Llibres antics (2): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (i 2)

Ve d’aquí.

Domènec Guansé (1947): Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic.

Lèxic

- Mots, derivats o expressions avui caiguts bastant en desús en la zona oriental/urbana del català: xalina, deixia (‘inèrcia’, ‘deixa’: “un fons de deixies literàries i d’enrunades llegendes”), rebostrar (?), tardania, despassar (‘passar en sentit invers’), crinolina, endiastrat, inlassable (‘incansable’: “es nodria inlassablement de la substància de les quartilles”), estrabuŀlat (‘desassenyat’: “un sainet estrabuŀlat” / “el redemptorisme estrabuŀlat” / “els seus sovint estrabuŀlats judicis”), sofrenat, empalomar (“fil d’empalomar”), pagerol (“pagerols empaitant-se a cops de garrot”), gloriola (‘aura, aurèola’: “trobar minsa aquella gloriola” / “la gloriola popular d’Iglésies l’enlluernava” / “en plena gloriola de la seva popularitat” / “el periodisme, la seva gloriola aparent, fou el seu suplici”), anfractuositat (del rostre: ‘clotet a la galta’), aciençat, vivior, afrós (“afrosa misèria”), frèvol, trèmol (“trèmols de còlera”), fer el plaga (i “plagasitat”), vergonyívol, espellifat, entreforcat (‘capiculat’?, ‘barallat’?, ‘bifurcat’?), salvatgí, escondir (“revelació d’unes escondides essències”), voliaina (“el polsim de les ales de les voliaines”), caminal (“caminals vorejats de xiprers”), ablamar (“pronuncia ablamades arengues patriòtiques”). Sóc conscient que la tria és molt heterogènia i improvisada.

- Demostratius, connectors i adverbis cultes, o accepcions avui poc freqüents: no mai (“no mai una flor frívola”: ‘no sempre, no sovint’), tansols (tot junt, com l’it. soltanto; aquesta innovació es repeteix, de manera que no sembla que pugui ser un error de picatge), no-res menys que, mitja hora a la setmana, pel demés (‘a més, endemés’), per escreix (‘a més, de més a més, endemés’), com a màximum, formar (‘formar part’: “inteŀlectuals d’Acció Catalana, entre els quals Josep Pla formava”), acostumar + infinitiu (“tal com ens acostumem imaginar”), no obstant (ja aleshores: “sense que ell, no obstant, procurés voltar-se de misteri”), a l’endemà. En canvi, al costat de freqüents a despit de, car, àdhuc, hom, adés (‘de vegades’), ací, aqueix..., no hi ha llur/llurs: sempre els seus / les seves (d’ells o elles).

- Mots amb canvi de gènere o amb gènere vaciŀlant: la planeta (“la seva planeta”), el resplendor (“resplendors sangonents”), un/a amor, cultura (“l’humanal cultura”), el/la color (“la color mateixa”), els oriflames, la gènere (“la gènere humana esgarriada”).

- Expressions que em pensava que eren més recents: esnobisme (però “snob” i no “esnob”), proteic, americana (“un públic vestit d’americana”), ismes (“les teories i doctrines dels nous ismes”), dandisme (“ambició frustrada de dandisme”), fofo, cursi, zas!, interviu (“un interviu”).

- Ortografia (encara?) vaciŀlant: càstic (“la seva prosa exigeix un major càstic”), canalobre, xacolata (i no “xocolata” ni “xocolate”), la Granvia, adalerat i adaleradament (“adalerat, engrescat, fatigat, fastiguejat –tot alhora–...” / “mai no res d’adalerat, sempre l’obra acabada” [com Oller i Ruyra, entre altres]), notarietat (“el que li donà més notarietat i més públic”), estargir (sic, i no estergir, ‘deixar marcat’: “l’actitud de no estargir la història [...] estimula la llibertat d’examinar i de formular judicis”); arronçat (“arronçat d’espatlles”), crepuscules (sic), apart (“facècies apart”), maleable (“la llengua més maleable”), Auziàs March, bronzíneu (“bronzínea armadura”), escarrancit, rodamón, composar, esbonisme (“esnobisme”?: “aquell món era el món creat per l’esbonisme, amb les inquietuds artístico-literàries, que pretenien renovar totes les formes sense aportar-hi gaire contingut”), benavingut (“art burgés, benavingut i confortable”), l’h (“supressió de l’h”, i no “de la hac” o “de la h”), vanguarda (“artista de vanguarda”; però “avantguardista”), mixte, complexe i reflexe (“el reflexe del pàmpol verd” / “com un reflexe del cel”; però “reflexos” i no “reflexes”), reptil, joganer, giragonces, estabellar-se (“s’havia estabellat en una barcassa contra la costa”), jovincel (‘jovencell’), inextint (‘inextingit’: “set inextinta”), infixable (‘variable, voluble’: “el que hi ha d’infixable en el color”), Messias; reflexar al costat de reflectir (“una anècdota [...] és el que millor reflexa un caràcter...” / “paisatges que han pogut reflexar les seves retines” / “m’he limitat a reflectir [en els retrats] una testa nua i pensativa...”).

- Abundància d’adjectius derivats de noms propis històrics, artístics, filosòfics, alguns de coneguts, altres no tant: paciència flaubertiana, inspiració horaciana, causticitat volteriara, tragèdia shakespeariana, influència maragalliana, afirmació gideana, entusiasme dionisíac, influències ibsenianes, proporcions miquelangèliques, goticitzant, manera d’annunziana (“refinats a la manera d’annunziana”), manera gorkiana, vida epicúria, xerrameca socràtica, pàgines virgilianes...

