Perles (56): Uns 150 interlocutors habituals

«Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja.

»I resulta que –segons que diuen els estudiosos de la matèria– tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres, a Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls –i qui sap si també als cervells– d’un o més trilions d’habitants de l’univers.

»D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai en l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?»

(Ferran Suay, El Punt 28 juliol 2010)

Enquestes i previsions 2010 (2)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010 (2a onada). Vegeu la 1a onada.

Enquesta de Metroscopia per a El País, 26 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 61
- PSOE: 28
- PP: 17
- Esq.: 12
- ICV-EUiA: 9
- Ciudadanos: 4
- RCat: 2
- SICat: 2

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 27 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 63-65
- PSOE: 30-31
- PP: 15-16
- Esq.: 10-11
- ICV-EUiA: 9-10
- Ciudadanos: 3-4
- SICat: 0-3

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

Perles (55): El segon de bord

«No sé si amb intenció explícita o per causa de l’atzar, la qüestió és que durant aquest mes es projecta en alguns canals televisius especialitzats una mena d’obra completa del guionista britànic Peter Morgan. [...] Hem vist [...] The Damned United (2009), un film televisiu sobre un període de la vida de l’entrenador de futbol Brian Clough. [...] La biografia de Clough ens permet entreveure quin és l’autèntic senyal d’autor de Morgan: la importància del confident, del segon de bord. Això explica com es tracta aquesta biografia de l’entrenador més carismàtic de la història del futbol anglès: Clough és un paio altiu i orgullós, que no para de polemitzar i que té un segon entrenador, Peter Taylor, que fa el treball a peu de camp. Quan el tàndem fa pinya és invencible, quan se separen Clough s’enfonsa. El film deixa en off l’ascensió triomfal de Clough i Taylor amb el Nottingham Forest. Perquè el que importa no és l’èxit final sinó radiografiar el fracàs d’un líder en el moment en què opta per no escoltar els que l’envolten. [...] No és mal missatge.»

(Extractat de l’article de Jordi Balló, La Vanguardia 15 setembre 2010)

Sí, deixant de banda que el paper protagonista és, com en molts altres films de Peter Morgan, Michael Sheen, un actor que no puc suportar per sobreactuador, per histriònic –em passa també amb gent com Kenneth Branagh o Russell Crowe, per dir-ne dos–, la pel·lícula val realment la pena justament pel missatge aquest, que a mi també em sembla força interessant. És justament per això que la imatge de dalt és la de Timothy Spall, que fa de Taylor, i no la de Sheen.

Reptes publicitaris (7): Pa sucat amb oli

«Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», veiem des de fa setmanes als carrers. Confesso que hi he estat pensant molt de temps i no me’n sortia. Com caldria dir això en català perquè tingués la mateixa gràcia? «Amb Tulipán cada dia, créixer és bufar i fer ampolles»? Això no funciona, ni hi ha pa ni hi ha el fet de menjar. «Créixer és com menjar pa i nous»? Massa complicat, la gent ja no menja pa i nous i els que en mengen segurament han oblidat que abans es deia això per remarcar una menja especialment bona. «Créixer no té cap misteri»? «Créixer és un joc»? Torna a desaparèixer el fet de menjar. «Créixer és peix al cove»? Ens fa pensar massa en política, l’expressió ja no serveix –i a més, quina criatura trobaria desitjable, d’entrada, un entrepà fet d’un peix llefiscós que duus dins un cove?

Al final se’m va acudir aquesta: «Amb Tulipán cada dia, créixer és com pa sucat amb oli». O: «...créixer és com sucar pa amb oli».

Cal el «com», és clar, encara que la versió original no l’hi tingui. Perquè no és el mateix «sucar pa amb oli» que «ser de pa sucat amb oli».

I perquè no és el mateix el pa untat amb margarina que el pa sucat amb oli, que no necessita res més –ara deixem de banda, i mira que és deixar de banda coses importants, el tomàquet. De tota manera, la solució del pa amb... fa pensar de seguida en el fet diferencial del qual vam parlar l’altre dia, manllevant-lo del periodista Carles Ribera.

Fets diferencials (22): Pa amb...?

«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”

»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:

»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?

»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»

Carles Ribera, Presència, 27 agost 2010

Enquestes i previsions 2010 (1)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquesta de Noxa Consulting per a La Vanguardia, 5 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 60-61
- PSOE: 31-32
- Esq.: 15-16
- PP: 15
- ICV-EUiA: 12
- Ciudadanos: 0-3
- RCat: 0-3

Aniré afegint nous capítols d'aquest serial a mesura que vagin apareixent altres enquestes les setmanes vinents.


(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

Històries del metro (20): «Déu meu, que fort!»

Una noia de cabellera rossa –em penso que és color artificial, però no en sóc expert–, acompanyada d’un xicot, tots dos força joves, jo diria que menors d’edat. Fan bona parella, se’ls veu que n’estan molt l’una de l’altre. Van amb l’autobús i són davant meu mateix. Sona un mòbil, el de la noia. Un mòbil llampant de color rosa que l’amor s’hi posa. No puc evitar sentir-ho tot.

