Capelles ardents

(Pàgina actualitzada febrer 2023)

No ho sé, potser és de mal gust, però un dia, fa no gaire temps, em va cridar l’atenció una xifra ben poc redona que donava una agència de premsa sobre el nombre de persones que havien visitat la capella ardent, instal·lada en un lloc públic, d’un personatge.

I des de llavors he anat cercant dades que han ofert els mitjans de comunicació sobre els assistents a aquests, per mi, peculiars comiats que es fan només a personatges per als quals es condiciona una sala en un lloc oficial de Barcelona, bé de l’ajuntament de la ciutat o bé de la Generalitat de Catalunya.

Em sap greu però m’he limitat a Barcelona, he hagut de ser centralista per tal d’oferir dades homogènies que es poguessin valorar en paral·lel, tot i que en unes quantes capelles ardents d’altres ciutats importants de Catalunya com l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Tarragona, Sabadell, Girona, Badalona, Lleida i en altres llocs hi ha hagut més gent que en algunes de les que recullo aquí a sota. Penso ara, per exemple, en el comiat d’Antoni Farrés, que havia estat el primer alcalde democràtic de Sabadell després del franquisme i ho fou durant vint anys, elecció rere elecció. El seu traspàs, deu anys després de retirar-se del càrrec, va convocar a la capella ardent instal·lada al Saló de Plens de l’ajuntament milers de conciutadans. (Afegitó febrer 2012: hi ha també casos com el d’Antoni Tàpies, acomiadat per més d’11.000 persones a Barcelona, però no en un lloc públic sinó a la fundació que porta el seu nom.)

Són dades que he recollit jo mateix, tret d’algun cas en què també, com que s’havia assabentat d’aquesta nova mania col·leccionista meva tan macabra alguna persona amiga, m’ha passat informacions de temps més pretèrits, la més impressionant la de mossèn Cinto Verdaguer, de l’any 1902, i d’altres que es podien trobar l’hemeroteca de La Vanguardia, que jo no havia consultat.

No em refereixo a les cerimònies de comiat (1) ni als funerals o exèquies, amb el cos present o sense, que això em sembla que és ben normal –gairebé tothom ho fa i a gairebé totes i tots ens ho faran–, sinó a l’exposició pública de les despulles en llocs institucionals, i durant hores, com un mode d’homenatge. (2)

O sigui, una cosa com la saleta de vetlla del tanatori però de franc –suposo– per a la família del difunt, i tot més gros i més cerimoniós: banderes, policies que fan guàrdia, autoritats...

I ja dic que no sé si haver recollit aquestes dades és de mal gust, però al cap i a la fi és informació publicada que jo diria que objectivament no és ofensiva, i la informació no ofensiva sempre hi ha gent que la troba interessant. (3)

Som-hi:

- Salvador Espriu, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (La Vanguardia, 24 febrer 1985)
- Josep V. Foix, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «un bon nombre de ciutadans» (La Vanguardia, 31 gener 1987)
- Joan Coromines, filòleg i lingüista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, 8.000 persones (cf. La Vanguardia, 5 gener 1997)
- Terenci Moix, novel·lista, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «més de 1.000 persones» (La Malla 3 abril 2003), «milers de persones» (TV3, 3 abril 2003)
- Joan Oró, científic, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (TV3, 5 setembre 2004)
- Victòria del Àngels, cantant d’òpera, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «5.400 persones» (VilaWeb, 17 gener 2005)
- Francesc Candel, escriptor i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (VilaWeb, 23 novembre 2007; agència Efe, 24 novembre 2007)
- Josep Benet, historiador i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «unes 2.000 persones» (agència Efe, 26 març 2008)
- Salvador Escamilla, periodista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «800 persones» (TV3, 31 març 2008)
- Baltasar Porcel, novel·lista, Saló del Vigatà Palau Moja, «968 persones» (Europa Press, 3 juliol 2009)
- Alícia de Larrocha, pianista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «1.500 persones» (Avui, 28 setembre 2009)
- Jordi Solé Tura, catedràtic i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop de 5.000 persones» (TV3, 7 desembre 2009), «més de 7.000 persones» (web oficial Generalitat, 6 desembre 2009)
- Juan Antonio Samaranch, polític i dirigent esportiu, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «2.500 persones» (web oficial Generalitat, 22 abril 2010)
- Joan Triadú, pedagog, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «més de 1.000 persones» (web oficial Generalitat, 1 octubre 2010)
- Heribert Barrera, polític, auditori del Palau del Parlament de Catalunya, «més de 2.000 persones» (agència ACN, 29 agost 2011)
- Joan Barril, periodista, «més de 350 persones», Saló de Cent Ajuntament de Barcelona (El País, 14 desembre 2014; la resta de diaris, incloent-hi El Periódico, amb el qual coŀlaborava Barril, «desenes de persones» [sic])
- Núria Feliu, actriu i cantant, Saló de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, «més de 1.500 persones» (Districte de Sants-Montjuïc, 24 juliol 2022)
- Josep Maria Espinàs, escriptor, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop d'un miler de persones» (TV3, 7 febrer 2023)