- Estrangerismes i neologismes: fall (d’un premi; “uns articles terribles impugnant el fall”), genèsic (“les seves bíbliques i genèsiques exhibicions”; de Gènesi, llibre de la Bíblia), pògrom (sic)...

- Altres: “pairal” (‘de la pàtria’), Pentarca (sic, i no Pantarca, si és que es refereix a D’Ors), ser de moda (i no “estar de moda” ni “ser moda”: “va ser de moda [...] discutir la possible semblança entre la literatura russa i la nostra”).

No cal dir que moltes d’aquestes curiositats que he anat trobant podrien molt ben ser simples errades tipogràfiques o tenir explicacions ben simples, especialment les que he qualificat de mots amb ortografia vaciŀlant, de canvis de gènere, d’originalitats gramaticals aïllades, etc.

Frases per a la posteritat
«Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!» (Josep Carner, cit. per Guansé)

Llibres antics (1): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (1)

Des de fa una temporada han anat caient a les meves mans, per vies diverses, i com de sorpresa que et concedeixen sense buscar-la, llibres antics, que no he trobat a les biblioteques i que em semblen extraordinaris per diversos motius.

De manera que enceto un nou serial per explicar qüestions que em semblen d’interès general sobre aquests llibres –solen ser assaigs– actualment descatalogats i potser fins ara considerats perduts o molt difícilment localitzables.

Començo amb aquest: Domènec Guansé (1947), Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic. Hi ha exemplars d’una versió posterior (1994) que recull fragments d’aquest llibre i que es va titular Abans d’ara. Però de Retrats literaris no he trobat cap més exemplar, fins ara, que el que tinc des de fa poc temps a casa.

He pres nota, en una ullada ràpida, d’alguns trets lingüístics i altres detalls que he pogut trobat en aquest llibre.

Gramàtica

- imperfet de subjuntiu en comptes de condicional (fenomen que em pensava que era més recent): “...[tal cosa] m’hagués fet variar...”
- concordança dels participis: “els he descrits” / “les he posades” (això encara és vigent en força àmbits del català; jo mateix la faig sovint [per escrit])
- “per a” d’opinió: “per a mi que...” / “per a ell, un escriptor assolia...”
- “passió per al teatre”; però “passió per la literatura”
- futur de probabilitat (que em pensava que era més recent): “molts s’hauran enfortit...” / “certs detalls se m’hauran perdut de vista” / “un dels que li haurà suscitat més problemes, que li haurà proporcionat més maldecaps”
- per + infinitiu amb valor causal: “...si he cregut convenient afegir-hi aquest detall és per semblar-me que ajudaria...” / “...per semblar-me suficient i que l’expressió es feia més intensa...”
- per a + infinitiu amb valor final (sistemàtic, sense discriminació del tipus de verb)
- a l’igual que (‘a l’igual de, igual que, igual com’)
- ser + adjectiu/participi: “les Normes feia temps que eren promulgades” (avui la generalitat de la gent diria: “havien estat/sigut promulgades”)
- signes d’interrogació i exclamació inicials bastant freqüents, però no sistemàtics: de vegades sembla que els utilitzi amb preguntes o exclamacions llargues (més d’una línia), però no sempre és així
- pleonasmes pronominals: “m’ha calgut limitar-me a triar...”
- altres suposats pleonasmes (encara vigents): “l’autor en sabia massa de les seves vides” (en comptes de “l’autor en sabia massa, de les seves vides” / “l’autor sabia massa de les seves vides”)
- infinitius substantivats amb article: “l’haver sabut servar la serenitat”
- no caiguda de preposició abans de la conjunció que, amb la conjunció accentuada o no: “la inquietud prové de què”, “la intenció de la frase consistia en que el lector no podia...”
- es superà, es satisfà, es sentia... (i no “se superà, se satisfà, se sentia”...).

Continua.

Perles (161): Escandalitzar-se davant les reivindicacions

«El que és sexista és l’ús de la llengua, però tampoc cal escandalitzar-se davant determinades reivindicacions que han fet els moviments feministes i les estudioses del gènere. El gran debat és sobre l’ús del masculí i femení de manera reiterativa. He sigut, sóc i continuaré sent partidària de visibilitzar a través del llenguatge, i no em poden dir que hi ha un terme general i que el masculí és el gènere no marcat, i que si diem “els professors”, el parlant entén professors i professores. Però resulta que no, hi ha estudis psicolingüístics que mostren que si tu a un nen li esmentes els professors, es pensen que són només els homes... El llenguatge reforça una posició cultural. Llavors visibilitzar a través del llenguatge amb prudència, sense caure en ridiculeses com a la Constitució veneçolana, que ho escriu tot, fins els adjectius, no tinc inconvenient a fer-ho. A mi no em molesta que diguin “els bascos i les basques”.»


Violenta Demonte, El País, 16 juliol 2015. Demonte és catedràtica emèrita de llengua espanyola i va ser codirectora de la Gramàtica descriptiva de la lengua española, publicada per la RAE l’any 1999

Mallerengues 2015

Mallerenga de bigotis (la femella no)

De la desena legislatura (i penúltima?) del Parlament “autonòmic” de Catalunya.

Som ja a la tercera edició d’aquests premis, que van camí de convertir-se en un referent, que tenen tanta importància i dels quals tothom parla i... van camí de desaparèixer, si no és que algú m’agafa el relleu.