–Hola! Quèèèèèè? Déu meu! Què dius, ara? Què ha passat! Queee fooort! Déu meu, Déu meu, Déu meu. No és possible. Mama, mama, mama. Que fort, mama!! Déu meu, Déu meu. Però com has pogut...? Avui, avui, vindré de seguida que pugui. Queee fooort, mama! Déu meu, Déu meu! Mama, com és possible? Per què no m’ho deies? Déu meu, Déu meu!...

Ben bé tres o quatre minuts així, sense parar. El xicot se la mira, em sembla, amb preocupació. Què deu haver passat?

Finalment ella penja.

–No t’ho creuràs. Era la meva mare. S’ha tenyit morena.

Qüestions de llengua (46): Feines vocacionals

Hi ha feines que fas perquè t’hi has trobat i, mira, t’hi conformes, i hi ha feines vocacionals. Feines que no s’entén que facis amb aquella alegria, perquè reps de tots cantons. Les d’assessoria lingüística, editatge de textos*, traducció o correcció en són unes. Reps de dins –del client o de qui et contracta–, on sempre hi ha resistències i bastanta ceguesa a reconèixer tot el que has fet i no es veu, i reps de fora, perquè t’atribueixen tots els mals dels productes escrits o orals que surten d’allà.

Alguns mals te’ls poden atribuir, en efecte, perquè has arribat a la conclusió que tu també havies de cedir, enmig d’una negociació difícil, en allò que ahir et semblava important mantenir i en canvi avui –perquè parlem de feines que has de decidir d’un dia per l’altre o d’una hora per l’altra– t’ha semblat secundari per tal de salvar l’essencial. Però altres culpes, la majoria, no són teves, perquè al final els textos són de qui els signa, sigui persona física o jurídica (l’empresa, l’editorial, el mitjà de comunicació, l’organisme institucional, etc.), i és l’amo qui ha pres les decisions finals.

Però deia que és vocacional perquè tot i rebre de totes bandes et sembla que val la pena el que fas i continues fent-ho, convençut que allò és important.

Hi ha molts herois vocacionals –si aquestes dues paraules no són contradictòries– en aquest àmbit de la nostra llengua. Sobretot per dos motius:

1) La minorització que pateix el català, que fa que dins i fora del món lingüístic professional pocs s’hi trobin prou còmodes i segurs en parlar-lo i escriure’l, i molts cerquin, si volen una mica més de garantia, el concurs d’un especialista.

2) A Catalunya estem més avançats que en altres llocs en moltes matèries professionals dins d’aquest àmbit. Cada cop més empreses, persones físiques i organismes subcontracten serveis d’assessorament lingüístic per assegurar la qualitat dels seus textos institucionals, publicitaris o informatius, i això fa que hi hagi cada cop més demanda d’especialistes i més vocacions de nous màrtirs de la causa.

En qualsevol cas, aquest exèrcit tan ampli de professionals, en bona part vocacionals, de l’assessorament lingüístic que hi ha a Catalunya és una garantia per al futur de la llengua, passi el que passi en l’àmbit polític i fins i tot en el legislatiu o el judicial –si és que es poden separar, tal com estan organitzats els poders en aquest estat.

* Passeu-me la novetat. Alguns diccionaris recullen el mot editatge però només per referir-lo a productes audiovisuals. Hi ha un tipus d’edició, la clàssica, que s’entén normalment que és la publicació. En canvi, l’editatge o edició de textos de què parlo aquí és un pas previ a la publicació: la preparació o revisió de materials escrits per a confegir-ne un producte que pugui ésser publicat (parafrasejo el diccionari d’Enciclopèdia, GDLC, en l’entrada editatge/edició).

Fotografies antigues (8): Vallvidrera, ca. 1885

Vallvidrera, plaça de Pep Ventura, circa 1885

Aquesta esplanada és la que després va ser la plaça de Pep Ventura. La fotografia deu estar feta molt poc abans de la construcció de la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (1888), que aquí no ens apareix.

Hi ha pocs elements que ajudin a identificar l’indret, però l’edifici gros del fons és sens dubte la Vil·la Joana –masia del segle XVIII on va morir mossèn Cinto Verdaguer l’any 1902– i el de l’esquerra, a mitja falda de la muntanya, ha de ser Cal Minguell –al darrere de la casa hi ha ara el camp de futbol. Els turons del fons del tot, doncs, són una part de la banda vallesana de Collserola sud, on hi ha ara la Floresta.

