Perles (147): Decisiu per mantindre la llengua

«Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou.»

(Enric Sòria, Quadern El País, 30 abril 2014)

Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014

Tornem-hi amb la Viquipèdia

Al 30 Minuts (TV3) d’ara fa un parell de mesos, sobre la Viquipèdia, que he vist ben bé per casualitat gràcies a M, que me n’ha passat l’enllaç –gràcies, M– no hi havia ni un punt de crítica, gairebé ni un moment de polèmica, només una mica de contrapunt quan s’explica com es fa l’Enciclopèdia Catalana.

A veure, jo sóc partidari de la Viquipèdia*, la consulto sovint, però ara per ara té un error de naixement que és difícil d’eradicar, i encara més difícil si no es fa autocrítica ni reflexió sobre aquest problema, si no es té identificat.

El problema gros és que a l’hora de la veritat no és una enciclopèdia del poble, per dir-ho així. Tothom hi pot participar, certament, però n’hi ha que hi poden participar més que altres senzillament perquè tenen més temps –o hi dediquen més temps, d’acord, del seu lleure.

I ara més temps encara, perquè pel que s’explica al mateix programa de TV3, hi ha viquipedistes que cobren.

I llavors hi pot haver una persona experta en un tema, especialista en una ciència, que vulgui aportar a l’enciclopèdia els seus descobriments, i que ho faci després d’unes quantes proves per acabar d’entendre com funciona allò –no és difícil, però a segons qui familiaritzar-s’hi li requerirà unes quantes hores–... i que la seva aportació sigui esborrada al cap d’uns minuts per algú que potser té quinze anys però que s’ha forjat dins la comunitat viquipedista un prestigi a còpia de múltiples coŀlaboracions.

Quan l’especialista protesti, l’adolescent demanarà ajut a la comunitat, que farà pinya amb l’adolescent perquè, tot i que segurament no es coneixen i no saben qui és qui ni com és cadascú ni quines qualitats i coneixements té, simplement qui demana protecció és viquipedista habitual. I per tant, té poders que no té l’especialista. En cas de conflicte entre la posició viquipedista i la de l’especialista, la raó és gairebé sempre de la primera.

Jo no tinc la solució a aquest problema, ho reconec, però em sobta, em sorprèn moltíssim que aquest problema no s’hagués tractat en un programa que durava quaranta minuts.

Tots els viquipedistes són iguals, però n’hi ha alguns que són més iguals que altres. I resulta que fan un programa de quaranta minuts i del problema orwellià ni en parlen.


* Partidari amb reserves, per les raons que ja vaig explicar i que aquí torno a formular arran d’aquest programa de TV.

Súplica (i 2)

(Ve d’aquí)

Deixem Déu en pau, sisplau, quan parlem de les desgràcies que fan coŀlectius de gent o persones individuals emparant-se en el nom de Déu. Déu no té a veure amb el que puguin fer aquestes persones.

1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...

Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.

(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)

2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.

Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.

És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.

És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.

Súplica (1)

Hi ha gent que diu amb una facilitat espantosa «hòstia p.», «cagum l’h.», «Cagum D. i sa p. mare» i similars que fins i tot em fa cosa escriure senceres.

Mireu, per a mi, per als creients en general, Déu és una cosa molt important, i per als cristians també la mare de Déu, i sant Francesc, sant Pere i els sants en general, i l’hòstia, i les coses de la missa, etcètera.

De debò, aquesta mena d’expressions per mi estan al mateix nivell que els insults que em puguin dedicar al pare, a la mare, a la família, a la gent que estimes.

No es tracta de tabús ni de fàtues, no és una mena de tòtem. Es tracta del fet que per a mi i per a molta gent és ofensiu i amb això n’hi hauria d’haver prou. És, doncs, una petició, només una petició.

Em penso que no és tan difícil.

