Franco va pensar a arrasar Barcelona

Cercava una informació sobre un meu avi, que de moment no he trobat, i he topat amb això que reprodueixo tot seguit, del 29 de gener del 1939. Qui parla és un comandant de l’exèrcit franquista:

«Imaginen ustedes que, por terror o por otra razón cualquiera, el “comité” rojo hubiese resuelto resistir en el recinto de la ciudad [de Barcelona], y que la masa de población aceptara semejante locura. La primera consideración que necesariamente tenía que presentárseles era la de los bombardeos en masa, no ya sobre la zona portuaria, sino sobre la totalidad de la urbe, que en ese caso se habría convertido en una ciudadela merecedora de un ataque general. Y como conocían la eficacia de las alas españolas sobre el puerto, era natural que se formularan la consideración siguiente: “Si los ‘raids’ de castigo contra los objetivos militares alcanzan resultados tan definitivos, ¿qué pasará cuando Barcelona entera pase a ser objetivos militares?” [sic] A eso llamo yo “efectos psicológicos de la amenaza”. Y creo que ha tenido, en los momentos finales, una importancia muy grande, no solamente a los efectos de precipitar el pánico, sino a los de impedir que los responsables de esta catástrofe huyeran en masa, cómodamente, llevándose el producto de sus robos y de sus expoliaciones. Ya se sabe lo que es la aviación en la guerra moderna. Es un arma terrible que facilita magníficamente la victoria y que se usará cada día con mayor amplitud.»

(Declaració escrita del comandant de l’exèrcit de l’aire Joaquín García-Morato y Castaño, comte de Jarama, Cruz Laureada de San Fernando i heroi “nacional”, La Vanguardia, 29 gener 1939)

No és fàcil, encara, parlar de manera rigorosa i desapassionada de la guerra incivil espanyola. A gairebé tots, fills o néts dels qui la van patir directament, ens és molt més senzill fer-ho de manera partidista, dividint la gent en bons i dolents. És molt difícil que no es noti, quan escrius o parles sobre aquesta guerra, de quina banda estàs. Diu que als Estats Units d’Amèrica, cent cinquanta anys després d’haver-se acabat la seva, encara es nota en la gent quan en parla de quina banda està. Suposo que és inevitable. Avui, però, intentaré ser el màxim d’equànime que pugui.

Les guerres es podrien definir com «el desfermament del crim organitzat» i són terribles per totes les bandes: no hi ha «bons». El meu pare, que va fer la guerra a 18 anys, que va perdre la majoria dels amics i va viure moltes altres tragèdies que no hauria de viure un noi a 18 anys, sempre deia: «Mai més una guerra», «Que no us toqui una altra guerra», coses així. Durant una guerra, sobretot si és de les mal anomenades «civils», es mata impunement i s’aprofita el caos i el carnatge general per passar comptes de tota mena de greuges personals i col·lectius. Per això qui comença una guerra té doble responsabilitat, encara que després, un cop encetada, les barbaritats puguin estar més repartides.

Un dels efectes col·laterals de totes les guerres és que també es menteix molt, més que en cap altra circumstància: la propaganda mentidera és una arma més de la guerra. Els «feixistes» van acusar els republicans de tota mena de maldats –malauradament algunes reals. La propaganda «roja», per la seva banda, quan Barcelona estava encara en mans dels republicans, solia acusar Franco d’arrasar les poblacions conquerides, i deien que això era el que passaria a Barcelona: l’exèrcit «nacional» –la «invasión italogermanofacciosa», segons La Vanguardia del 25 de gener del 39– mataria tots els catalans. Semblava que en això els «rojos» mentien, que exageraven, sobretot perquè després, tot i la repressió terrible –hi va haver milers de morts a Barcelona un cop acabada la guerra–, la ciutat no va ser destruïda.

Però aquí, en la citació reproduïda, tenim una prova diferent, una autoinculpació que em penso que no es coneixia gaire: ells mateixos, vet aquí la novetat, accepten que no haurien dubtat a arrasar Barcelona si Barcelona hagués resistit l’avenç franquista. La declaració reproduïda no forma part de la «propaganda roja». És un franquista, un franquista important, el qui ho diu en públic, qui ho escriu sense amagar-se’n gens, pocs dies després de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Barcelona. Em sembla simptomàtic que reconeguin sense embuts, que justifiquin i que diguin obertament al poble de Barcelona acabat de conquerir: teniu sort que els «rojos» van marxar, perquè si no tots hauríeu estat culpables, tota la ciutat hauria estat bombardejada, tot Barcelona seria una «ciudadela merecedora de un ataque general».

