Perles (41): Mompou, estranger a Espanya

«6. Acentuación de palabras extranjeras
6.1. Palabras extranjeras no adaptadas. Los extranjerismos que conservan su grafía original y no han sido adaptados [...], así como los nombres propios originarios de otras lenguas [...], no deben llevar ningún acento que no tengan en su idioma de procedencia, es decir, no se someten a las reglas de acentuación del español: disc-jockey, catering, gourmet, Wellington, Mompou, Düsseldorf.» (Diccionario panhispánico de dudas, sota l’entrada tilde)

Veges tu, tanta història amb el Tribunal Constitucional, i la RAE ja havia dit fa temps (en incloure “Mompou”, cognom català, en els exemples de paraules estrangeres) que els mots catalans són d’una altra nació:

«extranjero, ra (del fr. ant. estrangier).
1. adj. Que es o viene de país de otra soberanía.
2. adj. Natural de una nación con respecto a los naturales de cualquier otra.» (Diccionario de la Lengua Española)

Bo, una brometa i avant.

Josep Molés, Castelló de la Plana, Migjorn 28 abril 2010

Sí o no al vel

Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...

Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.

Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...

Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»

Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»

Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.

Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)

I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.

En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.

Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.

Perles (40): La culpa és dels pares

«Se sol donar les culpes al cine, a la televisió, a internet, als videojocs, a la rebosteria industrial, al menjar escombraria... Però la clau de tot això la tenen els pares: els pares tenen l’obligació de filtrar el món per als seus fills! Dimiteixen com a pares... i alhora exigeixen censures i prohibicions! La culpa del que estiguin veient ara els seus fills no és meva.»

Robert Englund, actor, intèrpret de Freddy Krueger, entrevistat per Víctor M. Amela, La Vanguardia 16 abril 2010

Perles (39): L’esclavatge dels famosos

«De vegades penso: per què em fan a mi determinades preguntes, si jo l’únic que sé fer és cantar? M’han arribat a demanar des d’un diari que pronostiqui el resultat d’un Barcelona-Madrid... Si responc que no em fico en aquest tema, diran que sóc una creguda. Si contesto, altres diran que sóc una frívola. Però burxa que burxaràs, els periodistes vinga a fer preguntes sobre coses que no haurien de demanar-me, perquè són qüestions que no domino, incloent-hi cosir i cuinar. Només sé cantar. I això no és gaire a la vida.»

Ainhoa Arteta, Magazine 18 gener 2009

Perles (38): De gran vull ser princesa

«Que les nenes vulguin ser princeses no és culpa de la literatura infantil, és culpa dels contes de fades contemporanis que ocupen les portades dels diaris i el prime time televisiu. I entre tots el contes, el més real, el més fascinant dels últims temps, mamat per totes fins a la sacietat, és la història d’una professional del periodisme que és salvada de l’esclavatge del treball diari per un príncep que se n’enamora immediatament i la tria entre totes les dones que té a l’abast. Un príncep que no només li omple l’armari i la vida de glamur, sinó que li acaba pagant una remodelació del nas. Ah, però no, no, de fet no és el príncep qui l’hi paga, som tots nosaltres, feliços contribuents que perpetuem el conte de fades més publicitat de la història.»

Najat el Hachmi, El Periódico 13 abril 2010

(Un conte de prínceps i princeses per commemorar el 14 d’abril.)

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.

Perles (37): Doncs n’aprens!

«La ignorància, real o fingida, és –paradoxalment– l’argument més potent en favor de l’ús constant del castellà. Només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l’idioma dels valencians, i no viceversa. Aquesta situació és conseqüència directa d’una imposició que ha estat més brutal o més subtil, segons les èpoques. L’arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s’apliquen no provoquen canvis socials reals.

»És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d’ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:

»–Doncs si no en saps, n’aprens!»

