Perles (11): Llarg termini

«Fa poc vaig veure un anunci a televisió sobre un rímel. L’espot assegurava que aquell rímel durava un llarg termini: 24 hores. Immediatament llançava un missatge tranquil·litzador: ‘En qualsevol moment se’l poden treure amb aigua tèbia.’ El terme llarg termini és impopular.» (Zygmunt Bauman, sociòleg, El Periódico 21 novembre 2008)

Resoldre els problemes del món

Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (10): Ganes de queixalar algú

«[A Snoopy] li agradaria molt queixalar un turmell de tant en tant, però el temor que li peguin el fa controlar els impulsos. Voldria donar-li una bona lliçó al gat dels veïns, però ha observat, com Charlie, que els cops comporten més cops, i s’estima més estar-se’n.» (De la presentació de Snoopy Writer, Charles Schulz, United Feature Syndicate Inc., 1981)

Perles (9): Vagi a l’especialista

«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)

Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Qüestions de llengua (XXXVII): L’autocar i l’autobús

Com que ara, com us vaig dir, viatjo força amb autobús –o en bus, però per superfície i en terreny eixut, tret de quan plou ;-)–, m’he conscienciat sobre la problemàtica que viuen aquests monstres de l’asfalt i voldria explicar-vos una preocupació que m’han transmès: i és que desapareixen els seus col·legues, els autocars (i els cotxes o autos de línia). Comencen a ser invisibles als mitjans de comunicació. Sembla que ja tothom ha d’anomenar autobús qualsevol vehicle col·lectiu que circuli pel carrer o per la carretera (i no sigui un tramvia, és clar). A mi –i a ells no diguem res– em sap greu, perquè es perd una distinció que em sembla que donava riquesa a la llengua.

Us explico la diferència que hi ha entre autobús i autocar en la meva parla i, pel que he pogut esbrinar, en una bona part dels parlants almenys de l’àrea oriental de la llengua. Una distinció que recullen encara la majoria dels diccionaris, però més aviat amb poc encert. Pot ser que ningú no s’hagi preocupat fins ara seriosament d’aquestes pobres bèsties mecàniques des del punt de vista lingüístic?

Potser alguns em direu que la distinció ens ha arribat a través del castellà, però això, que és ben possible, no se sap. El que sabem ara com ara és que és justament el castellà el que empeny en aquests moments cap a la unificació, cap al bandejament dels autocars. I doncs, és ara que jo dic que tenim aquí un fet diferencial que resulta útil semànticament, i que no té gaire sentit que seguim darrere el castellà no sols quan va sinó també quan torna –si és que li seguíem la veta quan hi anava, que ja he dit que no ho sé.

Diu el diccionari que els autocars són els «destinats a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes». Però no, no cal que siguin llargues o mitjanes: poden ser curtes, com la que hi ha normalment de casa a l’escola. Fins fa poc, almenys al meu voltant, eren autocars els que contractava l’AMPA per portar els nens a l’escola, i qualsevol altre «vehicle col·lectiu per a un grup nombrós» que fos un servei discrecional. O sia, normalment el trajecte fins a l’escola es feia amb autocar... tret que hi anessis amb autobús. I doncs, l’autobús era l’autobús de línia urbana i prou. Crec, doncs, que s’entén que si el «vehicle col·lectiu» fa un trajecte curt que decideixen prèviament els clients, allò és –era fins fa poc– un autocar.

Però això no vol dir que autobús sigui públic i l’autocar privat. Molts autobusos de la primera corona l’àrea metropolitana de Barcelona –els que no pertanyen a l’empresa pública TMB– són privats (Mohn, Soler i Sauret, TUSGSAL, etc.). Quan sóc a la part baixa de Gràcia i tinc pressa per pujar al Putget agafo de vegades l’autobús 87, que és de la companyia privada Authosa (antiga empresa Casas).