Tenim tota mena d’expressions d’allò més nostrades i alliberadores per als moments d’emprenyament i de frustració. Algunes fins i tot van ser creades justament com a eufemismes per evitar alguna de les expressions que deia abans. Doncs mira, amb els eufemismes ja em conformo. Si s’han creat per evitar allò de dalt, doncs evitem allò de dalt d’aquesta altra manera que pot ser igualment alliberadora i que no sona insultant perquè ha perdut la càrrega ofensiva d’origen.

Com no pensem en la mare o en la tia de ningú quan l’esmentem en un renec.

Deia que tenim tantes altres opcions com vulguis: cagum coi/cony, cagum dena, casum la sang d’un gos pudent (i cia), mala puta, collons i recollons i toca’t els collons, cony i recony, mal llamp, meeeerda, os pedrer, ondi, puta misèria, ser un puta, que el caaaaaaaaardin, li donin pel cuuuuuuuuuuuul, punyetes i derivats. I altres, tants com vulguis.

No incloc els que van adreçats a persones, poso alguns exemples dels renecs que es poden dir o que es diuen en el cas de queixar-se d’una cosa que ens ha passat, sense referir-nos a ningú en concret. Vull dir, si diem fill de puta a algú pot ser ofensiu –dic potser perquè també hi ha una manera de dir-ho, un context, en què fill de puta pot ser fins i tot una expressió de complicitat–; i si ho diem en general, sense referir-nos a ningú en concret perquè el culpable del que ha passat és un fet, una cosa, dir fill de puta com a queixa no és ofensiu. Em sembla. O potser sí, hi pot haver gent que es pot emprenyar. No ho sé.

Sí que es pot dir que tots aquests renecs que he dit «fan lleig», però s’ha de reconèixer que és difícil evitar-los, jo mateix en dic alguns. Tothom passa per mals moments o tothom necessita de vegades queixar-se, esbravar-se de manera diguem-ne especialment vistosa.

Però si podeu evitar els del començament us ho agrairia, perquè per a mi resulten sempre, en qualsevol context, ofensius.

És el meu article de Setmana Santa d’enguany. Que continuarà demà amb una segona súplica (espero que més breu, però encara no l’he acabat i no ho sé, potser m’allargo, com és habitual).

Servei Català de Doblatge: les coses, com són

(Actualització de dos quarts de cinc de la tarda, amb petits retocs posteriors. Diuen a TV3 que tot ha estat un malentès, que només era una aturada tècnica del SCD i que se’n reprendrà el funcionament de seguida. Aquest article, doncs, arriba un pèl tard i potser ja és anacrònic, però el deixo per si de cas allò que es perden les contraordres en un revolt inesperat.)

* * *

Això és molt seriós i les coses són com són.

I són així:

La immensa majoria de la gent d’aquest país, criatures, joves i grans, està acostumada a veure, a jugar, a treballar... a viure amb productes audiovisuals que, quan no són catalans, són o bé en castellà, dit també espanyol, o bé doblats o almenys subtitulats també en espanyol. És així. No ho hem triat, ens ho hem trobat i ens ho continuem trobant. Cada dia.

Quan dic productes audiovisuals vull dir les peŀlícules i altres materials documentals o lúdics o el que sigui, els programes de televisió tradicional o la que veiem per la xarxa o les sèries que descarreguem d’aquí i d’allà o que comprem, els DVD, els videojocs... el que vulgueu, tot el que és audiovisual i que omple bona part –ai– del temps que dediquem al lleure, però que també serveix en l’àmbit de l’educació escolar i en altres àrees formatives de joves i grans. Tot això, o gairebé tot, en espanyol, o en altres idiomes i subtitulat en espanyol.

Si volem superar aquest immens obstacle per a la normalització social del català a casa nostra, no n’hi ha prou amb la força –els esforços– del que anomenem “societat civil”. Cal també que qui representa oficialment, políticament, aquesta societat civil, les persones que hi coŀlab... Què coi hi coŀlaboren! És la seva feina! És la societat civil, qui representen! És per la societat civil, que hi són! És per al servei de la societat, que les hem posat als escons del parlament! Doncs això, cal que s’hi dediquin, és una de les coses prioritàries, irrenunciables, decisives per al nostre país. Si volem, que volem, superar la situació crònica descrita.

