dijous, 4 de desembre de 2008

Qüestions de llengua (XXXV): Déu o déu

Ara ens ha agafat la dèria dessacralitzadora, menjacapellanesca, no sé com s’hauria d’anomenar, d’abaixar sempre la majúscula de Déu. Molts mitjans de comunicació s’han apuntat a la moda. Hi ha fins i tot diccionaris d’ús que no sols inclouen l’entrada déu en minúscula, que això és correcte, sinó que reporten totes les expressions que en parlen també en minúscula: com déu mana, com hi ha déu, déu l’hagi perdonat, déu nos en guard. I jo crec que no, que aquí ha de ser Déu, igual com en les expressions de cal Déu, Déu et faci bo, Déu meu!, gràcies a Déu o fillet de Déu. Altra cosa és que diguem els déus t’escoltin. O, si volem, deixat de la mà del déu Zeus o valga’m el déu Thor! Llavors sí. Com deunidó escrit així, que és una altra qüestió (però si es conserva la grafia separada, Déu n’hi do, cal escriure-ho també amb el Déu en majúscula).

Els diccionaris ens expliquen clarament que hi ha dos significats bàsics del mot déu: un de genèric, ‘ésser superior que té poder sobrenatural’, i l’altre d’específic: ‘ésser suprem i únic, creador i autor de totes les coses’. El primer fa referència al càrrec o a la funció, diguem-ne, de la deïtat, que segons algunes tradicions és compartida i després ha adquirit altres significats per extensió. Així, es pot parlar del déu del mar (Neptú), del déu de la guerra (Mart), dels déus familiars o domèstics, del plaer dels déus o dels déus de l’Olimp. O que en tal té un déu, que és la seva panxolina, la seva butxaca o el seu ego. I, és clar, descrivint-los, podem parlar del déu dels musulmans o del dels cristians, aquell déu que per a cristians, jueus i musulmans és «l’únic», com acabem de llegir al diccionari, i es diu... Déu.

Perquè hi ha, efectivament, el personatge Déu, que no té cap altre nom que aquest, tot i que sigui conegut també, segons les tradicions, per Jahvé, Al·là, el Pare o el que sigui, el déu de les religions monoteistes, el personatge al qual es refereix habitualment la llengua nostra quan parla d’aquesta figura amb les seves múltiples expressions. Perquè la llengua té un context, un context que alhora influeix en l’ortografia, i dins d’aquest context «el nostre déu» és aquest déu, un déu que es diu, de nom, Déu. Llavors, siguis creient o no, pensis el que pensis, li atribueixis el caràcter que li vulguis atribuir, ha d’anar amb majúscula. Els que hi sigueu més refractaris, poseu-hi la majúscula com la hi poseu a Hansel i Gretel i a la Caputxeta Vermella. La Caputxeta devia tenir un nom, no ho sé, Elisenda o Vanessa o Carla, però no el sabem, i llavors li diem Caputxeta. És el seu nom propi perquè no en coneixem d’altre. Segur que hi ha altres xicotes amb caputxa, i entre elles alguna la duu igualment roja, però la Caputxeta és només una, la del conte. I doncs, no té cap sentit parlar d’un personatge, sigui real o sigui de ficció, abaixant-li la majúscula perquè fa modern o perquè, miri, jo és que no hi crec o penso que tots els déus són iguals. Si tots els déus són iguals, llavors hauríem d’escriure júpiter amb minúscula, no?, i jano, i odín, i xiva, i afrodita, i anubis. Parlem d’ortografia o parlem de creences?

Aquesta majúscula que reclamo per a Déu –i amb mi, en aquest cas, els principals diccionaris de la nostra llengua–, doncs, no és una majúscula d’antonomàsia, no és com la que alguns diuen que convé posar de vegades a església, a dalai lama, a papa, a parlament, a ajuntament, a estat o a rei per distingir-los d’altres esglésies, lames, papes, parlaments, ajuntaments, estats o reis, sinó que és una majúscula de nom propi.

Ras i curt, Déu, sense especificadors o determinants (article, demostratiu, possessiu), sense modificadors de gènere o de nombre, és el nom propi d’una divinitat, la més propera al nostre context cultural. Escriure aquest Déu amb minúscula no sé si és pecat, però em fa l’efecte que sí que és una falta d’ortografia.

(Afegitó del 21 de gener del 2009. No sé si Miquel de Palol llegeix el vigilant o bé el vigilant escriu coses tan òbvies que les diu tothom. Ahir escrivia: «Aquest cronista ignora o creu ignorar si Déu existeix o no [...], però en cap moment que n’ha parlat se li ha ocorregut escriure-ho amb minúscula, per la senzilla raó que és un personatge; real o de ficció, aquesta és la qüestió següent. L’existència d’Afrodita, de Rama i de Vulcà és tan contingent com la de Déu, i no he vist mai ningú en conflicte per posar-hi majúscula inicial.» [Avui, 20 gener 2009].)