Ferran Suay, doctor en psicologia, Universitat de València, El Punt, 30 març 2010

Fets diferencials (21): Festes i diaris

Avui, Divendres Sant, a Espanya no hi havia diaris –fins fa pocs anys– i ahir els periodistes feien festa; en canvi avui, Divendres Sant, a Catalunya sí que hi havia diaris* –fins l’any 2005 inclòs– perquè Dijous Sant ací no és festiu sinó feiner. Certament, no és un feiner com qualsevol altre, es nota que hi ha menys activitat del compte, però ahir mateix la majoria de les botigues eren obertes i a l’autobús, a l’hora de pujar cap al despatx, hi érem si fa no fa els de cada dia, tret de les mares i els pares que porten criatures a escola, ja que les escoles sí que tota la Setmana Santa fan vacances. En canvi demà, Dissabte de Glòria, a Catalunya no hi havia diaris i a Espanya sí. L’any 2006, com deia, els distribuïdors de premsa catalans (o els distribuïdors de Catalunya, que potser no és ben bé el mateix) van decidir fer com havien fet sempre els col·legues de l’Estat, però es veu que llavors a l’Estat van dir que ells distribuirien diaris Divendres Sant i no Dissabte de Glòria. En fi, no sé si va ser abans l’ou o la gallina, qui va prendre la primera decisió de canviar, però sigui com sigui continua el fet diferencial.

*Quan he mirat de documentar aquesta dada m’ha costat força contrastar-la. La gent a la qual li ho he demanat em deia que els sonava que anava així, o a l’inrevés. O sigui, que hi havia un fet diferencial català en la confecció i distribució de la premsa per Setmana Santa, però no recordaven com anava exactament la cosa o no n’estaven segurs. S’entén la vacil·lació pels canvis que hi ha hagut els darrers anys. La manera de comprovar-ho amb seguretat ha estat finalment l’hemeroteca. I efectivament, el Divendres Sant del 2005 hi hagué diaris a Catalunya, i a Espanya no, i avui hi ha diaris a Espanya, i a Catalunya no.

Això passa encara cada any una altra volta, el dia de Nadal. Per Nadal qui res no estrena res no val i tot això, però a més per Nadal, el dia de Nadal, fins ara a Catalunya hi ha hagut diaris i a Espanya no. Perquè ells celebren molt la vigília, la cena de nochebuena i tota la pesca, i el gremi de la premsa també, mentre que a Catalunya es manté la tradició simbòlica que fins a la Missa del Gall antany era temps de penitència i, per tant, el dia 24 es feinejava i al capvespre se sopava normal, i els periodistes catalans –només els periodistes, la premsa tan bescantada, pobreta!– mantenen la flama encesa i encara ens recorden la tradició l’endemà, el dia de Nadal, perquè tens el diari a la bústia o pots comprar-lo al quiosc, cosa que no poden fer a Madrid i rodalia encara que tinguin tota la resta de poders del món: per Nadal no tenen diari. En canvi, és per la diada de Sant Esteve que a Catalunya no hi ha diaris i a Espanya sí. Fins al Nadal del 2009, almenys, açò ha anat d’aquesta manera, veurem què passarà el Nadal vinent. Potser acabarem desitjant-nos feliços nadals, com per allà a l’oest.

Ja que hi som, posats a relacionar Nadal i Pasqua, hi ha uns quants refranys que en parlen. Potser alguns no els coneixíeu (el primer segur que sí):

- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.
- Per Nadal calor i per Pasqua fred fan l’any bo i dret.
- Per Nadal s’indiot, per Pasco es xot (o: Per Pasqua carn de corder, per Nadal de galliner).
- Amoretes de gener, per Pasqua són muller i per Nadal bolquer (aquest no em direu que no és divertit); o, si voleu, amb la perspectiva de gènere canviada: Pel gener verb florit, per Pasqua marit i per Nadal pit.
- Si per Nadal fa estiu, per Pasqua prop del caliu; Si per Nadal s’espardanyeja, per Pasqua s’esclopeja; Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer; A Nadal es jocs, a Pasco es focs; Qui per Nadal juga a bitlles, per Pasqua escalfa els talons; Qui per Nadal s’assolella, per Pasqua s’atorreia... (Tots volen dir que si per Nadal fa bo, per Pasqua farà fred, i viceversa; atorreiar-se, que significa ‘torrar-se [a la vora de la llar de foc]’, és un verb popular que només es conserva viu en aquest refrany.)

Els he tret del DCVB, d’El refranyer de Joan Viladot (a cura de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, Pagès Editors, Lleida 2003) i un del Diccionari de refranys d’Anna Parés (Edicions 62, Barcelona 1997). La versió del verb florit, el marit i el pit és meua.

* * *

Afegitó del 6 abril 2010. Miquel Navarro, expert en la qüestió, m’escriu el següent:

«Atenció:

»No faria gaire cas del que diuen les capçaleres del diari.

