Perles (70): El català aparent

El dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l’ortografia és una convenció. L’estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé, el català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos –dins d’una paraula o en un enllaç fònic– i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions, i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s’escampa com una taca d’oli.

(Joan Tudela, Avui, 16 juny 1989)

Perles (69): Unitat i diversitat

«D’acord que cal adoptar UNA llengua literària amb UN sistema gramatical; tots hem adoptat aquesta llengua i aquest sistema, però això no significa que tots els aspectes del sistema tinguin una única solució. El castellà no pateix gens pel fet que un escrigui tuviera i un altre tuviese. [...] Els suïssos no sols s’esforcen molt poc a parlar l’alemany literari (fora quan s’han de fer entendre dels no suïssos) sinó que en el periòdic i en el llibre usen prou mots i formes regionals; i el belga diu septante en lloc de soixante-dix; i els escriptors francesos actuals estan lluny de respectar la rigidesa dels preceptistes; i l’anglès té multitud d’idiotismes que no el preocupen gaire... [...] Tenim la llengua literària i la gramàtica unificades fins allà on és necessària la unificació. El que no és necessari és el que [es propugna] amb el nom de “concentració unitarista”. [...] La dita “concentració unitarista” a ultrança ni és convenient ni viable.»

(Francesc de B. Moll, «Cap d’Any Raixa 1961», a L’home per la paraula, Editorial Moll, Palma de Mallorca 1974)

L’altra llegenda de sant Jordi

He trobat una llegenda de sant Jordi diferent de la clàssica –el drac, la princesa, etc.– en el revers d’uns goigs de la parròquia de Canillo, del principat d’Andorra.* La lletra dels goigs és d’Artur Riera i Colomer (1860-1929) i la música de Joan Salvat (1868-1938). La tornada fa:

Patró de cavalleria,
vetlleu per la pàtria mia
i pel seu renaixement.

La llegenda que dic, escrita al revers dels gojos, no està signada ni datada, però m’ha semblat tan original –i per mi desconeguda– que us en reprodueixo un extracte:

23 d’abril, Sant Jordi, patró d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia, Sèrbia. No hi ha gaires sants que siguin tan populars. [...] Qui era sant Jordi?

Segons uns autors, sant Jordi va néixer a Lida, Palestina, l’antiga Diòspolis dels grecoromans, i segons uns altres a Mitelene (Capadòcia). Però en el que sí que coincideixen tots és en l’any del seu naixement (270) i en la data exacta de la seva mort (23 d’abril del 303).

El nom Jordi és un mot grec que vol dir “home que treballa la terra”. Les actes més antigues afirmen que, des de la concepció, Jordi està destinat a grans coses. Fill d’un noble persa i d’una dama palestina, educat com a cristià, el jove entra a l’exèrcit de Roma, on es guanya el grau de tribú. Quan Dioclecià (o Dacià) ordena la persecució dels cristians, Jordi dóna els seus béns als pobres i es confessa cristià davant la mateixa cort imperial. Convidat per l’emperador en persona a sacrificar als déus, s’hi nega.

Torturat i empresonat, se li apareix Jesucrist per anunciar-li set anys de turments, tres morts i tres resurreccions. Cremat, tallat en dos per una roda d’espases i enverinat pel mag Anastasi, ressuscita cada vegada. Així converteix els seus guardians, l’emperadriu Alexandra i el mateix mag Anastasi. Se li atribueixen resurreccions d’altres morts, guariments de malalts i la destrucció de les estàtues dels ídols. Finalment decapitat, els seus botxins són devorats per un foc celestial. Tres servents van prendre el seu cos i el van enterrar a Lida, a Palestina, la pàtria de la seva mare.

La coneixíeu?

Actualització 26 abril. M’avisen que a Ordino hi ha un dels tres únics museus d’Europa occidental dedicat a icones orientals, i que aquest museu es diu Museu Iconogràfic Sant Jordi. Ara ja no m’estranya tant que a prop d’allà hagin trobat uns amics meus els esmentats goigs de sant Jordi amb la història que us he reproduït. Ja es veu que per aquelles valls la cultura sobre sant Jordi i els seus orígens –orientals, sens dubte– és més estesa i variada que no pas per ací, que només en coneixem el conte de context medieval ideat el segle XIII.

Fa deu anys

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

Juan Carlos I, rei d’Espanya, 23 abril 2001

* * *

Han passat deu anys... i quasi tres segles, i ningú no ha demanat encara cap mena de disculpes. I mentrestant Felipe VI, successor d’aquell Felipe V de 1714, es prepara per regnar, i tothom content.

N’hi ha que s’estranyen que molts catalans tinguem una peça de la casa dedicada a la il·lustre família.