(Aniré afegint més dades a mesura que vagin sortint a la premsa, o a mesura que les descobreixi si són de fa temps i no he estat capaç de trobar-les fins ara.)

* * *

I encara sis casos molt peculiars:

- Jacint Verdaguer, poeta i capellà, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «40.000 persones» (La Vanguardia, 13 juny 1902, p. 4; aquest diari només dóna la xifra del primer dia, 12 de juny del 1902, i no compta la gent que va passar-hi el dia 13 fins al migdia, que és quan es féu l’enterrament; el mateix diari, l’endemà [14 juny 1902, p. 5], parla de 100.000 persones a l’enterrament, a Montjuïc, i altres fonts diuen que es van aplegar als carrers de Barcelona 300.000 persones, o fins i tot «almenys 400.000 persones», xifres sens dubte totes dues exagerades, en el recorregut fúnebre des de l’ajuntament fins a Montjuïc).
- Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Saló de Sant Jordi de la Diputació (actual Palau de la Generalitat): «milers de persones [...] incomptables [...], tots els carrers del trànsit estaven abarrotats de públic...» (La Vanguardia, 5 agost 1917)
- Santiago Rusiñol, pintor, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «milers de persones que desfilaren per la capella mortuòria durant tota la nit i al matí [...]. Una gran massa de públic [...], milers de barcelonins» acompanyaren pel carrer el seguici (La Vanguardia, 17 juny 1931)
- Francesc Macià, president de la Generalitat, 25 desembre 1933, Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: «milers de persones fan hores de cua» (Joaquim Roglan, 14 d'abril: la Catalunya Republicana (1931-39), ed. Cossetània 2006. «More than a million Catalans» (New York Times 27 desembre 1933). «Una gernació immensa omplí tot el matí, tarda i nit la plaça de la República [Sant Jaume] i carrers propers» (La Humanitat 27 desembre 1933).
- Tot i que no va tenir capella ardent pública sembla que per desig exprés de la família, cal esmentar aquí que per la casa mortuòria (c/ Petritxol, 4) d’Àngel Guimerà, poeta i dramaturg, premi Nobel frustrat pel Govern espanyol, «almenys 20.000 persones» van signar als plecs de condol que hi havia al mateix carrer, a la plaça del Pi i als carrers dels voltants, tots atapeïts de gent que volia entrar a la casa; «una enorme concurrència, un públic nombrosíssim» va omplir també els carrers en el seguici fins a la rambla i les drassanes, i després fins a Montjuïc, de manera que el recorregut es va allargar més de dues hores. (cf. La Vanguardia, 20 juliol 1924).
- I també cal esmentar el cas d’Antoni Gaudí, tot i que sense xifres concretes perquè no es coneixen. La seva capella ardent es va haver d’improvisar a la sala de metges de l’Hospital de la Santa Creu (c/ Hospital). Davant el cos, a l’hospital, va desfilar «una immensa gentada» (La Vanguardia, 12 juny 1926). «Durant tot el dia [...] era tal l’aglomeració de públic que eren insuficients per contenir-la els urbans que hi guardaven l’ordre» (La Vanguardia, 13 juny 1926). La conducció fins a la Sagrada Família, on havia de ser enterrat –pel carrer de Casp i després pel de València, i no per la Gran Via, potser per evitar expressament l’avinguda on havia estat atropellat–, va ser una «grandiosa manifestació de dol» (La Vanguardia, 13 juny 1926), ja que una «immensa gentada» va omplir el carrer València.

Aquí teniu un parell de fotos (molt institucionals, però és el que tenim) de l’enterrament de Gaudí:

* * *

És per aquests sis darrers casos –Verdaguer, Prat de la Riba, Guimerà, Macià, Gaudí i Rusiñol– que es va parlar molts anys, gairebé durant tot el segle XX, de «les històriques manifestacions de dol de Barcelona».