Eren, doncs, realment genocides. Aquesta amenaça, que jo sàpiga, no va planar sobre cap altra ciutat, ni tampoc la van acomplir amb Madrid, tot i la resistència d’anys i el front a tocar de les portes de la ciutat. El bombardeig total estava reservat a Barcelona, si Barcelona resistia.

Per sort, doncs, Barcelona no va resistir. Gràcies a això es va salvar... de desaparèixer.

No sabem què hauria passat si haguessin guanyat els «rojos». Segurament, si fa no fa, el mateix quant a repressió i terror respecte als vençuts i als considerats culpables de la guerra. Però no conec cap declaració del gruix d’aquesta que he reproduït per part de cap responsable de l’exèrcit de la República espanyola, el que va perdre. Si algú en coneix alguna, li agrairé que me n’enviï la referència.

Tornen les ulleres rodones!

Dimecres en Quim Monzó en tornava a parlar, després de gairebé tres anys de silenci. Jo ni m’hi havia fixat, i ara que ell ho ha escrit ja no cal que m’esforci a explicar-ho, ell ho fa més bé que jo (aquesta frase queda pretensiosa, però no sé com dir-ho; és com aquella dedicatòria: «Al professor Tal, que em va ensenyar la poca llengua que sé»).

Fa amb prou feines un any, trobar ulleres rodones a les òptiques catalanes era un objectiu impossible. Durant lustres, van ser obligatòriament estretes, allargades i de tija ampla, si podia ser, com les que col·locava Jordi Labanda als seus personatges. Així hem vist (i encara veiem) tota mena de cares. Cares esveltes en què aquest estil no cau malament, però també cares desmesurades, que els queda fatal. Però la moda dictava que les ulleres havien de ser així, i eren així.

Durant tot aquest temps vaig buscar a les òptiques de Barcelona ulleres rodones, que són les que m’agraden. No n’hi havia enlloc. “És que no es porten”, em deien després d’observar-me com a un llunàtic. De manera que havia de comprar-les a l’estranger. Les dues darreres, a l’òptica Meyrowitz, a la rue Castiglione de París, al costat de la place Vendôme, i a Frankfurt, en una òptica de la Hochstrasse, a la vora de la vella Òpera.

Però des de fa potser mig any començo a veure ulleres rodones als nostres carrers. A mesura que més gent en porta, més tronades semblen les allargades i estretes. La tendència és mundial (ara els adotzenats es mouen al so de trompetes globals) i, per això, el dijous, The New York Times va voler certificar el canvi de tendència. Ho va fer en un article que, tot i cenyint-se a les de sol, analitza el fenomen. Un: durant els seixanta van ser “element definidor de l’estil hippy”. Dos: l’última vegada que van estar de moda va ser fa vint anys. Tres: al llarg del segle passat “les ulleres rodones s’han associat amb arquitectes cèlebres, estrelles literàries i pensadors”. Quatre: a la Biennal de Venècia del 2007 van premiar Malick Sidibé, de Mali, que els anys cinquanta i seixanta va fer fotografies en les quals les ulleres rodones abunden. Cinc: el factor John Lennon: “El juliol del 2007, es va tornar a parlar de Lennon quan unes ulleres seves, rodones i de muntura metàl·lica, van eixir a subhasta. [...] També hi ha contribuït el fet que, des del maig, la cara de Lennon, amb ulleres rodones, hagi estat mirant els novaiorquesos des de tanques i parets del metro, en cartells que anuncien una exposició sobre ell al Rock & Roll Hall of Fame del SoHo.”

De manera que, vist que en qüestió de mesos els carrers de Barcelona s’ompliran de gent amb ulleres monotemàticament rodones, prendré ara una decisió. Abans que els estocs d’ulleres allargades i estretes desapareguin de les òptiques –perquè, ja buits els prestatges, puguin omplir-los durant uns quants lustres amb ulleres rodones i res més–, en compraré unes quantes de les allargades i estretes, per a quan –d’aquí un any, posem-hi– em sigui insuportable trobar-me, sense fer-hi res, marcant el pas de l’oca de la moda òptica.