I ara resulta que ens assabentem que han eliminat el Servei Català de Doblatge. Amb tot el que hi ha al darrere, de gent i d’entitats dedicades a l’ensenyament d’aquests sabers, i d’iniciatives emprenedores o ja sòlides, de tantes coses que havien anat creixent per donar suport a un objectiu que fins ara era inqüestionable.

No parlem d’un “sector”, d’una “indústria”, d’un “servei” més, d’un “departament”. Parlem de “la” llengua. Parlem del català.

I ara que no ens vingui la mestretites de torn, el perepunyetes de guàrdia, a dir que no li agraden els doblatges. A mi tampoc m’agraden. Però cal prestar atenció als fets descrits, no als desigs. Ara cal mirar aquella guerra coŀlectiva que s’està perdent, no aquesta batalleta nostra particular.

No hi ha dret que facin coses d’aquestes sense avisar, com qui no vol, amb traïdoria, a traïció.

A traïció, sí.

Perquè era l’última cosa que esperàvem d’un govern amb els suports parlamentaris que té. L’última cosa que esperàvem que fes és que juguessin amb la llengua, amb la supervivència de la llengua. Perquè cada dia que no fem res en aquest àmbit és un dia que fem una passa enrere. Diguin el que diguin i s’excusin com vulguin, és així. Les coses són com són.

No sé si hem de sortir al carrer o què. Però alguna cosa haurem de fer.

Jo de moment faig això i a partir d’ara ho faré córrer i ho faré arribar a tothom, gent de l’àmbit polític o gent coneguda o gent no sé què. Però alguna cosa haig de fer.

Perles (146): El nacionalisme espanyol, tan massís

«El nacionalisme espanyol és tan massís que ni tan sols li cal ser conscient de si mateix. [...] Per contra, el nacionalisme català –com sol passar amb els nacionalismes defensius– és extremadament autoconscient i explícit, però gens monolític. Hi ha un ventall molt ampli de teories diferents sobre què vol dir ser català, com és aquesta societat i com pot ser en el futur. Els defensors d’aquestes concepcions diverses solen debatre-les de forma molt polida i versallesca (amb els seus oponents, els no catalanistes i els espanyolistes, no són tan amables), probablement perquè senten que comparteixen l’essencial i perquè saben que no hi ha cap teoria, per sofisticada que siga, que puga donar compte exhaustiu de la complexitat canviant d’una societat. Aquesta diversitat interna del nacionalisme català no el debilita, sinó al contrari, li permet arribar a més segments socials, per la senzilla raó que hi ha més a on triar. Cadascú agafa la variant que més li atrau del conjunt i, fins a un cert punt, tots tan amics.»

(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)

Perles (145): Dones que aconsegueixen coses

«A les dones encara ens costa fer-nos valorar. Aconsegueixes una cosa i, pel fet de ser dona, has de demostrar mil cops més que un home que et mereixes allò que has aconseguit. I això molts cops em frustra molt i m’entristeix molt.»

(Paula Bonet, iŀlustradora, entrevistada per Carles Capdevila al suplement dominical Ara Tu, 6 abril 2014)

Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Crimea i Catalunya

Aquest article és gairebé improvisat, però només gairebé, perquè fa dies que hi dono voltes i no surto de la meva perplexitat. L’escric, doncs, ara, al vespre d’aquest diumenge plàcid, però suposo que el maquillaré després, potser força. Ja ho veurem, segons com surti. I en ser mig improvisat, segur que hi haurà imprecisions, simplificacions, oblits injustificables.

Doncs bé, ja ho reconec, ho escric improvisant.

No entenc com els polítics —d’aquí i d’allà, i de tot Europa, sembla que en aquest punt hi hagi unanimitat— s’entesten tant a dir que el cas de Crimea és del tot diferent del de Catalunya, del d’Escòcia, del de Flandes.

Per mi s’hi assemblen molt. Només hi ha una diferència: que al darrere de la gent de Crimea hi ha una gran potència que té tancs.