»Jo em fiaria del dies de festa que fan els quiosquers. Els editors no prepararan exemplars que no tinguin sortida comercial. El meu pare, quiosquer, qualificava de “gana” el col·lega que obria els dies que eren festius per al col·lectiu (el mateix passa per Nadal i per Cap d’Any). Eren mal vistos.

»I a Catalunya els quiosquers tanquen el Divendres Sant, i a la resta d’Espanya –tinc entès– el dissabte. Com per Nadal el quiosquers tanquen el dia de Sant Esteve mentre els de la resta d’Espanya el dia de Nadal, ja que per a ells el dinar gran es fa la vigília i no s’aixecaran unes poques hores després de fer un gran sopar per obrir el quiosc.

»No crec que aquest col·lectiu hagi canviat el dia de tancament, ja què això seria molt complicat. Des que jo tinc us de raó, a Catalunya sempre s’ha fet així.

»Jo més aviat crec que els últims anys s’ha produït el fet que alguns diaris –els grans– fan edicions que s’imprimeixen fora de la rotativa habitual. Quan els diaris grans no s’imprimien fora de la seva rotativa habitual, suposo que les empreses donaven per perdudes les vendes allà on el quiosquer no obria.

»I et reitero que no facis cas del que diuen les capçaleres de les planes. Es fa trampa. De la mateixa manera que a l’hora de redactar informacions, per a aquestes edicions en concret, no posem adverbis de temps (ahir, demà, etc.) ja què no serveixen més que per a una part de la tirada, però no per al total. [...]

»Si vols algun aclariment no dubtis a trucar-me.

»I ET REITERO: no hi ha hagut cap canvi en el dia de tancament dels quioscos. Són els diaris que s’imprimeixen en més d’una àrea geogràfica els que s’han adaptat al dia d’obertura dels quiosquers.»

* * *

Aclarit, doncs. Hi ha fet diferencial i sempre n’hi ha hagut, però no és exactament el que jo explicava. O més ben dit, no hi ha hagut canvis fa uns anys, sinó que aquest fet diferencial sempre ha estat el mateix.

Catalans del segle XIV, espanyols del segle XXI

«La nuova colonia catalana d’Alghero [...] vi è definitivamente fissata nel 1372, quando Don Pietro ingiunge ai Sardi, abitanti in Alghero, di uscirne e vendere le loro possessioni, con di vieto perpetuo di più abitare in essa città o possedervi beni stabili. Diventò da allora Alghero la prediletta dei Catalani, che la tennero come importante punto d’appoggio per le loro relazioni con la Sardegna e col regno di Napoli. E non solo il linguaggio sardo, ma anche l’italiano vi fu interdetto, e non é dunque meraviglia che ess’abbia finora conservato quasi intatto il parlare dei nuovo coloni.»

P. E. Guarnerio, «Il dialetto catalano d’Alghero (saggio)», dins G.I. Ascoli, Archivio glottologico italiano, vol. IX, ed. Ermanno Loescher, Roma-Torí-Milà (1886), p. 267*

(Traducció: «La nova colònia catalana de l’Alguer [...] va establir-s’hi de manera definitiva l’any 1372, quan [el rei] En Pere [III el Cerimoniós] obligà els sards, habitants de l’Alguer, a eixir-ne i a vendre llurs possessions, amb la prohibició perpètua de tornar a viure en aquella ciutat o de posseir-hi béns estables. Des d’aleshores, l’Alguer va esdevenir la predilecta dels catalans, que la tenien com a punt de suport important per a les seves relacions amb Sardenya i amb el regne de Nàpols. I no sols el llenguatge sard, sinó també l’italià, hi foren prohibits, de manera que no és estrany que la parla dels nous colons s’hi hagi conservat quasi intacta fins avui.»)

Així funcionaven les coses el segle XIV, i no ens n’hem d’escandalitzar. El que ens ha d’escandalitzar és que en el segle XXI hi hagi encara estats com Espanya o França, i unions d’estats (la Unió Europea) que posin pals a les rodes dels parlants que, dins d’aquests estats i d’aquestes unions d’estats, tenen una llengua pròpia, materna o adquirida, que només es parla en aquell indret. S’hagi esdevingut el que s’hagi esdevingut en els segles passats, hi ha ciutadans dels estats esmentats que ara, al segle XXI, tenen dificultats per usar la seva llengua amb normalitat fins i tot dins els llocs de naixença d’aquesta mateixa llengua, per la pressió contínua i omnímoda de les respectives llengües estatals. Això és el que és escandalós. Que els nostres avantpassats europeus, catalans o no, fossin uns bèsties, no pot ser una excusa –«Mireu, vosaltres al segle XIV fèieu el mateix!»– perquè uns coetanis nostres es comportin de la mateixa manera bàrbara amb nosaltres. I ho fan. Són, doncs, medievals.


