Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.
No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.
Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.
La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.
No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.
Aquest article el faig des del cor.
Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.
Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.
Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.
No puc aplaudir, no puc.
I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.
Jaume, sisplau, menja.
(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)