Catalunya no té tancs al darrere que li donin suport. Per sort, dic jo, i suposo que amb mi sospiren el mateig desig la immensa majoria de catalans sobiranistes. No volem tancs.

Però pel que fa a la resta? «El referèndum de Crimea és inconstitucional!» Ho he llegit en un diari clarament proindependentista català, que se n’exclamava. «El que ha fet Crimea és iŀlegal!», deien uns altres. Aŀlusina vesina.

Home, que diguin que al darrere hi ha Rússia ja ho entenc –com a queixa i com a punt diferencial–, però la resta d’arguments? Si són calcats!

Crimea aprofita una situació d’inestabilitat política a Kíev. Com aquí –si és que l’acabem d’aprofitar. Política i econòmica.

Crimea ha aprofitat un moment decisiu. Kíev estava a punt de signar uns acords amb la UE que haurien lligat Ucraïna encara més a Europa. Crimea –equivocats o no, en això no m’hi fico, tothom té dret a equivocar-se– no volia de cap manera que això passés. A Crimea sempre han estat partidaris de l’Europa, diguem-ne, oriental. L’Europa encapçalada per una gran potència, Rússia.

A Crimea han convocat per això, a corre-cuita, per sorpresa, un referèndum. Que és iŀlegal? I què. Tothom sap que Kíev no hauria permès mai que a Crimea es fes un referèndum, que fer un referèndum a Crimea seria sempre iŀlegal, perquè Kíev sap perfectament quin resultat hi hauria, i amb una majoria aclaparadora. Com ho sap tot Europa. «Iŀlegal», diuen –també aquí. És clar que és iŀlegal.

A continuació, Crimea ha reunit el Parlament i, emparant-se en els resultats del referèndum «iŀlegal», han fet una DUI, han declarat la independència. «Unilateral!» Com totes les declaracions d’independència. Quin descobriment.

I a continuació, Crimea ha decidit –ho tenien decidit de sempre, amb tancs o sense tancs al darrere– que se sumaven a la Federació Russa i que, per tant, passaven a formar part de Rússia.

Què és el que hi ha de diferent? La voluntat de la gent de Crimea és ben clar que no. Ho sabem, se sap, de tota la vida. Els crimeans sempre han estat prorussos. Sense maquillatges: sempre s’han sentit russos. Si estaven ficats en una altra cosa era per la voluntat d’uns... que tenien tancs.

Què hi ha de diferent, a part del fet que els crimeans tenien ara la seguretat que la seva aposta la feien sobre terra segur, que els seus desigs serien acomplerts.

Simplement han aprofitat el moment.

Aquí no tenim russos al darrere. Malauradament... però afortunadament.

Perquè si hi ha tancs vindran només d’una banda, i en el moment que hi hagi tancs hauran perdut.

A Europa no els agraden els tancs.

Espero.

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Perles (143): Llegir en veu alta les traduccions

«[Sellent] considera que la clau de la traducció és l’oralitat: “Quan tradueixes, quan escrius teatre, no pots donar per bona cap frase fins que no te l’has dit en veu alta i t’ho has interpretat tu, encara que treballis en solitari, tenint en compte la rèplica que hi ha abans i la que hi ha després.”

»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”

»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”

»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»

Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent

Miracle editorial!

Mira, parlàvem –o parlava la protagonista de la perla– l’altre dia del reconeixement que es deu als traductors –i a les traductores, per descomptat, que són més colla–, i avui, ara, s’ha produït un miracle.

Atenció, agafeu-vos: m’han enviat d’una editorial un paquet, expressament per a mi, amb segells i matasegells, amb el meu nom i tota la pesca, que conté tres exemplars d’un llibre la traducció al català del qual vaig corregir –no traduir, no: corregir– fa una temporada i que ara finalment s’ha publicat.

Si ja és bastant miracle que de les editorials (ens) enviïn als traductors exemplars dels llibres traduïts, imagineu-vos que facin això amb un pobre corrector. N’hi ha per fer un castell de focs d’aquí fins a Sant Josep.

