Perquè tothom i tot el que t’atrau, el que és bonic, el que t’encanta, que aprecies, que hi tens tirada, que vols o que voldràs, que desitges, que anheles!, que és fet a mida i expressament per a tu, que és de primera, que és encisador, que és preciós, que fa bona olor, que té bona pinta, que és blanc, que és negre, que és el que es porta... o que et provoca delit o pampallugues als ulls o un nus a la gola per l’emoció, que a l’hora de resoldre problemes hi té la mà trencada, que és discreta i no vol cridar l’atenció i just per això et té el cor robat, que és molt millor del que sembla, que és un àngel (de la guarda), que fa les classes com si fos premi Nobel, que té una saviesa modesta, que no saps la raó però el tens sobre un pedestal, que té un bon fons o que té un bon cor o un gran cor i que a més té una boca d’or, que sembla poruc o poca cosa o que tingui poca empenta i a l’hora de la veritat no s’espanta per res i és valent com el Capitán Trueno, que la tens pels núvols i no saps per què, que té pebrots, que et diu cada dia bon dia t’estimo, que és senzill, que els seus pares són collonuts, que és realment simpàtica i inteŀligent, que té més paciència que un sant, que no és gens complicada, que té les mans netes en tots els sentits, que s’enrojola fàcilment i això t’encanta, que t’ho posa difícil però té ganxo, i té gràcia, que sap fer el cor fort quan van mal dades, que sap manar quan toca, que és indulgent sense fer-se odiós, que té una consciència clara, que és increïble, que gairebé sempre acaba tenint raó però no se’n vanta, que sap somriure i et fa riure, que plora quan toca i no plora quan no toca i si plora quan no toca després se’n riu, que sempre està contenta, que demana les coses per favor i dóna les gràcies, que és un desvergonyit innocent, que és oblidadissa però encantadora, que és perspicaç i eloquent, que no és gens gelós, que et sorprèn sovint, que és elegant, que és presumida, que es pinta d’aquella manera meravellosa, que li agrada anar amb la cara neta, que és compassiu sense ser ploramiques, que et diu que no vol tenir secrets per a tu i que pots mirar-me l’armari i els calaixos i el mòbil i el que vulguis, que et diu amb molta seriositat des del principi que té la seva independència i que facis el favor de respectar-la, que neteja el vàter i el que faci falta, que treballa com una mula i et diu avui estic moooolt cansada em tocava fer el sopar el pots fer tu?, que treballa com un burro i et diu estic moooolt cansat avui em tocava banyar la nena ho pots fer tu?, que quan està embarassada li lluen els ulls, que quan sap que estàs embarassada li lluen els ulls, que realment té estómac, que diu la veritat, que té la paraula adequada en el moment adequat, que és endreçada però deixa fer, que no li fa vergonya portar el cotxet de la criatura, que no li fa mandra prendre nota amb precisió del que s’ha de comprar ni agafar el carro del súper ni tornar portant exactament el que ens calia, que demana permís amb delicadesa, que et mira amb aquella mirada, que demana perdó quan toca, que sap perdonar sense que et costi Déu i ajuda ni abans ni després que ho faci, que no és gaire xerraire, que xerra força i ja et va bé perquè tu xerres més aviat poc, que t’agafa la mà just quan ho necessites, que sempre et fa costat, que endevina els teus desitjos, que té el seu què, que és còmplice, que és molt assenyat, que li pots demanar coses amb tota naturalitat, que no fa comèdia, que no és exigent ni llepafils, que és molt sensible, que no t’atabala, que és solidari, que és més generosa que ningú, que no té cops amagats ni et desconcerta... tot i tothom és «especial».
Tinc avorrida aquesta paraula. Gairebé tant com «autèntic/a». Són tòpics carregosos i, al final, horrorosos.
(La primera iŀlustració és de l’editorial Salvatella, però és només un exemple que he trobat, de cap manera pretén ser una crítica ad editorialem; la segona és de la BBC [en altres idiomes el tòpic també funciona, i no poc ni gaire].)
