les crítiques crec que no havien pretès mai fer-me modificar la meva manera de pensar.
Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.
Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.
Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.
Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.
Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 18 de juliol del 2008
Qüestions de llengua (XXIX): Exigir puresa lingüística
Com s’ha de parlar, amb quina mena d’accent, l’anglès dels Estats Units d’Amèrica? Hi ha un cànon fonètic, o l’important és que la gent parli anglès com pugui i es posi a treballar, que s’integri amb la llengua i amb els fets? No havíem quedat que el que calia era mostrar la voluntat de deixar de ser immigrants i que la llengua i la feina eren la manera més directa d’esdevenir catalans? Escriu avui Joan Barril: «Ser català, què és això? Ser català és [...], sobretot, una llengua. Es tracta d’una llengua amb molts accents. [...] El català de la rumba de Peret, el català del Yumitus de Gràcia, el català d’Abdurraman, que cada dia diu (i diu malament) “parla català: és més millor”, són varietats diferents d’una mateixa consciència de ser i de voler ser.» (El Periódico, 18 juliol 2008)
Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.
Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.
Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.
I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?
Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.
És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.
Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.
Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)
*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.
Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.
Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.
Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.
I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?
Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.
És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.
Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.
Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)
*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