*Dec aquesta citació excepcional al col·lega Jordi Minguell Roselló, que va distribuir un facsímil d’aquest llibre a través de la llista Migjorn, 4 març 2010.

Perles (36): «Cada día son menos»

«Gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana, y cada día son menos los interesados por estos temas.»




Comentari del censor franquista, anònim, a propòsit dels tres volums publicats l’any 1955 de les Converses filològiques de Pompeu Fabra, traspassat set anys abans. Tret de Quim Torra i Jaume Clotet, Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), ed. Acontravent, 2010

Perles (35): L’habilitat artística

«S’han malbaratat més possibilitats artístiques per excés d’habilitat que no pas per mancança. D’exemples, la història de l’art n’és plena: Botticelli hauria estat molt més gran amb una mica menys d’habilitat; un cas contrari és el de Cézanne, que si hagués tingut més habilitat no hauria arribat a ser allò que finalment fou.»

Eduardo Chillida, escultor (1924-2002), citat per Antonio Niebla, «Sobre Chillida», al catàleg de l’exposició Chillida: Reflexió-Matèria, ed. Caixa Girona, Girona 2010, p. 58


I de seguida, llegint això, penses en Goya i El Greco i els seus defectes, penses en les avantguardes del final del segle XIX, penses, en fi, en Miró o Munch o Kandinski –per dir-ne tres a l’atzar, tal com m’han rajat del cap–, o penses en Picasso i la seva decisió de deslliurar-se de l’art realista, que ja dominava a la perfecció amb setze anys (Ciència i caritat), i de començar nous camins. «Realista» amb cursiva, sí, perquè ja deveu conèixer aquella conversa de Picasso amb un admirador: «Com és que pinta els seus personatges tan poc realistes?», li demana el bon home a l’artista. I Picasso es queda una mica parat. «Poc realistes, diu?» Una altra pausa. «Com hauria de pintar-los, segons vostè, perquè fossin realistes?» L’admirador li ensenya una fotografia: «Miri, així, és la meva dona.» Picasso es mira la foto amb calma. A la fi diu: «La seva dona és una mica massa plana i fràgil, no? I a més molt petitona, no troba?» (No recordo on vaig llegir aquesta anècdota.)

Mal cardats

L’associació Catalans i Catalanes Mal Cardats i Mal Cardades (KKMK) ens ha fet arribar el comunicat següent:

«A l’opinió pública

»Ja sabem que l’origen de la polèmica actual en referència al nostre col·lectiu va ser exactament l’expressió “mal follada”, però rebem una subvenció de Cultura i un dels nostres objectius com a grup és contribuir a la normalització lingüística. I encara que això s’adigui més aviat poc amb la condició tan galdosa dels membres, en el bon sentit, de la nostra associació, volem complir el que hem pactat (ens hi juguem la subvenció de l’any que ve).

»Els estatuts no ens permeten revelar noms dels nostres associats, però no ens impedeixen desmentir adscripcions errònies. Per això podem afirmar amb contundència que la Sra. Mònica Terribas i Sala no pertany ni ha pertangut mai a KKMK i que ni tan sols n’és simpatitzant. Ja ens agradaria.

»La veritat és que la immensa majoria dels socis de KKMK som homes. Homes normals i corrents, això sí, amb els seus problemes d’origen ben divers, que cadascú se sap. Mirem de portar-ho més o menys bé, tot i que alguns es facin de vegades els matxotes i els milhomes per dissimular i a algun dels nostres socis se li puguin escapar de tant en tant manifestacions extemporànies, causades per la seva permanent frustració.

»Hem de reconèixer que no tenim entre nosaltres gaire gent coneguda. Potser un dels nostres membres més sobresortints, amb perdó, era fins ara un obscur funcionari d’ajuntament, i just aquest obscur funcionari ha estat donat de baixa de l’associació aquesta mateixa setmana. No podem revelar noms, però sí que hem de dir, amb el cap ben alt, que a KKMK acceptem persones mal cardades i també malgirbades, malaptes, malastrugues, malmenades, malparlades, malaconsellades, malaguanyades, malcontentes, malcarades, maldients, malfixades, malvistes, malhumorades, malsofertes i fins i tot maltusianes, malaguenyes i mallerengues, qualsevol d’aquestes possibilitats i moltes més, però no acceptem les malparides.

