Aquesta sí que és difícil, difícil de debò.
O potser les dues campanyes van néixer al mateix temps i tot això del plagi i tal és una llegenda urbana o una fantasia meva, que mira que m’agrada fantasiejar i fer teories.
Sigui com sigui, la marca comercial aquesta –una empresa multinacional– ha triat el nom Bueno per a un dels seus productes alimentaris –és el mateix nom per a tot el món.
I llavors, com fem allò del bo/Bueno?
Doncs em sembla que no hi haurà més remei que deixar-ho com està i confiar –l’empresa aquesta– que tots els possibles consumidors catalans d’aquest producte són com a mínim bilingües –segurament l’encerta–, perquè no se m’acut cap altra solució.
* * *
I aprofito que el dimoni escuat passa per davant de la cova dels pastors per dir que bueno és tan català com bo (No aquest bueno de què estem parlant aquí, però ja que hi som em ve de gust dir-ho ara.) Bueno ho diem tothom o el 99% dels parlants catalans des de fa segles, ho deia Fabra i ho deien Verdaguer i Maragall. Ho diem encara que ens esforcem a dir bé quan estàvem a punt de dir bueno, perquè molts cops, gràcies a Déu, no ens estem fixant en el que diem, no ens escoltem quan parlem, i per tant se’ns escapen els bueno un munt de vegades.
En fi, que bueno és una d’aquelles paraules tabú, com barco o puesto, que no acceptarem mai perquè, perquè, perquè... perquè ho dic JO –«JO» que no sóc jo, eh?
Cal dir, de tota manera, com avançava abans, que en el context de l’anunci el bueno tampoc ens resoldria res, perquè ningú no diria, ni espontàniament, «Sóc bueno, però si em prens...» El bueno català però prohibit és el bueno crossa, no el bueno adjectiu.
(I ara que hi som, i per acabar de rematar-ho, el bé crossa que sempre se’ns ha inculcat que hauríem d’utilitzar en comptes del bueno que se’ns escapa... tampoc no hi és, em sembla, al diccionari oficial, el del IEC. No que no hi sigui bé, eh?, que n’hi ha un munt, sinó que no hi ha, si no vaig errat, l’accepció concreta de la qual parlo. O sigui que... buenoooo.)