(Quim Monzó, La Vanguardia 17 juny 2009)

Cal que aclareixi als que no em coneixeu que des del primer dia que vaig triar i pagar jo solet les meves ulleres, fa ben bé trenta anys, sempre les he portades rodones –tret d’una època en què anava especialment curt d’armilla i me les vaig haver d’espinyar amb una muntura de cap preu–, també aquests dos o tres darrers lustres que semblaven prohibides i no les trobaves enlloc. Les que duc ara, comprades fa un parell d’anys, són importades de Dinamarca i realment fantàstiques, no pesen gens i en canvi són molt fortes, i a més no em va caldre anar a Copenhaguen, les podies encarregar per catàleg a Vista Òptica. També, com diu Monzó, sabia que a Frankfurt i en alguns altres indrets europeus on viu més gent amb (una certa) personalitat les ulleres rodones no havien desaparegut mai. Però em sembla que els meus pressupostos no són els de Monzó... si és que és veritat tot això que explica de París i Frankfurt, que també podria ser una més de les seves històries divertides i pedagògiques amb les quals ens entreté cada dia al diari de dimarts a dissabte. Finalment, jo no faré com (diu que farà, vés a saber) Monzó i continuaré portant ulleres rodones. Crec que no em sentiré estrany marcant el pas de l’oca, sinó més aviat cofoi, perquè jo ja era oca abans que tots els altres volàtils m’imitessin, no veig per què ara me n’hauria d’amagar.

Perles (17): Memòria històrica

«Espanya és un cas únic. A la resta de països, la transició d’una dictadura vers una democràcia sol encapçalar-la l’oposició al règim. A Espanya la transició la va fer la mateixa dreta que governava, la qual cosa va condicionar tot el procés.» (Cristian Aiguadé, empresari exiliat a Xile des del 1939, fill de l’alcalde republicà de Barcelona Jaume Aiguader, entrevistat per Germà Capdevila a El Punt, 19 juny 2009)

«El perdó de l’Estat implica que els torturadors no entenguin el que van fer i pensin que avui poden ser amics de les seves víctimes, no tenen dimensió ètica. Si no hi ha ni tan sols un reconeixement del que va passar (a la premsa, a l’educació, a la memòria col·lectiva…), la tortura esdevé una anècdota.» (Diana Cardozo, periodista i directora de cine, entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 18 juny 2009)

No cal venjar-se ara de ningú: la memòria històrica vol dir deixar clar, públicament i institucionalment, solemnement i fins i tot arquitectònicament o escultòricament, que el règim franquista –no parlo ara de la guerra, fenomen més complex i amb culpes més repartides, sinó del que va venir després– va ser un desastre humanitari i que tots els que el van fer possible, i també els que conscientment se’n van aprofitar, són còmplices per acció o per omissió d’aquell episodi vergonyós de la història de la humanitat. Tenir memòria històrica, com diu Cardozo, és tenir dimensió ètica.

«El nen decideix néixer»

Em va encantar l’entrevista que Àngels Gallardo feia ahir a El Periódico. Per si no la vau llegir:

Xavier Krauel és pediatre de nens menors d’un mes. De tants nadons com ha vist néixer, s’hi ha mimetitzat i es qüestiona la realitat amb un punt de sorpresa juvenil.

–Els nens neixen estressats?
–Què s’entén per estrès?

–Situació vital que et desborda.
–Ah!, sí. El part és un moment d’estrès descomunal. Superestressant, per a la mare i per al nen. És un dels moments més delicats de la vida, de màxima fragilitat. Al marge de la vellesa, la mortalitat humana més elevada té lloc en els primers 25 dies de vida. És així en totes les espècies, per això alguns animals es reprodueixen amb moltes cries. Asseguren la supervivència.

–És el nen qui inicia el part?
–Probablement ho decideix ell en la majoria de naixements. Per què un nen es posa de part? No se sap. No sabem per què un nen decideix néixer. És molt possible que emeti algun senyal dient: “Estic madur. Estic preparat. Vull néixer.” Això explicaria per què quan el part és induït amb fàrmacs, encara que la gestació hagi sigut de nou mesos, alguns nadons s’adapten malament a la vida. Els costa respirar.

–I en un part prematur?
–En aquest cas, el nen no voldria néixer. No crec que emeti cap d’aquests senyals. Fins i tot quan la seva mare pateix una toxèmia que obliga a provocar el part, abans que sortir espontàniament el nadó escolliria morir al ventre. No naixeria.

–Però neixen molts prematurs.
–Un 7% de tots els naixements, un 40% més que fa 10 anys. Un 80% dels nens ingressats a les sales de neonatologia són prematurs. Això és conseqüència que les mares són més grans del que convé, que els tractaments de fertilització provoquen bessons que neixen abans d’hora i que les immigrants cuiden malament la seva gestació.

–Estan en desavantatge aquests nens?
–Com més curta és l’edat de gestació, més risc hi ha de dificultats en el desenvolupament, seqüeles evidents en el sistema nerviós. Un nen molt prematur, d’edat gestacional de 23 a 25 setmanes, sol tenir problemes en l’aprenentatge escolar, no segueix el curs que li correspon per edat, és lent. Tot això és bastant freqüent en els molt immadurs.

