No ens dominaran mai

Ho he vist aquest matí a l’autobús. Un nen de vint-i-dos mesos –he demanat l’edat exacta a la mare–, assegut al seu cotxet, manipulant amb destresa un telèfon inteŀligent. Concretament, el que he vist quan m’hi he fixat és que feia córrer les fotos de dreta a esquerra i després d’esquerra a dreta i s’aturava de tant en tant per prémer amb l’índex una de les imatges, perquè allò no era una foto fixa sinó un vídeo familiar: se’l mirava i s’esperava fins que s’acabava. De tant en tant, deia, girant-se a la mare: “A-i!” I la mare: “Sí, és l’avi.” I així.

Em direu que de què em sorprenc, que això és normal, que els nens de vint-i-dos mesos fan moltes més coses. Que es fan selfis i envien telegrams i missatges de veu i tot. Potser sí, però jo no ho havia vist fins avui. Havia vist nens i nenes d’aquesta edat que es miraven uns segons les coloraines –si la mare o el pare havien gosat deixar-li el trasto–, potser el llepaven i de seguida el deixaven córrer; si eren mal educats, el llençaven al terra, amb la seguretat que els seus esclaus, el pare, la mare, l’àvia, l’a-i s’apressarien a recollir-lo davant la seva mirada satisfeta i/o condescendent.

He dit:

–És espavilat, eh?

La mare –orgullosa, suposo–:

–Sí, massa.

Quan han baixat del bus la criatura seguia capficada amb les possibilitats de l’aparell màgic, que li oferia coses interessants només tocant la pantalla amb el dit índex.

M’he quedat tranquil. Les màquines no ens dominaran mai. Quan fem algun estri molt molt molt inteŀligent, hi haurà éssers humans de menys de dos anys que seran capaços de subjugar-lo en poca estona.