(El contrapunt: és una editorial estrangera. No us diré quina, que encara oferiríeu al client una tarifa més baixa que la meva –generosa!, a més, per part de l’empresa– i me’l prendríeu. Que et conec, herbeta, que et dius marduix –aquesta fa temps que no la deixava anar, però ara estic content i llanço més caramels que el rei negre.)

Perles (142): La màgia dels traductors

«Torno de Taiwan, de xerrar sobre els meus llibres. I, un cop més, ha tornat a meravellar-me el poder i la màgia dels traductors per transvasar idees i imatges de llengua en llengua. Quin gran, quin grandíssim agraïment els devem. I que poc que es reconeix sovint la seva feina. Que jo sàpiga, només una de les grans editorials espanyoles inclou el nom del traductor a les portades [...]. Avui escric aquest article com a reconeixement a un ofici tan digne. Llarga vida a la traducció.»

María Dueñas, escriptora espanyola, Magazine de La Vanguardia, 23 febrer 2014*

*El suplement dominical (Magazine) d’aquest diari es distribueix a partir de la vigília

Reptes publicitaris (12): Hambrosio

No sé si d’aquesta campanya publicitaria, “Cuando Hambrosio ataca, contraataca”, se n’ha fet versió en català. Jo no l’he vista. És un comportament força habitual d’aquesta empresa i per això ara no n’esmento el nom, apa.

El fet és que la traducció no és fàcil. Perquè “Hambrosio”, com és evident, fa un joc de paraules en què intervenen un nom propi, “Ambrosio”, i el substantiu “hambre”.

En català, hambre”, que és el missatge principal de l’anunci, ho diem sobretot de dues maneres: gana i fam. Potser n’hi podríem afegir una tercera, apetit.

Com ens ho fem? Necessitem un nom propi –algú que ataca– i incorporar-hi el concepte que expressem amb el nom comú gana o fam. I alhora ens cal que aquests dos elements, el nom propi i el comú, facin un joc de paraules a partir d’una falta d’ortografia o d’alguna altra estratègia que traslladi al català el “joc de paraules amb errada” –definim-ho així– que es diu en castellà.

Hi torno: com ho fem?

Podem recórrer, de primer, als sinònims de gana i fam, sempre que siguin comprensibles per a un públic ampli, i llavors tenim apetit, tal com he dit abans... i poca cosa més. Podem recórrer a derivats com afamat, famolenc, aganat, ganut... I locucions: buit d’estómac, buit de ventre o ventre buit, prim de ventre, rau-rau, fam de llop...

Res. Cap idea amb aquests elements. Si canvies alguna lletra d’aquestes paraules per buscar una possible falta d’ortografia o una alteració similar, es perd el significat original; i, a més a més, si fas una cosa d’aquestes no hi ha manera que el resultat evoqui un nom propi.

I si ens oblidem de l’estructura de l’original?

Per exemple, partim del missatge principal –“[quan la gana] ataca, contraataca [amb aquest producte alimentari]”– i li busquem un subjecte qualsevol que no sigui nom de persona però que evoqui la fam i alhora contingui una falta d’ortografia. Com ara: “el ‘Llob’ de la Gana”, “el ‘Drag’ de la Fam”.

Estan bé, però no enllacen amb cap antropònim (nom de persona).

I si canviem alguna síŀlaba o algun altre element del nom que no sigui la inicial? Ens hi acostem molt!

Per exemple, podríem fer Famiola i Famaust a partir de Fabiola i Faust; o tenim Ganiel o Ganiela (a partir de Gabriel/a o de Daniel/a), tenim Ganeric (de Galderic), tenim Ganietà o Ganietana (de Gaietà/ana).

I si agafem un nom estranger? Perquè llavors, per exemple, tenim Fammy (de Fanny)!

I les combinacions que vulgueu amb aquests o altres noms propis deformats.

De totes aquestes possibilitats, quina us agrada més?