–Quins òrgans estan madurs a les 25 setmanes de gestació?
–Pràcticament cap. Tots els sentits estan en període de desenvolupament, incloses les neurones del sistema nerviós. L’aparell digestiu està totalment immadur. Els pulmons no acaben de madurar fins als 7 anys de vida. En el moment de néixer, el pulmó està amarat de líquid, com una esponja, i els nens saben buidar-lo perquè hi entri l’aire. Així s’asseguren la vida. Els prematurs no ho saben fer.

–I?
–La mortalitat en prematurs és molt elevada. Creix a mesura que disminueix l’edat de gestació.

–Quina cara posa un nounat?
–Té els ulls i els llavis inflats, està cobert de greix sebaci, moll, vermell i, a vegades, moradet. Si és molt prematur, neix immòbil. En el moment en què un nen obre els pulmons i comença a respirar llança un “Ahhhhhh!” indescriptible. És una sensació immensa de vida, potència, excitació, energia... La potència que desprèn un nounat, el seu afany de viure, és bestial.

–I què passa llavors?
–Cada vegada que surt un nen, per més que hagis vist mil parts, es reprodueix un moment emocionant, màgic, encara que el personatge que el protagonitza sigui un bebè ínfim, vermell i immadur. (Entre nosaltres els diem gambes, perquè estan completament vermellets; alguns, més que una gamba semblen una gambeta.) Estàs davant una persona que no havia respirat mai ni havia vist llums o cares al voltant seu. Realment, és una situació explosiva.

–Especialment per a les mares.
–Les mares s’alliberen i un 80% ploren. És un moment d’estrès i d’alegria. Els humans som així: el que ens dóna alegria, ens fa plorar. Ens agrada aquesta barreja. En el naixement es produeix un enorme alliberament d’endorfines, que són uns opiacis endògens, i, d’alguna forma, elles se senten com si estiguessin al·lucinant, en un estat especial. El nen també al·lucina.

–No plora?
–Està en situació d’alerta, vigilància i ulls oberts. Amb unes ganes enormes de mamar. En aquest primer moment, el nen s’enganxa al pit amb un afany immens. Unes hores més tard, això es converteix en cansament, de mare i fill. I tot es complica. Per això és tan important que tots dos entrin en contacte en el primer moment d’eufòria. Mare i fill haurien d’estar junts sempre. Quan els separen, tots dos senten una profunda sensació de tall.

–En aquell moment, vostè capta el tarannà que tindrà la criatura?
–Posant-te’l a les mans, pots captar el temperament, no el caràcter. Veus si serà excitable o tranquil, si s’enfadarà per res o si serà conciliador. Dos o tres dies després, ja és possible distingir el seu tarannà.

(El Periódico, 16 juny 2009)

«La cultura és la vacuna contra els totalitarismes»

Quantes vegades ho hem sentit a dir, oi? Però potser després de les investigacions de Timothy Ryback ens hem de demanar: segur? Copio un article d’Ángeles Caso, titulat «Els llibres de Hitler»:

L’historiador estatunidenc Timothy W. Ryback ha publicat ara un llibre apassionant per als qui sentim interès a indagar en la naturalesa del mal: Hitler’s Private Library, the books that shapped his life (“Biblioteca privada de Hitler, els llibres que van modelar la seva vida”). Per a sorpresa de molts que podien pensar-se que el jerarca nazi era amb prou feines una mica més que analfabet, resulta que va ser per contra un lector apassionat. Va aplegar fins a 16.000 volums a les biblioteques que tenia repartides per les diverses residències seves. Els qui el van conèixer el recordaven sempre, ja des de menut, llegint àvidament, fins i tot durant el temps que va romandre enfonsat dins el fang enmig de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, a l’abast de les bales i els gasos verinosos. El seu amic de joventut August Kubizek deia d’ell que “els llibres eren el seu món”. Quan va arribar a Viena per mirar d’ingressar a l’Escola de Belles Arts, sense ni un cèntim a la butxaca, arrossegava tanmateix quatre caixes de llibres. Insomne i noctàmbul, era habitual que arribés a devorar un exemplar cada nit, i no permetia que ningú l’interrompés, ni tan sols la seva amant Eva Braun. I en la darrera foto que es conserva de la seva habitació al búnquer de Berlín, just abans del suïcidi, damunt la tauleta de nit reposa una obra misteriosa, el títol de la qual ningú no ha aconseguit descobrir.