La Vil·la Joana, avui

Els dos camins que es veuen al mig –no arrenquen de l’esplanada: és un efecte òptic accentuat per la qualitat deficient de la fotografia– són: a l’esquerra, el que duia a l’església antiga –de fet, encara es diu carrer de l’Església– i arriba fins a l’actual Baixador de Vallvidrera –passant abans pel costat de la Vil·la Joana–, on enllaça amb la carretera de les Planes; el de la dreta ha de ser l’actual carrer Casafranca, que arrenca del carrer de l’Església uns cent metres més avall del mercat i va fent la volta pel darrere del turó que ens apareix a la dreta –els primers metres, tal com s’intueix ja a la foto antiga, en paral·lel al camí de les Planes; però mentre aquest baixa, Casafranca no perd cota sinó que més aviat puja– en direcció cap al Tibidabo. Casafranca va a parar ara al carrer Gabriel Ferrater, el qual enllaça amb el camí de la Budellera.

El misteri d’aquesta fotografia –la de l’esplanada– és el lloc des d’on està feta. Perquè allà, abans que s’hi construís, no hi havia cap elevació que permetés agafar l’esplanada centrada. Les elevacions naturals que hi ha(via) són cap a la dreta de la fotografia: les actuals escales dels Algarves i el carrer de les Alberes o carretera del Tibidabo. Però des d’allà l’esplanada no hauria pogut eixir centrada com es veu a la foto.

La meva tesi, doncs, és que es devia fer la fotografia des del terrat de la Vil·la Maria, que va ser, això segur, la primera edificació de la futura plaça. Potser, tot just bastida l’estructura de la vil·la, es va voler fotografiar precisament la Vil·la Joana –arreglada i reformada de feia poc pel llavors propietari, l’alcalde de Sarrià Ramon Miralles–, que des de l'esplanada no es veia? No és tan fàcil, perquè la Vil·la Maria, segons la Diputació de Barcelona, va ser construïda «a principis del segle XX», i hem de recordar que la fotografia és d’abans del 1888.

La Vil·la Maria, avui

Ara bé, en una fotografia de l’any 1895 (postal de l’Hotel Panorama) jo diria que apareix, de costat, la Vil·la Maria. I això encaixa amb l’arquitectura senzilla de la casa, que contrasta molt amb l’estil modernista –la nova moda del tombant del segle: 1890-1930– de les construccions que ben aviat li farien costat: l’estació del funicular i la Colònia Pujol. Per mi, doncs, la diputació s’equivoca i la Vil·la Maria és més aviat de «finals del segle XIX», i per tant podria ser d’abans que es tracés la carretera de Vallvidrera al Tibidabo l’any 1888.

A favor de la tesi que la fotografia podria haver estat presa des de la teulada de la Vil·la Maria hi ha el fet que el qui havia de ser mestre de capella de la catedral, Marian Viñas –germà del tenor Francesc Viñas i de l’enginyer Pere Viñas, que era segons que sembla el propietari de la casa–, segurament va començar a visitar de tant en tant el seu germà Pere a Vallvidrera, i li devia fer gràcia que des del capdamunt de la casa es veiés la Vil·la Joana, on residí mossèn Cinto Verdaguer els darrers mesos de la seva vida, ja que Viñas era amic del «príncep dels poetes catalans» (Torras i Bages) o almenys s’escrivien sovint. Aquest motiu podria ser suficient com per fer decidir un dels dos germans a prendre la fotografia. Però aleshores –si aquesta hipòtesi fos certa– la fotografia hauria de ser del 1902, i llavors hauríem de concloure que la carretera del Tibidabo no anava per on passa ara, sinó potser per davant mateix de l’indret des del qual es va fer la fotografia, i per això no apareixeria aquí ja que la càmera enfoca més aviat cap al lluny. Potser es va fer un nou traçat de la carretera, vorejant l’esplanada per darrere, a partir de l’arribada del tramvia que venia de Barcelona (1905)?

Reconec que aquest argument és molt feble i està agafat per la punta dels cabells. Però tenia ganes d’explicar aquí això dels germans Viñas, que és poc conegut.

Se sap amb certesa que la casa ja hi era quan pel costat dret de la plaça va començar a passar el tramvia i, per descomptat, quan es va inaugurar el funicular (1906), però el funicular mateix respon a un projecte de 14 anys abans (1892), projecte que devia tenir en compte que allà ja hi havia (o hi havia d’haver) una casa i que l’estació superior del funicular s’havia d’encaixonar entre aquella casa (del 1885-87?) i la carretera (del 1888). Ja sé que una cosa és el terreny i una altra la casa construïda, però si no hi ha construcció la compra o el bescanvi d’un tros de terreny és més fàcil, no? Potser fou per aquest motiu, l’encaix dins la parcel·la corresponent, que el tram superior del funicular desvia lleugerament la trajectòria?

Massa preguntes que segurament no sabrem respondre mai amb certesa, però continuarem investigant.

La fotografia de dalt de tot, la de l’esplanada, és de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996. La fotografia de la Vil·la Joana és de Badosa. La fotografia de la Vil·la Maria és de Gemma Miralda, La Vanguardia 28 juny 2009.