»O sigui, som mal cardats però honrats.

»Barcelona, dissabte 20 de març del 2010.»

Més exemplaritat

Tornem-hi amb les «vides exemplars». Dinava ahir amb un amic en una casa de menjars que tenen el menú del dia a vuit euros, i ha entrat un home conegut, líder d’un partit de l’esquerra més extremada. Anava sol, de manera que no era allà perquè hagués de demostrar res a ningú. Ha dinat a la barra, com aquell gran empresari que em va cridar l’atenció pel contrast. L’home d’ahir no m’hauria d’haver cridat l’atenció, perquè feia senzillament el que s’espera que hauria de fer un personatge com ell si un dia es troba obligat a dinar lluny del seu barri habitual. Potser tenia un compromís immediat per allà a la vora. En qualsevol cas, una persona coherent. Molt bé.

La credibilitat dels mitjans

Tenia això desat en un calaix de l’ordinador i no trobava el moment de reproduir-ho i de comentar-ho amb el to que em semblava que requeria.

El president de l’autoanomenada Associació d’Internautes, Víctor Domingo, deia fa un any: «Internet és un complement important per informar-se, però no s’ha de substituir el periodista professional pel testimoni accidental, ja que el públic necessita la credibilitat dels mitjans per contrastar el que es publica.» (El País, 15 gener 2009)

Quina... poca traça! Aquest senyor Domingo per què equipara internet amb falta de credibilitat i mitjans amb credibilitat? No hi ha «testimonis accidentals» a la premsa tradicional? No hi ha periodistes a internet? Sap el senyor Domingo què és internet? Qui és «el públic», per a ell? Ha sentit a parlar el senyor Domingo del creixent descrèdit dels mitjans de comunicació tradicionals? I sobretot, qui ha votat el senyor Domingo? Quants associats, vull dir, té l’Associació d’Internautes i qui i com els ha convocat?

Quan veig aquestes coses a... «a internet», he estat a punt de dir. Però no, era a la premsa, al diari més venut de l’estat. Quan veig aquestes coses penso que un dia crearé l’Associació Mundial de Faroners i em dedicaré a pontificar, com sempre, però en nom de l’associació. Potser funciona i tot, tu. Serà guai i paterrant. Quin sobrot.

Fets diferencials (20): Protegir unes coses o unes altres

Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.

I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.

* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.

Gent estranya, gràcies a Déu

Encara queden a Catalunya, gràcies a Déu, i fins i tot a Barcelona, sembla mentida, persones estranyes, gent que sembla extreta d’altres geografies, d’altres edats. Gent que transmet saviesa de la manera com es feia abans. No dic abans dels ordinadors, dic abans de la impremta i abans i tot del llenguatge escrit. Gent que explica coses que no trobes enlloc més: ni el que diuen ni, per descomptat, la manera com ho diuen. No n’han fet cap vídeo, cap reportatge –ni en faran. Com dic són gent estranya que fuig de la normalitat i encara més de l’espectacle i de fer comèdia.

Hi ha gaires llocs al món tecnificat i monetaritzat nostre, a occident, on puguis sentir una persona que t’explica coses boniques i ingènues, i sobretot desconegudes, i a més sense haver de pagar?

Una d’aquestes persones és el senyor S. He topat amb ell dues vegades, la darrera fa només uns dies, al barri de la Mercè de Barcelona. Enraonava davant un grup de persones, totes grans, que es bevien el que deia el savi com si fos aigua fresca en un dia de xafogor. Un savi distret, un savi que s’equivoca i que potser no sap gaire d’història ni de ciència, però que sap més que ningú altre sobre el que explica, que no és història ni ciència.

Aquell dia d’en fa set o vuit el senyor S. parlava, entre altres coses, de marededéus, de la de la Mercè, allà a tocar, i de la de Montserrat. I deia, si el vaig entendre bé, que totes dues són símbols del tarannà dels catalans. La de Montserrat és el seny, el recolliment, la distància, la discreció, l’apartament del brogit. La de la Mercè és la rauxa, mira al sud, cap a València, cap a Granada i Còrdova, cap al nord d’Àfrica, on hi ha esclaus captius dels senyors moros amb els quals senyors cal negociar per rescatar-los. La Mercè atia Pere Nolasc i Maria de Cervelló a l’aventura i a la gosadia, la Montserrat encoratja els cristians i els homes i dones de bona voluntat a la paciència i a la feina discreta.