Si el trajecte és de llarga distància, i encara que sigui prestat per una empresa pública, allò en principi ja no és –o no era– un autobús, sinó un autocar (o un cotxe de línia). El vehicle col·lectiu amb el qual vas d’excursió o de viatge, sigui un recorregut curt o llarg, és un autocar –tret que hagis decidit passar les vacances fent voltes amb el 29 per la circumval·lació de Ciutat Vella (encara hi ha gent a Barcelona que diu «fas més voltes que el 29», que en realitat era un tramvia però que si continués existint seria un autobús).

Per tant, l’autobús serveix, d’acord amb el diccionari, per al «transport col·lectiu urbà i interurbà»... i hauríem d’afegir, com hem vist fa un moment, «no discrecional», és a dir, subjecte a uns criteris –horaris i parades– que, per dir-ho d’alguna manera, estableix l’empresa i no els usuaris. Però el problema és saber també què vol dir exactament interurbà, perquè un servei de transport col·lectiu que vagi d’Igualada a Moscou és interurbà, però sens dubte no és un autobús –o no ho era fins fa quatre dies. O sigui, dir «urbà o interurbà» és una expressió tan confusa que caldria eliminar-la: no serveix per a res.

Cal combinar, doncs, tres elements per saber si parlem d’un autobús o d’un autocar: urbà / no urbà, proximitat / llunyania i discrecionalitat / no discrecionalitat.

Anant a la proximitat, quan s’acaba la distància curta i quan comença la llarga? I també: què passa amb les distàncies mitjanes? Diu la GEC que «hom reserva aquesta denominació [autobús] quasi exclusivament per al d’ús urbà, mentre que hom sol anomenar autocar l’autobús [entoma aquest prodigi de definició, just quan miren de distingir l’un de l’altre!] d’ús interurbà, destinat, per tant i sobretot, al transport per carretera.» Una altra vegada la confusió urbà/interurbà. Però en aquesta definició hi ha una altra clau del misteri, que és aquest «quasi exclusivament». Perquè no és veritat el que diu el diccionari d’Enciclopèdia sobre autobús: «Vehicle automòbil d’ús urbà destinat al transport col·lectiu de persones.» No, no és exacte. L’autobús pot ser perfectament interurbà. La gent que va de Barcelona a Esplugues amb el 63, el 67, el 68, el 78, etc. hi van amb autobús, i això ho reconec fins i tot jo. Aquestes línies són d’autobusos.

En canvi, és possible anar a Esplugues amb autocar? Sí. Si agafes un hispano dels que van a Igualada i aquell hispano para a Esplugues –ara no hi paren, em sembla, però abans sí–, has anat a Esplugues amb autocar. Perquè l’hispano normalment és un autocar (o un cotxe de línia). Tots els hispanos són autocars? Noooo. La gent d’Abrera, d’Esparreguera i de Vilafranca del Penedés es mou per l’interior d’aquestes poblacions i les respectives rodalies amb hispanos, és a dir, amb autobusos urbans de l’empresa Hispano Igualadina.

Per tant, si el vehicle fa un trajecte curt amb unes parades prèviament establertes per l’empresa propietària del vehicle i amb uns horaris que els usuaris no poden canviar, llavors és un autobús, tant si l’empresa que gestiona el servei és pública com si és privada. Podria haver-hi, teòricament, un autobús interurbà fins a Igualada? Sí, però seria car el manteniment, perquè els preus de l’autobús han de ser baixos i uniformes. Si són preus alts, o si són variables segons el trajecte, llavors ja no és tampoc un autobús, sinó un autocar.

El diccionari d’ús d’Edicions 62 (Gran diccionari 62 de la llengua catalana) afegeix que un fet diferencial de l’autocar pot ser l’ús turístic. Hi estic d’acord... Però llavors, què fem amb el bus turístic? És clarament un autobús.

En resum, no acabem de deixar clara la frontera, si és que és clara, entre l’autobús i l’autocar, aquella frontera que, parlant, els catalanoparlants del meu rodal sí que tenim –o teníem fins fa quatre dies– prou establerta. Sabíem en cada cas què era una cosa i què una altra. Ara, explicar-ho no és gens fàcil, com heu vist. Això sí que és el geni de la llengua, ja ho crec. Un geni que viu molt a prop del món dels misteris.

