La presó és massa barata

Estic d’acord amb l’Ada Castells i amb tantes altres dones, i també alguns homes, que han manifestat la seva sorpresa pel preu tan barat que ha hagut de pagar el maltractador del metro, caçat in fraganti mentre insultava i pegava una jove que fa relativament poc temps que viu a Catalunya. «Vuit mesets per set minuts d’infern», titulava l’article la senyora Castells despús-ahir. En reprodueixo l’essencial: «Només imagina’t que ets una noia sola, en un tren, i al vagó hi entra un paio com un boig i et comença a estomacar, a pessigar-te un pit i a dir-te porca. Imagina’t que això et passa a l’estranger i l’individu en qüestió també et deixa anar que ets una immigrant de merda i que hauries de ser morta. Imagina’t que, abans de sortir, et clava una guitza amb tota la seva violència de mascle prepotent. Imagina’t que tot això ho grava la càmera de seguretat del vagó i l’agressió es pot veure per totes les teles. [...] Imagina’t que li cauen vuit mesos de presó. [...] Imagina’t que fins i tot havent-hi imatges tan dures i contundents no s’acusi l’agressor de xenòfob i sexista. [...] Imagina’t que tot això està escrit en una sentència redactada perquè no l’entengui ningú i que encara et fa sentir més estúpida i més indefensa. [...]» (Avui, 23 març 2009)

No crec que en la immensa majoria dels casos la presó –que aquest agressor segurament no complirà, perquè em penso que no tenia antecedents– serveixi de res. Ara, si aquest noi, en comptes de ser condemnat a vuit mesos teòrics de presó, fos condemnat a perdre tots els seus diners actuals i a tenir embargats uns quants anys una part important dels ingressos, pocs o molts, fins que pagués una indemnització realment seriosa a la víctima i a la societat –sí, justament en aquest cas i no en altres potser no tan clars: aquí hi ha totes les evidències i garanties per poder estar segurs que una condemna forta seria exemplar–, potser la pròxima vegada sí que s’ho pensaria una mica més. Ell i altres bèsties com ell.

En canvi, la presó no ve gaire d’aquí, em penso, des del punt de vista de l’exemplaritat i el penediment, que siguin vuit mesos o dos anys. Allà dins, en general, tothom diu que segons quin tipus de delinqüents encara es corrompen més (a altres segur que els aniria molt bé, però aquests no hi solen anar mai, tenen sempre mitjans i recursos, i racons a Suïssa, per impedir-ho). En canvi, a aquests desgraciats els toques l’armilla present i futura i, ep, això sí que els fa mal.

Que consti que jo he estat més d’un any, com tanta gent de la meua generació i anteriors, en una situació psicològicament molt similar a la de la presó (el que se’n deia servei militar) i un engabiament d’aquest tipus no és cap cosa per fer cleques,* però la presó no crec que sigui pedagògica de cap manera, tret dels casos que deia dins els parèntesis del paràgraf anterior. (I, és clar, hi ha d’haver també un lloc per isolar els criminals perillosos incurables, però ara no parlem d’això, em penso, d’aïllar, sinó de la manera de castigar algú de manera eficaç.)


* Qüestió de llengua (afegitó del 28 març 2009): m’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

Per què no és als diccionaris? Perquè és impossible ficar en un llibre tot el que existeix, vet-ho aquí. Si us digués que he fet un buidatge de les Memòries de Sagarra i hi he plegat més de cinc-centes paraules, expressions i frases fetes que no sé trobar documentades enlloc (més), em creuríeu? Doncs és veritat.

Ah, fer cleques vol dir riure amb ganes, sorollosament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (14): La utopia de les traduccions automàtiques

–I fins a on no pot arribar avui la intel·ligència artificial?
–Fins a on fa uns anys crèiem facilíssim: traduir llengües. Fa 58 anys, Chomsky profetitzà que seria el primer que faríem. I continuem sense aconseguir-ho!

–Per què és tan complicat?
–Perquè la paraula maduixa no és només una paraula: porta associada una xarxa de milions de coneixements, sentits, sentiments, sensacions, emocions, experiències, records... Tot això hi és dins el traductor humà, però com es pot introduir dins una màquina de manera ordenada i coherent?

–Digui-m’ho vostè.
–Al poderós cervell humà li costa setze anys d’aprenentatges interioritzar un idioma amb els seus sobreentesos.

