Xavier Krauel és pediatre de nens menors d’un mes. De tants nadons com ha vist néixer, s’hi ha mimetitzat i es qüestiona la realitat amb un punt de sorpresa juvenil.
–Els nens neixen estressats?
–Què s’entén per estrès?
–Situació vital que et desborda.
–Ah!, sí. El part és un moment d’estrès descomunal. Superestressant, per a la mare i per al nen. És un dels moments més delicats de la vida, de màxima fragilitat. Al marge de la vellesa, la mortalitat humana més elevada té lloc en els primers 25 dies de vida. És així en totes les espècies, per això alguns animals es reprodueixen amb moltes cries. Asseguren la supervivència.
–És el nen qui inicia el part?
–Probablement ho decideix ell en la majoria de naixements. Per què un nen es posa de part? No se sap. No sabem per què un nen decideix néixer. És molt possible que emeti algun senyal dient: “Estic madur. Estic preparat. Vull néixer.” Això explicaria per què quan el part és induït amb fàrmacs, encara que la gestació hagi sigut de nou mesos, alguns nadons s’adapten malament a la vida. Els costa respirar.
–I en un part prematur?
–En aquest cas, el nen no voldria néixer. No crec que emeti cap d’aquests senyals. Fins i tot quan la seva mare pateix una toxèmia que obliga a provocar el part, abans que sortir espontàniament el nadó escolliria morir al ventre. No naixeria.
–Però neixen molts prematurs.
–Un 7% de tots els naixements, un 40% més que fa 10 anys. Un 80% dels nens ingressats a les sales de neonatologia són prematurs. Això és conseqüència que les mares són més grans del que convé, que els tractaments de fertilització provoquen bessons que neixen abans d’hora i que les immigrants cuiden malament la seva gestació.
–Estan en desavantatge aquests nens?
–Com més curta és l’edat de gestació, més risc hi ha de dificultats en el desenvolupament, seqüeles evidents en el sistema nerviós. Un nen molt prematur, d’edat gestacional de 23 a 25 setmanes, sol tenir problemes en l’aprenentatge escolar, no segueix el curs que li correspon per edat, és lent. Tot això és bastant freqüent en els molt immadurs.
–Quins òrgans estan madurs a les 25 setmanes de gestació?
–Pràcticament cap. Tots els sentits estan en període de desenvolupament, incloses les neurones del sistema nerviós. L’aparell digestiu està totalment immadur. Els pulmons no acaben de madurar fins als 7 anys de vida. En el moment de néixer, el pulmó està amarat de líquid, com una esponja, i els nens saben buidar-lo perquè hi entri l’aire. Així s’asseguren la vida. Els prematurs no ho saben fer.
–I?
–La mortalitat en prematurs és molt elevada. Creix a mesura que disminueix l’edat de gestació.
–Quina cara posa un nounat?
–Té els ulls i els llavis inflats, està cobert de greix sebaci, moll, vermell i, a vegades, moradet. Si és molt prematur, neix immòbil. En el moment en què un nen obre els pulmons i comença a respirar llança un “Ahhhhhh!” indescriptible. És una sensació immensa de vida, potència, excitació, energia... La potència que desprèn un nounat, el seu afany de viure, és bestial.
–I què passa llavors?
–Cada vegada que surt un nen, per més que hagis vist mil parts, es reprodueix un moment emocionant, màgic, encara que el personatge que el protagonitza sigui un bebè ínfim, vermell i immadur. (Entre nosaltres els diem gambes, perquè estan completament vermellets; alguns, més que una gamba semblen una gambeta.) Estàs davant una persona que no havia respirat mai ni havia vist llums o cares al voltant seu. Realment, és una situació explosiva.
–Especialment per a les mares.
–Les mares s’alliberen i un 80% ploren. És un moment d’estrès i d’alegria. Els humans som així: el que ens dóna alegria, ens fa plorar. Ens agrada aquesta barreja. En el naixement es produeix un enorme alliberament d’endorfines, que són uns opiacis endògens, i, d’alguna forma, elles se senten com si estiguessin al·lucinant, en un estat especial. El nen també al·lucina.
–No plora?
–Està en situació d’alerta, vigilància i ulls oberts. Amb unes ganes enormes de mamar. En aquest primer moment, el nen s’enganxa al pit amb un afany immens. Unes hores més tard, això es converteix en cansament, de mare i fill. I tot es complica. Per això és tan important que tots dos entrin en contacte en el primer moment d’eufòria. Mare i fill haurien d’estar junts sempre. Quan els separen, tots dos senten una profunda sensació de tall.
–En aquell moment, vostè capta el tarannà que tindrà la criatura?
–Posant-te’l a les mans, pots captar el temperament, no el caràcter. Veus si serà excitable o tranquil, si s’enfadarà per res o si serà conciliador. Dos o tres dies després, ja és possible distingir el seu tarannà.
(El Periódico, 16 juny 2009)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