Uns quants mites

Aquests dies de vacances m’ha vingut de gust fer una llista de noms mítics meus, gent de la qual he estat platònicament o filosòficament enamorat o a la qual he admirat per un motiu o un altre. No admiro sempre tot el que han fet, o encara fan, o van fer al llarg de la seva vida –hi ha casos que sí–, sinó alguna cosa que em va enlluernar de les que van fer o dir, o encara fan, i que en general son les gestes més conegudes de les vides respectives. En alguns casos, per clarificar-ho, afegeixo el motiu que em va fer prestar atenció al personatge la primera vegada, o la causa exacta per la qual l’admiro. Ja veureu, de tota manera, que molts mites són d’una adolescència segurament massa allargassada (esportistes, artistes de cine, etc.).

No esmento gent de l’entorn immediat, familiar i amical, allà on hi ha les persones més pròximes, que he conegut i que he admirat més, o que encara admiro, ni altres noms que potser em comprometrien més del compte en públic –o els comprometria a ells i no els he demanat permís per comprometre’ls–, tot i que no sigui cap secret en el meu àmbit privat que tinc uns quants referents més a banda dels que tot seguit esmentaré. Només hi ha una excepció en aquesta reserva que dic que faig, que és la de Joan Solà, al qual admiro i alhora considero amic pròxim: no podia deixar-lo fora d’aquesta llista.

Em limito, doncs, a citar gent si fa no fa coneguda de tothom, tot i que n’hi ha que potser ni us sonaran sobretot als més joves –si és que hi ha cap jove a la sala. Crec que en conjunt la llista em retrata de manera força transparent. En fi, per si us fa servei als que no em coneixeu prou. Espero que us diverteixi la macedònia.

També és possible que en els dies o les setmanes vinents em vinguin al cap més noms i els afegeixi. (Algun me’l direu vosaltres, que potser em coneixeu més que jo mateix: «Com és que t’has deixat aquest o aquesta, si sempre en parles?»)

Vet ací la llista, ja podeu jugar a allò de les ànimes bessones:

- Giacomo Agostini
- Ludmila Alexèieva
- Dante Alighieri
- Eléanor d’Aquitània
- Jeanne d’Arc
- Hannah Arendt
- Louis Armstrong
- Jane Austen
- Sara Josephine Baker
- Joan el Baptista
- Bob Beamon
- The Beatles
- Jean Becker (a partir de Les enfants du marais)
- Thomas Becket
- Gustavo A. Bécquer
- Gertrude Bell
- Caterina Benincasa
- Ingmar Bergman
- Giovanni di P. Bernardone
- Lloll Bertran
- Simó de Betsaida
- Birgitta Birgersdotter
- Conrad Blanch
- Cate Blanchett
- Agnes G. Bojaxhiu
- Maria del M. Bonet
- Helena Bonham Carter
- Francesc Botey
- Charlotte Brontë
- Emily Brontë
- Zola Budd
- Michelangelo Buonarroti
- Lucy Burns
- Timothy W. Burton
- Frank Capra
- Pau Casals
- Teresa de Cepeda
- Miguel de Cervantes
- Neville Chamberlain (per contrast amb Winston Churchill)
- Charles Chaplin
- Gilbert K. Chesterton (The everlasting man)
- Alexis H. C. de Clérel (per De la démocratie en Amérique)
- Eliseu Climent
- Sebastian Coe
- Michael Collins (l’astronauta)
- Joan Coromines
- Charles Darwin
- Judy Dench
- Johnny Depp
- Gail Devers
- Charles Dickens
- Fiódor M. Dostoievski
- Shirin Ebadi
- John Eccles
- Albert Einstein
- Thomas S. Eliot
- Salvador Espriu
- Pompeu Fabra
- Lluïsa Forrellad
- Richard Fosbury
- Charles E. de Foucauld
- Anne Frank
- Aretha Franklin
- Morgan Freeman
- Alexandre Galí
- Mohandas Gandhi
- Antoni Gaudí
- Johann W. von Goethe
- Shane Gould
- Katharine M. Graham
- José L. Guerin
- Václav Havel
- Audrey Hepburn
- Katharine Hepburn
- Agustí d’Hipona
- Jackie Joyner
- Franz Kafka
- Helen Keller
- John F. Kennedy
- Martin L. King
- Rudyard Kipling
- Vivien Leigh (per Gone with the wind)
- Clive S. Lewis
- Ramon Llull
- Jack London
- Jeannie Longo
- Antonio Machado
- Niccolò P. Machiavelli (per Il Principe)
- Francesc Macià
- Maria de Magdala
- Nelson Mandela
- Ausiàs March
- Julius H. Marx
- Shirley McLaine
- Eddy Merckx
- Joan F. Mira
- Rosi Mittermaier
- Theodor Mommsen
- Thomas More
- Jesús de Natzaret
- Josep de Natzaret
- Maria de Natzaret
- Dan O’Brien
- Flannery O’Connor
- Maureen O’Hara (The quiet man)
- Mike Oldfield (Islands)
- George Orwell
- Jesse Owens
- Emmeline G. Pankhurst
- Rosa Parks
- Alice S. Paul
- Raimon Pelegero
- Jean-Baptiste Poquelin
- Enric Prat de la Riba
- Robert Redford (a partir d’Ordinary people)
- Vanessa Redgrave (Julia)
- Giuseppe Roncalli
- Margaret (More) Roper
- Valentino Rossi
- Erasme de Rotterdam
- Abu-l-Walid M. ibn Ruixd
- Josep Maria de Sagarra (per les Memòries)
- Antoine de Saint-Exupéry
- Joan Sales
- Jerome D. Salinger
- Aung San Suu Kyi
- Monica Seles
- William Shakespeare
- Kate Sheppard
- Maggie Smith
- Tommie Smith
- Joan Solà
- Edith Stein
- John Steinbeck (per The grapes of wrath)
- Ingemar Stenmark
- Meryl Streep
- Barbra Streisand
- Annie Sullivan
- Donald Sutherland
- Jonathan Swift
- Benedetta Tagliabue
- Rabindranath Tagore
- Susanna Tamaro (Anima mundi)
- Pau de Tars
- Bertrand Tavernier (a partir de La vie et rien d’autre)
- Nikola Tesla (per contraposició a Edison)
- Doménikos Theotokópoulos
- Daley Thompson
- Emma Thompson
- John R. R. Tolkien
- Gwen Torrence
- Jayne Torvill
- François Truffaut
- Liv R. Tyler (per The Lord of the Rings)
- Sigrid Undset
- Abraham d’Ur
- Jacint Verdaguer
- Jules Verne
- Leonardo da Vinci
- Lasse Viren
- Joan-Lluís Vives
- Jimmy Wales
- Denzel Washington
- George Washington (per la batalla sense morts de Boston)
- Sigourney Weaver (a partir d’Alien)
- Johnny Weissmuller
- Oscar Wilde
- Karol Wojtyła
- Emil Zatopek
- Dana Zatopkova
- Stefan Zweig