(Entrevista de Víctor M. Amela a Félix Ares, doctor en informàtica i professor d’arquitectura i tecnologia de computadores, La Vanguardia 16 març 2009)

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

Divisions contranatura

Arriba un dia que la secessió de Catalunya respecte a Espanya és un fet, que l’Estat espanyol, empès per la UE i/o l’ONU, hi consent. Però posa una condició: que les comarques de ponent continuïn pertanyent a Espanya. Com que la resta de Catalunya el que veu prioritari és fer el primer pas i no té cap força per negociar, s’accepta la condició a contracor i se signa. Demane: passarà gaire temps abans que a Lleida, o a Tàrrega, o a les Borges Blanques, o a Balaguer, o a Mollerussa, o a Tremp (o fins i tot a Fraga, vés a saber, en una situació com la descrita), o a totes aquestes poblacions alhora i a cada llogarret i masia, sorgeixi un grup fort d’independentistes que reclami, amb violència i tot, integrar-se al seu país natural, Catalunya? I passarà gaire temps més, si s’apaivaga la primera flama de rebel·lió, abans no sorgeixi una nova fornada de joves o no tan joves que alcin un altre cop el puny de la reivindicació? Jo no estic d’acord amb la violència, però és un fet que la injustícia i l’arbitrarietat engendren violència, agradi o no.

Doncs això és el que els britànics anomenen Irlanda del Nord i els irlandesos Els Sis Comtats Ocupats (dels nou que té l’Ulster), o sigui, el nord-est d’Irlanda. Les poblacions rebels es diuen Belfast, Derry, Armagh, Newry, Lisburn, Omagh...

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Maltractar els companys de supervivència

Ja en vaig parlar a propòsit de la llengua, però fent referència, com a esquer argumental, als segrestos. Avui parlaré dels segrestos, sense llengua, o sense gaire llengua –només al final, com a escoli.

Ara ataquen Ingrid Betancourt perquè diuen que no es va portar bé durant el seu segrest, que no va ser prou solidària amb els altres –o amb alguns altres, perquè n’hi ha que l’han defensada– segrestats, que anava a la seva. Ja hi va haver crítiques just després d’acabat el segrest, perquè deien que no havia demostrat un capteniment propi d’una alliberada com cal.

Jo no ho entenc. Crec que no es pot criticar un company de captiveri, francament. Hauria de formar part del secret del sumari. Fins i tot, anant a l’extrem, crec que no és correcte carregar gaire el mort –mai més ben dit, malauradament– dels camps de concentració nazis als col·laboracionistes jueus que hi van fer de kapos, per molt cruels que fossin alguns comportaments. No es pot jutjar la gent amb categories de normalitat a partir de situacions límit de les quals aquella gent eren també víctimes. Perquè l’instint de supervivència és molt fort i és imprevisible.

És clar que no m’hi he trobat mai, en una situació d’aquestes, i no sé com em cauria el fet que un company de malaurança no es portés d’una manera, diguem-ne, prou ètica. Però el propòsit el tinc clar. Si mai em toca jutjar un cas semblant, m’agradaria fer-ho amb la comprensió que crec que necessiten totes les covíctimes.

I encara deixo de banda el fet que, en el cas d’aquesta dona –tots els que s’han queixat d’ella són homes– hi ha un fet diferencial, que és que ella potser va ser violada. El trauma d’una violació ha de ser tan gros, els seus efectes tan impredictibles... Fins i tot si la reacció fos la de matar l’agressor, o la de matar-se ella mateixa, ho entendríem. Com més s’ha d’entendre, doncs, que la reacció sigui tornar-se esquerpa, associal, egoista... si és que s’hi va tornar, que insisteixo que això són acusacions no provades. Jo ho veig perfectament comprensible. No dic que ho aplaudeixi ni que ho justifiqui, dic que ho comprenc.

En qualsevol cas, i vaig encara una mica més enllà, també s’ha d’entendre l’especial sensibilitat que poden haver adquirit al llarg del captiveri els crítics d’Ingrid Betancourt.

I encara caldria saber –no ho sabrem mai– la veritat veritable del que va passar realment a la selva.

Per això, també –i ara me’n vaig a un altre cap–, miro d’entendre els castellanoparlants que, vivint a Catalunya, no saben fins que els ho expliques que ells són també víctimes d’una opressió cultural i econòmica –sobretot econòmica– pel fet de ser territorialment catalans. N’hi ha que ho entenen de seguida, n’hi ha que els costa més i n’hi ha que no ho entendran mai, però no els veus malícia. En canvi, uns altres no ho volen entendre i es nota, són cínics. Aquests darrers no són kapos, són els amos del camp, són culpables, són còmplices. Però els primers no. Són víctimes, encara que siguin incapaços d’entendre-ho i encara que de vegades actuïn, parlin o votin com els enemics. De moment. Cal ser pacients.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què és la publicitat

N’hi ha que s’escandalitzen que uns prospectes de propaganda sobre la Costa Brava tinguin alguna fotografia presa als antípodes. Hi ha un diari espanyol, concretament, que està de campanya contínua, des de fa setmanes, per aquest tema.

Jo demano:

1. En els anuncis d’una rifa, d’una loteria o del número dels cecs, el venedor que hi apareix ha de ser necessàriament un venedor de loteria? Ha de ser invident? I els compradors del cupó o de la butlleta de la rifa que ixen a l’anunci, han de ser assidus a aquests jocs –que, com els altres jocs d’apostes, sigui dit de passada, fomenten la ludopatia? No poden ser, uns i altres, actors contractats per a fer l’anunci? No pot ser que algun dels actors no hagi jugat mai a cap rifa?