Aquí teniu els premis de la primera edició (2009) i els de la segona (2012).

I aquí els d’aquest any:

- Mallerenga Més Entabanadora, Paternalista, Pedagoga i Encantadora de Serps: Antoni Fernández Teixidó
- Mallerenga Millor Presidenta de Comissió: Marta Ribas
- Mallerengues Millors Oradors Debutants: ex aequo Alícia Romero, Matías Alonso
- Mallerengues de l’En Tot Cas: ex aequo Marc Sanglas i Montserrat Capdevila
- Mallerengues Més Previsibles: ex aequo Jordi Terrades, Titon Laïlla... (amb la mateixa puntuació que molts altres)
- Mallerenga de l’Element Substantiu: Marina Geli
- Mallerengues de Parla Més Bleda: José A. Coto
- Mallerenga de Parla Més Elegant: Carlos Carrizosa
- Mallerenga de Parla Més Caòtica: Laura Massana
- Mallerenga Més Setciències i Fatxendera: Carme Pérez
- Mallerenga Més Contundent: David Fernàndez
- Mallerenga Més Esforçada: Celestino Corbacho
- Mallerenga Més Extravagant: Rafael Luna
- Mallerenga Més Simpàtica: Fernando Sánchez Costa
- Mallerenga Més Extraterrestre: Carmen de Rivera
- Mallerengues Més Estalviadora de Vocals i Consonants: Juli Fernandez

* * *

Aprofito que tinc una mica més d’espai per afegir algunes expressions tòpiques de les iŀlustres senyories que repeteixen com un rellotge de repetició. N’hi ha més, però últimament he apuntat aquestes:

- “com no pot ser d’una altra manera”
- “que m’han precedit en l’ús de la paraula”
- “nosaltres hi serem” / “a nosaltres ens hi tindran” / “a nosaltres ens hi trobaran” (sinònimes)
- “en seu parlamentària”
- “ex ante / ex post”
- “en temps i forma”

Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):

«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»

I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:

[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”

Hi ha una resposta seva immediata:

[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.

Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944

Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):

1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)

N’hi ha una

18. corralito

que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):

19. “dos” hores (dues)

Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):

20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)

Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:

21. agenda “apretada” (atapeïda)

I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:

22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])

Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

Fotografies antigues (12): Girona, 1852, i altres

El riu Onyar al seu pas per Girona, Franck, 1852

En aquesta fotografia del riu Onyar, a Girona, veiem un pont de fusta que sembla bastant de nyigui-nyogui exactament al lloc on Gustave Eiffel –el cèlebre, sí, però encara no havia fet la torre de París i es guanyava la vida presentant-se a concursos d’obres modestes– va construir vint-i-cinc anys després, el 1876-1877, el que avui s’anomena popularment “pont de ferro”, també conegut com a pont de les Peixateries Velles, o de les Palanques Vermelles, o, simplement, pont d’Eiffel.

La foto està datada l’any 1852 i és la més antiga que s’ha trobat fins ara sobre Girona. De fet, és l’única fotografia que hi ha del pont de les Palanques Vermelles anterior al d’Eiffel, i s’anomenava així perquè els pals que aguantaven la passareŀla ja eren d’aquest color, com les tanques metàŀliques de l’actual. Fins ara, d’aquell pont de fusta només n’hi havia gravats.

El riu Onyar al seu pas per Girona, 2015

Crida l’atenció que en les fotos actuals –us n’he posat una, publicada a El País, que està feta poc més amunt poc més avall des del mateix lloc– al fons treguin el cap algunes clapes de verd que fa cent seixanta anys no s’hi veien. De manera que en aquest temps hi ha perdut el riu –ara està molt més encaixonat que no abans– però sembla que s’ha rebaixat l’altura d’aquells habitatges. O almenys d’alguns d’aquells edificis.

El lloc des d’on es va fer la foto del 1852 ja era aleshores, com ara, un indret ideal per a prendre vistes de Girona: l’Onyar, la Catedral a la dreta i Sant Fèlix –molt tapat avui, des d’aquí, per les cases de la riba del riu– a l’esquerra.

En realitat la imatge del 1852 no és una fotografia, sinó el que s’anomena calotip, un positivat fet a partir d’un negatiu imprès en paper, una tècnica inventada l’any 1841 que permetia, per primera vegada, obtenir diverses còpies d’un únic negatiu. L’autor és –agafeu-vos– François Marie Louis Alexandre Gobinet de Villecholes (1816-1906), conegut en el vessant professional com a Franck i prou –uf–, que el 1849, amb motiu de la II República Francesa –recordeu que ara estem a la V– es va exiliar a Barcelona durant vuit anys i es va instaŀlar a la rambla del Centre (n. 25), on va muntar un estudi que el va fer famós. Poc després, associat amb un altre artista anomenat Wigle, va comerciar les seves fotografies amb la marca Franck y Wigle, a la mateixa rambla, n. 18.

L’original del calotip de Girona es conserva a la Biblioteca Nacional d’Irlanda, a Dublín.

* * *

Abans d’aparèixer aquest calotip de l’Onyar, de Franck coneixíem a Catalunya sobretot els daguerreotips –imatges fixades en plaques de coure, el primer sistema fotogràfic– de retrats familiars, com aquesta mare amb fill i filla i aquesta senyora amb mantellina, totes dues del 1851, i també algunes fotografies d’estudi com la del senyor Vidal, d’uns quants anys després i ja signada per Franck y Wigle.