(Aquestes fotografies i aquests texts van encapçalar durant uns anys la portada de la desapareguda revista infoReflex, 2003-2009)

Perles (68): Quan lligàvem els hàmsters amb llonganisses

«Convé recordar que cap a l'any 2005 els gossos, els gats i fins i tot els hàmsters es lligaven amb llonganisses. Tot plegat va tenir conseqüències, i estan perfectament identificades. Ningú no dubta, si més no, de tres coses: a) els bancs van actuar d’una manera irresponsable tot concedint hipoteques al 120% sobre un preu ja inflat (a les quals, a més, afegien un pack de despeses complementàries: assegurances de tota mena, crèdits personals); b) molts particulars van jugar d’una manera absurda tot repetint vells i ridículs tòpics que després s’han hagut d'empassar amb patates, com ara “llogar és llençar els diners!” (ara paguen la mateixa hipoteca per un pis que val la meitat, i que continua –i continuarà– baixant de preu); c) l’estat va acabar sent el gran beneficiari d’aquests despropòsits: cada transacció immobiliària era un fabulós pessic. Per això no només va tolerar la farsa, sinó que la va fomentar (amb esquers fiscals per a la compra d’un habitatge, per exemple).»

(Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2011)

La casa dels Noble-Malvido

La imatge és relativament recent, del 2007, d’Àlex Garcia, prové de l’arxiu de La Vanguardia i ha estat retocada (barroerament, ho reconec) perquè no faci tanta pena, ja que es va prendre quan feia temps que la casa s’havia abandonat.

Aquí teniu una foto posterior, feta ja l'any 2017, quan han començat (diuen) les tasques de restauració de la casa, tants anys ajornades. De moment, almenys l'han pintada. El jardí continua fet una calamitat.

 

 

L'aparença de possible restauració, però, era enganyosa. El mes de febrer del 2024 la casa ha estat enderrocada. 

Vet aquí la seva història. 

Construïda en els darrers decennis del segle XIX (entre 1880 i 1896),* la torre barcelonina del carrer d’Alfons XII número 51, cantonada amb Madrazo, l’havien feta fer segurament els senyors Ernest Noble, anglès –o sigui, cal pronunciar-ho «Èrnəst Nòbəl», o una cosa així–, i la seva esposa María (de las Angustias) Malvido Nocedo, andalusa de Jerez. La casa es va anomenar «Villa María», potser en honor de la senyora de la casa.**

Ernest i María s’havien conegut a Jerez cap al 1865 i havien vingut a Barcelona l’any 1885. Entre el 1885 i el 1896 van viure a la rambla de Catalunya, primer, i després en una altra casa de la falda del Tibidabo, a la recerca d’aire sa per a un fill malaltís que finalment es va morir el 1895 a vint-i-un anys.

Noble era corredor d’assegurances, representant de l’empresa escocesa Standard Life i de les asseguradores marítimes Sun Insurance, anglesa, i La Polar, basca, entre d’altres. Tenia el despatx a la plaça de Catalunya n. 13, on poc després s’edificà un hotel i encara més tard una baluerna destinada a gran magatzem. Era una família amb quartos. George Noble, germà d’Ernest, fou un dels promotors principals de la instal·lació del corrent elèctric a l’estat espanyol.

Ernest Noble –al final de la seva vida, «don Ernesto Noble y Barber»– i la seva esposa María foren el pare i la mare de Clara Noble Malvido (1872-1944), esposa del poeta Joan Maragall i Gorina (1860-1911), del qual l’any passat i aquest estem celebrant els 150 anys del naixement i el centenari de la mort.

Willie Noble Malvido (1874-1895), el germà malaltís de Clara, és el protagonista d’un poema prou conegut de Maragall, «En la mort d’un jove». Una altra filla dels Noble-Malvido es deia María Luisa i es va casar amb Andrés «Ripol» Marrugat, el pare del qual, ben català, havia accedit a treure’s una L del cognom a petició de la dona, per no semblar «tan catalans». Un quart fill d’Ernest i María es deia Ubaldo Ernesto («el tio Ubaldo», per als fills de Maragall). Tots tret de Willie van viure a la Villa María.

* * *

L’any 1899 Clara Noble i el seu marit, Joan Maragall, que s’havien casat el 1891, es van traslladar des del carrer Consell de Cent 344, on vivien, al carrer d’Alfons XII número 79, un parell de cantonades més amunt de Madrazo (on vivien els Noble, els sogres del poeta) i ja a tocar de la llavors menuda plaça Molina, on tenia parada el trenet de Sarrià. Joan Maragall treballava des del 1890 com a secretari de redacció de Joan Manyé i Flaquer, director del Diari de Barcelona («El Brusi»), a dos minuts a peu de la nova casa. Clara ja havia tingut cinc nenes, les dues darreres, bessones; li anava bé viure a prop dels sogres.

L’any 1911, quan es va morir de manera sobtada el cèlebre poeta, Clara havia donat a llum tretze criatures, sis noies i set nois, llavors entre zero i divuit anys.