2. En els anuncis de centres de bellesa, les models han de ser clientes d’aquells centres? No podria ser que l’agència contractés una model que no ha anat mai a un centre de bellesa?

3. Quan s’anuncien coses per menjar, cal que les persones que hi apareixen siguin família entre ells, visquin en una casa amb un menjador o una cuina d’aquí a allà baix, riguin sempre i mengin i beguin tot allò que durant l’anunci sembla que mengen o beuen? No pot ser de cap manera que algun d’ells tingui al·lèrgia o intolerància al producte que anuncia?

4. Si en un anunci apareix un cotxe que vola o un nino que parla explicant les bondats d’un suavitzant, ens podrem queixar després si el cotxe que comprem no vola i el nino no sols no parla sinó que ni tan sols te’l donen quan compres el suavitzant?

5. Per a què serveix la feina dels professionals de la publicitat (creatius, guionistes, actors, fotògrafs d’agència, etc.)?

6. Si es fa publicitat de la Costa Brava com un lloc ideal per perdre’s, per mirar la llunyania, podem posar-hi la imatge d’agència d’una dona davant un mar, albirant l’horitzó immens? L’anunci de la Costa Brava no pot parlar dels beneficis que comporta estar en família a la costa, en una platja, en general? No es pot cercar a les agències de publicitat una fotografia que contingui aquest concepte? Ara sabem que la foto és de les Bahames o d’Austràlia o de no sé on, però la fotografia no és ni d’ací ni d’allà: és una fotografia de catàleg sobre el concepte platja, que si no t’ho diuen és impossible que sàpigues d’on és (només hi ha mar, sorra i cel blau com a marc d’unes figures humanes), i és aquesta foto-concepte allò que va comprar el qui va fer l’anunci. Era realment necessari que l’entitat que s’anunciava contractés uns models i els fes una sessió de fotografies a la Costa Brava si només es volia una mica de mar i una mica de sorra descontextualitzats?

La publicitat és un tipus d’informació, certament, però té les seves pròpies regles. I entre aquestes regles no hi ha la d’il·lustrar amb imatges reals, d’avui mateix i d’aquí mateix, els missatges que difon (excepte que es digui al peu de foto: «Això és la Costa Brava»). Que d’aquestes coses se’n queixi un mitjà de comunicació, i amb aquesta insistència, quan tot això ho ha de saber perquè és a tots els llibres i ells se suposa que ho han estudiat, vol dir que aquell mitjà té interessos polítics i/o econòmics i/o immobiliaris, o vol passar comptes amb algú d’un d’aquests àmbits. Tot plegat vol dir que aquell mitjà es comporta de manera cínica i immoral per aconseguir els seus fins. O sigui, el que abans se’n deia un escàndol farisaic.

(Afegitó de l’11 maig 2009. La prova que allò de la Costa Brava era una campanya del diari que volia passar comptes amb aquella entitat per alguna cosa pendent, i no cap criteri ni pruïja professional, és que ahir diumenge el mateix diari va encartar un fullet de 16 pàgines atapeït de fotos trucades, si voleu que ho digui així. És un fullet de Viatges Marsans i en cada pàgina s’hi veu una model, sempre la mateixa, davant un paisatge diferent: una platja inconcreta, una illa, una badia de les Canàries, una platja amb palmeres, unes cabanes en una «illa exòtica», Nova York, Costa Rica, París, l’Índia, un vaixell de creuer... Qualsevol persona que rumiï una mica s’adonarà, sense necessitat de fer servir cap comptafils, que la model no ha estat en tots aquests llocs, ni fa cap falta, ni crec que a ningú li molesti que no hi hagi estat. Ella simplement és un element gràfic, com una marca de la casa, que dóna unitat al catàleg.)

Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

10.000 in Brussel

10.000 a Brussel·les / 10.000 à Bruxelles / 10.000 in Brussels / 10.000 em Bruxelas / 10.000 a Bruxelles.

No escric normalment sobre fets dels quals ja parla tothom, perquè si ja ho diuen els altres em fa l’efecte que és una mica perdre el temps repetir-ho com un lloro.

Però en aquest cas tenim davant un fet que pot ser històric. Uns quants milers de catalans han estat aquest matí a Brussel·les, capital d’Europa, per dir al món que volem parlar de tu a tu amb la resta de països, que volem ser un estat independent.

Per això, l’important no és el que diguin avui o demà els diaris d'aquí –segurament ben poca cosa, tret de VilaWeb, Racó Català, Directe.cat i companys màrtirs–, sinó el que diguin els diaris i les ràdios i les televisions i les webs de Brussel·les, de París, de Londres, de Berlín... i de Nova York, i de Tòquio, i de Tel Aviv, i de Johannesburg...