Ara fa uns dies, quan rumiava sobre tot plegat, vaig declarar de sobte en una reunió d'amics: «És impossible definir autocar.» La riallada va ser de les que fan època. Però, tot i el misteri, provem unes definicions:

autobús vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, de lliure accés, destinat a transportar un grup nombrós de persones a un preu econòmic fix per una mateixa població o per poblacions adjacents, amb una freqüència de pas regular, uns recorreguts invariables i unes parades prèviament establertes i molt pròximes les unes de les altres.

autocar vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, destinat a transportar un grup nombrós de persones, que incompleix alguna de les condicions per ser un autobús. Pot ser de llarg recorregut, de serveis discrecionals (accés restringit establert mitjançant contracte o acord previ), de preus variables, etc.

Ja ho sé, són massa llargues, cap diccionari no me les acceptarà.

Perles (8): Informar sobre manifestacions

«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).

Perles (7): Visions conspiratives

«Si en els dies de l’imperi espanyol autors estrangers denunciaven l’extermini de milions d’indígenes americans a mans de conqueridors i comanadors, o la repressió dels terços del duc d’Alba als Països baixos, o els actes de fe de la Inquisició amb les seves fogueres i els seus cucurulls, el discurs oficial ho imputava a una campanya internacional hostil (la llegenda negra) alimentada per alguns traïdors o esgarriats, com Antonio Pérez o fra Bartomeu de les Cases. Després, al llarg del segle XIX, si les colònies ultramarines volien emancipar-se, si la metròpoli es dessagnava en un seguit interminable de casernades, avalots i guerres civils, tot era obra de l’or anglès, que, envejós, tramava la ruïna d’Espanya. Més tard, sota el franquisme, si l’Europa democràtica repudiava el règim i l’oposició interna el combatia, l’una i l’altra eren simples titelles d’aquell contuberni judeomasonicomarxista que el dictador va invocar fins a la darrera al·locució pública. [...] La visió conspirativa de la història, atribuir a una trama fosca i sinistra les crítiques, resistències o fracassos amb què ensopega qualsevol tasca de govern, constitueix sempre un reflex reaccionari i, a més, és un inquietant símptoma d’incapacitat autocrítica.» (Joan B. Culla, El País, 23 gener 2009)

Perles (6): Evolucionar per la bellesa

«La ciència busca sempre la funció de cada factor, el seu pes evolutiu, però no sol sospesar el gust per la bellesa per ella mateixa. I aquest aspecte hauria d’estudiar-se una mica més, perquè segur que intervé en el procés evolutiu de la vida.»

(David Rothenberg, músic i filòsof, autor de Per què canten els ocells?, entrevistat per Víctor M. Amela a La Vanguardia, 4 desembre 2008)

Perles (5): Provocatives

«Se’m pot comptar entre les que estem fartes d’aquestes dones que van a la roda de premsa o a rebre un premi literari amb minifaldilla i escot fins al melic, i després diuen que estan ofeses perquè el periodista o el col·lega escriptor, en comptes de discutir amb elles de literatura o de política, els mirava les cames. A elles, personalment, jugar amb dues baralles sens dubte els reporta beneficis... a curt termini; a llarg, desapareixen sense deixar empremta, substituïdes per una altra de més sexi, més escandalosa o simplement nova. El mal, és clar, no és que es perjudiquin elles mateixes –ja s’ho faran–, sinó que en abonar la idea que les dones que aconsegueixen res ho aconsegueixen per una altra cosa que no els seus mèrits, ens perjudiquen a totes.»

(Laura Freixas, escriptora, La Vanguardia 22 gener 2009)

Ho diu una dona, i progre, i moderna, i liberal. Ara no em llanceu els obusos a mi.
(La il·lustració és d’Erlich, d’El País d'avui.)

«Que bé que li aniria...»