La casa d’Alfons XII 79 els la va regalar segurament el pare de Maragall en compensació per l’esforç que havia hagut de fer el fill poeta, sortint del seu entotsolament habitual, per rescatar de la quasi fallida, l’any 1886, la petita empresa tèxtil en la qual s’havia abocat el patrimoni familiar. El senyor Josep Maragall havia caigut en una forta depressió per la maltempsada, i Joan, que era advocat de carrera, se’n sortí prou bé per remuntar el negoci en relativament poc temps. El seu pare es recuperà i continuà encara uns anys fent duros i reinvertint els beneficis, ara amb més prudència.

Just l’any següent del trasllat dels Maragall-Noble a Alfons XII 79 (o sigui, l’any 1900) es va morir el senyor Josep Maragall, i dos anys després la seva esposa Rosa Gorina. No se sap si Joan Maragall havia fet anar fins llavors molts o pocs diners, però sí que es vantava de no haver de treballar gaire: en aquell temps treballar no feia fi. Els darrers anys havia sigut advocat d’un sol client, el seu pare, i dedicava unes hores al diari abans esmentat.

La mort del pare, que va sentir molt –va haver de marxar una temporada llarga a Cautarés, a la Bigorra occitana, amb una forta depressió–, li va deixar tot el patrimoni: no sols la fàbrica, sinó també unes quantes propietats immobiliàries, de la gestió de les quals viurien els Maragall fins a la mort del poeta i uns quants anys més.

A la casa dels Maragall hi va continuar vivint Clara Noble fins a la seva mort, l’any 1944, i després alguns dels seus fills i néts, i és avui la seu de l’Arxiu Joan Maragall.

Casa dels Maragall-Noble (foto: Biblioteca de Catalunya, Arxiu Joan Maragall), amb tres fills petits de Maragall en un dels balcons del primer pis. Actualment la façana –originàriament lateral– que dóna al carrer Alfons XII és el doble d’ampla i té dues plantes més d’alçada damunt el fris que es veu a la foto. Les dues ales que se li van afegir als costats es van menjar part del jardí, i també la tanca de ferro que es veu a la dreta de la foto i l’entrada antiga a l’edifici que s’entrelluca al darrere d’aquesta tanca. María Luisa i Ubaldo Noble solien picar a una de les finestres que es veuen a la planta baixa quan passaven per allà, per saludar la germana. Com s’observa a la foto, llavors per Alfons XII circulaven els tramvies, que arribaven fins a la plaça Bonanova i més enllà i tot.

* * *

En canvi, la casa dels sogres de Maragall, la Villa María (Alfons XII 51), ha anat canviant d’amos. Quan es va morir el matrimoni Noble-Malvido (ell l’any 1920, ella el 1921), sembla que se la va quedar durant un temps Elvira Milans, vídua del «tio Ubaldo», que havia mort en aquella mateixa casa just un any abans que el seu pare, el 1919. Ubaldo i Elvira tenien dos fills, Ernest i Àngels. Àngels, que seria pintora, es va casar amb Enric Prat de la Riba i Dachs, fill del qui fou primer president de la Mancomunitat de Catalunya. (Era així com es construïa i es refeia a cada generació «l’oasi català», d’acord amb l’expressió que van fer famosa Andreu Farràs i Pere Cullell.)

Cap a mitjan anys 20, la «tia Elvira» –com li deien els Maragall– va vendre la casa i temps després se’n va anar a l’Uruguai. La torre va acollir llavors l’anomenada «Clínica del Doctor Escayola», dedicada a la traumatologia i la cirurgia, però que de fet funcionava també com a centre d’atenció de malalts terminals. Hi ha constància que com a mínim l’any 1929 ja feia aquest servei. Tenia fins i tot una mena de tanatori amb una sala de vetlla –situada, em sembla, on hi havia el menjador dels Noble, a la planta baixa, al fons– per fer el darrer comiat a les persones que es morien allà. La sala la podien llogar com a capella ardent els veïns de la zona que es volien estalviar la molèstia de rebre a casa condols i visites.

Esquela publicada a la portada de La Vanguardia del 25 març 1933. Fixeu-vos que diu que la casa mortuòria és al carrer Bèlgica n. 51 (era el nom del carrer durant la República).

Durant la guerra i vint anys més continuà prestant si fa no fa els mateixos serveis, potser més centrada en la traumatologia però sense abandonar els usos tanatorials. L’any 1958 –i fins al 1975 aproximadament– canvià radicalment els usos i en comptes de dedicar-se a persones terminals i a acomiadar difunts va esdevenir la seu d’una maternitat, l’anomenada «Clínica del Doctor Ripoll», dirigida per Josep Ripoll i Torras. Oficialment es deia Clínica de Maternidad de Nuestra Señora del Carmen, nom que segurament volia recordar la mare del director, Carmen Torras, morta quan ell tenia pocs anys. L’antic menjador / sala de vetlla va ser llavors la capella de la maternitat, on batejaven els infants acabats de néixer.