Rilke novel·lista

Sembla mentida que hagi hagut de passar un segle sencer fins que no he descobert Rilke novel·lista. Novel·lista o dietarista o assagista o introspectista o el que sigui.

Rilke és sobretot poeta. I la poesia, ja ho he dit algun cop, no l’entenc gaire, no acabo de veure clar que una persona que té coses a dintre les hagi de dir forçant les paraules perquè encaixin en una mena de tetris o en un sudoku, encara que sigui de rima, ritme i sil·labificació lliures.

Una altra cosa és escriure

simplement

fent frases curtes i deixant molts espais.
Però no sé si això és

exactament

poesia.

Perdoneu la simplificació.

M’agradaven les poesies quan era adolescent, i em bevia Bécquer, mossèn Cinto, Espriu, Machado, López Picó. Fins i tot Maragall. També em vaig atrevir amb Yeats, Byron i el Dant, que ara fa poc els aficionats han tornat a assaborir en la versió impagable que Joan Francesc Mira ha fet de la Divina comèdia. I després molts altres, tastats perquè no sigui dit –«llegeix això, segur que t’agradarà, és increïble»–, però gairebé sempre he acabat amb la mateixa sensació. Era Paul Valéry qui deia que «un poema que no tingui la precisió de la prosa no val res». La meva tesi és que tal pretensió és impossible.

Sí que em sembla, la poesia, una bona manera de memoritzar idees boniques o suggeridores i de transmetre-les, i de repetir-te-les quan et ve de gust tornar a assaborir-les. Una finalitat que també acompleixen els refranys, tinguin o no tinguin rima. I les cançons, és clar. I tants costums populars.

Ara, si no m’agrada del tot o no entenc prou la poesia, en general sí que m’agrada escoltar la gent que fa poesia, perquè molts cops són persones amb una enorme sensibilitat i una gran capacitat de copsar l’ànima humana. Segurament les millors converses de la meva vida les he tingudes amb poetes. «Converses» és una manera de dir-ho: sobretot pares l’orella i només enraones quan et sembla que el monòleg se li comença a fer incòmode i et fa l’efecte que si no dius res s’aturarà el brollador. O bé quan penses que, maldestre i tot com ets, has de proposar alguna idea nova en la conversa per poder continuar escoltant amb atenció. I per això quan trobo un/a poeta de categoria que escriu en prosa, molts cops em llanço de cap a fer un cop d’ull a l’obra. Penso: quines meravelles deu haver sigut capaç de dir aquest/a si escriu sense cotilles?

I això m’ha passat amb Rilke i els seus Quaderns de Malte... fins a la pàgina 150 aproximadament, que ha deixat d’interessar-me no sé encara ben bé per què. De fet, a algun crític reconegut li ha agradat més el final que el començament. Bé, com que ja quedava poc l’he acabat –una mica esgotadet–, tot i que generalment m’obligo a no acabar de llegir un llibre si ja no em convenç. Però com que no sabia si em tornaria a enganxar...