No us ha passat molts cops? Que mires una pel·lícula o llegeixes un llibre, o encara que sigui només un article a la premsa, i penses: «Que bé que li aniria això a en/na Tal, que l’altre dia vam discutir sobre aquest punt i em vaig escalfar tant mirant d’explicar-li el que és obvi...» I de vegades, si el/la coneixes bé, saps que no, que en/na Tal no ha vist aquella pel·lícula, no ha llegit aquell llibre ni aquell article justament perquè pensa allò que pensa, allò que l’altre dia et va molestar i va provocar que li diguessis: «Per què no t’informes una mica més de les coses com són?», o bé el/la vas deixar per impossible, sabent que és als antípodes teus i que mai no us posaríeu d’acord sobre aquell punt.

I encara: si aquella persona mirés la pel·lícula o llegís allò que hem pensat que li podria anar tan bé... potser en trauria unes conclusions diferents de les nostres, justament perquè té el cap format d’una altra manera. Quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur, deien els filòsofs clàssics: el que es rep, es rep a la manera del recipient.

Però el més probable és que la vida continuï sense que els contrincants dialèctics mirin ni llegeixin allò que els aniria tan bé de llegir, i que en canvi mirin i llegeixin les històries i les argumentacions que van bé a la seva manera de veure la vida. I sobre això em penso que hi ha un altre llatinòrum que hi escau, però ara no em ve al cap.

Paradoxes lingüístiques (2): Explicar-los (a elles)

És curiós el català, de vegades. Perquè resulta que per pronominalitzar a ells després del verb, però també a elles (complement indirecte), segons la normativa hem d’utilitzar los i no la corruptela que normalment pronunciem molts catalans orientals en aquests casos, que és ’ls-hi. O sigui, una gran majoria de la gent de la zona oriental diem explica’ls-hi (a elles o a ells tal cosa) i no el que mana la norma, que és explicar-los (a elles o a ells tal cosa).

I el fet més curiós és que explica’ls-hi sona més català que explicar-los, que sembla fins i tot un despropòsit especialment si el complement indirecte que representa -los és femení.

O sigui, hem de dir (i sobretot escriure):
–Vaig a veure les tietes.
–Doncs no t’oblidis de donar-los records.
–De part teva.

Exactament igual que:
–Vaig a veure els tiets.
–Doncs no t’oblidis de donar-los records.
–De part teva.

I no:
–Vaig a veure les tietes.
–Doncs no t’oblidis de dona’ls-hi records.
–De part teva.

Ni tampoc:
–Vaig a veure els tiets.
–Doncs no t’oblidis de dona’ls-hi records.
–De part teva.

D’aquesta paradoxa en va parlar Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica històrica catalana (1952) i després Joan Coromines a Lleures i converses d’un filòleg (1989). Moll proposava lis per resoldre la paradoxa, fent-lo derivar del datiu plural llatí illis, invariable en masculí i femení. Coromines li respon que aquest lis és impossible que derivi del llatí, ja que és molt recent i sembla més una deformació del castellà les, i assegura que los ha de venir de lurs, que amb aquest valor de datiu comú (sense marca de gènere) usava ja el català arcaic i l’occità (avui en occità diuen les), el francès (avui leur) i l’italià (avui loro). Si Coromines té raó i los ve de lurs, ja no cal patir: los sembla masculí, però en aquest cas no ho seria. O sigui, podem continuar explicant-los aventures a les tietes sense problemes sexistes de consciència.

I recordeu, encara, que avantposat al verb el pronom també sembla masculí (i no ho és):
–[A elles] No els agrada que les critiquin.

(Més paradoxes lingüístiques)

«Digueu-li plaça, però no ho és»

«La nova plaça de Lesseps és objecte de polèmica. [...] En aquest cas, no podem enyorar cap antecedent urbanístic, perquè això que en diem plaça Lesseps mai no ha estat una plaça. [...] Espero que el projecte acabi tenint èxit, però de tota manera ho hem de tenir clar: la plaça Lesseps no ha estat mai una plaça, ni ho serà. [...] Ara de tot se’n diu “plaça”» (frases de l’article «Digueu-li plaça, però no ho és», Josep Maria Espinàs, El Periódico 14 gener 2009; la cursiva és meva).

