També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».
Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:
Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...
- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.
- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.
- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.
Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!
(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)