-----------
(1) Com trobo a faltar les vetlles privades a casa del familiar o conegut íntim, quan la gent es podia morir a casa. Ara no ens deixen: fins a l’últim minut proven de tot per fer-nos sobreviure unes quantes hores més sigui com sigui, i després al tanatori, tots arrenglerats.
(2) Recordo que la primera impressió que vaig tenir quan vaig veure a la televisió les cues per passar per davant el cos del general Franco no va ser: «Es deuen voler assegurar que és mort» –com han dit alguns que feien perquè hi van anar i després, en trobar-se a les fotos, van decidir reescriure la pròpia història–, sinó: «Tanta família tenia aquest home?» O sigui, no entenia per què hi havia aquella mena de curiositat de tanta gent per veure el cos mort d’algú al qual segurament no coneixien de res.
(3) Aclareixo, perquè ningú no es prengui malament cap d’aquestes xifres, que si fem cas del que diuen els sociòlegs, el fet que vagin a acomiadar-te més de 150 persones vol dir que ets una persona important, coneguda i valorada d’una manera extraordinària, que vol dir per damunt de la mitjana. I també aclareixo, per si calgués, que algunes de les persones de la llista segurament eren poc amigues de capelles ardents i cerimònies similars, i que els seus pròxims, en molts casos, també devien preferir acomiadar-se’n d’una manera més discreta, sense fer cua ni passadís. O sigui, totes les persones que apareixen en aquest recull mereixen una certa consideració, començant pel fet que l’ajuntament de la capital o el govern de la Generalitat van trobar convenient habilitar un indret especial per acomiadar-los.

Poca broma amb el papa de Roma (i 3)

Tornem al tema principal, que ens n’hem desviat.

Des del punt de vista de país, estic convençut que amb estats transnacionals com el Vaticà, igual com amb organismes tipus ONU, és com ens hauria de ser més fàcil entendre’ns, almenys mentre no tinguem veu pròpia a Europa. Durant un temps es va fer, es va aconseguir fins i tot que el papa de Roma parlés en català des de la plaça de Sant Pere. Es va aconseguir, amb molta paciència, que el papa de Roma digués coses tan interessants per a nosaltres com les que va recollir Joan Costa al seu llibre Nació i nacionalismes. Era l’època en què als passadissos del Palau de la Generalitat feinejava un senyor que es deia Ramon. Fa segles.

Després tot això es va abandonar. Ja abans del tripartit. Es va preferir la via del menyspreu i després la de l’insult, atès que en un moment determinat va semblar que no s’avançava més. Suposo que els fets de la Franja (1995) hi devien ser decisius, quan el Vaticà es va plegar a les pressions polítiques centralistes que reclamaven límits provincials. O no sé si el punt d’inflexió va ser el fet que el papa Wojtyła no digués «Bon Nadal» en català, o què va ser. Algú es va encaparrar que això o allò era més important que qualsevol altra cosa i va ficar allí una mena de falca: «Distància de seguretat, no es pot passar.»

I així continuem. Cada cop més de punta amb Roma i sense adonar-nos que, com sempre, la majoria dels problemes que tenim amb altres són causats perquè des de Madrid hi fiquen cullerada. No ens adonem que la visió que molta gent té de nosaltres és la que els dóna Madrid, amb la seva premsa, les seves ambaixades, els reis espanyols, les infinites capacitats de manipulació que té un estat. Si passa al País Valencià mateix, que ens miren –alguns– amb les ulleres que els han entaforat des de Madrid...

I en canvi, ara a Madrid mateix s’han queixat que aquest viatge l’han preparat «els catalans tots sols», que els bisbes d’aquí no «han volgut saber res d’ells (de Madrid)»...

Ni així, no podem aprofitar la visita del papa de Roma per fer una mica de pedagogia al món? Perquè és evident que els de Madrid la faran a Santiago de Compostel·la: qualsevol cosa d’aquestes a Madrid l’aprofiten. I aquí també: vindran els reis espanyols, i el govern de Zapatero, i els del PP, i autocars amb banderes de toros, i tota la pesca.

Però tot això és Madrid, això és Espanya, no el Vaticà.

La nostra manera de posar-nos davant els focus del món serà la del crit injuriós? Barrejarem les queixes contra Madrid amb les queixes contra Roma?

Lluitem –sense sang, sense armes– contra Madrid, no contra València, ni contra Roma, ni contra Nova York. Lluitem per treure’ns del damunt el que de debò ens destorba.