No trobeu que el títol hauria de ser «Digueu-ne plaça...», ja que no s’adreça a la plaça en cap moment ni parla de com la gent s’ha d’adreçar a la plaça, sinó que parla de com n’hem (n’hem = en hem) de dir? Aquest -li del titular fa ferum de traducció automàtica del castellà. Anem a la versió castellana del diari, doncs. Bingo: «Llamadle plaza, pero no lo es» (hi escauria més «Llamadla plaza», no?, però no em feu cas, que jo de castellà no vaig prou bé).

O sigui, sembla que es pot confirmar que fins i tot en el cas que els columnistes d’El Periódico escriguin originàriament en català, com és el cas d’Espinàs, primer deu passar tot –o almenys els titulars– per l’adreçador del castellà. I si en castellà s’hi introdueix una incorrecció, aquesta incorrecció es pot traslladar a la versió catalana encara que la versió catalana sigui l’original i no contingués inicialment error. No posaré la mà al foc que Espinàs va escriure en el text original «Digueu-ne plaça» –tot i que en el text citat he subratllat dos en que fan sospitar la tirada de l’autor cap a la solució que em sembla més correcta en aquest cas–, perquè tothom pot tenir dies dolents, però no m’estranyaria gens que li haguessin canviat el pronom per influència de la versió castellana. Tant de bo l’amic Ricard em rectifiqués la sospita.

El tema no té prou gruix per fer-ne una qüestió de llengua de les llargues, perquè em falten dades. És només una anècdota que em serveix per explicar el que em sembla que pot passar amb aquest diari, no sé si sistemàticament però sí força sovint. Tot i que m’afanyo a dir que és molt millor que el 40% (o més) dels periódicos es venguin en català (ehem), ni que sigui una mica improvisat, que no pas tots en castellà, com les vanguardias. Em van explicar fa anys que hi havia un equip de 30-40 correctors per polir la versió catalana que eixia de la memòria de traducció de l’ordinador, però no sé si això continua essent així a l’hora d’ara.

Tot amb tot, corro també a dir que tant de bo a cals Godó –que ara han encetat una pàgina que et fa la traducció automàtica del diari, un desastre, per veure si pica gaire gent– un dia fossin tan valents com ho van ser en el seu moment a cals Asensio.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXXVI): La cursiva dels estrangerismes

L’amic Pere Farrando ha publicat un llibret de 38 pàgines que em sembla important. Es titula Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes (Pagès Editors, Lleida novembre 2008).

Farrando explica que escriure amb cursiva un estrangerisme vol dir deixar marcat en el text que aquella paraula d’una altra llengua –no un nom propi– o aquella expressió estrangera s’ha reproduït sense traduir-la. La seva tesi sobre l’ús d’aquesta cursiva es pot resumir en una citació que fa ell mateix de l’obra Manlleus i calcs lingüístics en terminologia (Termcat, 2005): «La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus* depèn [...] de diversos factors que cal considerar en cada context.» (*manlleu: mot pres d’una altra llengua)

O sigui, llibertat, amics i amigues, que són dos dies. Tranquil·litat i bons aliments, no ens poséssim nervioses (les persones): si creus que cal en aquell context escriure tal mot amb cursiva, perquè això ajudarà el lector a situar-se, escriu-lo amb cursiva; si no creus necessari posar-la-hi perquè saps que el lector està perfectament situat i fins i tot la cursiva li pot resultar xocant, no la hi posis. Per exemple, en la carta d’un restaurant o d’un bar, és absurd que escriguis risotto, fondant o cherry amb cursiva (aquí sí que ho escric amb cursiva perquè això no és una carta de restaurant) i en un article sobre música no té gaire sentit que escriguis showcase o tour amb cursiva (ara va també amb cursiva perquè això tampoc no és un article sobre música). Ara, en general, sí que caldria marcar gairebé sempre amb cursiva els mots castellans no adaptats, justament per evitar les confusions que pel contacte continu entre aquesta llengua i la nostra es poden produir amb molta més facilitat. És així de fàcil.