Daguerreotip barceloní, Franck, 1851

Daguerreotip barceloní, Franck, 1851

Fotografia de Serapio Vidal, Franck y Wigle, Barcelona, ca. 1855

* * *

Sobre Barcelona mateix, de Franck es conserven a París (Biblioteca Nacional de França) algunes imatges cèlebres, com una de Santa Anna: l’església i la sala capitular (a l’esquerra, amb l’espadanya i la cúpula octogonal), el claustre (al mig) i el monestir (dreta; l’edifici que es veu més gran, sembla que destinat a noviciat, refectori i infermeria, ja no existeix).

Santa Anna, Barcelona, Franck, 1856

Tenint en compte la grandària del complex, s’entén que Santa Anna doni nom a aquell barri. Però tot aquest tresor històric i arquitectònic, que és a sota mateix de la plaça de Catalunya, no es veu. Franck va fer la foto just quan s’havia enderrocat la muralla i es començava a restaurar tot el conjunt monumental, força malmès, i molt abans que s’hi plantessin al davant els edificis actuals –com el per tants motius preciós Banco de España, entre altres–:

Banco de España, foto de Flavia M. procedent de TripAdvisor, juny 2015

I doncs, l’església, la sala capitular, el claustre del monestir i altres elements (s. XII-XV) de Santa Anna es conserven prou bé i, mirant-ho per dins, s’endevina el goig que faria poder contemplar aquell conjunt de monuments exempts per fora, encara que falti una part important del monestir. Caldrà esperar, però, nous enderrocs. S’hi atrevirà algú? (De moment, s’hi ha d’entrar pel carrer de Santa Anna n. 29, o pel de Rivadeneyra.)

Una història simpàtica que poca gent coneix: durant molts anys, la sala capitular de Santa Anna va ser capella de l’Àngel de la Guarda, i allà es venerava una talla de l’àngel que custodiava la porta veïna de la muralla (portal de l’Àngel). Segons la tradició, sant Vicent Ferrer va trobar un àngel amb l’espasa desembeinada quan va arribar a Barcelona, li va preguntar què feia allà i l’àngel li va explicar que guardava la ciutat de Barcelona “per ordre de l’Altíssim”.

* * *

També hi ha a París algunes fotos de Franck fetes per la zona del pla de Palau, com el mateix Palau Reial (pla de Palau, banda muntanya) que dóna nom a la plaça, desaparegut el 1875 en un incendi:

Palau Reial (s. XIV-XIX), Franck, Barcelona, 1856

O vistes de la Llotja, la Duana i els Porxos d’en Xifré, que es conserven, o aquesta magnífica imatge del Portal del Mar, un edifici neoclàssic enderrocat malauradament pocs anys després –on ara hi ha la Facultat de Nàutica, a la banda mar de la plaça–:

Portal del Mar, Franck, Barcelona, 1856

I encara hi ha de Franck almenys aquesta fotografia famosa, d’una de les atraccions més conegudes, les muntanyes russes, dels anomenats Camps Elisis, aquell enorme parc urbà del segle XIX emmarcat pels carrers Rosselló i Aragó, per una banda, i passeig de Gràcia i Roger de Llúria, per l’altra –vuit illes de l’Eixample actual–:

Muntanya russa dels Camps Elisis, Franck, Barcelona, ca. 1857

L’any 1857 Franck va tornar a París –es va endur Wigle amb ell– i va viure uns quants anys molt còmodament fent encàrrecs per a la cort de l’emperador colpista Napoleó III, del qual se suposa que havia fugit quan era un simple president de la república.

Organitzar la feina per afavorir la maternitat

(1. Quan dic “afavorir” no vull dir els premis del Franco, vull dir afavorir l’opció de la maternitat, però el títol ja es feia massa llarg.)
(2. En aquest article parlo de la maternitat i de maneres d’afavorir aquesta opció, no parlo del repartiment necessari de les tasques derivades de tenir un fill o una filla entre els dos membres de la parella, ni dels equilibris que hi ha d’haver, ni de la necessitat que els homes s’impliquin en la criança igual que les dones, etc. Per mi, això seria un altre article, i ja els faig prou llargs. Ho deixo dit aquí perquè ja he rebut uns quants inputs que m’avisen amablement que aquesta qüestió del repartiment no la tinc prou clara. Jo crec que sí que la tinc més o menys clara, però aquí, hi insisteixo, no parlo d’això.)


A. Pel que fa als costos

Parteixo de la base que el cost econòmic d’una baixa per maternitat l’han d’assumir tercers, mai la dona embarassada ni la seva parella sols, que ja en tindran prou amb els costos afegits per la mateixa maternitat i amb les despeses previsibles de pujar la criatura que han de tenir.

Parteixo també de la base que la maternitat, lliurement decidida, és un bé social.

Penso, doncs, que el cost afegit que implica una maternitat és un cost que hauria d’anar a càrrec de l’estat i de la mateixa empresa.* El cas és que hauria de ser un cost prèviament assumit i globalment assumit, i condició prèvia implícitament acceptada en el moment de dissenyar el funcionament de l’empresa, de cada grup de treball. Hauria de formar part de la cultura empresarial del país. Fins al punt que podria comptabilitzar-se i convertir-se en un impost directe a final d’exercici, si no hi ha hagut embarassos en aquella empresa durant l’exercici. En resum, l’estat s’hi implicaria a fons i les empreses en les quals no hi hagués embarassos pagarien un impost suplementari per sufragar aquesta despesa social entre totes; un impost proporcional al nombre de persones contractades per cada empresa.