Estic convençut que les tàctiques que consisteixin a fer veure al món que el papa de Roma no és ben rebut a Barcelona –tàctica a la qual s’ha apuntat ja algun mitjà periodístic i algun partit polític i algun sindicat– són tàctiques equivocades, profundament, des del punt de vista català sobiranista.

Mentre no tinguem clar que una cosa són els membres espanyolistes i cridaners de la conferència episcopal espanyola, que una cosa són els partits polítics espanyols i tots els seus interessos i condicionants i llastos històrics, i que una altra cosa és l’Església catòlica com a institució d’abast global, li tinguem simpatia o no per totes les mancances històriques i actuals que li vulguem veure, mentre no sapiguem veure les diferències entre una perspectiva i l’altra, no podrem situar-nos correctament en aquesta problemàtica.

Ara algú em dirà: és que els catòlics no deixen que les dones siguin capellanes! Sisplau, siguem seriosos. Qui vulgui ser capellana ho pot ser en altres llocs, no? És que el celibat...! Hi ha llocs, altres confessions, que tot això ho deixen fer, oi? Ara ens hem de ficar en els envitricolls de cada creença o en els costums de cada confessió perquè totes siguin com totes?

Ens calen còmplices per enfora, ja tenim prou enemics que ens fabrica l’estat cada dia. O, si no còmplices, ens cal no crear enemics nous, mantenir llaços externs, com més millor.

I ve el papa de Roma i l’insultem.

Cal estar pel damunt de les ideologies personals de cara al futur del país, empassar-se l’eix dreta-esquerra i superar l’etapa anticlerical que hauríem d’haver enterrat amb la guerra del 36. És veritat que el franquisme no ens ho va posar fàcil, però hem de superar el franquisme. I és veritat: l’Església catòlica, a Espanya, també ha de superar el franquisme.

No dic que calgui victorejar el papa a la Sagrada Família, però sí evitar l’insult –n’hi ha hagut, n’hi ha i se n’han previst més– i la sensació de «campanya a la contra».

No dic, hi torno, que hàgim d’anar tothom a aplaudir el papa quan passi. Però sí que dic que hem d’evitar com sigui de donar al món una imatge d’intolerància religiosa davant el papa de Roma. Hi ha ara mateix gairebé 3.000 periodistes acreditats de tot el món. Això és el que vull dir.

Encara un altre argument. Ja no es tracta, si voleu, del papa i dels catòlics, sinó del fet que les càmeres de l’orbe filmaran la inauguració oficial de la Sagrada Família iniciada per Gaudí. Un monument de fama mundial promogut per un arquitecte d’anomenada també universal. Som davant uns símbols globals. No ho fem malbé, sisplau.

VilaWeb, Racó Català i companyia, en aquest assumpte us equivoqueu, jo diria, de manera històrica. I calia que algun amic us ho retragués.

No siguem rucs.

Afegitó del 2 novembre 2010. Els de Directe.cat sembla que ho han entès: «[...] Sigui com sigui el que és innegable és que la visita de Benet XVI no és la d’un cap d’estat qualsevol. I que l’impacte que suposarà per Barcelona i Catalunya serà d’abast mundial. És per això que per sobre de les legítimes i sanes discrepàncies al respecte, als laics, ateus i creients de país els uneix un fet: Catalunya. El món ha de saber –i el mateix Papa ser-ne conscient– que Benet XVI visita Catalunya. Catalunya no pot perdre oportunitats ni permetre’s el luxe de no existir en aquesta visita. Els petits gestos simbòlics són els que, sumats, conformen un imaginari col·lectiu. Aquest cop, per la seva transcendència i dimensió, no ha de ser una excepció. Senyeres i estelades als balcons. I els creients, a lluir-les durant el recorregut. Catalanitzar al màxim la visita és contribuir a la construcció nacional catalana.»

Segon afegitó del 2 novembre 2010. Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra, també ho té bastant clar: «La vostra visita a Barcelona és un esdeveniment que afecta no solament els membres de l'Església Catòlica sinó també tots els ciutadans de la nostra nació. Us volem agrair que vingueu personalment a consagrar el temple de la Sagrada Família, expressió eminent de la creativitat del nostre poble, i a encoratjar els serveis exercits per la comunitat catòlica a favor dels ciutadans més febles i necessitats, tal com practiquen les germanes franciscanes dels Sagrats Cors, l'obra social de les quals, adreçada a nens i joves discapacitats, visitareu el 7 de novembre. [...]»

Poca broma amb el papa de Roma (2)

Últimament, quan parlem de l’Església de Roma cal parlar «del tema» i jo fins ara no l’havia tocat. Potser algú ho havia trobat a faltar. «Ara sí que calles, eh?», devia pensar més d’un.

