dimecres, 15 de desembre del 2010

La memòria de les flors

L’altre dia, que escrivia sobre la mort del pare, en acabat vaig recordar el que explicaré tot seguit. Preneu-vos-ho, els que no em coneixeu prou, com una mena de conte de Nadal.

Quan el pare ja tenia l’alzheimer força avançat però encara caminava, fèiem torns els fills per sortir a passejar una estona al matí. Un dia, devia ser dissabte o diumenge, ens vam aturar davant la parada de flors que hi havia prop de casa. Em penso que la regentava una família d’ètnia gitana. No ho sé del cert, no he estat mai segur pel que fa a ètnies ni a fesomies: una vegada em vaig pensar que un senyor era japonès i va resultar que era equatorià, i jo mateix no sé de quina ètnia sóc exactament. Potser a casa som moros camuflats des del segle XV o XVI, segons el que diuen alguns papers antics. Saumell ve de Selmella i Selmella de selma, mot àrab. Ja en parlaré un altre dia.

Aquell dia ens hi vam aturar o, més ben dit, s’hi va aturar el pare. Quan sortíem amb el pare, durant el temps que encara caminava si fa no fa pel seu compte, a estones jo el deixava anar i el vigilava un metre darrere seu, i llavors de tant en tant em posava al seu costat i crec que ell s’alegrava de trobar una persona coneguda, encara que no sabés qui era. I així unes quantes vegades durant tota l’estona de passeig. Si algú ens mirava des d’un balcó devia pensar que érem bojos.

El pare aturat davant la parada de les flors.

Hi havia a la parada aquell dia la dona, una senyora que llavors devia estar a la seixantena. La florista es mira el pare amb cara de pena i de tant en tant em fa uns ullassos de llàstima com dient abans un sol i ara un mussol, qui l’ha vist i qui el veu.

Mirant el pare aturat allà, vaig pensar primer que aquells vegetals bonics, tot i que escapçats mortalment –tal com suposo que s’ha de dir ara en llenguatge ecopolíticament correcte–, li cridaven l’atenció. Però de seguida se’m va acudir també que potser alguna neurona seva intentava lligar caps i recordar alguna cosa. El pare havia comprat flors centenars de vegades en aquella mateixa parada, sobretot quan tornava de viatge, i molts dissabtes, i molts dies quinze de cada mes –es van casar un dia quinze– i en altres celebracions de fetes íntimes de la parella.

Li vaig dir si volia que compréssim un pom de flors. Em va mirar estranyat, no m’entenia, la majoria de vegades ja no lligava les paraules.

Vaig comprar un ram de clavells vermells. El pare es mirava passiu les operacions d’aquella bona dona: triar el pomell, retallar mig pam les tiges, afegir-hi una mica de verd, embolicar-ho amb cel·lofana, cobrar. Però em va fer l’efecte que s’ho mirava amb un cert interès, perquè de fet continuava allà, palplantat. No se’n va anar i podia haver-ho fet. Uns dies abans se m’havia escapat quan havíem entrat a comprar el diari en un quiosc-llibreria. Aleshores ell llegia el diari, de vegades, capgirat. O sigui, retenia la mecànica de passar els fulls pausadament i d’estar-se una estona davant de cada full, però evidentment no era capaç de llegir. Ni tan sols s’adonava que les fotografies estaven al revés. El seu món era un altre món.

El dia de les flors jo pensava que segurament en qualsevol instant ell també oblidaria què fèiem allà i que jo hi tenia alguna cosa a veure, com havia oblidat temps enrere qui som, d’on venim i cap a on anem. Que jo era fill seu també feia temps, crec, que no ho sabia, ni sabia què volia dir fill ni pare: ell només sentia, experimentava, veia imatges instantànies, plaents o desagradables, sense relacionar res amb res. El que s’havia de fer era procurar, sense atabalar-te i sense pretendre ser original perquè no calia, que tingués de tant en tant experiències grates per si de cas dins el seu món també n’hi havia de galdoses. Sigui com sigui, al cap d’uns segons oblidava qualsevol cosa que hagués passat en els segons anteriors. Mal que bé, només somrient de manera repetitiva podies aconseguir que estigués més o menys confortable, suposo, d’acord amb la limitada capacitat de relació que tenia ell aleshores.

Aquell dia, misteriosament, es va esperar. Hi va haver com una continuïtat de fil argumental. Segurament molt precària, però que jo diria que feia un temps que no es produïa.

I el més gros va ser que en girar-me cap a ell amb les flors em va dir: «Senyora maca.»

Em va fer la mar de feliç. «La senyora maca» era com anomenàvem alguns de tant en tant la mare, aquelles setmanes o aquells mesos, per mirar de posar-nos a l’alçada del coneixement del pare. Li vaig contestar, radiant: «Sííííí!, molt bé!!, la senyora maca!!!» Era com fer festes a una criatura que acaba de pronunciar el seu primer «ba-ba». Li va durar encara una mica la cara de satisfacció, em penso, per haver-ho endevinat. A la florista se li escapava la llagrimeta.