O sigui, la filosofia d'aquesta manifestació –per a mi, un fet clau en la nostra història– és que ja no anhelem que els diaris que es llegeixen aquí parlin de les aspiracions de Catalunya. Ara, amb aquest acte, hem fet un pas endavant i ens adrecem al món.

Enllacem amb el discurs de Pau Casals a l'ONU, amb la candidatura d’Àngel Guimerà al premi Nobel i amb altres fetes similars. Estem fent història. Avui, a Brussel·les, potser ha començat a canviar el nostre futur.

(Afegitó del 16 de març. Uns quants mitjans del món (no compto els catalans ni els de l’Estat espanyol, que tots n’han parlat, i alguns de Madrid molt extensament) que em consta que van publicar la notícia dels 10.000 catalans a Brussel·les: gairebé tots els de Bèlgica (Le Soir, La Libre Belgique, De Morgen, La Province, DeRedactie, La Dernière Heure, Flanders News, LeVIF/L’Express, Sud Presse, RTBF, etc.) i, fora de Bèlgica, el portal Expatica.com (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, França, Espanya), l’agència AFP (França), RTL (Luxemburg), Expresso (Portugal), The World Press (Portugal), OK Notizie (Italia), News Europa (Italia), MBL (Islàndia), Times of Malta (Malta), DPA (Alemanya), La Jornada (Mèxic), El Periódico de México, Globovisión (Veneçuela), TeleSur (Veneçuela), El Universal (Veneçuela), USA Today (EUA), Univisión (Estats Units), Qatar Tribune... Des del punt de vista mediàtic ha estat un èxit mundial, sens dubte.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (13): Llençar els esforços a les escombraries

«A manera d’anècdota il·lustrativa, de com es pot dilapidar en quatre dies un futur immediat consistentment forjat n’és exemple el Barça actual. Quan surti aquest article faltaran amb prou feines quinze dies perquè hagi tirat per la borda d’una manera que per ser suaus en direm idiota les possibilitats d’èxit en tres competicions llaurades en sis mesos. Quin model de consistència, de determinació mental. No hi ha millor emblema de Catalunya.» (Miquel de Palol, Avui 3 març 2009)

(O potser aconseguiran no llençar-ne un, el de l’antiga Copa de Su Excelencia, aquell torneig tan prestigiós pel qual es barallen sempre els millors equips de l’estat?)

Com ho veig

Si faig cas del que veig al meu voltant –que ja suposo que no hi hauria de fer gaire cas, però són un centenar i escaig de petites i mitjanes empreses, i alguna de gran, i potser a algú li poden ser útils els resultats d’aquesta observació subjectiva i parcial–, molta gent ha viscut els mesos d’octubre a gener com una mena d’impàs: quiet i no et moguis, a veure què passa. I llavors, transcorreguts aquests mesos de vigilància intensiva, de no produir gaire, de fer de pedra al desert per no gastar energies, la immensa majoria han decidit sobreviure o, pel cap baix, morir matant. I s’hi han posat al màxim, fent un munt d’hores extres, cordant-se tothom ben cordades les calces i rescatant l’avi que ja havien jubilat perquè ara els podia tornar a fer quatre números o revisar i endreçar les capses del fons del magatzem a veure què en podem treure.

El mes de febrer, per a nosaltres, ha estat un dels de més facturació de la nostra història. Després, és clar, caldrà veure si ho cobrem tot: a 30 dies, a 60, a 90, a 120... Hi ha hagut algun client que ens ha pagat per avançat, «perquè ja se sap, els temps que corren...». O sigui, de moment hem estat entretinguts, que ja és un què, i els clients i proveïdors també. La cosa es belluga, que és la manera de fer funcionar la màquina. Si dius prou, si mires el dipòsit de la benzina, si veus les rodes com estan... Mentre el trasto tiri, tu tira.

I quatre apunts sobre com veig les coses de fora, diguem-ne, de l’Estat que ens afecta:

- El Banco Santander podria fer un pet com una gla i, si se salva, quedar com un banc provincial o, no ho sé, com el Banco Esfinge. Em sap greu per la gent que encara hi té interessos, però aquests paios van avisar des del primer dia que no respondrien de cap dels dipòsits que fins llavors havien avalat, si no eren seus-seus. I ara ja no responen ni dels seus-seus. Els altres bancs, amb penes i treballs, em sembla que se’n poden sortir, perquè fins ara no han traslladat les seves responsabilitats als clients, com ha fet el Santander. Fins i tot el BBVA, que no em cau gens bé perquè l’estructura actual la va muntar el senyor Aznar amb els seus amics. Alguna caixa petita pot necessitar ajudes. La possible ensulsiada del Santander arrossegarà molta gent innocent. El govern espanyol, i segurament la Unió Europea, hauran d’intervenir per arreglar els desperfectes més greus.

- Les empreses que no tenien tresoreria, que vivien massa al dia i que marejaven els deutes propis a còpia de traspassar-los comptablement als seus deutors –i aquí hi ha molta empresa del sector de la distribució– ho tenen pelut. Hi haurà –ja hi ha– moltes víctimes innocents, especialment gent que vivien d’un sou i no s’havien de preocupar de gaire res més que del seu horari de treball, refiats que els de dalt ho tenien tot previst.