Ryback aprofundeix en el contingut d’aquestes lectures, enormement variades, que incloïen des de Shakespeare –el qual, segons sembla, citava sovint– fins al popular escriptor de novel·les de l’Oest Karl May, els herois de les quals utilitzava com a exemples per esbroncar els seus generals. Li agradaven les enciclopèdies i els anuaris, en els quals obtenia en poc temps dades que poguessin donar-li un vernís d’aparent cultura. I una cosa que podríem qualificar com llibre d’autoajuda o manuals pràctics, com ara L’art d’esdevenir orador en poques hores, del qual devia treure bon profit. També volums d’estratègia militar i biografies de grans soldats. I tractats de filosofia, com Feuer und Blut (“Foc i sang”), del famós Ernst Jünger, dedicat per ell mateix. Per descomptat, una bona part dels seus interessos s’adreçava cap a les obres antisemites, de tradició antiga i intensa a Centreeuropa i a Rússia. I cap a la màgia i l’ocultisme, un món pel qual Hitler sentia autèntica devoció. Se sap, per exemple, que un dels volums que va llegir durant els darrers dies va ser un assaig sobre les profecies de Nostradamus.

Fa molta pena descobrir tot això. En el nostre afany de santificar la cultura, volem creure que llegir ens fa més bones persones. Que eixampla la nostra ment, amplia els nostres criteris, ens lliura de prejudicis, ens torna més empàtics, ens ensenya a mirar els altres éssers humans amb tolerància i respecte. És possible devorar Shakespeare i no sentir compassió pels qui estan tirànicament sotmesos al patiment i a la tragèdia? O admirar l’apatxe protagonista de les novel·les de Karl May, posar-lo com a exemple d’estrateg i malgrat això menysprear tots els no aris? Pot estar el mal tan arrelat en una ment que res no aconsegueixi exterminar-lo? Ni tan sols quan tens tota la saviesa del món al teu abast? Doncs, quin desastre.

(Ángeles Caso, Magazine 22 març 2009)

Em fa gràcia que Caso es refereixi a Shakespeare i May quan s’exclama «com és possible que llegint això...?» També són les úniques lectures, dins d’aquest repàs ràpid que fa ella del llibre de Ryback, que jo he compartit amb Adolf Hitler. I, és clar, les enciclopèdies i els anuaris, que eren el Google de l’època i ho han continuat essent fins fa quatre dies. De les altres (antisemites, autoajuda, esoterisme, estratègia militar, biografies de militars, Jünger), res de res. Ni les de com parlar en públic, i mira que he hagut de fer classes i xerrades a la meva vida (encara en faig alguna de tant en tant).

Mark Twain ja va voler precisar-ho fa més d’un segle: «Qui no llegeix bons llibres no és diferent de qui no llegeix.» O sigui, que no és veritat que «llegir ens fa més grans» i prou, com diu la Conselleria de Cultura. Encara sento la tieta que em deia: «Això que llegir ens faci encara més grans no m’agrada gens.» Té raó la tieta. I fins i tot deixant de banda el problema del «més grans», si de cas haurien de dir: «Llegir bé [o llegir bo] ens fa més grans.» Hitler també llegia «bons llibres»: Shakespeare, May. Però suposo que és allò que diu un amic italià, «non gettare le perle davanti ai porci»: si barreges una bona menja amb una porqueria, tot es corromp (o, més textualment, si un porc endrapa una delícia, la delícia esdevé porc). I doncs, caldria precisar encara més el que deia Twain: «Cal llegir bons llibres, i només bons llibres –no te’ls acabaràs, els bons–, però sobretot cal ser bona persona, i per ser-ho no n’hi ha prou només amb llegir llibres, per bons que siguin.» (Uf, massa llarg. Ja hi rumiaré, a veure si ho faig més sintètic sense deixar-me re, perquè si no no m’ho voldran a la conselleria de cap manera.)

La segona nit dels assassins

No, no em refereixo als polítics ni a la passada nit electoral.

Vull dir que vaig veure la segona representació de La nit dels assassins, gairebé un any després de la primera. Va ser l’1 de juny a L’Obrador de la Sala Becket, també a Gràcia.

Una qüestió prèvia: de teatre no en tinc cap formació ni teòrica ni pràctica. Jo, relacionat d’alguna manera llunyana amb les arts escèniques, només en sé una mica de cine, de reportatges per a la televisió i de publicitat, que són tècniques força allunyades de les teatrals. Encara més, aquesta mica d’experiència en algun guió cinematogràfic, periodístic o publicitari pot haver fet malbé la meva percepció estètica pel que fa a les actuacions dramàtiques en viu.

En fi, esteu avisats.