El començament pareix el diari genial d’un neuròtic extremament lúcid. Si alguna pàgina no l’entens, potser perquè et falten referents de l’època i del lloc, sí que t’arriba molt endins el que em sembla el punt cabdal, que resumeixo així: el protagonista se sent interpel·lat per qualsevol cosa que faci qualsevol persona que passi al seu costat. I, a més de la gent i les coses que passen al seu costat, hi ha un univers riquíssim, molt poblat, de persones i fets que no passen més que dins la seva imaginació, però que l’afecten igual.

I ja no us explico res més perquè us tiraria la barraca a terra, si voleu llegir aquests Quaderns. Els trobareu a la col·lecció «El Cercle de Viena», de Viena Edicions. La versió catalana, de Jordi Llovet, m’ha semblat excel·lent.

Perles (54): Saber escriure una frase

«Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans... en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria feta a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles... i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses.»

Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, 1910 (traducció de l’alemany de Jordi Llovet, col. «El Cercle de Viena», Viena Edicions, Barcelona 2010, p. 21)

Perles (53): Trilingüisme... a Suïssa

«Vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no hi tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional.»

Joan F. Mira, Avui, 8 octubre 2005

Es pot prohibir?

La Constitución española del 1978 prohibeix la pena de mort (art. 15). La Constitución española del 1978 diu que es poden prohibir reunions i manifestacions (art. 21). La Constitución española del 1978 prohibeix les associacions secretes i les paramilitars (art. 22). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’honor (art. 26). El rei d’Espanya pot prohibir, segons la Constitución española del 1978, que es casin persones amb drets de successió a la corona espanyola (art. 57). La Constitución española del 1978 prohibeix la presentació de peticions a les Corts espanyoles fetes per manifestacions ciutadanes (art. 77). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’excepció (art. 117). Etcètera.

El Parlament de Catalunya, el 28 de juliol del 2010, ha prohibit els espectacles públics en què es torturen i es maten toros.

Hi ha gent del PSOE (el president de la Generalitat de Catalunya, per exemple) i gent del PP, i altres (uns quants de CiU), que diuen que no s’ha de prohibir res. Van, doncs, contra la Constitución española del 1978, que prohibeix un munt de coses, i contra centenars de lleis que la desenrotllen. Tal vegada no ho saben o no se’n recorden. Per això ho he escrit. Perquè potser en les seves opinions hi ha un implícit: no és que no es pugui prohibir res, com diuen, sinó que Catalunya no pot prohibir res. Per prohibir ja hi ha l’amo.

Presumptes culpables

Les fronteres dels estats de dret realment democràtics no són clares, són difuses. Posant per cas, jo diria que el fet que en temps de pau l’autoritat –policia, exèrcit, etc., però també vigilants privats– et pugui aturar pel carrer o a la carretera de manera aleatòria, marca la línia entre un estat de dret –tothom és igual i ningú no és culpable mentre no es demostri el contrari– i un possible règim autoritari disfressat.

És a dir, que els ciutadans hagin de demostrar de tant en tant la seva innocència sense haver fet res prèviament que contravingui cap mena de llei per mi és un fet gravíssim. Els controls aleatoris o la detenció preventiva de sospitosos –encara que només sigui d’un minut, perquè no és una qüestió de temps, sinó de concepte– per la pinta que fan, per la manera de vestir o perquè és el que fa vint des que hem aturat l’anterior, per mi no són pràctiques compatibles amb la democràcia.

Però això, malauradament, s’esdevé en molts països anomenats «paradisos de la llibertat». I en el nostre, desenganyem-nos, també en l’àmbit dit «autonòmic» i fins i tot local. O sigui, aquest no és un feix que hàgim de suportar pel fet de pertànyer a l’Estat espanyol. És previ. No sé si per acostumament o perquè es considera un preu que cal pagar per estar més segurs, passa en molts indrets del primer món considerats d’allò més democràtics.

A mi només m’han aturat sense haver fet res abans per merèixer-ho un cop a la vida. Va ser ara fa dos anys, una de les darreres vegades que vaig viatjar a Espanya. Però aquí també passa, com deia, ara fa poc me n’han explicat un cas. I quan l’he comentat amb altres persones, escandalitzat, la majoria dels oients se m’han tirat al damunt i m’han dit que sóc paranoic i que «és normal, ho fan a tot arreu».

Això és el més gros, sí, que una gran majoria de la gent té aquest abús interioritzat com si fos un dret de l’autoritat. Una mena de síndrome d’Estocolm o de «mi marido me pega lo normal». Et diuen: «No has de témer res si ets innocent.» Doncs a mi em fa por: per mi mateix, per gent que conec i per tothom, perquè aquesta manera de fer viola la meva dignitat i deixa una enorme porta oberta a la discrecionalitat, a les manies i als prejudicis –racials, per exemple– de qui té aquest poder.

