Vallcarca, circa 1909 (foto Delcampe)Així és com es veia el tàlveg de Vallcarca fa cent anys, gairebé des del punt on ara tinc la finestra del despatx, o sigui des del vessant nord del turó del Putget (o Puget, o Putxet). (No pretenc fer el tifa dient que tinc el despatx a la falda del Putget: és un despatx compartit en què la meva peixera particular no arriba als 8 m quadrats [no en necessito més i així és més fàcil d’escalfar] i encara amb uns avantatges i unes condicions tan favorables com no hauria pogut trobar enlloc més de Barcelona.) A l’esquerra, el turó anomenat del Coll (la Creueta del Coll) i, a la dreta, el del Portell (on ara hi ha el parc Güell, un pèl més a la dreta de la fotografia).
Antiga seu de l’Ajuntament de Sant Gervasi, circa 1900I a la segona foto veiem el mateix turó del Putget des de l’altra banda (des del sud), i, en primer pla, l’antic ajuntament de Sant Gervasi (em penso que l’edifici estava situat a on ara hi ha el carrer Rubinstein, entre S. Gervasi de Cassoles* i Teodora Lamadrid, davant del mercat de Sant Gervasi banda muntanya). A la part dreta de la fotografia s’entrelluca el traçat del capdamunt del carrer Balmes (aquest carrer ja es deia així des del 1863). La muntanya pelada del fons és la del Tibidabo.
I aquí haig d’afegir aquesta filmació extraordinària també de fa un segle, ja molt coneguda però que potser algú no ha vist encara. Al minut 4.40, fins al 5, el tramvia s’atura en el punt mateix de l’avinguda de la República Argentina que mostra la primera postal. La música no és l’original: està afegida l’any 2008, quan es va restaurar la pel·lícula.
*Potser no sabíeu que Cassoles pot venir de dues procedències: d’una bòbila de la zona (a les bòbiles es fabricaven casseroles, cassoles i altres atuells de terrissa) o del fet que allà hi havia antigament només unes quantes cases-soles (menys de deu cases fins al segle XVII, segons la tradició). L’escut de l’antic ajuntament tenia de sempre dues cassoles al costat dels llorers (per màrtirs) dels patrons Gervasi i Protasi, però en la darrera remodelació de l’escut, ja cap al final del segle XIX –va ser el cant del cigne, el darrer badall–, es van canviar les cassoles per dues cases, potser per donar més seriositat a les pretensions de supervivència autònoma. Els veïns de Sant Gervasi, en efecte, defensaren de valent fins a l’últim dia llur independència i no van acceptar mai l’agregació decidida l’any 1876 per la Diputación de Barcelona (o sigui, gent a sou del govern de Madrid) i feta efectiva vint-i-un anys més tard, el 1897, juntament amb la dels actuals “barris” de Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sarrià, Horta, Sants, Les Corts... I ja que hi som, potser ve a tomb recordar, per si algú encara no la sabia, que el famosíssim i tan ben considerat i mai no prou lloat per tothom Pla Cerdà també va ser imposat per Madrid contra l’opinió dels representants barcelonins. I això dol, encara que l’alternativa aleshores rebutjada no fos prou bona (cosa que no sabrem mai, diguin el que diguin els que en parlen, justament perquè no es va portar a terme). Ja sabeu que jo defenso el dret d’equivocar-se abans que el paternalisme espanyol, i això val per al que va passar fa 150 anys i per a hui mateix: el Cabanyal de València, i m’a que em sabria mal que l’ajuntament i la Generalitat valencians cometeren eixe desastre. Ara, que ens salve Madrid dels nostres dirigents democràticament escollits? Que Madrid puga rectificar les poques decisions que podem prendre més o menys autònomament? Açò sí que no, no entenc de cap manera que es defenga, preferisc l’error, defendre açò és donar-los en safata l’argument que volen sobre la nostra suposada immaduresa.
