Mireu, per a mi, per als creients en general, Déu és una cosa molt important, i per als cristians també la mare de Déu, i sant Francesc, sant Pere i els sants en general, i l’hòstia, i les coses de la missa, etcètera.
De debò, aquesta mena d’expressions per mi estan al mateix nivell que els insults que em puguin dedicar al pare, a la mare, a la família, a la gent que estimes.
No es tracta de tabús ni de fàtues, no és una mena de tòtem. Es tracta del fet que per a mi i per a molta gent és ofensiu i amb això n’hi hauria d’haver prou. És, doncs, una petició, només una petició.
Em penso que no és tan difícil.
Tenim tota mena d’expressions d’allò més nostrades i alliberadores per als moments d’emprenyament i de frustració. Algunes fins i tot van ser creades justament com a eufemismes per evitar alguna de les expressions que deia abans. Doncs mira, amb els eufemismes ja em conformo. Si s’han creat per evitar allò de dalt, doncs evitem allò de dalt d’aquesta altra manera que pot ser igualment alliberadora i que no sona insultant perquè ha perdut la càrrega ofensiva d’origen.
Com no pensem en la mare o en la tia de ningú quan l’esmentem en un renec.
Deia que tenim tantes altres opcions com vulguis: cagum coi/cony, cagum dena, casum la sang d’un gos pudent (i cia), mala puta, collons i recollons i toca’t els collons, cony i recony, mal llamp, meeeerda, os pedrer, ondi, puta misèria, ser un puta, que el caaaaaaaaardin, li donin pel cuuuuuuuuuuuul, punyetes i derivats. I altres, tants com vulguis.
No incloc els que van adreçats a persones, poso alguns exemples dels renecs que es poden dir o que es diuen en el cas de queixar-se d’una cosa que ens ha passat, sense referir-nos a ningú en concret. Vull dir, si diem fill de puta a algú pot ser ofensiu –dic potser perquè també hi ha una manera de dir-ho, un context, en què fill de puta pot ser fins i tot una expressió de complicitat–; i si ho diem en general, sense referir-nos a ningú en concret perquè el culpable del que ha passat és un fet, una cosa, dir fill de puta com a queixa no és ofensiu. Em sembla. O potser sí, hi pot haver gent que es pot emprenyar. No ho sé.
Sí que es pot dir que tots aquests renecs que he dit «fan lleig», però s’ha de reconèixer que és difícil evitar-los, jo mateix en dic alguns. Tothom passa per mals moments o tothom necessita de vegades queixar-se, esbravar-se de manera diguem-ne especialment vistosa.
Però si podeu evitar els del començament us ho agrairia, perquè per a mi resulten sempre, en qualsevol context, ofensius.
És el meu article de Setmana Santa d’enguany. Que continuarà demà amb una segona súplica (espero que més breu, però encara no l’he acabat i no ho sé, potser m’allargo, com és habitual).