De seguida vam ser a casa. En arribar al nostre pis –al pis d’ells–, li vaig oferir el pom, però em va fer un gest com d’estranyesa, se’l va mirar escèptic i va fer amb el cap que no el volia: què n’havia de fer, d’allò. A més, vés a saber si va recordar just llavors que «entre homes no es regalen flors»: potser devia voler dir això, també. O tal vegada em va mirar estranyat perquè no sabia qui o què era jo, què fèiem allà tots dos –si és que sabia què volia dir «tots dos»– i què passaria tot seguit. Havia oblidat del tot, és clar, la conversa d’un minut abans, les flors, «la senyora maca».

Vaig pensar: llàstima, la mare no sabrà que a la floristeria el pare em sembla que ha tingut uns minuts seguits de mitja lucidesa. Més ben dit, ho sabrà perquè li ho explicaré, però no ho haurà vist.

Un últim intent. En comptes d’obrir la porta jo –obríem la porta manipulant un pom de caixa forta que hi havia fet instal·lar el pare un munt d’anys abans als de cal Soler, que eren amics seus; així s’estalviaven claus, i per tant pèrdues, i canvis de pany, que haurien sigut inevitables amb tanta colla–, se’m va acudir trucar al timbre. Vaig posar el ram en mans del pare, que llavors el va entomar sense protestes –ja havia oblidat el rebuig anterior, i continuava sense saber qui o què era jo, i ell, què fèiem allà...– i em vaig situar darrere seu. Va obrir la mare.

Ell no va ser capaç de dir «senyora maca», però la mare se’l va menjar a petons.

Quan estava bé de salut la mare ho feia sovint, allò de menjar-se’l, amb flors o sense. I ell tota la vida, en públic, li havia fet en aquelles ocasions una mena de ganyota de mig rebuig, com la de l’adolescent que ja ha superat les manifestacions d’amor maternal i fa veure que li són sobreres. Com si digués: «Ja ho sé que m’estimes, no cal que facis tants escarafalls, i a més a més hi ha roba estesa»; o bé, més cruel –sol passar amb els preadolescents o adolescents, i amb alguns adults desagraïts–, allò de: «Sí, sí, molts petons però a veure si ho demostres quan et demano tal cosa.» A ella em sembla que li encantava aquell posat de mitja resistència, perquè era ell mateix, tal com sortia. Més ben dit, a la mare li agradava quan ella es trobava més o menys bé; si no, no.

Ara des de feia un temps, amb l’alzheimer, la majoria de vegades ell rebia els besos encantat de la vida, no hi feia carasses; només alguns cops encara li tornaves a veure l’expressió d’antany. Aquell dia de les flors sí que va fer la ganyota d’altres temps. Potser perquè el petoneig va ser una mica fora mida? Potser perquè les dues neurones mig reconnectades davant la parada de les flors no s’havien acabat de desconnectar del tot?

No sé si va ser important. Des d’un punt de vista còsmic, per a mi sí que ho va ser. Després vaig intentar la mateixa estratègia, o similars, alguna altra vegada i ja no van funcionar. Em penso. Cada dia se li morien uns quants milers de neurones més.

És dia 15 i els pares, com he dit, celebraven almenys una mica cada dia 15.

* * *

Acabo amb la citació del final d’una entrevista que feien l’altre dia en un diari a un especialista en demències senils, Graham Stokes. Potser no tot el que deia s’ajustava exactament a l’alzheimer que jo vaig conèixer, però em va semblar globalment encertat i crec que el que reproduiré tot seguit pot tenir un valor més o menys universal per a casos similars:
–Un pare que no reconeix la filla.
–Per als familiars és esgotador i destructiu: depenen de tu per a tot però no et reconeixen. Algú el treu del llit, li abaixa els pantalons i l’asseu al lavabo, però no sap per què i s’hi resisteix. Sap que té una dona o un marit, però no reconeix aquesta o aquest ancià que és al seu costat.

–Recorda l’home o la dona jove amb la qual es va casar.
–Exacte, i pot buscar un contacte inadequat amb la filla, perquè pensa que la filla és la dona. Així que al final la demència afecta tota la família.

–Disculpi aquesta pregunta, però val la pena viure així?
–Crec que els pots donar moments de felicitat, però has d’estar realimentant-los de manera constant, només pots treballar l’aquí i l’ara i recordar que no són persones buides, no només queda un cos amb el qual pots fer el que vulguis.

–Per tenir cura d’aquestes persones cal una capacitat emocional de gegant.
–Sí, perquè no té a veure amb el coneixement i les capacitats tècniques, sinó amb el cor i l’empatia, has de tractar l’altre com si fossis tu. Però jo he vist aquesta passió en molts cuidadors que arriben a tenir una vida plena de sentit quan descobreixen la pregunta més extraordinària.

–Quina és la pregunta?
–Per què: per què la persona es comporta d’aquesta manera. Els cuidadors es converteixen en detectius clínics i la sensació d’èxit pot ser extraordinària. El metge ja ha fet el diagnòstic, la família està desmoralitzada, ja has sentit la frase “Aquest ja no és el meu marit”, però tu, trobant que la persona que és allà continua essent, pots demostrar-los que estan equivocats.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Graham Stokes, psicòleg clínic expert en demència, La Vanguardia 17 novembre 2010)

* * *

I encara una darrera citació que té una mica a veure amb tot això de les flors i que és d’una novel·la que he llegit ara fa poc:
«[Clara:] –La flor perd la frescor i el perfum, però la memòria de la flor queda incorruptible i flairosa dins la nostra ànima per sempre!» (Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano [o Le confessioni di un ottuagenario], 1867)