* Quan dic “empresa” vull dir entitat ocupadora, sigui pública o privada.

En canvi, si hi ha hagut algun embaràs en aquella empresa, l’empresa i l’estat s’han de repartir aquells costos en quantitats legalment establertes, i hi ha d’haver una rebaixa tant per a l’empresa com per a la persona embarassada en els impostos que els corresponguin. No parlo de gratificacions directes, que potser convindria evitar-les per no monetaritzar la maternitat.

En una bona part, com deia, els costos afegits els hauria d’assumir l’estat, perquè l’embaràs és un bé per a tota la comunitat social, però en part igualment per les empreses –totes–, perquè una dona embarassada és un bé també per a l’empresa pel que pot aportar de mentalitat oberta en la cultura empresarial.

B. Pel que fa a les baixes

Pel que fa a cobrir els llocs de treball durant la baixa per maternitat o paternitat, en algunes (moltes?) empreses es podria fer el següent:

1. Cada lloc de treball l’ocupa una persona A però l’haurien de poder ocupar dues persones més B i C sense greuge ni per a l’empresa ni per a la clientela.

2. Aquestes altres dues persones B i C, per tant, han d’estar al cas del que es fa en aquell lloc de treball concret A.

3. Si aquest protocol s’aplica a cada lloc de treball, vol dir que cadascuna de les persones que treballen en aquella empresa ha de dedicar un temps periòdic, a més del que dediquen a la seva feina, per posar-se al dia mínimament del que fan altres dues persones en el respectiu lloc de treball. És a dir, A ha d’estar al corrent de la feina que fan D i E –que poden coincidir o no amb B i C.

4. Almenys un de cada tres llocs de treball ha de poder fer-se a distància, i aquest lloc de treball a distància ha de poder repartir-se rotatòriament.

5. Els llocs de treball que no permetin una organització d’aquesta mena han d’assumir igualment la part del cost que comporti per a l’empresa la seva organització global com a empresa motherhood friendly.

Aquest sistema de rotació afavoriria a més a més:

- la transparència;
- la previsió d’accidents;
- les baixes per malaltia;
- la confiança de la clientela en la marca i no en la persona;
- la fidelitat a l’empresa de les persones que hi treballen.

Certament, aquest sistema de treball significa un nombre d’hores afegides a les necessitats de producció de l’empresa, i aquest suplement implica, a més a més:

- calcular quant de temps de treball/persona comporta el temps descrit al n. 3 (dedicació de cada persona ocupada a estar més o menys al dia d’altres dues ocupacions), una quantitat que serà molt variable;
- repartir les bonificacions de temps/emoluments/impostos entre paternitat i maternitat segons les empreses implicades, en funció dels permisos efectius de paternitat/maternitat soŀlicitats o efectivament realitzats, tot i que aquest repartiment podria estar ja prèviament fixat (el que sens dubte sí que ha d’estar establert per llei és el temps mínim de permís de lactància per a la mare).

L’estat, penso, hauria d’afavorir la creació i el manteniment d’aquesta mena d’empreses, o la conversió d’empreses fins ara convencionals –és a dir, fetes amb mentalitat antiga i amb recursos diversos per pressionar el seu personal– en empreses o organitzacions laborals d’aquesta mena moderna, adaptada a la cultura actual.

I fins aquí la meva ingenuïtat economicoempresarial del dia.

Perles (160): El negre també és color de carn

«La Unesco va declarar l’any 1950 que de raça, biològicament, només n’hi ha una, la humana. Després de consultar amb psicòlegs, biòlegs, sociòlegs i antropòlegs, va descriure qualsevol altra connotació entorn del color de la nostra pell com un “mite”.»

Extret d’un article de Cristina F. Pereda, El País 14 juny 2015

Perles (159): 10 de 475

«Tan sols 10 dels 475 graus universitaris que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.»


Cf. Jordi Matas, ex vicerector de Política Lingüística de la UB, XII Jornada de la Scaterm, 16 abril 2015, IEC, citat per Abel Carretero Ernesto, Núvol, 12 maig 2015.

Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

El castellà perseguit!

He caigut finalment del burro. Ho reconec: és veritat que el castellà està perseguit a Catalunya, igual com també estan perseguits els castellans i, en general, els espanyols. El català i tots els seus valors regnen pertot i, si no es veu més del compte, és perquè tenen molta cura a dissimular-ho. Saben perfectament que amb el català només podrien jugar a bales, i encara.

Ara us explicaré com ho fan. Sé que amb això traeixo la confiança dels que fins fa poc eren els meus companys –còmplices, en realitat– identitaris, però és a fi de bé. Tinc por, molta por, ja us ho dic, no sé què em pot passar a partir d’ara...

Us ho explicaré amb un exemple, que serveix per a qualsevol altre àmbit, perquè a tot arreu fan el mateix.

Agafeu-vos perquè us sorprendrà –potser sempre us ho havien explicat de manera tergiversada, mentidera. Les empreses farmacèutiques que operen a les províncies nacionalistes catalanes tenen prohibit –les multes són tremendes... multes i més coses– utilitzar l’espanyol en els seus productes, tant en les descripcions exteriors dels embolcalls, flascons, bosses o capses com en els prospectes i explicacions de l’interior.

