En Pere es posà en camí i a tothom que trobava preguntava:
–No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!
I la gent el prenia per beneit. [...]
Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n’hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d’escudella d’una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona.
Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d’ells digué:
–A mi m’han tret escudella de la caldera.
I un altre:
–A mi m’han escarbotat el pa.
I el tercer:
–A mi m’han agafat un cantonet de truita.
Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.*
Quan se’n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure’l restaren parats i li digueren:
–No et fem por?
–Precisament això és el que jo voldria, que me’n féssiu, i, si voleu, ja me’n podeu anar a coure una mica, de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.
Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l’amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra. [...]
Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se’ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla.
La princesa, que va saber que el gran desig d’en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d’aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre d’en Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:
–Ara si em moro no em sabrà greu, perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
I tururut-------------
el conte està acabat
i dalt de la porta
hi ha un fust,
s’ha acabat;
amén Jesús.
* Els gegants es deien Espanyet, Banquit i Botifleró i els agradava molt fer amenaces (nota de l’adaptador).
(Extracte adaptat de la versió de Joan Amades)