Poca broma es pot fer amb aquest tema: més d’un ha rebut de valent, ha anat a la presó o fins i tot ha mort per haver-ho discutit. Quan llegeixo «resistència a l’autoritat» com a pròleg de la crònica d’una desgràcia, jo tendeixo sempre a la malfiança. No puc evitar-ho.

Per això, que gairebé tothom ho accepti com un fet normal malmet molt seriosament la meva confiança en la humanitat, o almenys en la humanitat que viu dins les anomenades societats democràtiques en què passen aquestes coses. Perquè la gent que viuen sota dictadures també pateixen abusos, molts més, però saben que allò és una dictadura.

Perles (52): Una manera de raonar

«Hipólito Gómez de las Roces, diputado al Congreso por la provincia de Zaragoza (Partido Aragonés Regionalista [...]), al amparo de lo dispuesto en las Normas reglamentarias sobre elaboración de los estatutos de autonomía, formula [...] al artículo 11.11 del Proyecto de estatuto de autonomía de Cataluña el siguiente

Motivo de desacuerdo:
Debe suprimirse.

Fundamento:
Su ambigüedad excusa de mayores razonamientos.

[...] Madrid, 25 de junio de 1979»

(Annex del llibre de Jaume Sobrequés, L’Estatut de la Transició. L'Estatut de Sau (1978-1979), Barcelona, 2010)

Perles (51): Proves d’universitat

«Una prova per a l’ingrés a la universitat, ha de preocupar-se de si un alumne ha llegit o no una obra? No seria més revelador que l’estudiant sabés analitzar el llenguatge naturalista d’Oller abans que memoritzar el nom de la dona del protagonista de La bogeria? En resum, no seria més selectiu que les proves estiguessin encaminades a discernir si l’aspirant està capacitat per cursar una carrera?

»I després ens queixem del nivell dels nostres professionals, de la fuga de cervells i de la falta de responsabilitat general. Això sí, ningú no n’ix traumatitzat, gràcies a Déu.»

Magí Camps, La Vanguardia, 10 juny 2010

(La il·lustració prové del bloc d’Isaac Peraire, 9 juny 2008)

Qüestions de llengua (45): Pompeu Fabra i les variants dialectals

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que [els valencians] emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear. [...]

»Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària.

»Eliminats, dins cada varietat, els barbarismes de lèxic i de sintaxi, reintroduïdes en la llengua escrita les paraules i les construccions perdudes durant els segles de decadència literària, enriquida la llengua escrita pels mots i girs que ens ofereixen els diferents parlars actuals, bandejades les mil corrupteles que hi pul·lulen, evitades les grafies consagradores de pronúncies merament dialectals; les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya i el català de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justificarien pas de parlar com encara alguns parlen d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana.»

Pompeu Fabra, Converses filològiques, n. 619, ed. Barcino 1954. L’original d’aquest text havia estat publicat l'any 1918 a la revista nacional Nostra Parla. (Via: Rafael Castellanos i Vicent Pitarch, Migjorn 16 juliol 2010. Podeu sentir la veu original de Fabra dient això mateix al bloc Extrem Sud, de Joan-Carles Martí i Casanova.)

«When a long train of abuses and usurpations...»

«In Congress, July 4, 1776

»A Declaration by de Representatives of the United States of America in General Congress Assembled.

»When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

»We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed, That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness.

»Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such Government, and to provide new Guards for their future security.

»Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the necessity which constrains them to alter their former Systems of Government...»

Etcètera.

O sigui:

En el Parlament de Catalunya, 14 de juliol del 2010 [per exemple]

Declaració de Catalunya

Quan en el curs dels esdeveniments humans cal que un poble dissolgui els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prengui entre les potències de la terra el lloc independent i igual al qual té dret per les Lleis de la Naturalesa i pel Déu d’aquesta naturalesa, el just respecte a l’opinió de la humanitat reclama que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per elles mateixes les veritats següents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de determinats Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat; que, per garantir aquests drets, els Homes constitueixen Governs, els quals obtenen els poders legítims del consentiment dels governats; que quan qualsevol Forma de Govern destrueix aquestes finalitats, el Poble té el Dret de reformar-la o abolir-la, i d’instituir un nou Govern que es fonamenti en els principis esmentats, tot organitzant els seus poders d’una manera que, segons el seu judici, ofereixi possibilitats més grans d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

La prudència, és clar, aconsella que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic. En efecte, l’experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir que no a fer justícia abolint formes a què està acostumada, sempre que els mals siguin tolerables. Però quan un seguit llarg d’abusos i usurpacions, dirigit invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un Despotisme absolut, és el dret d’aquest poble, és el seu deure, derrocar aquell Govern i establir nous Guardians de la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment pacient d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern...

(I passeu-me el llenguatge una mica encarcarat del text, tantes majúscules i tot això: és un document del segle XVIII.)

