Dues xerrades interessants a la UB, abans-d’ahir (17 de juny), sobre l’ortografia fabriana, amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques (1913) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Al darrere de l’organització, Daniel Casals, Neus Nogué, com (gairebé) sempre a la sala de màquines, Gemma Rigau, també bona amiga, Mila Segarra, antiga professora del vigilant, i Marta Xirinachs.
Som-hi.
Mila Segarra
“L’ortografia catalana de 1913 a 1932”
Repassa exhaustivament les propostes de Fabra per a les normes del 1913, les acceptacions i rebuigs que va aplegar, els trucs que es va empescar per reintroduir-ne algunes o modificar-ne unes quantes que havien proposat altres ponents, les renúncies i les transaccions i bescanvis que va haver de fer davant la resistència que va trobar en determinats casos.
Encara més interessant, les insistències i matisacions que va fer en la Proposta de reforma de les normes ortogràfiques (1914) i, sobretot, els canvis de gran entitat sobre tot plegat introduïts, com qui no vol la cosa, en el Diccionari ortogràfic signat per ell mateix l’any 1917.
Finalment, explica de manera succinta com quedarà tot plegat en el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra de l’any 1932.
No us dono exemples perquè seria interminable. Qui hi tingui més interès, pot demanar a la mateixa doctora Segarra el parell de pàgines (un full) que ens va proporcionar al començar la sessió.
Brauli Montoya
“Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica”
La segona ponència, de Brauli Montoya, es ficava dins un bosc bastant més impenetrable, molt difícil, que era proposar canvis ortogràfics que fessin possible una millora de les normes i, per altra banda, aprofitant l’avinentesa, altres canvis de l’ortografia que facilitessin la unitat de tot el domini lingüístic.
Encara que no ho sembli pel que ve a continuació, vaig prendre poques notes, i no sé si exactes –ja em corregireu, si de cas–, i el que em va quedar és això:
• Parteix del fet, per ell (i per molts) constatable, que l’ortografia fabriana depèn molt, globalment, de la parla oriental, de manera que la majoria de les propostes que farà avui van en la línia d’occidentalitzar una mica l’escriptura de la llengua estàndard. (Neus Nogué afegirà durant el diàleg posterior que la distribució fabriana d’accents greus i aguts reflecteix no ja el dialecte oriental, sinó concretament la parla barcelonina.)Doncs això.
• Si s’han fet canvis recents en l’ortografia, com els d’Isaïes (abans Isaïas), atles (abans atlas), rere i derivats (abans rera), per què no es poden fer més canvis per acostar els diversos dialectes del domini lingüístic en la distribució de a/e neutra? El parlant oriental quan troba e, si és àtona, la pronuncia exactament igual que si hi ha a (també àtona, s’entén), i la grafia e facilitaria en moltes paraules que els parlants occidentals hi trobessin més reflectida la seva pronúncia.
• Cas -è/-é (alè/alé, francès/francés, comprèn/comprén, etc.). Proposa unificació en -é.
• Els noms de les lletres: l’escriptura de la denominació de les lletres f, l, m, n, r, s (efa, ela, ema, ena, erra, essa), establerta així per afany de distinció respecte a l’espanyol, allunya els parlants occidentals dels orientals. Es podrien unificar aquests noms per a tothom en ef, el, em, en, er, es, tal com es denominaven en algunes de les primeres propostes que es van fer sobre la qüestió i tal com es pot constatar que es feia en temps més antics.
• Per part de l’occidental –i particularment del valencià–, una possible cessió seria prescindir de l’escriptura patix, agraïx i companyia (verbs que admeten aquest increment -eix/-ix, o sigui, quasi tots els acabats en -ir) i unificar occidental i oriental en pateix, agraeix (lògicament, com en tantes altres coses, després cadascú ho pronunciarà a la seva manera).
• Accents diacrítics
- En els diacrítics damunt la e, el mot accentuat (és a dir, l’excepció del cas general, que va sense accent) sol dur accent agut. Per tant, es privilegia (sense accent) el català oriental, en què predominen les e obertes a les tancades en els monosíŀlabs i altres mots diacrititzats; pel que fa a la o la coincidència en l’obertura o el tancament és força similar en l’occidental i l’oriental.
- Hi ha diacrítics que no canvien la pronúncia: és realment útil l’accentuació?
- Hi ha monosíŀlabs en què no posem accent diacrític tot i que són equívocs: moc, ros, tos, cor. Llavors? (Cal dir ací, afegeix, que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià sí que distingeix tos/tòs.)
- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): ja podem dir tant com vulguem que és (del verb ser) s’escriu amb accent (tancat) per distingir-lo de es (pronom de tercera persona i reflexiu dels verbs amb forma pronominal), que els parlants de Girona continuaran pronunciant ès i els de Mallorca ës (neutra tònica). I no passa res. Llavors, tornem-hi, per què el diacrític?
- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): convindria reservar els accents diacrítics per a mots de la mateixa categoria gramatical. És a dir, podria tenir sentit en el cas bóta (recipient) i bota (calçat), tots dos substantius; o en vénen (verb venir) i venen (verb vendre). Però no en el cas de dóna (del verb donar) i dona (substantiu: senyora); o de són (verb ser) i son (substantiu: ganes de dormir); o de si (substantiu: nota musical) i sí (adverbi: afirmació), perquè no hi ha gaires possibilitats de confusió. (Ja s’ha proposat altres vegades, diu Mila Segarra, i en molt diversos fòrums, i no hi ha manera que s’accepti.)