I no us cregueu pas que Farrando s’inventa el criteri –més ben dit, l’absència de criteri, el criteri de fer cada autor allò que cregui convenient en cada context–, sinó que l’extreu d’allà on es pot extreure: de les obres considerades normatives o quasi normatives. A veure, atenció, demano: qui ha dit que cal escriure sempre amb cursiva els mots que apareixen precedits d’un asterisc al diccionari d’Enciclopèdia? Aquest diccionari ho fa així, i el Manual d’estil (Mestres et al. [o et al., si voleu], Eumo, Vic-Barcelona 2007) diu que l’asterisc dels diccionaris «indica que s’ha d’escriure preferiblement en cursiva», però aquesta indicació no l’ha feta ningú. Qui ha dit que han d’anar amb cursiva els mots marcats al Termcat com a procedents d’una altra llengua? El Termcat no, ja hem dit al començament d’aquest article el que diu el Termcat sobre la cursiva dels manlleus. No ho ha dit ningú.

I doncs?

Doncs, ara només cal que tots plegats ens deixem anar de seguretats i prescripcions en aquest tema, que reconeguem que Pere Farrando té tota la raó del món, que no convertim l’ús de la cursiva dels estrangerismes manllevats en l’onzè manament i que volem lliures. Jo, per poc que pugui, ho faré –dic «per poc que pugui» perquè de vegades depens del client, i el client diu molts cops que «aquí, ho hem fet sempre d’aquesta manera», i qui té l’ase fa el preu (o allà on hi ha galls no hi canta cap gallina).

Ja que hi som: en cursiva o amb cursiva? Farrando fa servir les dues opcions. A mi m’agrada més la segona, però crec que poden conviure (per exemple, marcar [el text] amb cursiva, posar [la lletra] en cursiva, anar en/amb cursiva..., o sigui, fer en o amb segons el que sembla que demana el règim del verb, però no crec que sigui un criteri definitiu en aquest cas, de manera que jo diria que ho podem fer com vulguem).

Fa bona pinta...

«–Aconseguirà superar aquell anacronisme que els presidents no poden o no saben utilitzar personalment els aparells moderns?
»–Suposo que podré continuar tenint accés a un ordinador en algun lloc. Potser no al despatx oval. L’altra cosa que espero és que algú pensi de quina manera puc continuar utilitzant una Blackberry. Sé que...

»–Ara i avui encara té la Blackberry.
»–Ara i avui encara la tinc. I cal dir que és una cosa que preocupa no només el servei de seguretat, sinó també l’equip d’advocats. Ja sap que aquesta ciutat és atapeïda d’advocats...

»–Deia que lluitarà per conservar la Blackberry.
»–No sé si me’n sortiré, però continuaré intentant-ho. Però el que volia dir era això: no és només poder rebre informació. O sigui, ja em passaran els papers importants, i també podré llegir diaris. Però el que vull és tenir mecanismes per relacionar-me realment amb la gent de fora de la Casa Blanca. I vull aprofitar qualsevol oportunitat per fer-ho, mitjans no previstos, no controlats, maneres de parlar amb persones que no es limitin només a afalagar-me o a posar-se dretes quan entri en una habitació, maneres de mantenir els peus a terra. Si durant aquests quatre anys puc aconseguir-ho, crec que m’ajudarà a servir més bé els ciutadans, perquè escoltaré la seva veu. La gent no deixarà de dir coses pel fet que jo m’estigui a la Casa Blanca.» (Transcripció d’un fragment de l’entrevista de John Harwood a Barack Obama per a la CNBC, 7 gener 2008)

Ja ho dic, fa bona pinta. No per la marca de l’ICM*, que és només una anècdota –tot i que m’agrada més la (màquina) Blackberry** que la Iphone, posats a triar, encara que sigui menys perfecta, ja que els productes Apple discriminen el català i això en una empresa gran vol dir menyspreu, ja que són quatre duros–, sinó pel fons de la qüestió. És clar que de moment encara són només paraules i per aquí més a prop de paraules i promeses que sonaven bé i després re de re en tenim alguna experiència. Bé, ja arribarà el moment de comprovar-ho.

