Gent amb poder

No el conec de res ni l’he saludat mai, però ara trobo pel carrer sovint l’exconseller Antoni Castells, passejant, enraonant pel mòbil, escorbatat, distret i –em sembla– feliç. Hagi anat com hagi anat la crisi i les despeses forassenyades del tripartit, la seva part de responsabilitat em sembla que ha estat secundària. La causa del dèficit públic català, per gros que sigui i diguin el que diguin els de CiU, la té Madrid, que no ens torna els diners que ens deu. Fa bé, doncs, Castells d’anar tranquil per la vida. Suposo que deu pensar que va fer el que va poder. I segurament és veritat.

També trobo sovint algun altre ex del govern «catalanista i d’esquerres i d’entesa i de progrés» –era així, no? Abans no els veia mai, a Castells tampoc, durant els set anys que han manat.

I en canvi, gent que tampoc coneixia personalment però que trobava sovint fins fa no res al carrer, com Puig –el germà de l’Oriol–, Pujol –el fill d’en Jordi–, Cleries –aquest sempre parlant per telèfon a la vorera de la Diagonal entre Via Augusta i Balmes, banda muntanya– i altres, ara ja no els veig.

Quan manen, els perds de vista. (I ells tampoc ens veuen, és clar.)

És el poder, que aïlla. O que encastella.

En les democràcies, els governants haurien de pensar més en això, que no els passés al final com al Gaddafi i companyia, que d’un dia per a l’altre tothom que els feia la gara-gara, també els poderosos d’altres llocs, ja no en volen saber res –no fos cas que l’onada se’ls emportés de sobte també a ells i els engegués igualment escales avall.

Però ja dic que a Castells el veig tranquil, com si fos un més dels nostres de tota la vida.

Revolta general al món àrab

¿Té a veure tot això que passa ara amb el que dèiem fa dos anys i mig o tres sobre les noves vies d’entrada de l’esperit democràtic –les novel·les, les sèries de TV, la manera d’informar i d’enfocar les coses per part d’al-Jazira– en aquells pobles fins ara subjugats? Ni idea. Ja ens ho diran els experts al final, quan hagin tingut temps d’analitzar tot el que està passant aquests dies, aquestes setmanes.

Però per mi hi ha relació, ja ho crec. El món canvia molt de pressa. Aquestes revolucions no són com la que va dur Khomeini al poder iranià fa més de trenta anys. Encara que hi pugui haver algun país en què una minoria s’aprofiti temporalment de la moguda i a curt termini i potser a mitjà encara no deixi arribar allí la democràcia, la generació de la gent que protesta ara ja no sap ni qui va ser Khomeini, si no és que ho repassa a classe d’història. És la generació que s’ha enganxat a les sèries Nur, Els anys perduts, Pom de flors i les que han vingut després, la generació que retratava ja fa sis anys Rajaa al-Sanea. Tot això no té aturador, és l’ànima del poble esdevingut adult i que, de sobte, ha descobert que és majoritari. Gràcies a internet, a la globalització de les comunicacions, a la impossibilitat de mantenir-te aïllat en un racó de món. Bé, la tesi no és meva, molta gent ho diu.

En qualsevol cas, no hem d’esperar que la democràcia que tindran allà sigui pastada a la nostra. No ve d’aquí si una mica més bona o una mica més dolenta, segur que serà diferent. El nostre sistema no és el súmmum, això ja ho hauríem de tenir coll avall. I potser encara ens ensenyaran alguna coseta i tot.

(Espero que els amics de Revolta Global no s’enfadin per haver-los manllevat el logo.)

Perles (66): Caçar la felicitat

«La felicitat és un cervatell formós i lleuger. Quan el caces, però, esdevé una pobra presa desesperada; i, després de morir, aviat és un tros de carn pudent.»

(Malcolm Muggeridge, 1988)

O com deien els nostres avis, «avui lluïm i demà pudim».