El Dr. Ripoll davant la porta de l'edifici (fotografia facilitada per Marc Ripoll, nét de Josep Ripoll i Torras, a través de Jordi Llorach i Cendra)

Un cop jubilat el doctor Ripoll, al final dels anys 70 l’edifici va ser adquirit per la firma Aensa –acrònim d’Antonia Encarnación Sánchez Díaz, la propietària– i es va transformar en la Residència Geriàtrica Aensa. Tenia 50 places i a començament de segle (anys 1999-2001) cobraven entre 300 i 1.600 euros/mes a cada resident, segons l’habitació i les condicions d’atenció contractades. No sé en quin moment exacte van tancar, però devia ser cap al 2002-2003: el darrer estat de comptes presentat per la firma Aensa al registre oficial és de l’any 2004. El 2005 l’empresa es va declarar extingida.

Aquell any 2005 va comprar l’edifici la immobiliària Núñez y Navarro, que va tapiar els accessos per evitar l’entrada habitual d’indigents i okupes, els quals utilitzaven la torre de tant en tant des que havia quedat abandonada. Però els okupes, que feien servir la finca només per a trobades i festes esporàdiques, van considerar aquella tàpia una provocació i l’11 de setembre del 2006 van entrar a la casa i s’hi van instal·lar de manera permanent. Els indigents, que fins llavors solien pernoctar al jardí sense molestar ningú, van optar per anar-se’n.

L’empresa Núñez y Navarro va presentar denúncia per usurpació, va aconseguir en un temps rècord una sentència judicial favorable i la policia va desallotjar l’edifici el mes d’abril del 2007. Fa quatre anys.

NyN no ha fet res des de llavors per arreglar la casa, que es troba en un estat lamentable. A Pasqual Maragall, nét de Clara Noble i del poeta i persona notablement sensible, cada cop que passa per allà se li humitegen els ulls. L’exalcalde de Barcelona, que com se sap té alzheimer, conserva encara força bé els records seus més antics, sap que aquella casa era «de la família» i ha insistit unes quantes vegades als seus successors Clos i Hereu que fessin alguna cosa a fi de recuperar-la per a la ciutat.

De fet, però, han estat més aviat el grups municipals de l’oposició els que han defensat que la torre es conservés, de manera que si finalment d’aquí unes setmanes guanyen les eleccions tindrem ocasió de comprovar la sinceritat dels seus desigs.

Xicrandes centenàries del carrer Alfons XII 51, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, vistes des del carrer Oliana (foto: PAG 2010)

A l’antic jardí de la casa Noble-Malvido hi ha dues de les xicrandes (en portuguès jacarandá) més espectaculars de Barcelona. Són dos arbres centenaris, un al costat de l’altre, que es devien plantar allà poc després de construir-se la casa –el 1905, diu un rètol que hi ha al costat, però segurament són anteriors. Potser els va portar del Brasil algun dels vaixells assegurats per mister Noble. Per primavera, com ara, cobreixen tot el carrer de flors violetes. Vistes de lluny, amb la florida encara fan goig, però com que el solar està envoltat de tanques metàl·liques i ple d’escombraries, tot plegat fa força pena.

A la fotografia que encapçala aquest article no hi apareixen les xicrandes: són a l’esquerra de la palmera que es veu en primer pla, més endarrere, ja tocant al carrer, com es veu en aquestes dues fotos que he posat aquí.

Soca d’una de les xicrandes, que neix fora de la tanca metàl·lica que envolta el solar actual de la casa. Suposo que això vol dir que aquests dos arbres ja no formen part de l’antiga propietat dels Noble-Malvido (foto: PAG 2010)

* * *

NOTES:

* Lluís Permanyer, periodista i considerat «cronista oficiós de Barcelona» –no «oficial», perquè em sembla que no ha acceptat mai el títol–, assegura que la casa és del 1915 aproximadament; a l’Arxiu Maragall estan convençuts que és d’abans del final del segle XIX i que Joan Maragall i Clara Noble van anar a viure al carrer Alfons XII 79 (1899) quan els seus sogres ja vivien a Alfons XII 51.

Crec que tenen raó els de l’arxiu. A favor de la tesi de Permanyer només he trobat la dada que l’ajuntament de Barcelona acorda l’octubre del 1915 instal·lar fanals a la cruïlla Alfons XII - Madrazo (La Vanguardia 23 octubre 1915), que podria fer pensar que fins llavors allà no hi vivia ningú. Però em penso que no pot ser així de cap manera.

