Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona. Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.
En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.
Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...
O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.
La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).