Ara, és llàstima: em fa l’efecte que no hi ha polítics capaços, ni en el parlament actual ni en el que tindrem a la tardor, de fer una cosa com aquesta, un salt des de la societat feudal fins al segle XVIII. Tots esperen «el moment favorable». Mentrestant, si es belluga el del costat l’acusen de massa arrauxat, si no es belluga d’immobilista, i sobretot tots vigilen per no fer cap pas en fals, no fos cas que els colonitzadors els miressin de mal ull i obliguessin aquells desgraciats a deixar la cadira i el sou. Necessitem gent disposada a jugar-se la pell, sense violència. No parlo d'aventurers i xarlatans oportunistes –Laporta, Carretero, Puigcercós...–, parlo dels partits majoritaris actuals –és el que hi ha–, perquè són els únics que tenen i tindran prou pes per clavar, si volen, un cop de puny a la taula i aixecar totes les peces enlaire. Això, jugar-se-la. Però no són capaços (13 juliol, migdia) ni de tramitar al Parlament una proposta –una proposta!– per fer un referèndum algun dia.

Dret de decidir

Vaig a la manifestació perquè estic a favor del dret de decidir, perquè estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles i perquè aquest dret és el que es reclama en aquesta manifestació explícitament («Nosaltres decidim»).

Vaig a la manifestació perquè crec que Catalunya és una nació, com constava a l’article 1 del projecte d’Estatut aprovat solemnement pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i perquè aquesta constatació és la que es proclama també de manera explícita en aquesta manifestació («Som una nació»).

Vaig a la manifestació no perquè sigui partidari de cap estatut, sinó perquè no vull que em prenguin més el pèl.

Vaig a la manifestació perquè els organitzadors principals, que no han estat els líders polítics, han aconseguit aglutinar els sentiments de molts milers (milions?) de catalans que en aquests moments se senten dolguts pel tracte que España dóna a Catalunya faci Catalunya el que faci, no ja a propòsit de l’Estatut, sinó sempre, però que dol més quan aquest maltractament s’esdevé en condicions democràtiques i havent complert totes les premisses injustes que qui feia de jutge i part havia imposat abusivament als qui considerava i considera súbdits sense cap més dret que acatar sentències (i acatar, per si algú no ho sabia, vol dir, sotmetre’s, humiliar-se).

Vaig a la manifestació malgrat que alguns líders polítics hi hagin posat pals a les rodes fins a l’últim moment, potser amb l’objectiu de desmobilitzar gent que hi volia anar (i segur que amb alguns ho han aconseguit). Hi vaig perquè, malgrat tot, en aquesta manifestació hi haurà gent de tots els colors polítics, fins i tot gent que milita o militava fins ara en partits que van presentar recursos contra l’estatut autonomista, un estatut descafeïnat que ha estat l’últim intent, per part dels pocs catalans que encara hi creien, de demostrar que es volien fer les coses per les bones, sense necessitat de crits ni violències.

Vaig a la manifestació perquè ara només quedaria la violència o la mediació internacional, i la immensa majoria dels catalans optem per aquesta segona via, la pacífica. Però la manera de demanar mediacions internacionals en un llenguatge que comprengui tothom, un llenguatge poliglot, és una gran manifestació de protesta contra el tracte rebut, un cop que s’ha arribat al final d’un procés durant el qual aquí tothom ha complert escrupolosament tot el que li han manat i allà, en canvi, han fet trampes des del primer moment fins al darrer.

Vaig a la manifestació perquè em ve de gust i perquè em sembla que cal dir «prou!» de manera pública, serena, civilitzada i contundent. I no em ve d’aquí que alguns hi vagin per defensar el seu estatut, que altres hi vagin perquè pensin que la crisi econòmica no seria tan bèstia si poguéssim decidir algunes coses importants a Barcelona i la resta a Europa, que altres hi vagin per reclamar dignitat o que altres hi vagin per passar l’estona, tirar coets i cridar contra España. Potser jo mateix faré alguna d’aquestes coses, també perquè em vindrà de gust.

Vaig a la manifestació tot i que el PSOE hagi intentat convertir-la en un acte folklòric, en uns jocs florals de banderetes, petards i fanalets, en una mena de rebequeria infantil sense conseqüències. Hi vaig perquè envoltant la bandera, a més dels representants d’aquest partit, hi haurà molta gent que els taparà i unes lletres ben grosses que proclamaran a tot vent allò que volem dir tots, o la majoria, dels que aquesta tarda, abans de les sis, serem a la Diagonal de Barcelona rere la capçalera o omplirem els carrers transversals del passeig de Gràcia i de la Gran Via per afegir-nos a la multitud que no cabrà dins el recorregut previst per a la manifestació.

Vaig a la manifestació perquè el més important d’aquesta manifestació no són els motius ni les circumstàncies concretes que l’han provocada, sinó la interpretació unívoca que se’n farà més enllà dels Pirineus i més enllà de l’oceà Atlàntic.