- La borsa, que continua anant de baixa –i més que hi anirà– ha deixat de ser un indicador o termòmetre fiable de la realitat de l’economia, i no sé pas si tornarà a ser-ho com ho era. En qualsevol cas, convé no refiar-se’n gens ni mica.

- Ha ressorgit amb molta força l’economia submergida, l’economia del bescanvi.

- Es venen més llibres que mai, sobretot de butxaca (això no és observació meva, les xifres s’han publicat). Ahir mateix va obrir una nova megallibreria a Barcelona.

- A Catalunya, en general, em penso que ho tenim força més bé que a Espanya (ara em refereixo sobretot a les pimes i als autònoms).

No sóc el que se’n diu un expert, un d’aquells que ixen contínuament a la premsa. Sóc un aficionat que, així com si fa no fa sap posar lletres juntes una al costat de l’altra, quan veig dues xifres seguides m’agafen ois, literalment. O sigui, no em feu cap cas.

Perles (12): Afrontar el conflicte

«Quan des de Política Lingüística ens amonesten perquè cedim el català, ens vénen ganes de dir-los que en lloc de gastar-se els nostres impostos fiscalitzant-nos la privacitat, tinguin ells el coratge d’afrontar en el terreny polític i legislatiu el conflicte que nosaltres afrontem cada dia al carrer fent equilibris entre la necessitat de comunicar-se i la fidelitat a la llengua.» (Albert Pla Nualart, Avui 26 febrer 2009)

Qüestions de llengua (XXXVIII): L’agonia del català?

(Reprodueixo uns fragments de la llarga entrevista que feia l’altre dia Jaume Pi, de LVD, a Francesc Xavier Vila i Moreno, professor de sociolingüística de la UB i director de la xarxa Cruscat del IEC, sobre l’ús social de la llengua catalana.)


–[...] El català està en una situació complicada. Això és cert. No és una llengua petita, estem parlant d’una comunitat lingüística mitjana. Però es tracta d’una comunitat en inferioritat de condicions i que no té un estat propici. A més, estem fent un experiment complicat en lingüística: volem una bilingüització molt elevada de tota la població en dues llengües molt semblants entre sí.

–[...] El que no hem de fer és parlar d’aquestes coses a partir d’anècdotes, que no tenen per què reflectir la realitat. Però sí que hi ha proves empíriques que la pressió del castellà sobre el català és molt forta. També sabem que es pot contrarestar. Posaré un exemple. Tots ens fixem en el famós error del tenir que, una errada que fa 50 anys també es cometia; però, per què no mirem casos contraris? Hem reimplantat paraules que fa trenta anys no es coneixien, com refusar o rebutjar; hem creat paraules noves, com deixalleria; és habitual que ara fem servir el normatiu el que passa en comptes de lo que passa... El que vull dir és que si es volen posar anècdotes negatives, també se’n poden posar de positives. Això demostra que el català té vitalitat: aquestes renovacions en el lèxic ens indiquen que parlem d’una llengua viva. Fins i tot el castellà que es parla a Catalunya ha adoptat paraules catalanes. En tot cas, en aquesta mútua influència, el català juga en inferioritat de condicions. Tenim un entorn que ho fa molt difícil. Estem optant per una societat que ha d’integrar lingüísticament centenars de milers de persones. I ens agrada molt pensar que tothom s’integrarà al català, però és una opció, com dic, complicada.

–Però per què es diu tant que el català agonitza?
–Parlar d’agonitzar és una bestiesa. Perquè una llengua agonitzi, s’han de donar una sèrie de circumstàncies que en aquest cas no es donen. En el cas del català, la transmissió de pares a fills funciona i, fins i tot, capta parlants d’altres llengües; el català té un ús amplíssim en molts àmbits, inclòs l’interpersonal; té alguns àmbits on és llengua predominant com als centres de primària, a secundària i al primer i segon cicle de la universitat; tenim una producció cultural fabulosa; i estem en un moment d’esclat de la música juvenil en català. És cert que en llocs com l’Alguer o la Catalunya del Nord la llengua està al límit de la desaparició, encara que és interessant observar les iniciatives en positiu que es fan per a recuperar-la, sense catastrofismes. [...] Al País Valencià, totes les polítiques governamentals estan orientades a fer que desaparegui. A la Franja, les polítiques de recolzament a la llengua no existeixen. I a les Illes i a Catalunya, la situació és notablement més bona.