Per mi, Famiola o, encara més, Fammy:

«Quan (la) Fammy ataca, contraataca!»
«Quan (la) Famiola ataca, contraataca!»

Però també, evidentment:

«Quan (el/la) Ganny ataca, contraataca!»
«Quan (la) Ganiola ataca, contraataca!»

I que triï el client.

Però per mi de moment Ganny és la guanyadora. O el guanyador, perquè Ganny, si no se li avantposa l’article, tant pot ser ell com ella. Cosa que implica un guany respecte a l’original.

Però és veritat que alhora hi perdem alguna cosa: són solucions creatives, però no hi ha error ortogràfic :-( I, per tant, hi falta aquesta nota específica d’humor.

Hi guanyem per una banda, hi perdem per l’altra.

Se us acut cap més sortida?

* * *

Afegitons a partir del 19 de febrer:

- Em suggereixen: Ganassa*, Famià/ana (de Fabià/ana)...

*Efectivament, no cal que hi hagi un nom propi humà antecedent, però el repte era trobar solucions a partir de la idea original...

De comiats

És difícil acomiadar-se d’algú a qui estimes, pròxim, molt pròxim.

I si se’n va, no tornarà.

És difícil acomiadar-se’n, sobretot, si no saps ni tan sols si te n’has d’acomiadar o no, o si no saps com fer-ho –acomiadar-te’n– de manera que se n’assabenti. No saps si et sent, no saps si hi és tot.

Potser ja se n’ha anat?

Ets dins d’un caixó de ciment armat sense sortides. O potser hi ha un forat per on pot sortir el so, el teu missatge de comiat.

És dins d’un caixó de ciment armat sense entrades. O potser hi ha un forat per on pot entrar el so, el teu missatge de comiat.

I si no hi ha finalment motiu per al comiat perquè l’acomiadat no se’n va? I si finalment no se’n vol anar i per això no se’n va? Imagina’t si, al capdavall, ara no vol anar-se’n de cap manera, i si no se’n va és perquè fa tots els possibles per no anar-se’n.

Però no t’ho pot dir.

Com quedes, llavors, si te n’has acomiadat?

I què fas, en canvi, si l’acomiadat sí que vol agafar el tren –t’havia dit, com un desideràtum llunyà, que li agradaria agafar aquest tren– però no pot, no hi ha tren, el tren s’ha aturat en una via morta, ni avança ni retrocedeix? Què fas?

Te n’acomiades?

Te’n vas de l’estació i ja s’ho farà, ja s’ho faran, no és problema teu? Al cap i a la fi, per quins set sous has anat a l’estació? Per què t’hi has implicat tant?

Perquè me l’estimo, vet-ho aquí. És per això que hi he anat.

I és per això que em faig tantes preguntes.

Per què acomiadar-te per sempre d’algú que estimes costa tant?

Per què tot és tan difícil?



(La imatge l'he agafada de Prissy Fit)

Tòpics desemmascarats (24): «Abans clamaven per allò, ara demanen això»

També hi ha la fórmula: «Diuen o fan tal cosa però també diuen o fan tal altra.»

Ja deveu entendre que els motius pel quals clamaven i les coses que ara demanen semblen contradictòries; i que les coses que diuen o fan són incompatibles amb les altres coses que diuen o fan. I que l’orador s’exclama per la incoherència o la hipocresia d’aquesta gent.

Ara bé, qui ho diu, que són la mateixa gent en un cas i en l’altre? Que el subjecte de clamaven és el mateix que el de demanen? De vegades sí, però...

L’exemple més antic que conec és la interpretació ordinària que es fa dels evangelis sobre els últims dies de la vida de Jesús. Segons el que ens explica la història, Jesús arriba a Jerusalem i és aclamat per la multitud (això és commemora el Diumenge de Rams) i cinc dies després és crucificat (Divendres Sant).