Primer de tot, felicitacions caloroses a tots: Anna, Joan-Carles, Montse, Jordi, Vinyet, Sergi, Sílvia, Joel, Clara, Núria i Jesús. L’obra ha madurat. A mi em sembleu molt bons actors, de veritat, i amb un futur de ca l’ample. No ho dic per dir, ho dic sincerament. M’entusiasma veure-us actuar. És important que tingueu en compte que tot el que diré a continuació cal emmarcar-ho dins d’aquest context de felicitació. Faig crítica, però l’heu de veure com un intent d’ajudar a millorar el que ja és molt bo.

S’hi han fet petites adaptacions. Algunes potser massa explícites, pel meu gust. M’agradava més el cert aire de misteri que abans em sembla que era més accentuat, de manera que només fins més endavant no s’anava desvetllant prou clarament la trama. Però potser a mi m’agrada massa el misteri.

Com que la temàtica de l’obra es mou entre la “no-ficció” (els germans) i la “ficció” (els altres personatges que interpreten) els actors es van empescar una manera d’indicar al públic quan començava la ficció i quan acabava. En la meva opinió, aquest recurs no era necessari. Per mi, és important que el públic vagi entrant de mica en mica en el tema, no donar-li-ho tot mastegat. Pel meu gust, en aquesta obra no és tan important que l’espectador entengui tot el que passa a cada moment com que es fiqui de mica en mica en el drama que es representa davant d’ell. Quan contemples una tragèdia humana, i encara més si és una tragèdia familiar, segurament quedes enganxat a l’escena, no te’n pots anar, penses si potser necessitaran la teva ajuda, t’hi sents implicat com a part de la societat... però moltes de les coses que passen i que es diuen davant teu no saps de què van, et falten referents. Però t’és igual, no ve d’aquí que et passi això, la trama concreta no és el tret definitori de l’espectacle: l’important és la tragèdia. Jo entenc que Triana volia jugar sobretot amb aquesta percepció diguem-ne general del públic, era més que se’n fessin una idea sumària que no que en coneguessin tots els detalls. Per això no és tan important respectar la literalitat del text, enraonar amb molta claredat i respectar-se els torns de paraula com mantenir el crescendo de la tensió dramàtica.

Per mi és bàsic el ritme. Hi pot haver silencis, crec, en les parts de “no-ficció”, però no en les parts de “ficció”. O sigui, jo diria que no poden quedar callats ni un segon en les situacions corresponents a la “ficció”, han de ser interpretacions fins i tot apressades, febrils. Les representacions dramàtiques dels personatges que interpreten (fora dels tres germans) jo crec que han de tenir molt de ritme. Si queden tallats, si un actor queda en blanc (no sé si va passar algun cop, potser va ser una impressió falsa meva, induïda pel ritme que jo havia interioritzat de l’obra, i ja accepto que potser “el meu ritme” no és el ritme correcte, no cal dir-ho), diria que és millor acabar l’escena en aquell moment, passar a la següent. No sé, ja ho dic, si va passar això alguna vegada, o totes les pauses van ser buscades.

Com deia, des del meu punt de vista no importa tant respectar el text com respectar el ritme que crec que ha de tenir cada instant en aquesta obra. Cal descobrir en les poques acotacions de Triana les pistes necessàries per saber quan podem relaxar-nos una mica i quan hem de fer via. En la meva opinió, la manca d’acotació vol dir que cal avançar seguit seguit.

No em va agradar en algun moment la manera (un pèl massa estudiada, poc natural) de bellugar-se dels actors quan fan de germans (la part de “no-ficció”). Penso que no calen sobreactuacions –suposo que no és una paraula correcta en aquest cas: vull dir excessos dramàtics que puguin fer pensar a l’espectador que uns germans no es comportarien així– en aquestes parts de “no-ficció”. M’imagino més uns moviments senzills i naturals, fins i tot una mica improvisats, de tres germans que per una banda estan avorrits i cansats de fer sempre el mateix i per una altra banda necessiten desfogar-se, però que “no actuen” quan estan tots tres sols, només “actuen” quan fan un paper diferent del que els correspon com a germà o germana. Per mi, l’obra comença pausada, sense corredisses ni gestos que puguin semblar artificials. És de mica en mica que es va accelerant.

Montse, Anna, Joan-Carles, i també Jordi, i la resta: com que m’imagino que llegireu aquesta crítica, us repeteixo que no en tinc ni idea de teatre, o sigui que feu un cas molt relatiu del que dic. O cap cas si penseu que no us ajuda gens. I fareu santament, perquè si he escrit això és només pensant a col·laborar en la vostra tasca, tot i sabent que no estic qualificat per fer-ho.