–Parlem de Catalunya. Parlàvem de les dificultats del català en una situació de bilingüisme.
–Hem de començar dient que bilingüisme no vol dir res i ho vol dir tot. Què es vol dir? Que tothom conegui les dues llengües i les utilitzi per igual i en tots els àmbits? En aquest país es dóna la paradoxa que s’omplen la boca de bilingüisme aquells que són monolingües en castellà i que no fan res pel català. No passa enlloc més. En d’altres indrets, els que parlen de bilingüisme ho fan per defensar la llengua més feble; a Catalunya, hi ha qui s’omple la boca de bilingüisme i en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia. Alguna cosa passa: és cinisme. En tot cas, hem de recuperar el concepte no per liquidar la llengua històrica del país sinó per a recuperar-la. I alhora, avançar cap a un model plurilingüista. [...]

–Quin és el principal problema del català, especialment pel que fa al seu ús?
–El català està en una situació de pressió terrible. Fins al segle XX, les llengües es desenvolupaven especialment ens els usos col·loquials i en alguns pocs usos formals. Al segle XX, s’han afegit nous mons, com són els mitjans de comunicació, l’educació, i ara internet. En aquests nous àmbits, el nostre Estat ha jugat en contra del català. Si veiem la regulació dels mitjans de comunicació, afavoreix que els territoris de parla catalana siguin un territori més de l’espai comunicatiu espanyol. [...] És un model amb un conjunt de televisions uniformes, que deixa algun raconet per a les televisions locals i autonòmiques. I, des de Madrid, es juga a la contra. El que hauria de començar a ser plural és l’Estat. [...] La nostra classe política ha permès que totes les televisions que es feien des de Madrid no respectessin el conjunt de llengües de l’Estat. Això no es pot arreglar amb una sola televisió pública catalana. [...] Amb el model actual, entre el 75% i el 80% de la televisió que es consumeix es fa des de Madrid i en llengua castellana. I la demanda sempre segueix l’oferta. Si només hi ha oferta d’un tipus, és lògic que els referents vinguin només del castellà. I, per aquesta raó, el català col·loquial juvenil té serioses dificultats.

–Quines conseqüències pot tenir aquest estat de coses en els mitjans?
–L’actual sistema és gravíssim per al català. S’ha de dir així. Caldria modificar-lo, i segurament la cosa pot canviar gràcies als mitjans d’internet. Els experts diuen que aquí hi ha una nova oportunitat per tornar a començar i esmenar alguns errors. [...]

–Tot plegat té com a conseqüència que la barreja entre ambdues llengües al carrer estigui creant una mena de llengua híbrida?
–No hi ha cap llengua híbrida. Al carrer, pot haver-hi influències mútues, però no tant com ens pot semblar. Els estudis demostren el que ja sabem: que a Barcelona, els catalanoparlants diuen molt vale, bueno i pues. No és cap gran descobriment. Els que utilitzen el català com a segona llengua, que són molts, tenen moltes més influències del castellà, cosa que també és molt normal i que s’ha d’anar millorant. Però no hi ha cap procés massiu de dissolució de la llengua: el que hi ha és molt de contacte inevitable. [...]

–Darrerament, el debat sobre el català sembla que s’hagi tensionat com mai.
–No crec que sigui així. No hi ha ara més tensió que fa deu anys, vint o trenta. Sempre hi ha estat. Es tracta d’una pressió estructural de l’Estat contra el català.

–En gairebé trenta anys de polítiques d’immersió lingüística a les escoles, el coneixement del català és amplíssim a tot Catalunya. És un èxit d’aquestes polítiques?
–És un èxit total. No es coneix cap país en el món que s’hagi arribat a un índex tan elevat de bilingüització com a Catalunya. I és un èxit del sistema escolar.

–Però malgrat això, l’estrany és que existeixi una gran distància entre coneixement i ús de la llengua.
–El que ha passat és que l’escola ha donat eines per a conèixer la llengua però sabem que un nombre important de nens que l’aprenen no la col·loquialitzen: no es veuen capaços d’explicar acudits, fer bromes o negociar amb la llengua, per exemple. En aquest sentit, l’escola té un repte pel que fa la llengua oral i a la seva col·loquialització. Hi ha grans bosses de persones, en especial en l’àrea metropolitana de Barcelona, on falla aquest aspecte. Aquí és on s’ha de fer un gran esforç.

–A més dels problemes estructurals dels quals hem parlat, què cal fer individualment?
–Els processos de recuperació d’una llengua són com una orquestra. Cadascú té la seva responsabilitat: administració, acadèmics, polítics, empreses i tots els individus. Els individus tenen una responsabilitat molt important, però també és veritat que, en qüestions de llengua, funcionem per rutines. És important canviar aquests hàbits. Per exemple, cada cop que trobem una persona que sembla que no sàpiga el català, dirigim-nos-hi automàticament en català. [...] Sabem que hi ha una diferència important entre els llocs on es fan campanyes, com a Catalunya, d’allà on no se’n fan, com a les Illes o al País Valencià. Ajuden a mantenir un cert discurs i fan que aquells que estan disposats a canviar el xip ho facin de forma més còmoda. Però és molt difícil comprovar fins a quin punt.