Perles (65): Notícies de rècord

«No hi ha setmana en què no s’hagi produït en alguna part del món un terratrèmol, un tsunami, unes inundacions, un incendi, l’enfonsament d’una mina, el trencament d’una presa, una revolta, una guerra civil o moltíssimes altres desgràcies, naturals o no, que no siguin presentades com “la més gran de la història”, “la més forta dels darrers cinquanta anys”, “la més greu de les que hi ha hagut en aquest país”, “la que ha fet més víctimes”, com si la notícia no fos prou important si no comportés implícitament una marca màxima, computable en morts, llars destruïdes, hectàrees arrasades o qualsevol altra mesura. Fins i tot la meteorologia, de menys transcendència, per no parlar del futbol o la loteria, es troba sotmesa cada dia en aquesta mena de competicions. Si les temperatures pugen o baixen d’una manera significativa, els diaris i els telenotícies no deixaran passar l’oportunitat de recordar-nos que són “les més altes” o “les més baixes” del segle o del temps que sigui. La cosa del futbol o de la loteria encara és més ridícula: “Des del 1945 ningú no havia marcat un gol d’esperó al minut u del partit” o “no havia sortit un número tan baix com a segon premi des del 1891”. El fet que la informació sigui fàcil de transmetre, unit al fet que els ordinadors emmagatzemin dades tan minúscules com extenuants, ha aconseguit que visquem en un clima de frustració permanent si el que passa no satisfà les expectatives, cap amunt o cap avall, i no dóna lloc a estadístiques que no sempre són fàcils d’interpretar.»

Andrés Trapiello, Magazine, 6 febrer 2011

* * *

Afegitó del 19 febrer 2011. Per completar la idea des d’un altre punt de vista –però dins de la mateixa temàtica, que és la d’allò que se sol anomenar «sensacionalisme»–, unes reflexions de Josep M. Espinàs:

«D'un temps ençà m’adono que el més es va imposant. El paisatge més bonic, la cançó més suggestiva. Costa entendre que qualsevol resposta –tal com està formulada la pregunta– és absolutament arbitrària. Perquè el més depèn de cada u. No existeix el paisatge més bonic per a tothom. ¿És més bonic el camp de Tarragona que la vall d’Àneu? ¿Amb quins criteris podem jutjar una pel·lícula? Amb molts, i molts diversos.

»El lector pot dir-me: d’acord, però la pregunta vol dir quin és el paisatge o el llibre més interessant per a vostè. És una observació molt vàlida, però el problema continua sense resoldre’s. Perquè encara que la valoració sigui subjectiva, la tria el més em resulta impossible. ¿Com puc comparar un personatge trobat al Somontano amb un altre amb qui vaig parlar a Múrcia? ¡Quines converses tan diferents!

»Sincerament, no puc dir si ha estat més atractiu, per a mi, el paisatge erm de les terres de Sòria o la Costa da Morte gallega. O, per contra, els carrers atapeïts de gent festiva a Ermua. La meva resistència a proclamar el més s’explica, probablement, per la meva incapacitat de dictar sentència sobre realitats que són, en bloc, incomparables.

»Ja sé que la gent acostuma a esperar una declaració rotunda. Però jo sóc poques vegades partidari de la rotunditat. Recordo perfectament la història d’uns estudiants anglesos –ara no puc concretar de quin col·legi, però devia ser distingit– que van decidir unànimement que l’autor “més avorrit de totes les èpoques” era Charles Dickens.

»¿Ho van decidir per esnobisme o per provocar? Perquè Dickens és, per a molts lectors, un autor entretingut i sovint divertit. Sí, el més té un punt de provocació; i sovint, un aire orgullós de proclamació de la veritat. Hi ha artistes i escriptors que fan saber: “L’obra que ara estic fent serà la més...” El que sigui, però la més.

»No estaria malament ser prudents i limitar el judici d’el més a allò que és comprovable: aquest llibre és més llarg que aquell [...]»

(extractat d’El Periódico, 19 febrer 2011)

Final d’etapa a Euskadi

T’omple de joia, és clar, que el món abertzale ficat fins ara en vies violentes hagi acordat abandonar-les, tot i que per la part espanyola no hi hagi hagut compromisos públics de deixar enrere el joc brut i també violent amb què sovint han combatut els crims dels primers. No hi ha «guerres justes», ni dels uns ni dels altres, i per tant aquesta tampoc ho era.