I, per descomptat, si voleu fer cap precisió o matisació, digueu-m’ho, que no tindré cap inconvenient a modificar o rectificar el que calgui ni a afegir aquí a sota, si voleu, les vostres aportacions.

Els vots del PSOE

El PSOE ha arreplegat a Catalunya 701.775 vots.

Em faig dues preguntes:

1. Quants d’aquests 701.775 votants catalans no sabien que amb els seus vots feien parlamentària europea la senyora Magdalena Álvarez?
2. Algun dels que no ho sabien i se n’han assabentat avui presentaran una demanda judicial contra el PSOE per estafa*?

Jo mateix responc:
1. Molts.
2. No.

* No seria una estafa si no haguessin posat de número 1 a la llista catalana el cap de llista de la circumscripció espanyola. En veure a la llista el senyor López Aguilar, la gent ha interpretat que la relació era general i no local. I avui han descobert que era un mix local-estatal, amb la senyora Álvarez com a regal sorpresa. En qualsevol cas, la resposta a la pregunta 2 continua sent la mateixa, perquè per a la immensa majoria de votants d’aquest partit és més bona candidata la senyora Álvarez que la senyora Badia. I potser molts dels 200.000 vots que ha perdut el PSOE a Catalunya s’han quedat a casa i no han votat perquè van trobar que era una llista massa local, tot i la presència de l’exministre canari al capdamunt. Perquè el país –aquesta part del país– és així, què hi farem, hi hem de conviure, i fins i tot n’hi ha que són bona gent i diuen que van de bona fe.

Votar com si t’hi juguessis la vida

No crec en la transcendència absoluta del fet de votar. Ens han venut aquesta història perquè no volen de cap manera que intentem controlar el que fan durant quatre anys, o durant cinc anys en les eleccions europees. Ens volen fer creure que hem signat un taló o un full en blanc i que la nostra signatura és transcendental. De fet, fins a les eleccions vinents ells no han de respondre a ningú per res del que facin, i et diuen que tot el que fan és al programa electoral o que tot es pot deduir del programa electoral. És fals, però ens ho diuen. I llavors, davant tanta unanimitat, i al no tenir aquest plantejament una resposta senzilla, callem i tirem endavant.

Però votar no és tan important, sobretot perquè tots o gairebé tots votem a les palpentes i llavors el que fas molts cops és mirar d’evitar el pitjor, assegurar que aquells no, de cap manera, consolar-te amb el mal menor, enganyar-te amb el número 1 de la llista, que és tan de confiança –o el suposat número 1, que fins en això ens enganyen. Coses d’aquest tipus. Ens inculquen que votar és transcendental, que allò que fem en dipositar un paperet a l’urna marcarà els anys vinents, però no ens diuen que nosaltres no decidim res. La nostra responsabilitat, de fet, acaba en el moment que tanquen els col·legis electorals. Després, ens diuen, ja no et pots queixar: si has votat els que guanyen, no et pots queixar del que facin perquè tu has volgut fer-los confiança, malgrat que els altres candidats t’havien avisat que no votessis aquells, que eren poc fiables (el número 1 dels altres sembla bon jan, t’havien concedit els seus contrincants, però has de saber, et xiuxiuejaven també amb tot el cinisme, que aquell número 1 és només d’aparador, perquè qui porta les calces és el partit); si no has votat els que guanyen, no et pots queixar perquè així és la democràcia i només un pot guanyar (també et diuen que ells, els que han perdut, no tenen la culpa dels desastres que facin els que han guanyat); si no has votat, no et pots queixar que uns o altres facin el que els rota, perquè tu has renunciat a participar en la decisió. Tots –fins ara tots– són còmplices del sistema i tots els que algun cop han sortit escollits se n’han aprofitat quan han guanyat. I nosaltres, cornuts i a pagar el vermut.

Els partits d’aquí tenen segrestada la vida política catalana, espanyola i europea per la part que ens toca, i no hi ha res a fer almenys fins que no canviïn una mica les coses a casa nostra: representació proporcional, circumscripcions més pròximes, llistes obertes, comptes transparents de tots els calés públics, interacció amb els candidats electes al llarg de tota la legislatura, etcètera. Els partits se senten forts, perquè tal com està muntat el sistema n’hi ha prou que voti una persona sola perquè el partit al qual ha votat aquella persona ocupi tots els escons en joc. Si són dos els que voten i voten diferent, es repartiran toooot el pastís els dos partits als quals han votat aquells dos passerells. Si són tres, un terç per a cadascú. I així successivament.