–En aquesta situació, es fa difícil pensar que pot desaparèixer.
–Ara per ara, no. Però el risc hi és. Els processos d’extinció d’una llengua són abruptes: hi ha fases en què els canvis s’acceleren de cop i poden ser letals. Podria passar que de cop el català perdés valor social, cosa que passaria quan s’imposés la idea que català i castellà han de ser iguals a Catalunya. Dues llengües exactament iguals implica que una de les dues és supèrflua. El català sempre ha de tenir un conjunt de significacions i funcions significatives.

–El bilingüisme perfecte no és possible, per tant?
–No existeix en cap societat del planeta. En les situacions de plurilingüisme, sempre que conviuen dues llengües en un mateix territori, una serveix per a unes coses i l’altra per a d’altres. Si a Catalunya pots viure lingüísticament com si visquessis a Albacete, vol dir que el català passa a ser una llengua inútil, i les llengües inútils desapareixen.

(Entrevista completa a La Vanguardia Digital, 23 febrer 2009)

Perles (11): Llarg termini

«Fa poc vaig veure un anunci a televisió sobre un rímel. L’espot assegurava que aquell rímel durava un llarg termini: 24 hores. Immediatament llançava un missatge tranquil·litzador: ‘En qualsevol moment se’l poden treure amb aigua tèbia.’ El terme llarg termini és impopular.» (Zygmunt Bauman, sociòleg, El Periódico 21 novembre 2008)

Resoldre els problemes del món

Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (10): Ganes de queixalar algú

«[A Snoopy] li agradaria molt queixalar un turmell de tant en tant, però el temor que li peguin el fa controlar els impulsos. Voldria donar-li una bona lliçó al gat dels veïns, però ha observat, com Charlie, que els cops comporten més cops, i s’estima més estar-se’n.» (De la presentació de Snoopy Writer, Charles Schulz, United Feature Syndicate Inc., 1981)

Perles (9): Vagi a l’especialista

«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)

Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Qüestions de llengua (XXXVII): L’autocar i l’autobús

Com que ara, com us vaig dir, viatjo força amb autobús –o en bus, però per superfície i en terreny eixut, tret de quan plou ;-)–, m’he conscienciat sobre la problemàtica que viuen aquests monstres de l’asfalt i voldria explicar-vos una preocupació que m’han transmès: i és que desapareixen els seus col·legues, els autocars (i els cotxes o autos de línia). Comencen a ser invisibles als mitjans de comunicació. Sembla que ja tothom ha d’anomenar autobús qualsevol vehicle col·lectiu que circuli pel carrer o per la carretera (i no sigui un tramvia, és clar). A mi –i a ells no diguem res– em sap greu, perquè es perd una distinció que em sembla que donava riquesa a la llengua.

Us explico la diferència que hi ha entre autobús i autocar en la meva parla i, pel que he pogut esbrinar, en una bona part dels parlants almenys de l’àrea oriental de la llengua. Una distinció que recullen encara la majoria dels diccionaris, però més aviat amb poc encert. Pot ser que ningú no s’hagi preocupat fins ara seriosament d’aquestes pobres bèsties mecàniques des del punt de vista lingüístic?

Potser alguns em direu que la distinció ens ha arribat a través del castellà, però això, que és ben possible, no se sap. El que sabem ara com ara és que és justament el castellà el que empeny en aquests moments cap a la unificació, cap al bandejament dels autocars. I doncs, és ara que jo dic que tenim aquí un fet diferencial que resulta útil semànticament, i que no té gaire sentit que seguim darrere el castellà no sols quan va sinó també quan torna –si és que li seguíem la veta quan hi anava, que ja he dit que no ho sé.

Diu el diccionari que els autocars són els «destinats a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes». Però no, no cal que siguin llargues o mitjanes: poden ser curtes, com la que hi ha normalment de casa a l’escola. Fins fa poc, almenys al meu voltant, eren autocars els que contractava l’AMPA per portar els nens a l’escola, i qualsevol altre «vehicle col·lectiu per a un grup nombrós» que fos un servei discrecional. O sia, normalment el trajecte fins a l’escola es feia amb autocar... tret que hi anessis amb autobús. I doncs, l’autobús era l’autobús de línia urbana i prou. Crec, doncs, que s’entén que si el «vehicle col·lectiu» fa un trajecte curt que decideixen prèviament els clients, allò és –era fins fa poc– un autocar.

Però això no vol dir que autobús sigui públic i l’autocar privat. Molts autobusos de la primera corona l’àrea metropolitana de Barcelona –els que no pertanyen a l’empresa pública TMB– són privats (Mohn, Soler i Sauret, TUSGSAL, etc.). Quan sóc a la part baixa de Gràcia i tinc pressa per pujar al Putget agafo de vegades l’autobús 87, que és de la companyia privada Authosa (antiga empresa Casas).