Segons l’antic registre municipal de Sant Gervasi, hi ha sengles permisos d’obres de l’ajuntament per al solar del carrer Alfons XII n. 51, el primer a nom de Juan Juvé Padrol, de l’any 1880, i un altre a nom de Maria Solé, de l’any 1893. (Aquest és el motiu pel qual dubto si el nom de «Villa Maria» que tenia la casa era per María Malvido o bé prové de l’època d’aquesta propietària anterior.) En qualsevol cas, consta també a l’arxiu municipal un tercer permís de l’any 1896 per fer obres al carrer Alfons XII, sense número, a nom d’un tal «Ernesto Moble». Estic convençut que aquest darrer és el nostre protagonista. Atès que el senyor Josep Maragall, pare del poeta, dedicava part dels estalvis a la compravenda i al lloguer d’immobles, podria ser que els dos terrenys tan pròxims –n. 51 i n. 79 d’un carrer no del tot urbanitzat– arribessin als consogres i al fill per mediació seva.

Crida l’atenció, de tota manera, que en cap de les biografies de Maragall no s’esmenti explícitament que, quan el matrimoni Maragall-Noble, amb les cinc filles grans, canvia de barri i gairebé de municipi –Sant Gervasi fins feia dos anys era independent–, al costat de la nova casa hi ha els sogres. ¿Potser en realitat els Noble-Malvido van ajudar econòmicament els Maragall-Noble perquè es poguessin traslladar allà i llavors tota la família, sogres inclosos, decidiren tàcitament que valia més no comentar-ho gaire? Hi ha una gran confusió entre els biògrafs de Joan Maragall –si concedim que hi ha hagut realment, fins ara, cap biografia veritable de Maragall– pel que fa a l’origen dels diners i del patrimoni de la família.

Sigui com sigui, el fet que els Noble-Malvido ja vivien al n. 51 d’aquell carrer de Sant Gervasi abans que els Maragall-Noble sembla prou documentat. Per exemple, la filla gran, Helena Maragall i Noble (1893-1988), escriu en els seus diaris personals, inèdits fins avui, sobre «les anades a casa dels avis Noble que vivien al carrer Alfonso XII, 51, Villa Maria. Hi anàvem [des del passeig de Gràcia, on vivien els Maragall-Noble del 1893 al 1896, o des del carrer Consell de Cent, on van viure del 1896 al 1899] o amb tren de Sarrià baixant a Gràcia o amb el tramvia de vapor que passava per la rambla de Catalunya i ens deixava al davant de la casa, això potser més endavant...» (p. 3) Tenint en compte que quan els Maragall-Noble es traslladen a Alfons XII l’Helena té set anys, l’anotació al diari és sobre fets ben primerencs i denota una bona memòria de la infància.

-----

** Es va dir Alfonso XII a partir del 1879. Entre el 1874 i el 1879 s’havia dit carrer Colegio; i abans del 1874, fins a la cruïlla amb Sant Eusebi (més amunt no s’havia urbanitzat), carrer Paloma; durant els anys 1931-1939 es va dir carrer de Bèlgica.

* * *

(Aquest article està subjecte a revisió permanent i a modificacions constants que s’aniran incorporant al text a mesura que m’arribin dades que confirmin o desmenteixin les que ara avanço. Fins ara, per exemple, no he trobat cap foto prou vella de la casa, tal com era abans, ni a l’Arxiu Maragall, ni a la Biblioteca de Catalunya, ni a l’arxiu de La Vanguardia, ni al de Lluís Permanyer, ni a l’Arxiu Històric de Barcelona, ni al de Sant Gervasi, ni a la Memòria Digital de Catalunya, ni a Fotos de Barcelona, ni a Barcelona Imatges amb Història... ni a cap altre arxiu, però continuaré buscant.)

Quin horror

Aquesta fotografia (distribuïda per diverses agències) d’uns soldats del president electe de Costa d’Ivori, Alassane Ouattara, vexant l’esposa de l’expresident Laurent Gbagbo, Simone –no sols la fan eixir a la foto, diguem-ne, mal vestida, sinó que els porcs li posen les grapes al damunt, com es fa amb els trofeus de guerra o de caça, o amb els toros–, em fa pensar que la transició en aquell país, on tinc coneguts, no serà gens fàcil.

Tret que una de les primeres coses que faci Outtara sigui arrestar aquests sis soldats i fer-los un judici públic i exemplar. Però no sembla que hagi de ser així. Tant de bo m’equivoqui. De moment, Outtara ha dit que no hi hauria revenges –sí judicis–, però... què és aquesta fotografia sinó una revenja, i d’allò més repulsiva?

Ara, el que em sobta de debò –i d’aquí ve aquest comentari, perquè ja sabeu que normalment no em ve gaire de gust repetir el que ja ha dit tothom o la majoria– és que la foto s’ha publicat en un munt de diaris occidentals de manera només descriptiva, apàtica, distant: «Soldats d’Outtara custodien la dona del president derrotat Gbagbo», expliquen la majoria dels mitjans. I no entren a jutjar el que es veu, no fan cap esment que la imatge mateixa és un reflex de la màxima perversitat de què és capaç l’ésser humà embrutit per la sang.

