dijous, 21 de gener del 2010

Defugir els conflictes

O bé: «En cas de dubte, no et barallis.»

Ja n’he parlat altres cops aquí mateix però ara no he sabut trobar a on. Ho explico amb un exemple. Posem per cas que dubtes si tornaràs a cal metge perquè la vegada anterior et sembla que es va equivocar, fins i tot greument, en no advertir-te dels efectes secundaris d’un tractament sobre els quals efectes sí que t’ha avisat un altre metge, no especialista –com si diguéssim el teu metge de capçalera–, quan li has explicat que t’havien receptat allò. Però no posaries la mà al foc sobre l’objectivitat absoluta dels fets tal com els recordes, perquè tu en saps menys que aquelles dues persones, i a més sempre has defensat que havies de refiar-te de la professionalitat de la gent del ram de què es tracti. Per això són especialistes de la seva àrea, com tu mateix ets especialista en el teu àmbit i et molesta que discuteixin els teus criteris els clients que sens dubte no en saben tant com tu (tot i que ací l’exemple de la salut potser ja no és tan bo perquè normalment, si no és en casos psicopatològics, qui en sol saber més de la pròpia salut és el pacient; però deixem-ho així, com a hipòtesi). I a més tal vegada no vas parar prou atenció al que et deia el primer metge, prou pena tenies amb el desconcert que sempre comporta el fet d’haver-te d’enfrontar a algú que saps que et dirà coses sàvies sobre tu que tu mateix potser no podràs entendre del tot.

Finalment, decideixes anar-hi, amb la idea clara que li diràs quatre fresques pel que recordes que et va dir. Si llavors rectifica o matisa o es disculpa o..., potser encara li demanaràs un altre consell i hi recuperaràs la confiança. Si no, li diràs adéu-siau i bon vent.

Hi vas, encetes la conversa amb inseguretat, comences a dir una mica allò que volies dir però sense parlar d’error sinó de manca d’entesa, que és menys agressiu, el metge dóna la volta a les teves paraules, o de primer t’ho sembla, fa palesa la seva molèstia per la intrusió de l’altre professional no especialista, i t’explica que ell no recorda exactament el que et va dir –t’agrada que ho reconegui– però que el metge no pot avisar tots els pacients de tots els efectes secundaris de tots els medicaments que recepta perquè això no seria gens pràctic i a més causaria en molts casos efectes perversos, en tots els pacients que tendissin a l’aprensió. I trobes que substancialment té raó, potser perquè pateixes el defecte que tenim molts, que ens fa més forat l’últim que parla quan no estem prou segurs de les coses de les quals es parla. (Suposo que per això a mi sempre em convencien l’Anguita o el Guti, quan em mirava per la tele les notícies polítiques, fa un munt d’anys.)

T’aixeques de la consulta sense haver resolt gaire res. Continues amb els teus problemes. Penses, però, que almenys has aconseguit no crear-ne un de nou, que és el que hauria passat si haguessis enviat a porgar fum aquell metge. Perquè n’hauries de cercar un altre i això encara seria més difícil.

No és això el que ha passat perquè no era un tema mèdic, però la història em serveix per explicar un esdeveniment que vaig viure ahir mateix. I com diu el llatinòrum, qui potest capere capiat.