Si el trajecte és de llarga distància, i encara que sigui prestat per una empresa pública, allò en principi ja no és –o no era– un autobús, sinó un autocar (o un cotxe de línia). El vehicle col·lectiu amb el qual vas d’excursió o de viatge, sigui un recorregut curt o llarg, és un autocar –tret que hagis decidit passar les vacances fent voltes amb el 29 per la circumval·lació de Ciutat Vella (encara hi ha gent a Barcelona que diu «fas més voltes que el 29», que en realitat era un tramvia però que si continués existint seria un autobús).

Per tant, l’autobús serveix, d’acord amb el diccionari, per al «transport col·lectiu urbà i interurbà»... i hauríem d’afegir, com hem vist fa un moment, «no discrecional», és a dir, subjecte a uns criteris –horaris i parades– que, per dir-ho d’alguna manera, estableix l’empresa i no els usuaris. Però el problema és saber també què vol dir exactament interurbà, perquè un servei de transport col·lectiu que vagi d’Igualada a Moscou és interurbà, però sens dubte no és un autobús –o no ho era fins fa quatre dies. O sigui, dir «urbà o interurbà» és una expressió tan confusa que caldria eliminar-la: no serveix per a res.

Cal combinar, doncs, tres elements per saber si parlem d’un autobús o d’un autocar: urbà / no urbà, proximitat / llunyania i discrecionalitat / no discrecionalitat.

Anant a la proximitat, quan s’acaba la distància curta i quan comença la llarga? I també: què passa amb les distàncies mitjanes? Diu la GEC que «hom reserva aquesta denominació [autobús] quasi exclusivament per al d’ús urbà, mentre que hom sol anomenar autocar l’autobús [entoma aquest prodigi de definició, just quan miren de distingir l’un de l’altre!] d’ús interurbà, destinat, per tant i sobretot, al transport per carretera.» Una altra vegada la confusió urbà/interurbà. Però en aquesta definició hi ha una altra clau del misteri, que és aquest «quasi exclusivament». Perquè no és veritat el que diu el diccionari d’Enciclopèdia sobre autobús: «Vehicle automòbil d’ús urbà destinat al transport col·lectiu de persones.» No, no és exacte. L’autobús pot ser perfectament interurbà. La gent que va de Barcelona a Esplugues amb el 63, el 67, el 68, el 78, etc. hi van amb autobús, i això ho reconec fins i tot jo. Aquestes línies són d’autobusos.

En canvi, és possible anar a Esplugues amb autocar? Sí. Si agafes un hispano dels que van a Igualada i aquell hispano para a Esplugues –ara no hi paren, em sembla, però abans sí–, has anat a Esplugues amb autocar. Perquè l’hispano normalment és un autocar (o un cotxe de línia). Tots els hispanos són autocars? Noooo. La gent d’Abrera, d’Esparreguera i de Vilafranca del Penedés es mou per l’interior d’aquestes poblacions i les respectives rodalies amb hispanos, és a dir, amb autobusos urbans de l’empresa Hispano Igualadina.

Per tant, si el vehicle fa un trajecte curt amb unes parades prèviament establertes per l’empresa propietària del vehicle i amb uns horaris que els usuaris no poden canviar, llavors és un autobús, tant si l’empresa que gestiona el servei és pública com si és privada. Podria haver-hi, teòricament, un autobús interurbà fins a Igualada? Sí, però seria car el manteniment, perquè els preus de l’autobús han de ser baixos i uniformes. Si són preus alts, o si són variables segons el trajecte, llavors ja no és tampoc un autobús, sinó un autocar.

El diccionari d’ús d’Edicions 62 (Gran diccionari 62 de la llengua catalana) afegeix que un fet diferencial de l’autocar pot ser l’ús turístic. Hi estic d’acord... Però llavors, què fem amb el bus turístic? És clarament un autobús.

En resum, no acabem de deixar clara la frontera, si és que és clara, entre l’autobús i l’autocar, aquella frontera que, parlant, els catalanoparlants del meu rodal sí que tenim –o teníem fins fa quatre dies– prou establerta. Sabíem en cada cas què era una cosa i què una altra. Ara, explicar-ho no és gens fàcil, com heu vist. Això sí que és el geni de la llengua, ja ho crec. Un geni que viu molt a prop del món dels misteris.

Ara fa uns dies, quan rumiava sobre tot plegat, vaig declarar de sobte en una reunió d'amics: «És impossible definir autocar.» La riallada va ser de les que fan època. Però, tot i el misteri, provem unes definicions:

autobús vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, de lliure accés, destinat a transportar un grup nombrós de persones a un preu econòmic fix per una mateixa població o per poblacions adjacents, amb una freqüència de pas regular, uns recorreguts invariables i unes parades prèviament establertes i molt pròximes les unes de les altres.

autocar vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, destinat a transportar un grup nombrós de persones, que incompleix alguna de les condicions per ser un autobús. Pot ser de llarg recorregut, de serveis discrecionals (accés restringit establert mitjançant contracte o acord previ), de preus variables, etc.

Ja ho sé, són massa llargues, cap diccionari no me les acceptarà.

Perles (8): Informar sobre manifestacions

«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).