Em direu, ingenus: com s’ho fan per tenir-ne també en espanyol? Us diré com ho fan: a cada farmàcia han de tenir un petit estoc de productes etiquetats en espanyol –que veureu que estan mal escrits i són repetitius, pràcticament tots els prospectes diuen el mateix en línies generals, ho fan tot a la babalà, es nota de seguida– per si de cas apareixen agents espanyols que creguin que els poden denunciar. Però a tothom els venen els productes normals –els que ells entenen per “normals”, és a dir, en dialecte vernacle i no en l’idioma universal.

Encara em podreu dir, tossuts: doncs a mi me’ls venen en espanyol. Atenció!, això vol dir que teniu un problema de confiança amb els amos de la farmàcia, es pensen que sou agents o inspectors espanyols infiltrats i, mentre no ho acaben d’esbrinar, us tracten d’aquesta manera. Però és un miratge. Fins que no entreu a la farmàcia amb la seva bandera, o taraŀlejant Els segadors, o presentant l’aval d’algun veí o familiar amb un mínim de setze cognoms catalans que testimoniegi que sou normals –per a ells– no us tractaran com a tothom, us consideraran possibles botiflers.

Si teniu coneguts que simpatitzin amb el PP, o amb Ciudadanos, veureu que ells no es queixen mai d’aquesta imposició intolerable del nacionalisme identitari català –en productes dels quals depèn la salut i, atenció, potser la vida de la gent!–, i és perquè a la farmàcia els tenen perfectament identificats i, per evitar problemes, els venen el gènere amb els textos en espanyol. Si, a banda d’aquesta gent concreta, coneixeu més persones aïllades que us diuen que a elles també els donen els productes amb etiquetes i prospectes en espanyol, pot ser o bé que a ulls de la farmàcia són també sospitosos –com vostè mateix!– o bé que aquests coneguts a vostè li diuen això perquè no s’acaben de refiar del tot de vostè. Però no és veritat! Jo conec la veritat! He vist al poltre de tortura un empresari farmac...! Ja he parlat massa. Ho retiro, no he dit res.

Ara, si hi ha tantes sospites –la farmàcia, amics, coneguts...– al seu voltant, jo de vostè em preocuparia, cregui’m, perquè pot estar a punt de ser enviat a un camp de reeducació, uns llocs horribles –n’hi ha per tot Catalunya, amb centenars de milers de víctimes ingressades!– dels quals les persones que sobreviuen, que són poques, només expliquen tota mena d’atrocitats, turments i barbaritats. Per començar –i per dir només una coseta anecdòtica–, música vint-i-quatre hores non-stop, a tot drap, dels Pets al matí i de Nuria Feliú a la tarda –ella ho escriu sense accent, però jo sé que en realitat s’escriu amb accent, com Codorniú i tantes altres paraules amb les quals ells dissimulen la seva maldat. Encara sort que hi ha alguns mitjans de comunicació lliures a Madrid que de tant en tant han aconseguit explicar una part de la veritat, algun detallet. Però és tan poc en comparació amb l’enormitat esfereïdora del que passa de debò! Des d’aquí envio ànims a aquests mitjans valents i a la gents que els llegeix! No us ho cregueu, si us acusen de manipulació! És al revés! Si hi ha errors són per defecte!

Sé tot això perquè ho he conegut de prop: jo mateix vaig estar com a vigilant una temporada en un d’aquests camps. Tots els catalans hi hem de passar, reformar gent idiomàticament desviada forma part de la nostra formació bàsica. També és un fenomen poc conegut pel món, però espero que a poc a poc es vagi explicant. Però la gent té por! Hi ha molta por d’explicar certes coses!

De fet, ja m’he arriscat molt escrivint tot això. Dubto que aquesta pàgina duri gaires dies a internet. Per si de cas, feu-ne ràpidament captures de pantalla, per poder denunciar-ho.

I no hem parlat de tants altres àmbits en què tot és en català obligatòriament, i en català de Pompeyo Fabra –es deia així! Per dir-ne una més: en la tele que es rep a Catalunya tots els senyals estan codificats i reemesos en català, què us pensàveu? Hi ha gent valenta que ha aconseguit recodificadors per sentir alguna emissora en espanyol, però se la juguen! Per això en aquestes poques cases solen tenir el volum molt baixet, perquè no se senti. No saps mai qui pots tenir de veïns, està tot ple de delators!

Us podria explicar tantes coses... Un altre dia... si sobrevisc. Ara intentaré descansar uns dies de les emocions de la conversió. I mentrestant, UNA BUTIFARRA PA BOSOTROS, CATALUFOS, ALA, KE OS DEN!!!!

HE TENIDO QUE ESCRIVIR KASI TODO ESTE ARTICULO EN CATALUFO PORQUE SI NO NO PASSA LA ZENSURA, TODO LO QUE SE PUVLICA EN INTERNÉS VA A LA LA CHENE DEL MAS I DEEL GORDINFLON, O QUE PENSAVAIS, I SE PENSARAN QUE EL TITULO I TAL VA DE IRONICO I IA ESTO DEL FINAL NO LLEGARAN POR QUE LEEN LAS PRIMERAS LINEAS I IA PASAN, NADIE SE ATREBE A CONTRADEZIRLES ADEMAS IO ASTA OI ERA DE CONFI MAXIMA JAJJJAJAAAA!!!!! ADELANTE, ESPANYOLES VALIENTES SALID DEL ARMARIO!!!!! I PERDONAR LAS FALTAS PERO ASTA AORA ME OBLIGAVAN A ESCRIVIR EN CATALUFO I AKI IA NADIE SAVE ESCRIVIR EN NUESTRA BONITA LENGUA I ADEMAS LOS TECLADOS NO TIENEN LA I GRIEGA NI LA ENYE NI... BUEN FINDE JAJJJJAAAAA!!!!!

