diumenge, 15 de novembre del 2009

Parlar en català al Parlament de Catalunya (i 2)

«Parlar en català al Parlament de Catalunya», deia ahir, pareix una tautologia, però n’hi ha molts, massa, que no troben que ho sigui. Aquesta setmana passada s’ha qüestionat el dret de parlar en català al Parlament de Catalunya.

«L’autogovern de Catalunya s’exerceix en les matèries especificades per l’Estatut. En els casos en què aquestes matèries es defineixen com a exclusives, en corresponen a la Generalitat, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva» (web del Parlament de Catalunya, pàgina «Posició institucional»).

Entenc que l’organització interna i el funcionament del Parlament de Catalunya cau dins d’això que s’anomena «matèries exclusives» que corresponen a la Generalitat de Catalunya, en aquest cas al seu òrgan legislatiu, el Parlament de Catalunya.

No sóc partidari, de cap manera, d’excloure del Parlament de Catalunya cap veu, usi la llengua que usi, sempre que tingui legitimitat per parlar-hi: bé perquè ha aconseguit en unes eleccions l’acta de diputat o diputada o bé perquè sigui convidat de manera procedent a anar-hi com a expert, observador amb dret de veu, part interessada en un procés legislatiu, etc. Fins avui, crec, ha estat sempre així des de la recuperació parcial –«autonòmica», se’n diu– d’aquesta institució bàsica nostra.

Ara bé, crec que en justa correspondència a aquesta actitud oberta –recordem que hi ha altres parlaments on no és permès usar més que una llengua, que es considera oficial i única d’aquella cambra–, mai dels mais cap diputat o diputada pot ser constret a no parlar en català. I penso fermament que cedir en aquest punt –o permetre les autoritats del Parlament que se cedeixi en aquest punt–, ni que sigui de manera anecdòtica, és posar una bomba a la nostra personalitat, a la nostra dignitat i al nostre futur. Perquè és una de les poques coses, justament, que depèn completament de nosaltres –competència exclusiva– i en la qual el Reino de España no té res a dir. Res.

Per mi, no hi ha despeses més importants en un parlament com el català, representant legal del nostre país, que les que estiguin destinades a resoldre els problemes tècnics que pugui comportar l’exercici d’un principi inviolable com és aquest.

Però representants de tots els grups parlamentaris han reculat més d’un cop en els últims anys en aquest punt, han estat constrets a cedir, s’han donat.

Hi torno: al Parlament de Catalunya tothom que tingui legitimitat per parlar-hi ha de poder fer-ho en la llengua que vulgui. Però al Parlament de Catalunya ha de considerar-se podríem dir dogmàtic, no discutible, incontrovertible, que qui hi parli en català ho pugui fer sense excusar-se de res, sense haver d’avisar prèviament, sense sentir-se culpable i sense que ningú, si no és sota pena d’una forta sanció –com n’hi ha d’altres per a les persones que representen el poble, segons el seu comportament–, posi en qüestió aquest dret sagrat ni faci mai cap tipus de precisió interessada o ingènua sobre l’assumpte. Mai vol dir en cap cas, amb cap excusa de cap mena. Ni s’ha de preguntar, consultar, recordar, demanar o suggerir res sobre aquest aspecte invocant raons econòmiques, pràctiques o diplomàtiques, ni tan sols humanitàries. I això ha de ser sempre d’aquesta manera: no s’hi val a fer memòria que en tal ocasió recent i en tal altra d’històrica es va fer així o aixà. Ja ho dic: cap ni un matís per a aquest dret inviolable.

No hem d’acceptar xantatges, ni raonaments tramposos, ni històries de cap tipus. El dret de parlar en català al Parlament de Catalunya ha de ser absolut i indiscutible. I val més que el blindem d’alguna manera, aquest dret, perquè ja comencen a ser massa colla els que estan disposats a cedir i de fet cedeixen.

Parlo de xantatges, sí, perquè només faltaria que després de la repressió secular contra la nostra llengua ens haguéssim de carregar a les espatlles –podent-ho evitar– les seves conseqüències perverses, els resultats malvats que ha causat la persecució a la nostra autoestima, encara delicada, i a la nostra dignitat, encara ofesa.

Oi que a Alemanya i en altres països civilitzats no es poden fer ni tan sols bromes sobre determinades qüestions? Doncs això. Ni una broma, ni un comentari, ni un matís. Ni un pas enrere.