El que et sap una mica de greu –per ells– és que aquesta part del món abertzale, pel que s’ha reflectit de cara enfora, ha arribat a la conclusió inevitable no com a resultat d’un procés intern de reflexió i autoconvenciment, sinó empès més aviat per la impossibilitat física de continuar practicant tàctiques guerrilleres que sempre han sigut salvatges, truculentes i prehistòriques. Han topat de cara amb el segle XXI i amb les tecnologies i estratègies de seguretat transfrontereres amb què compten actualment les policies oficials del món que anomenem civilitzat. Amb tot el que comporten aquestes tecnologies i estratègies, ja que hi som, de manca de llibertat i d’intimitat per a tota tota la ciutadania, la immensa majoria de la qual és i era innocent.

No cal dir que si la criatura rebeca i bàrbara que no acabava de creure mai al final ho fa, ni que sigui a còpia de garrotades i trompades –garrotades i trompades que li havies dit que es podia estalviar... i ens podia haver estalviat–, igualment te n’alegres.

Aviat haurà de començar l’etapa de l’estira-i-arronsa del poder espanyol davant la majoria sobiranista basca. A Madrid tenen por que el conflicte entri dins la via civilitzada, perquè llavors només comptarà la força dels vots i la dels calés,* calés que allà a Gasteiz tenen controlats, no com nosaltres que els hem de reclamar cada quinze dies (ens els deuen i no ens els tornen!). És per això que els partits espanyols trigaran tot el que puguin a reconèixer que les coses han canviat.


*Qüestió de llengua. Per què calés i no calers? Bé diem calerons i calerets, no? Segurament ho fem per mimesi amb dinerons i dinerets, però és així. Doncs si fem les derivacions d’aquesta manera, em sembla que hauríem d’escriure calers. Ja sé que calés ve de calé, i calé del gitano caló ‘moneda negra’ (ennegrida per l’ús). Però em sembla evident que en català el mot ha evolucionat, l’hem fet nostre i ha adquirit vida pròpia, ha construït derivacions com les que deia, exclusivament amb r. I doncs? Algú em pot explicar per què encara escrivim calés?

Mots encreuats i traduccions

Deia fa temps Màrius Serra: «S’ha intentat fer programes que resolguin mots encreuats. N’hi ha, però és molt fàcil tombar-los. Will Shortz, de The New York Times, es va enfrontar al millor d’aquests programes i el va derrotar amb uns mots encreuats plens de jocs de paraules, associacions insòlites i sentit de l’humor. Aquell mateix crucigrama va ser resolt sense problemes per més d’un humà.» (La Vanguardia, 21 març 2006).

Doncs això mateix, afegeixo jo, passa amb els traductors automàtics, les memòries de traducció i altres programes similars. No superaran mai els humans si es vol qualitat –i fins i tot, molts cops, si es vol entendre simplement què volia dir més o menys el text original–, perquè els programes no tenen capacitat d’abstracció, només tenen capacitat d’aprenentatge i de repetició.

Exactament igual com no aconseguiran ni tan sols resoldre els mots encreuats que deia en Serra, perquè una mateixa definició pot donar lloc a resultats diversos, segons el rerefons ambiental, segons quina sigui la sèrie de TV que segueix la majoria aquella temporada o el tema de moda o recurrent –trend topic o sticky topic, en diuen ara– de la xarxa d’internet o de les converses de carrer que dominin aquells dies. Per exemple, la definició «lluu o llueix una americana contundent (8 lletres)», segons el context i l’època, podria resoldre’s amb «a-gardner», «marilyn-m», «scarlett»... o bé «s-i-martín». I això, em penso, no ho sabrà fer mai un programa informàtic.