Tot això, i d’una manera encara més ingènua que com l’he reproduïda aquí, ho explicava el senyor S. als seus interlocutors embadalits –jo entre ells.

El senyor S. no el pots contractar, no fa horaris fixos, no cobra per les actuacions. Li pots donar una propina, això sí, i potser te l’accepta, o no, o el pots convidar tot seguit a fer un cafè o una cervesa o un tall de cuixot magre o una truita de bolets, i de vegades et diu que sí i de vegades que no. La gent que l’han vist algun cop la majoria l’han conegut com jo, ben bé de xamba. El trobes un dia, aquí o allà, que explica alguna cosa. Segurament un amic li ha demanat que ho fes, que tenia una colla de gent de confiança que els agradaria escoltar-lo. Jo encara no en sóc amic, diu que calen almenys quatre o cinc trobades d’aquestes perquè et reconegui com un dels seus. I llavors potser ja li podràs demanar, un altre dia, que et faci el favor d’explicar-te una altra de les seves històries meravelloses.

I el que explica el senyor S. no és als llibres, ni hi ha cap web que ho reculli. Ja dic que transmet coneixements només de la manera com es feia abans que existissin els volums de pergamí i els papirs. Em sap un greu, ja ho he dit altres cops, que es perdin aquestes coses! Les tradicions religioses i culturals no tenen la culpa de les manipulacions que n’hagin fet els nostres avantpassats recents o llunyans. Perdre aquestes coses –les matances públiques de toros no tenen res a veure amb això que dic, eh?, per si cal aclarir-ho– és perdre patrimoni històric, humanístic, simbòlic –la paideia, que en deien els clàssics–, un coneixement que, com dic, es transmet encara oralment l’any 2010, com fa mil anys o quatre mil. Perdre això és avançar cap a la globalització sense personalitat que ens fa a tots pastats els uns dels altres, és esdevenir una mica menys catalans.

Ho deixo aquí consignat, doncs, perquè com altres vegades em fa por que si no ho escric, això, com totes les altres coses que sap el senyor S., es perdi per sempre més el dia que el pobre home faci el darrer badall.

Un senyor de Madrid

Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:

El valor de la prova
per Mario López Sellés

«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.

»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»

(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)

A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.

Perles (34): L’amistat, òrgan vivent

«Els millors amics es fan de confidències i es desfan amb indiscrecions. I l’amistat es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.»

Enrique Rojas, psiquiatre, El Periódico 3 juny 2009

Un altre fet sorprenent

Ja vaig escriure sobre un cas semblant, i potser això acabarà com un més dels serials del vigilant: «Vides exemplars», el podríem batejar. Prop del despatx viu un exesportista d’elit, del Barça, d’aquells que fins fa quatre dies podien cobrar en cada sou més del que guanyarem tu o jo –almenys jo, vés a saber qui llegeix això– en tota la nostra existència. Ara treballa en un altre àmbit i es guanya prou bé la vida. No tant com abans, esclar, però segur que deu tenir estalviada una bona moma, perquè em penso que no ha viscut ni un sol dia de rendes. Va penjar la samarreta d’esport i el mateix dia es va calçar les sabates de tresc. És estranger, però enraona català perfectament. O sigui, ha decidit ser català.

Doncs bé, l’anècdota és que l’home va pel món, i al barri el coneix tothom, amb un Volkswagen Polo més aviat tronadet, de fa almenys set o vuit anys, color argentat, bastant boterut. Dos adhesius menuts al darrere, un al costat de l’altre, donen fe de la seva procedència pàtria i de la d’acollida.

Gasiu? Jo diria que discret, en el sentit més noble i clàssic del mot: «Que té la facultat de distingir el bé del mal, allò que convé del que no convé; retingut en paraules i accions, que no fa ni diu més que allò que convé fer o dir» (DCVB).

Sovint el trobo que entra al súper, o com en surt tot carregat. De vegades sol, a vegades acompanyat de la dona. També els he vist passejant. No vigila contínuament, com fan altres, si la gent se’l mira o no, és afable amb tothom.

Un altre personatge exemplar.

Perles (33): Tres homes fonamentals

«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»

Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).