Espero que hagi estat resultat de la manca de reflexió i de les presses i no el símptoma d’una mena de comprensió del fet retratat a la fotografia: «era la dona del dictador... ella és còmplice... a l’Àfrica ja se sap... ells també havien abusat del poder...»

Quin horror.

Actualització 18 abril 2011. Malauradament es confirma la sospita. Bru Rovira (Ara, 17 abril) explica que aquesta fotografia la va fer el fotògraf oficial d’Outtara i la van distribuir a les agències els mateixos col·laboradors del nou president, amb altres imatges similars de l’expresident Gbagbo i la seva esposa Simone humiliats i escarnits.

Don Niceto

L’altre dia parlava un diari de les memòries desaparegudes –robades– i fa tres anys recuperades, que potser es publicaran aviat, de qui va ser el primer president de la II República Espanyola, Niceto Alcalá-Zamora. Serà interessant fer-hi un cop d’ull. Un personatge inclassificable, don Niceto.

Mon pare explicava sovint un acudit sobre Alcalá-Zamora. Devia córrer cap al final de l’any 1933, poc després de les eleccions (novembre 1933) en què la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va ser el partit que va obtenir més vots a l’Estat, tot i que no va superar els vots del conjunt dels altres partits.

Segons el que explicava el meu pare, els protagonistes de la facècia eren el president de la república i el líder de la CEDA, José María Gil-Robles. Gil-Robles, diu l’acudit, va enviar un telegrama al president que deia una cosa com:

«CEDA ganadora elecciones. Pienso su excelencia debería ceder a voluntad popular y citar humilde servidor para encargar gobierno. José María.»

La resposta d’Alcalá-Zamora:

«Ni CEDA, ni cedo, ni cito. Niceto.»

Fins aquí l’acudit.

Curiosament, en una cerca ràpida per internet he trobat l’anècdota amb adjudicacions diferents de l’autoria del primer telegrama. El segon protagonista, per descomptat, sempre és don Niceto, no pot ser cap altre. Però Màrius Serra, posant per cas, atribueix el primer telegrama a l’exrei Alfonso XIII, cosa realment inversemblant en aquella època, ni com a acudit.

D’editorials i traduccions

Unes reflexions genèriques que he fet en un altre fòrum sobre les traduccions de llibres escrits originàriament en altres llengües i que volia compartir també aquí:

(1) Les editorials no solen tenir inconvenient a afegir el nom, fins i tot a la portada, de la persona que fa la traducció si aquesta persona té un nom ja consagrat, bé per altres traduccions que ha fet o bé perquè aquella mateixa persona és coneguda en àmbits paral·lels (escriptor/a d'èxit, per exemple).

(2) O sigui, dins del rang "traductor(e)s" hi ha una mena de primera divisió, després una segona i encara més tard el pilot (en sentit ciclista).

(3) En els casos que no són els del n. 1 a les editorials els costa més posar el nom destacat perquè si ho fessin es trobarien obligats a fer-ho en tots els casos, per coherència. I generalment a les editorials no els interessa destacar noms, sobretot els de la gent del pilot.

(4) Ara bé, últimament, per motius diversos, és estrany que no trobis algun nom almenys a la pàgina de crèdits del llibre. El problema (afegit) és que en algun cas he vist que apareix exactament el mateix nom com a traductor/a de tres o quatre idiomes (en llibres molt venuts d'abast mundial, traduïts en pocs mesos i amb una qualitat de traducció ínfima) i no puc evitar pensar que aquell nom és un nom de palla; que s'ha fet una mena de traducció googletrans i després s'ho ha mirat pel damunt algú, que podia ser, p.ex., un/a estudiant d'idiomes ibèrics (o no). O sigui, el que dic al n. 3 no interessa gaire a les editorials, tampoc, perquè actualment es publiquen traduccions que fan pena: o bé perquè la persona que l'ha feta no té prou competència, o bé perquè no ha tingut prou temps, o bé perquè la feina no ha estat ben pagada (o totes tres raons alhora)... o bé perquè al darrere d'aquella traducció amb prou feines hi ha una persona de carn i ossos.

(5) En resum, les editorials (grups editorials) que conec ara com ara produeixen llibres com qui produeix llambordes per als carrers, i no els ve d'aquí la qualitat excepte en alguns casos (alguns llibres) molt concrets: només volen vendre com més millor i com més de pressa també millor, per tal de subvencionar amb aquestes vendes els seus productes de qualitat (que com he dit també ofereixen algunes editorials). Així t'ho expliquen els editors i editores que encara conserven una miqueta de l'ànima minuciosa que tenien en altres temps (era la seva mateixa ànima, que ara està mig jubilada i ja no segueix el dia a dia).