Ara com ara, doncs, abans que comenci tot plegat, continua l’esperança.

*Qüestió de llengua 1: com n’hem de dir, del genèric d’aquests aparells? Ni idea, segur que al final es diran d’una manera que ara ni sospitem. Però de moment jo apostaria per denominacions que més o menys descrivissin la màquina. Per exemple, intercomunicador mòbil (ICM), mòdul electrònic mòbil (MEM), interconnectador portàtil (ICP), o simplement comunicador (que podria acabar abreujat en nicador: «–A on vas amb aquest nicador tan antic, sembla del 2009! –Tens raó, ja té dos anys, quina vergonya», etc.).

**Qüestió de llengua 2: ja sé que la marca és BlackBerry, i l’altra iPhone, escrites així. Però a l’hora de descriure aquests productes, quan se’n parla mitjans de comunicació, no trobo que sigui necessari respectar aquestes convencions gràfiques originals. Que em semblen molt bé, però si es portés a l’extrem el criteri reproductor (oi?) també caldria grafiar les marques registrades amb el tipus de lletra, el color, etc., de la marca. I caldria escriure cada vegada no cocacola, sinó Coca-Cola amb aquella grafia tan historiada. O sigui, crec que en els mitjans de comunicació s’ha de ser menys servil de les marques i tractar tothom de la mateixa manera. Per tant, Blackberry (o Black Berry) i Iphone, de moment, mentre no passi que alguna d’aquestes marques es consolidi com a descriptor del genèric (vegeu l’altra qüestió de llengua), com la cocacola és ja sinònim de refresc de cola, i en diguem, de totes, blacberris o ifones (o una altra que encara no ha nascut). Ja vaig parlar d’aquest tema amb motiu de l’euríbor.

(Afegitó del 23 de gener. «Ha de ser molt complicat dir-li “no” a la persona més poderosa del món. Obama ha fet valdre la seua posició i ha aconseguit el que fa uns dies semblava impossible: retenir l’aparell en poder seu i el permís per a utilitzar-lo durant el seu mandat. L’única pega és que haurà de canviar de compte de correu electrònic i que aquells a qui enviï un mail tenen completament prohibit per llei revelar qualsevol contingut enviat per Obama, almenys fins que no abandoni el càrrec de cap d’estat, en virtut de la Presidential Records Act. I ara que hi som, ja s’ha calculat el valor de la campanya publicitària que Obama li està fent a Blackberry i al seu fabricant, RIM: entre 25 i 50 milions de dòlars.» Informació publicada a El País, 23 gener 2009)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (4): Moments històrics

«Un únic “sí”, un únic “no”, un “massa aviat” o un “massa tard” fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions i que la vida d’un sol individu determini la d’un poble sencer i fins i tot el destí de la humanitat.» (Stefan Zweig, Moments estel·lars de la humanitat, pròleg, 1927)

«Zona de fumadores»

Només una anècdota, com a excusa per dir-vos que ja torno a ser aquí. A l’hostal on hem estat aquests dies –ja fa molts anys que hi anem entre Cap d’Any i Reis, és com una tradició familiar– hi ha ara una ínfima «Zona de fumadores / Zona de fumadors»: un quarto de sis metres quadrats amb dos cadires antigues, una tauleta de fusta, un parell de cendrers i uns petits finestrons per ventilar-lo.

De primer vaig pensar: quina perfecció! Perquè compleix totes les condicions de la correcció política: els fumadors i les fumadores, marginats; hi ha distinció de sexes; i, a més, primer s’anomenen les fumadores i després els fumadors.

