Fa amb prou feines un any, trobar ulleres rodones a les òptiques catalanes era un objectiu impossible. Durant lustres, van ser obligatòriament estretes, allargades i de tija ampla, si podia ser, com les que col·locava Jordi Labanda als seus personatges. Així hem vist (i encara veiem) tota mena de cares. Cares esveltes en què aquest estil no cau malament, però també cares desmesurades, que els queda fatal. Però la moda dictava que les ulleres havien de ser així, i eren així.
Durant tot aquest temps vaig buscar a les òptiques de Barcelona ulleres rodones, que són les que m’agraden. No n’hi havia enlloc. “És que no es porten”, em deien després d’observar-me com a un llunàtic. De manera que havia de comprar-les a l’estranger. Les dues darreres, a l’òptica Meyrowitz, a la rue Castiglione de París, al costat de la place Vendôme, i a Frankfurt, en una òptica de la Hochstrasse, a la vora de la vella Òpera.
Però des de fa potser mig any començo a veure ulleres rodones als nostres carrers. A mesura que més gent en porta, més tronades semblen les allargades i estretes. La tendència és mundial (ara els adotzenats es mouen al so de trompetes globals) i, per això, el dijous, The New York Times va voler certificar el canvi de tendència. Ho va fer en un article que, tot i cenyint-se a les de sol, analitza el fenomen. Un: durant els seixanta van ser “element definidor de l’estil hippy”. Dos: l’última vegada que van estar de moda va ser fa vint anys. Tres: al llarg del segle passat “les ulleres rodones s’han associat amb arquitectes cèlebres, estrelles literàries i pensadors”. Quatre: a la Biennal de Venècia del 2007 van premiar Malick Sidibé, de Mali, que els anys cinquanta i seixanta va fer fotografies en les quals les ulleres rodones abunden. Cinc: el factor John Lennon: “El juliol del 2007, es va tornar a parlar de Lennon quan unes ulleres seves, rodones i de muntura metàl·lica, van eixir a subhasta. [...] També hi ha contribuït el fet que, des del maig, la cara de Lennon, amb ulleres rodones, hagi estat mirant els novaiorquesos des de tanques i parets del metro, en cartells que anuncien una exposició sobre ell al Rock & Roll Hall of Fame del SoHo.”
De manera que, vist que en qüestió de mesos els carrers de Barcelona s’ompliran de gent amb ulleres monotemàticament rodones, prendré ara una decisió. Abans que els estocs d’ulleres allargades i estretes desapareguin de les òptiques –perquè, ja buits els prestatges, puguin omplir-los durant uns quants lustres amb ulleres rodones i res més–, en compraré unes quantes de les allargades i estretes, per a quan –d’aquí un any, posem-hi– em sigui insuportable trobar-me, sense fer-hi res, marcant el pas de l’oca de la moda òptica.
(Quim Monzó, La Vanguardia 17 juny 2009)
Cal que aclareixi als que no em coneixeu que des del primer dia que vaig triar i pagar jo solet les meves ulleres, fa ben bé trenta anys, sempre les he portades rodones –tret d’una època en què anava especialment curt d’armilla i me les vaig haver d’espinyar amb una muntura de cap preu–, també aquests dos o tres darrers lustres que semblaven prohibides i no les trobaves enlloc. Les que duc ara, comprades fa un parell d’anys, són importades de Dinamarca i realment fantàstiques, no pesen gens i en canvi són molt fortes, i a més no em va caldre anar a Copenhaguen, les podies encarregar per catàleg a Vista Òptica. També, com diu Monzó, sabia que a Frankfurt i en alguns altres indrets europeus on viu més gent amb (una certa) personalitat les ulleres rodones no havien desaparegut mai. Però em sembla que els meus pressupostos no són els de Monzó... si és que és veritat tot això que explica de París i Frankfurt, que també podria ser una més de les seves històries divertides i pedagògiques amb les quals ens entreté cada dia al diari de dimarts a dissabte. Finalment, jo no faré com (diu que farà, vés a saber) Monzó i continuaré portant ulleres rodones. Crec que no em sentiré estrany marcant el pas de l’oca, sinó més aviat cofoi, perquè jo ja era oca abans que tots els altres volàtils m’imitessin, no veig per què ara me n’hauria d’amagar.