(6) He dit "les editorials", en general, perquè fins fa no gaire encara se'n salvava alguna, però ara ja no te'n pots refiar. Aquí parlo de les editorials catalanes; en altres idiomes encara hi ha segells de qualitat. Jo aquí, dins del nostre domini lingüístic, ja no en sé veure cap (no els conec tots, és clar, però sí un bon nombre; si algú en coneix cap que m'ho digui, sisplau, que li ho agrairé). Evidentment, hi ha nivells i nivells (o sigui, hi ha grups editorials i segells de més qualitat que altres), però la qualificació AAA que abans mereixien algunes editorials pel conjunt de tota la producció em penso que ha passat (de moment) a la història.

(7) La qual cosa em porta a dir que potser hi ha un espai comercial per a un nou segell editorial de qualitat en català, potser xicotet de moment, que es caracteritzaria per tenir molta cura no sols en la selecció del catàleg (per encertar-les totes o quasi totes: hi ha camp per córrer, penso, fora del món del que és estrictament la moda mundial de l'autoajuda i el best-seller), sinó també en el procés de producció (aquest seria el seu tret diferencial), de manera que les traduccions fossin realment tan bones com l'original.

I aquí se m'acaba de moment el discurs. No sé si sona massa contundent, ara que l'he rellegit. No pretenia ser-ho: només volia fer una aportació al tema sense cap pretensió de dir la darrera paraula.

I aclareixo que fa molts anys que no he treballat per a cap editorial... en bona part perquè les condicions que m'han ofert alguna vegada no eren gens competitives ni satisfactòries. En altres àmbits et tracten més bé. Almenys fins ara.

Històries del metro (23): És lògic...?

Com dic sempre, no cal que ho escrigui jo quan ja ho han escrit altres:

«És lògic que en alguns autobusos el volum de la gravació que anuncia les parades vinents estigui tan baix que no es percebi més que un rumor incomprensible? Si no li interessa a ningú saber quina és la següent parada, per què posen la gravació? I si consideren que interessa, per què no la posen prou alta com perquè se senti?

»És lògic que, en canvi, al costat del conductor hi hagi un poligoner amb jaqueta del zoo* de Barcelona que no para de xerrar amb ell a crits i que li diu coses com: “¡Es que estoy hasta los cojones, y por mí se lo puede meter por el culo!”? I així tota l’estona, fins que arriba la seva parada i s’acomiada: “Ya nos veremos. Hasta luego.” Què se’n va fer, d’aquells bonics rètols que especificaven: “Prohibit parlar amb el conductor”?

»És normal que –un cop situat al fons de l’autobús per deixar lliure el passadís entre els seients i permetre així que els altres passatgers circulin amb facilitat–, quan prems el botó per demanar parada (i el cartell “Parada sol·licitada” s’encén) el conductor només obri la porta del mig i no la del darrere, que és on esperes tu, que ets precisament qui ha demanat que parés i l’única persona que en baixarà? És lògic, després, que quan arrenques a córrer per poder sortir per la porta del mig abans que el conductor la tanqui veient que no baixa ningú, just llavors obri, de manera displicent, la del darrere?»

(Quim Monzó, La Vanguardia 5 març 2011)


* Jo, més que poligoners amb samarra del zoo, el que veig molt sovint, però molt, i cada cop més, són altres conductors i conductores de TMB que fan petar la xerrada amb la persona que condueix fins que arriben al punt on han de fer el relleu, en aquell mateix autobús o en un altre que té la parada allà o a prop. Xerren, i xerren, i tornen a xerrar, tal com beuen els peixos en el riu –normalment en el mateix idioma dels peixos, però sobre això no hi ha res a dir. I, és clar, mentre xerren, qui condueix fa frenades i arrencades brusques, s’oblida d’obrir les portes, s’equivoca de parada, va més a poc a poc, envaeix carrils veïns, no respecta els passos de vianants, es menja semàfors en vermell...

Històries dels Saumell (4): El topònim Selmella

Fotografia aèria actual de Selmella, a partir de Google Maps. Llegenda: (1) església de Sant Llorenç (2) castell (3) torre de defensa del castell (4) “Casa de l’Arcada”*

El pare mercedari Manuel Mariano Ribera va escriure per encàrrec de Francesc de Cervelló, baró de Samatzai –i segurament fill de Miquel de Cervelló i de Castellví, nomenat l’any 1704 marquès de Conquestes per Felip V, de feliç memòria (ehem)– una Genealogía de la nobilíssima familia de Cervellón. Dedícala D. Francisco de Cervellón, Barón de Zatmazay, en Cerdeña, a su parienta Santa María de Cervellón. L’obra, de 250 pàgines, es va confeccionar a Barcelona l’any 1733, a la impremta de Pablo Campins.

Ribera, a la p. 126 d’aquest llibre, assegura el següent:

Advierto que el Castillo, y lugar de Salmella, oy se llama assí, y que el proprio nombre en latín era Olmela, y por cuanto en Cathaluña à muchos nombres latinos, vulgarisados en el idioma Catalàn, les añadian el ça, o ço, com v.gracia los nombres latinos de Riaria, de Ciraria, de Costa, Comella, etc., llamandolos en Catalàn dezian Çariera, Çacirera, Çacosta, Çalmella, assi se hizo con el nombre latín Olmella, llamandose en Catalàn Zalmela, Çaumella ò Salmella.

