El Nadal dels autònoms

Les festes dels autònoms no depenen de nosaltres, depenen dels clients que et puguin donar feina. I com que els clients són de molts tipus i maneres i menes, els dies que no són de festa estricta has d’estar pendent de telèfons i correus per a fer-los el servei que necessitin o almenys per a prendre’n nota. És clar que els pots dir, amb antelació, que tal dia i tal altre faràs vacances –jo per exemple en faré el 4 i el 5 de gener, que combinats amb el cap de setmana i el dia de Reis em permeten fer l’escapada llargueta de cada any amb els meus amics de Sant Sadurní, que no em perdonarien que un any no hi anés.

Enguany Nadal cau en divendres i no hi ha res a dir. Els autònoms, suposant que no tinguem feina pendent, perdem un dia de festa, Sant Esteve, però a canvi d’això tenim dos pontets seguidets que fan patxoca, 25 a 27 i 1 a 3 de gener, i després, per completar-ho, el dia de Reis cau en dimecres, de manera que la rentrée en el segon trimestre del curs es fa una mica de més bon pair.

És pitjor quan Nadal cau en dissabte (passarà l’any que ve, el 2010!: anem fent exercicis d’escalfament per preparar-nos-hi, que serà durillo). Perquè llavors «les vacances de Nadal» per als autònoms es limiten a la festa de Reis, el dijous de la setmana següent a Cap d’Any.

Els autònoms som d’allò més feliços quan Nadal cau en dimarts o dimecres, i ja és el súmmum si Nadal és dijous o dilluns. Perquè llavors sí que tens sensació de vacances de Nadal: cap de setmana, un o dos dies de feina d’aquella manera –segurament amb ben pocs clients que t’amoïnaran, però hi has de ser, has de tenir la parada oberta–, llavors festa altra vegada, un o dos dies de feina més, aleshores més festa o un altre cap de setmana... i ja no et fa res que el següent cap de setmana se’t mengi la festa dels Reixos.

El pròxim Nadal que cau en dijous és el del... 2014. Any mític (llàstima que alguns l’hagin volgut partiditzar). Serà possible tanta felicitat alhora? Mentre esperem que arribi, doncs, ens conformem amb el que tenim, que no és poc. Hi ha gent que no sap ni què és el Nadal, ni per a què aprofita, ni coneix les seues històries meravelloses. Al costat de misèries, crims i hipocresies, és clar, que són part de la mateixa tradició (Herodes, els innocents) perquè la condició humana és així.

Ah, no oblideu que si feu pessebre* (o betlem, o naixement) en tot bon pessebre hi ha d’haver-hi un caganer. (I que bo que és que anem deprenent a riure’ns de nosaltres mateixos, que és tan i tan sa, m’a que som seriosots.) (Afegitó del 26 desembre: «Les cançons de Nadal, considerades des d’un punt de vista literari [i afegeixo: des d’un punt de vista lingüístic, gramatical], salvades algunes excepcions, per cert no pas gaires, resulten molt mediocres, i alguna àdhuc encara menys que mediocre.» [Joan Amades, Les cent millors cançons de Nadal, La Butxaca 2009] Hi ha gent, però, que creuen que les nadales del segle XXI han de ser diferents, han de distingir-se per la seva perfecció formal. Ja sé que és un pèl demagògic formular-ho així, però no me n’he sabut estar.)

Us copio, finalment, la que deu ser la nadala catalana més antiga que existeix. Segons diu Jordi Minguell, que és qui me l’ha enviada, per la grafia deu ser del segle XIV. El text es troba al manuscrit 109 de la Biblioteca de Catalunya, i reproduït per Giuseppe E. Sansone dins Studi di filologia catalana, Adriatica Editrice, Bari, 1963.

Ab goyg et ab [alegria],
Senyo[r], del neximent
lausem Santa Maria
et Déus omnipotent.

Per la gran santedat
que en la Verge és.
Déus, per humilitat,
mistage li tramès.

Gabriel, sens falsia,
sens tot defaliment,
dix-li : «¡Ave Maria!»
ab gran alegrament.

Quan la Verge ausí
la salutació
que l’àngell sens tot sí
li dix en sa maysó,
estech espaordida
del denunciament
que l’àngell dit avia
ab gran alegrament.

Ladonchs dix Gabriell
missatge gloriós
que avalà del cel:
«Del Senyor poderós
no·t temes, Verge pia,
que Jesús verament
vendrà en tu, estela,
prendre concepiment».

La verge li respòs :
«No·y he coneximent
de marit ni d’espòs
ni de nuyll hom vivent,
emperò sens duptança
faré son mandament,
que bé n’é agradança
et molt gran pagament».

Quan la Verge ac consentit,
tantost prenyada fo :
obra del Sant Esperit
fo sens corrupció.
et parí aytal dia
com és lo de Nadal,
per què és nostra via
lunyada de tot mal.

Au, bon Nadal.

* Qüestió de llengua. Pessebre o potser pesebre, amb sonora, com explica Joan Coromines (DECat VI, 472a, 36 i s.) i, més modernament, Eugeni S. Reig. Coromines afirma que el mot és «privativament valencià, d’origen mossàrab» (o sigui, del llatí praesepio arribà al català de València a través del mossàrab, que l’havia adaptat; i de València al món hispànic, des del qual va tornar al català del mig amb la corruptela de la sordesa de la s). I doncs, tant Coromines com Reig expliquen que si diem pessebre, amb s sorda, és per mimetisme amb el castellà, i tenen raó.

El que passa és que ho hem interioritzat amb tanta força just a l’inrevés, ací al nord, i des de fa tant de temps, que els diccionaris nostres han sancionat ja l’ús abans incorrecte: pessebre ens sembla català (i pesebre, escrit així, castellà!, tot i que la pronúncia de la sonora ho desmentiria), i el mateix Coromines beneïa el canvi –la doble possibilitat, més ben dit– en parlar de l’assumpte, ja que feia anar amb tota naturalitat pessebre. I és que el català és llatí corromput a còpia d’introduir-hi novetats contínuament. Tan corromput que la corrupció és viva, com la mateixa llengua. Les úniques llengües pures i tancades són les llengües mortes o les artificials. Al cap i a la fi, el cas de pessebre és, a la inversa, el mateix que el de princesa, que hauria de ser, segons l’etimologia, princessa (mireu al final de l’article enllaçat) o, si molt voleu, principessa, ja que ve de prince(p)s. O no? Dit això, afegeixo que a mi no em faria res tornar a pesebre, tenint en compte no tant el fet que pessebre (amb sorda) ens vingui del castellà (no acabaríem mai si ens dedicàvem a fer neteja, i seria ben poc pràctic) com la unitat de la llengua del sud i del nord. El que passa és que no sé com fer-ho. Ho deixo aquí apuntat, per si algú ho recull.