Troballes etimològiques (1): El metre i el metro

Copio:

«Quan l’any 1791 es creà a França el sistema mètric decimal, es donà a la unitat bàsica el nom de metre, prenent el nom del mot grec métron que significa ‘mida, mesura’. Però des del segle XIII o abans, metro era en català una mesura que es feia servir per al vi, mot derivat igualment del grec métron, com la mesura estàndard del sistema actual. I així es parlava de «tants de metros de vi» com avui es diria «tants de litres». Aqueixa mesura fa segles que caigué en desuetud, i quan sortí la nova amb el mateix nom, quasi ningú sabia res de l’existència de l’antiga, que, amb tot, es troba perfectament documentada.

»Un mot grec semblant a métron és méter, en genitiu metrós, ‘mare’, germà del llatí máter, i en mots composts, en diversos idiomes –entre els quals el castellà, el francès, l’anglès i el nostre–, vengué a coincidir formalment amb metro. Em sembla que el més conegut de tots aquests composts és metròpoli, format amb pólis, ‘ciutat’. Pròpiament significa ‘ciutat mare’, i s’aplica a la ciutat principal d’un país o contrada i, en termes eclesiàstics, a aquella on hi ha una seu arxiepiscopal, és a dir, on resideix un arquebisbe, anomenat metropolità, que té sota la seva jurisdicció alguns bisbats.

»Quan dins els segles XIX i XX es construïren dins moltes de les principals ciutats del món els ferrocarrils subterranis que les travessaven en diverses direccions, començaren a dir-los ferrocarrils metropolitans, però com que aquest nom era massa llarg per usar-lo amb comoditat amb la freqüència que havien de fer-ho milions d’usuaris, aviat li digueren metropolità, i puix que encara no resultava pràctic aquest mot tan llarg, el reduïren a metro, i així segueix dient-se en moltes llengües.»


Fragment adaptat del capítol «El metre, el metro i la metròpoli», pres del llibre Prenint el demble a les paraules, d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 127)

No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Qüestions de llengua (65): Interrogacions i admiracions flexibles

Ja sabem la norma –o, més ben dit, la no-norma, el consell–: «la Secció Filològica aconsella, amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració» (SF de l’Institut d’Estudis Catalans, 11 de juny del 1995).

I cadascú ha continuat fent el que ha volgut.

N’hi ha que són estrictes a aplicar el consell com una norma: no fan servir mai els signes d’interrogació i d’exclamació inicial.

N’hi ha que han decidit que els signes d’interrogació i d’admiració inicial els eren força pràctics i per tant els fan servir sistemàticament.

N’hi ha que fan servir els inicials d’interrogació, però no els d’exclamació.

N’hi ha que els fan servir atenent determinades regles més o menys fixes: si la interrogació o l’exclamació passen d’una ratlla, hi posen el signe; si la interrogació o l’exclamació no comencem amb alguna partícula clarament exclamativa o interrogativa, hi posen el signe; si...

I n’hi ha, com jo, que els fem servir quan ens sembla que calen, simplement quan ens sembla que són útils.

Per exemple, trobo sobrer un signe d’interrogació o d’exclamació que afecta una paraula o dues de tipus crossa, que qui llegeix ja sap perfectament on comença i on acaba. Per exemple aquí, no?

També em semblen sobrers aquests signes a continuació d’un signe de puntuació fort o a començament de paràgraf, si afecten segments molt breus: una paraula, dues, tres, una sentència, una frase feta: Te’n recordes? Català a l’atac! Cames ajudeu-me! Vols dir? No em diguis?!*

No trobo enlloc –i vet aquí la clau d’aquest breu articlet– la raó per la qual una mateixa persona o una mateixa obra hagin de ser coherents en aquest punt. Per què no pots posar el signe d’interrogació inicial quan et sembla que cal, que ajudarà en la lectura, i no posar-lo quan et sembla que no cal?

¿No poden ser aquests signes uns instruments més al servei de qui escriu, uns instruments dels quals se serveix quan pensa que són útils, i si pensa que no li són útils, o que no seran útils a qui llegirà després allò, no se’n serveix i no passa res? Per què se suposa que hem de ser sempre tan coherents en l’ús d’una eina que hauria d'estar al nostre servei, i no al revés?

(Per què hem de ser tan capquadrats?)

El que hem de fer sempre és vigilar, estar a l’aguait, per aconseguir que els nostres missatges arribin al públic amb nitidesa. I aquesta frase que escric ara suposo que més endavant la canviaré, però només se m’ha acudit això, ¡tan pobre!, per comunicar el que volia comunicar.

Gràcies per llegir-me!


* Per què no els dos signes junts, si et sembla que ajuden a copsar la manera com vols expressar aquella idea?

Perles (157): Com s’escrivia "abans"

«Un día com avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian. Avuy tampoc egzisteix la caseta.

»Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto [...] En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.

»Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viurer al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. [...]

»Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.

»Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.

»El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.»


(Extracte de l’article de David Paloma a El Punt Avui, 20 febrer 2015. I encara, segons qui escrivís, s’hi podria afegir algun canvi més respecte a com escrivim avui: qu’i habia, i hagué, añ, carré, Clarís, Lauria, que’l desá, axí, axó, Real Academia, d’aquell tems, escribía, als i va dexá escrit, faltaban, s’i habian de fé...)