Doncs bé, hi ha molts autors i moltes estudioses del relat que interpreten que és la mateixa la gent que aclama Jesús i la que reclama que el crucifiquin. Però per què havia de ser així? Qui ho diu, que la mateixa multitud que el va aclamar després el va voler mort? Qui ho diu, que la gent que va voler la seva mort eren cinc dies abans a les portes de Jerusalem agitant palmes i palmons? Podien ser perfectament gent diferent. Per la Pasqua jueva, que és el que se celebrava aquells dies, pelegrinaven a Jerusalem desenes de milers de persones. Quantes d’aquestes hi cabien, al «pati del pretori» on el famós Ponç Pilat es va rentar les mans i amb aquell gest Jesús va quedar condemnat, a petició de «la multitud»?

Els exemples es multipliquen per mil si mirem el que passa avui:

- «El del dopatge sempre m’ha semblat un assumpte complex, sobre el qual els aficionats acostumem a mantenir una actitud confusa: exigim als esportistes gestes cada cop més extremes però, alhora, els obliguem que les emprenguin només amb química natural, sempre escassa per a aquestes gestes.» (sic)

Qui són «els aficionats»? Per quins set sous els subjectes de tots tres verbs han de ser els mateixos?

- Quim Monzó es queixa que en una botiga no tenien uns calçotets que ell volia i que li van dir amb desgana que eren molt difícils de trobar, tot seguit els compra en un gran magatzem i conclou que «després es queixaran que la gent no va als comerços petits de tota la vida».

Segur que a tots els comerços de proximitat tracten malament la gent i, «per tant», si la gent no hi va és que s’ho han guanyat? Jo sempre he trobat amb més mala cara o més indiferent o incompetent determinat personal d’El Corte Inglés, per dir-ne uns, que el que et pots trobar en la immensa majoria de les botigues petites o mitjanes del meu barri.

- Gregorio Morán diu que «els modernets del hihi haha» tenen molt mala bava i que després «m’assabento que llegien Fuerza Nueva “per la seva informació excepcional”».

(Crec que això dels modernets que llegien Fuerza Nueva va per –contra– Quim Monzó, que n’havia parlat uns dies abans.) Però això que diu Morán, suposant que sigui veritat, afecta tots «els modernets del hi haha»? Qui són «els modernets del hihi haha»? Per què aquesta identificació del que se suposa que fa un amb el que se suposa que són uns altres no especificats als quals es qualifica com a «modernets del hihi haha»? És de debò que tots llegien Fuerza Nueva «per la seva informació excepcional»?

- «Molta gent diu que se solidaritza amb els treballadors [de TV3], però al mateix temps canvien de canal quan TV3 fa vaga» (sic).

Com pot saber algú que aquesta gent que canvia de canal és la mateixa que la que se solidaritza amb els treballadors de TV3? Ha comptat la quota d’audiència? Sap d’algú que hagi canviat de canal després de solidaritzar-se amb els treballadors de TV3?

- La gent votava tal partit polític i ara ha optat per tal altre.

I per què és el mateix segment de població el que vota el primer partit que el qui vota el segon? No hi va haver un 30 o un 40 % de població (per dir una xifra) que es va quedar a casa a les primeres eleccions i un (altre?) 30-40 % que no ha votat ara?

I així els que vulgueu: a les notícies, als articles d’opinió, als comentaris dels articles, als tuits, a les cartes dels diaris... Cada dia. Fixeu-vos-hi i ho veureu. És un no parar que m’encén la sang... quan me n’adono.

Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

Nunca fue, la nuestra...

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

(Via Víctor Iñurria, Migjorn)

Perles (141): La literatura i la vida

«La vida és la matèria primera de la literatura, i per això és absurda tota aquesta xerrameca acadèmica que ens vol convéncer que per llegir un text hem de prescindir del tot de qualsevol conjectura sobre la vida de l’autor. La literatura sempre l’escriu algú, i si aquest algú no prova de dir-nos el més profund i verdader d’ell mateix d’una forma o d’una altra per mitjà –això sí– del traïdorenc instrument de les paraules, no val la pena que perdem el temps llegint-lo. Els exercicis de camuflatge solen ser passatemps molt poc entretinguts.»

Enric Sòria, Quadern, El País 23 octubre 2013