No hi ha vot de càstig ni abstenció que els faci repensar-s’hi, ni vots de protesta que comptin, no es pot fer res des de fora. O sigui, perquè canviés alguna cosa haurien de posar-se d’acord ells mateixos. Com si quatre desgraciats diguessin als senyors feudals: ei, vosaltres, a veure si repartiu els vostres béns entre tots, i si no... votarem en blanc! Hahahahahahahahahahahahahaha! Que li llesquin el cap!! No, calla, no escapcis res, que quan es comencen a tallar caps... Farem com si fos un miratge. Tu has sentit res? Jooo?

Ara sí, després ells mateixos es queixen un dia –només un dia: l’endemà de les eleccions– que molta gent no vota o que alguns que voten voten coses estranyes. Un secret, polítics: sabeu què passa?, que molta gent rumia, fa comptes i conclou: vols dir que paga la pena?

Jo, de tota manera, sí que votaré, però m’asseguraré de no haver de penedir-me del que hauré votat.

Perles (16): Ambaixadors de Catalunya al món

«El Barça, com a fenomen de masses, va demostrar [...] el seu poder. Immens. [...] Milions de persones han venut l’ànima a l’equip tricampió. Sense contrapartides. Però no ha estat només una comunió interna. Hi ha hagut, també, una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani. Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix del Colosseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país.» (Vicent Sanchis, Avui 29 maig 2009)

Ja només cal que alguns que són a dins se n’assabentin.

Atenció a les dades d’ací

Podria ser, segons les enquestes, que la coalició Europa dels Pobles, formada per Esquerra (l’antiga Esquerra Republicana de Catalunya), Entesa per Mallorca, Els Verds - Confederació Ecologista, el Bloc Nacionalista Gallec, Aralar, Eusko Alkartasuna i Chunta Aragonesista aconseguís uns resultats similars enguany, a les eleccions de diumenge que ve, que l’any 2004 (un 2,5% dels vots de tot l’Estat). Però per poder valorar el que ens interessa, que és si Esquerra nota o no la davallada que alguns li pronostiquem de fa temps, caldrà veure quin percentatge obté la coalició a Catalunya (un 11,8 el 2004) i, potser encara més que el percentatge, quants vots aconsegueixen. El 2004 en van tenir 249.757 a Catalunya, 15.703 al País Valencià i 7.498 a les Illes. Que no ens entabanin amb els «millors resultats que el 2004», si fos el cas que pugen en percentatge. I ja m’avanço a felicitar-los abans d’hora per la seva clarividència global si els números demostren que efectivament han pujat en aquests cinc anys, o encara que només fos que s’han mantingut.

El mateix exactament caldrà fer amb l’altra gran coalició liderada per catalans anomenada aquest any Coalició per Europa (CiU, Bloc Nacionalista Valencià, Unió Mallorquina, Unió Menorquina, Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària, Partit Andalusista). Aquesta coalició va obtenir l’any 2004 a Catalunya 369.103 vots, 19.627 al País Valencià i 9.394 a les Illes.

Què diu, que hi ha més partits catalans que es presenten? Ai sí, és veritat, hi ha els rojos –dit amb tota la simpatia (em convencen la majoria de les coses que diuen, no entenc gairebé res del que fan)– d’en Romeva. El mateix: 151.871 vots l’any 2004 a Catalunya, 58.253 al País Valencià i 6.167 a les Illes.

I catalans-catalans em penso que no n’hi ha més que traguessin l’any 2004 algun diputat. I ja sé que és injust –jo mateix ho he patit en altres eleccions– que no parli dels altres, dels que no han tret fins ara representació (Els Verds, la Candidatura d’Unitat Popular, Per un Món Més Just, etc.), però aquest article estava destinat originàriament a parlar només dels primers que he citat, i ja m’he allargat més del compte afegint-hi altres coses.

Afegitó del 8 de juny:
- CiU: 439.318 (n’ha guanyat 70.000)
- Esquerra (ex ERC): 180.210 vots (n’ha perdut 70.000)
- ICV: 119.089 (n’ha perdut més de 30.000)
- Dels partits espanyols, el PSOE ha perdut 200.000 vots a Catalunya i el PP més de 25.000.
- 3.200.000 catalans s’han abstingut de votar, més de 70.000 han fet vots inútils (vot nul o vot en blanc [= m’és igual qui guanyi]) i 110.000 persones han votat altres partits.
Tot això són dades estrictes de Catalunya, sense comptar encara, em sembla, el vot per correu. Pel que fa als escons catalans, diguem-ne, en toquen 3 al PSOE, 1 a CiU, 1 al PP, 1 a ERC i 1 a Iniciativa. Si a l’Estat li corresponguessin 54 escons, tal com passarà si s’aprova al final la nova constitució europea, a CiU li tocaria un escó més.