Efectivament, en els documents que ell cita en la seva narració, els mateixos sotasignats –o potser els seus escrivans, més aviat– escriuen cada vegada una cosa diferent: «Ego Guillermus de Ceumella, qui fui filius Bernardi Geraldi de Cervilione...» (1182), o «Ego Guillermus de Solmella et uxor mea Berengaria...» (1194), o «Ego Geraldus de Olmela...» (1240), i així «Zolmela», «Zalmellas», «Çalmellas», «Çalmella»...

La teoria podria estar bé, i segurament era això el que creien fermament alguns dels personatges esmentats (com el «Geraldus de Olmela» del 1240, o el seu escrivà), però no se sosté si tenim en compte que ja es parla de Salmella / Selmella / Celmella en els primers documents en llatí que tenim sobre el lloc (segle X) en el moment en què es va fer fora d’allà els Mauri (moros), i que no hi ha cap document intermedi (o no s’ha trobat fins ara) que esmenti «Ça Omella» o «Sa Omella», cosa que seria lògica si el procés hagués anat per aquella via, perquè sí que n’hi ha de «Ça Riera» o «Sa Riera», de «Ça Costa» o «Sa Costa», etc.

I sobretot, Ribera no té en compte que molt a prop de Selmella hi ha un poble –avui també abandonat–, que es diu Selma, que ja es deia així abans de l’arribada dels repobladors francs i catalans i del qual Selmella degué ser sens dubte un cap de pont. Però Ribera no cita Selma, ni Celma, ni Salma, ni Çolma, ni Çalma, ni res que s’hi assembli, perquè Selma és a l’altra banda del Gaià, a l’est del riu, i va pertànyer als templers i després a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. O sigui, res a veure amb les propietats dels senyors de Cervelló. Ribera, al qual havien encarregat la genealogia dels Cervelló, només va cercar documents que parlessin d’aquesta família.

Fins i tot hi ha la possibilitat que Guillermus de Ceumella, Guillermus de Solmella, Geraldus de Olmela i companyia ni tan sols haguessin estat mai a Selmella. Perquè les seves famílies devien ser senyors d’altres llocs més importants i de més anomenada, encara que a ells els hagués tocat el títol de Selmella segurament pel fet de no ser hereus. Però Selmella era pobra; l’únic punt d’avantatge de la població era l’indret estratègic on està situada i, és clar, la seva història gloriosa... que es remuntava molt enrere, al final del segle X i el començament de l’XI. I ells eren del XII i del XIII. Parlar de l’heroica Selmella aleshores devia ser com parlar ara de les batalletes del rebesavi a les guerres carlines.

En fi, tothom es pot imaginar el rigor amb què es feien –i es fan?– les genealogies per encàrrec. Però en volia deixar constància, per si de cas.

Cal tenir en compte que, abans de Coromines (que sol situar perfectament l’origen dels noms basant-se en la toponímia dels llocs, i si cal la que hi havia abans de l’arribada dels «cristians», com en el cas de Selmella), era molt general la creença que tots els noms començats per «sa» es devien a l’article salat. Una mica més de coneixement sobre l’evolució fonètica catalana hauria fet veure de seguida que «sa» + «olmella» pot donar «solmella» i d’aquí «sulmella», però no «salmella» ni «selmella», si no vaig errat –la fonètica no és el meu fort, ni com a aficionat.

Ara bé, ni el mateix Coromines sabia amb seguretat què volia dir selma. I si ell no ho sabia, no m’atreviré pas jo a fer teories. Ell diu que el nom ja hi era i que per tant devia ser d’origen àrab. Llavors ens hauríem d’embrancar per les possibles etimologies a partir de l’àrab salm o selm. La més senzilla és que tingués la mateixa arrel que salaam ‘pau’. Però em sembla que enfilar-se per aquí ja depassaria una mica massa l’objectiu d’aquest article.

Sí que convé avançar una dada que explicaré amb detall més endavant. Aquests senyors de Selmella dels segles XII-XIII no són els que donen origen al cognom Saumell actual. Aquella família noble es va extingir al segle XIV, i llavors van passar més de 200 anys durant els quals sembla que ningú no va utilitzar el topònim com a cognom. I qui ho va fer a partir dels segles XVI-XVII no ho va fer per lluir-lo –la gent ja no recordava que Selmella havia estat títol de senyor–, sinó més aviat per dissimular. Ja hi arribarem.

*La que anomeno “Casa de l’Arcada” de Selmella:

(Teniu fotos normals del poble de Selmella, una de més o menys actual i una altra de fa gairebé un segle, aquí.)