Última comunicació dins el GWI9525

Patrick Sonderheimer. El coneixíeu?

«Bon dia, els parla des de la zona de tripulació el comandant Patrick Sonderheimer del vol Germanwing nou-cinc-dos-cinc Barcelona-Düsseldorf i són poc més de dos quarts d’onze del matí d’aquest bonic dimarts 24 de març. Ara mateix ja sobrevolem els Alps i en menys de dues hores arribarem al nostre destí [Déu ens escolti].

»Com potser han notat, hem iniciat un lleuger descens i ara els explicaré per què ho hem fet. Hem tingut un petit problema, que ja està en vies de solució, amb la porta que comunica la cabina de comandament i la zona de tripulació i passatge. No és res que afecti al funcionament de l’aparell, que és absolutament normal. Però el fet cert és que la porta encara no es pot obrir del tot i l’avaria ha tingut lloc just en un moment en què jo havia hagut de sortir de la cabina. No es preocupin gens, que estem en bones mans, poden confiar en el nostre copilot* i en la seva experiència. [Dóna’m forces, Senyor.]

»D’acord amb els protocols de seguretat [esperem que coli, ho faig per a la seva tranquiŀlitat], he indicat al copilot que desconnecti el pilot automàtic per volar a una alçada que no entorpeixi la circulació a les vies aèries ordinàries mentre mirem de resoldre amb la resta de la tripulació aquest petit entrebanc que se’ns ha girat. No es preocupin ni el més mínim si senten sorolls estranys a la part davantera de l’avió, cops, etcètera, perquè tot serà a fi de resoldre aquest problema que els he esmentat.

»Moltes gràcies per la seva atenció i feliç vol.»

—Porteu-me la destral.


* En aquesta comunicació imaginària, el comandant Sonderheimer hauria dit aquí nom i cognom del copilot, per fer-lo més pròxim al passatge. Jo no el dic per no engrandir-ne encara més la llegenda, que és el que potser ell volia; la meva és una molt petita no-contribució, però és l’única que puc fer, només tinc un blog. (M’espanta que ja hi hagi ara mateix persones com aquest desgraciat que rumiïn gestes similars, amb anomenada universal incorporada.)

Cracòvia (i 4): Cavallets de Manresa al bell mig de Cracòvia

M’havia deixat això, la cirereta casolana, per completar la sèrie. Una de les sorpreses la vaig tenir quan, badant pel bell centre de Cracòvia, entres com aquell qui no vol al Muzeum Historiyczene Miasta (miasto = ciutat) i ensopegues amb els Cavallets de Sant Jordi de Manresa. “Manresa, Catalonia”, deia el rètol, sense més especificacions geogràfiques.

Hi havia una exposició temporal (abril-agost 2014) de cavallets de tot el món. Els rètols, en polonès i en anglès. La colla de Sant Jordi hi afegia a més el català, per a gaudi de visitants amb la boca oberta com jo. A més de les fotos i les descripcions dels vestits, hi havien dut un reportatge curt sobre la seva actuació a la festa de Corpus del 2013.

Hi havia cavallets del Japó, de l’Índia, de Romania, d’Anglaterra, del País Basc (de Zamallain, en concret), naturalment de molts indrets de Polònia...

Es veu que the hobby horse és una afició universal. Glocal. I per això la pots trobar de sobte a l’altra punta d’Europa. I si vas més lluny, més lluny.

L’exposició es deia «Swiat Lajkonika Konik na świecie», si ho vaig copiar bé –i dic «vaig copiar» perquè jo sóc dels guiris que no tenen màquina de fotos i, suposo, molesten menys–: «Els cavallets arreu del món». Doncs sí.

(La imatge és d’un cavallet pintat l’any 1904 per Stanisława Wyspiańskiego; es conserva a l’Arxiu Estatal de Cracòvia i era una de les obres que es podien veure a l’exposició.)

Perles (156): Tenir germans

«Els nostres germans són grans mestres. Diàriament ens brinden l’oportunitat de desenvolupar la nostra tolerància i la nostra paciència. Com quan ens diuen les veritats que més ens costa d’escoltar. I per si fos poc, ens ajuden a comprendre l’autèntic significat de l’acceptació i el perdó.

»Però abans que res, els nostres germans ens ajuden a descobrir qui som. I com que ens porten al límit, ens donen l’oportunitat de decidir qui volem ser.

»La relació que hi mantenim no és sempre un camí de roses. Tots tenim esquelets a l’armari, coses que hem dit o fet de les quals no n’estem particularment orgullosos. Podem provar d’evitar enfrontar-nos-hi, posant tota la responsabilitat d’una relació fallida en l’altre, o fer el primer pas en favor de la reconciliació. I de tant en tant, recordar-los el que signifiquen per a nosaltres.

»Perquè és a les nostres mans decidir què ens pesa més. Els desavantatges... o els avantatges de tenir germans? Amb què ens quedem?»


Fragment d’un reportatge d’Irene Orce, amb el títol «Els avantatges de tenir germans», publicat al suplement ES, 19 abril 2014

Perles (155): Espanyol cooficial

«Que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. [...] Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys –jo mateixa– tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre.

»Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent?»

(Extret de l’article d’Empar Moliner publicat amb el títol «La llengua cooficial», Ara, 30 gener 2015)