(«Lluu» i no «llu» –les dues formes són correctes– per fer, de passada, un petit homenatge al Màrius, ja que li he manllevat la citació de dalt; homenatge, ara que hi som, que mai no seran capaces d’entendre les màquines, sinó només les persones de carn i ossos que sàpiguen alguna cosa sobre en Màrius i la seva família.)

La intuïció original, la ironia improvisada, els equívocs conceptuals i els jocs de paraules nous no s’aprenen. Ni per resoldre mots encreuats ni per traduir amb solvència.

El problema és que hi ha gent que no s’ho acaba de creure. I així anem. O així van alguns. Alguns que prenen decisions en aquest àmbit i que són, malauradament, massa gent. Com si la crisi es pogués resoldre retallant qualitat. Que no ho veieu, que això és la xocolata del lloro i que a més a més us farà anar cada cop més malament?

Per sort, n’hi ha que no fan bromes amb aquest assumpte i saben que per sortir-se’n cal pencar fort i pencar bé, amb passes fermes, sense cedir a la temptació de rebaixar la qualitat dels seus productes. Són aquests els que ja comencen a veure la llum del final del túnel. Als altres els costarà més arribar-hi. Si hi arriben.

* * *

Afegeixo una reflexió (adaptada) de José A. Marina: «Una vegada van voler programar un ordinador perquè escrivís best sellers. Hi ha molts programes per escriure relats curts, però una novel·la d’èxit era tot un repte. Van demanar a un escriptor quins eren els ingredients necessaris per aconseguir-ho i va respondre: “Han de tenir un ambientació aristocràtica, sexe, intriga i un toc religiós per donar-li fondària.” Amb aquestes dades, l’ordinador va començar a escriure el text següent: “Déu meu! [religió], va dir la duquessa [aristocràcia]. Estic embarassada! [sexe] Qui deu ser el pare? [intriga]” Això és un acudit. Però no ho és el programa que vaig intentar fer perquè un ordinador entengués, justament, un acudit. En vaig triar un que diverteix molt nens de cinc anys, per no exigir massa a l’ordinador: “Mira que sou durs d’orella, diu un. Els altres responen enfadats: Som sords, però no ous durs.” No vaig aconseguir que l’entengués, perquè vaig ser incapaç de donar-li les regles perquè distingís un acudit d’una errada. En tot acudit hi ha una incongruència.» (LV Estilos, 5 febrer 2011)

Perles (64): El client

«El client és rei? És clar, per descomptat. Ho és el dia que es fa client. Al matí li donen una corona de cartró, joies de plàstic, aplaudiments, confeti, matavelles, i a la nit, una puntada al cul. Jo, quan en els països de l’Est, després d’uns anys de capitalisme, van començar a guanyar vots els vells partits comunistes, no entenia res. Ara ho entenc tot.»

(Laura Freixas, La Vanguardia 2 maig 2005)

Perles (63): Un mini-Dawkins ben ensenyat

«Imaginin-se com deu ser celebrar l’aniversari del teu fill:

–Per molts anys, fill! I ara, bufa les espelmes mentre demanes un desig!
–De cap manera, pare. Això és un costum frívol. No hi ha cap prova que bufar les espelmes d’un pastís com aquest augmenti les probabilitats que un desig es converteixi en realitat.
–Ja ho entenc... Bé, per sort, t’hem comprat uns regals.
–No, pare. La sort no ha influït a l’hora de comprar els regals. No n’hi ha, de sort. Pensar d’aquesta manera palesa un pensament feble.
–Déu meu!
–Sisplau, pare, no diguis això. Saps perfectament que la deïtat que invoques no existeix.»

»Hi ha una cosa que em fa posar els cabells de punta: pensar que el meu fill de vuit anys esdevingui una mena de mini-Dawkins pedant i sense sentit de l’humor.»

Michael Deacon, The Telegraph, Londres, 29 juny 2009. Deacon, crític de televisió del diari, es defineix com a ateu.

L’afirmació que no tenir doctrina era la formulació d’una doctrina es demostra amb aquesta mena d’exemples. I rescato la perla perquè un lector d’aquest bloc havia negat, molt amablement, que la meva afirmació fos certa.