Anava errat: no m’ho ha dit ningú, però em sembla evident que «Zona de fumadores» era en castellà i «Zona de fumadors» en català. O sigui, suposada correcció política per la via del bifidisme. (Amb un criteri absurd, per cert: un cop llegit «Zona de fumadores», ja tothom sap què hi ha allà; si s'escriu el missatge en els dos idiomes, el més lògic és que primer aparegui el minoritari, el que es tracta de preservar, el que no coneix tothom, perquè si es posa primer el majoritari, el que entén tothom, ja no cal el segon, atès que els catalanoparlants sabem tots castellà i ja hem entès què vol dir «Zona de fumadores»; d'altra banda, en aquest cas la repetició és doblement absurda: si s'hagués escrit només «Zona de fumadors», algú hauria tingut cap problema per entendre-ho? No és gairebé insultant o almenys còmica la repetició, en un cas com aquest? És clar que a Barcelona de vegades trobes rètols que diuen «Metro / Metro»...)

I ara que hi caic, les dones castellanoparlants no tenien lloc on fumar!?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Il Guardiano del Faro

Un amic m’ha parlat d’Il Guardiano del Faro. Il Guardiano del Faro era el pseudònim que va utilitzar els anys 70 i 80 un compositor i teclista italià que es diu Federico Monti Arduini, que després va fundar l’empresa Café Concerto i n’és l’actual president.

D’ell, de quan era Il Guardiano, és una peça mítica titulada «Amore grande, amore libero» (encara que m’agrada més aquesta versió, per les imatges i perquè hi és per triplicat ;-)), que va ser la cançó de l’estiu a Itàlia l’any 1975 i un dels cims del pop instrumental a tot Europa. Tres anys abans ja havia arribat al tercer lloc de la classificació en el Top 100 italià amb «Il gabbiano infelice», una adaptació arranjada d’«Amazing Grace», la cançó angloamericana del segle XVIII que va esdevenir una de les banderes per a l’abolició de l’esclavatge a Amèrica i després un símbol dels drets humans, i que no ha parat de sonar al llarg de dos segles i mig a banda i banda de l’Atlàntic. Fins i tot la canten alguns indis natius nord-americans quan fan actes de reivindicació ètnica o territorial. (La meva versió preferida és la de Kelly Family amb motiu del traspàs de la mare, suposo que perquè jo sóc dels que anys després vam assistir commocionats, com si fos una tragèdia, a l’anunci de Paddy Kelly que es feia monjo. Però també estan bé les versions d’Aretha Franklin, un altre mite meu, o Judy Collins. Ja me n’he anat del tema, aquests sentiments...)

He pogut comprovar que Il Guardiano del Faro, que també va fer qualque incursió en el cinema (com ara la tonada principal de Papillon), per a molta gent que ja tenia una mica de consciència els anys 70, i no diguem si són italians, és un punt de referència ineludible en la seva formació i en les seves vivències. Ara, aquests dies, gent a qui he demanat per Il Guardiano m’ha dit: «Des que vaig veure que et feies dir el vigilant del far que vaig pensar que allò em sonava, però no sabia per què. I ara que ho dius hi caic: era Il Guardiano! Fa tant de temps! Quins records...»

Això explica que hi hagi tantes i tantes webs que duguin aquest nom italià. Hi ha fins i tot un llibre famós amb aquest títol, i un munt de blocs: Guardiano del Faro, Il faro di Han - Il guardiano del faro, Il blog del guardiano del faro, Il guardiano del faro, il Guardiano del Faro, etc.

Ha estat bé saber que el vigilant del far té arrels, companyies i precedents prou sòlids. Gràcies, A.

I ara, m’agradaria que no us sonés com una fórmula buida ni com un parlar per parlar ni com un simple tòpic ni com una utopia absurda el desig que tingueu un molt bon any nou. Me’n vaig uns dies, com cada any, a reflexionar sobre tot plegat a la vora del foc a terra, i torno per rebre els Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)