Doncs parlem-ne.

Quina cosa més patètica, algunes cúries, alguns clergues –sembla que no gaires per aquí a prop, almenys que se sàpiga– que portaven les regnes de determinades esglésies cristianes d’uns quants països. Diuen que els delinqüents són una minoria en el conjunt i segurament deu ser així, tant de bo. La queixa de la gent de seny, però, no era tant pels delinqüents –la delinqüència no es pot evitar en cap col·lectiu nombrós– com pels encobridors, ja que l’encobriment en alguns casos ha esdevingut còmplice de delictes posteriors. Potser amb bona fe, per salvar la fama també de les víctimes, o això ens han dit. De manera equivocada, em penso.

Jo no crec, sincerament, que el papa actual sigui culpable. Però sí l’estructura clerical de determinats països, de massa països que durant massa anys s’han continuat pensant que vivien a l’edat mitjana o moderna i que podien mantenir un poder paral·lel, independentment dels poders civils democràtics, sobre l’or, la sang i el sexe, ara barrejats amb rínxols infantils.

No, senyors, això ha canviat i fins ara no se n’han assabentat. Som al segle XXI. Vostès no poden amagar criminals, no poden ser «discrets» davant els delictes, no poden confondre crim i pecat i actuar davant de tots dos com si fossin la mateixa cosa amb dos tractaments diferents, que amb un –l’absolució del pecat– anul·les l’altre –la pena que correspon al delicte.

La bona notícia, si es pot parlar així enmig de l’horror aquest, és que diuen que van pel camí de fer net de debò. I hi ha indicis que hi van seriosament. L’índex principal amb què s’obre la pàgina d’inici del web del Vaticà ja inclou l’apartat dedicat a «Abusos de menors». La transparència és clarament un pas endavant en la bona direcció. Reconèixer els errors, no minimitzar-los, obrir les portes a noves acusacions, canviar radicalment el rumb.

Crec de primer, però, que mirat des de fora també hem de saber triar el gra de la palla. Cal perseguir els delictes comesos amb sotana, sí, però no fer còmplices dels delinqüents, per sistema, tots els que duen sotana ni el cap dels ensotanats. Dins l’Església catòlica, per exemple, em penso que va ser justament Ratzinger el primer dirigent que va dir en públic que els culpables havien de ser portats davant la justícia. S’havia acabat, doncs, allò de confondre pecat amb delicte i de tractar els delictes sexuals com si fossin masturbacions: tres avemaries, no et fiquis les mans a les butxaques* i mira de no tornar-hi.

* Això de «no ficar les mans a les butxaques» ho prenc de Joan Solà, que recordava que cap al final dels anys 40 i començament dels 50 els ho deien molt a l’escola.

No hi ha, afortunadament, pena de mort i ni tan sols cadena perpètua en la majoria dels països democràtics, però això no vol dir que la societat no tingui el dret de defensar-se dels criminals. S’ha acabat, doncs, allò de les discrecions «per salvaguardar la bona fama» i coses així.

Dit tot això, i el que hi vulgueu afegir, torno a afirmar que abans de tot l’escàndol clerical aquest assumpte ja existia i no se’n parlava gaire: a les escoles, a les llars, a les colònies d’estiu... A les víctimes els costa molts anys, normalment, ser capaços de verbalitzar el que els va passar. Ara va sortint de mica en mica.

Encara més, com mostrava ahir mateix Ferran Sáez (Cultura/s 20 octubre 2010), hi ha hagut força complicitat del món laic en la formació de la mentalitat que ha conduït a la situació de la qual ara ens lamentem: Alfred Kinsey, Daniel Cohn-Bendit, Wilhelm Reich, Josep-Vicent Marqués, Herbert Marcuse, Louis Malle (Pretty Baby), Javier Gurruchaga i l’Orquesta Mondragón, Pedro Almodóvar, Roman Polanski... I potser hi podríem afegir Fernando Sánchez-Dragó, Jaime Gil de Biedma, Vladimir Nabokov, Paul Auster, Woody Allen, Martin Scorsese, Stanley Kubrick...?

No és només Sáez qui fa la denúncia, ni jo. Ell mateix ens recorda l’obra The ice storm, escrita per Rick Moody el 1994 i portada al cine per Ang Lee el 1997, que no és una visió precisament beneita sobre el tema –cal no oblidar, ho recorda el mateix Sáez, que Ang Lee va rodar després Brokeback mountain. Diu Sáez: «Convé ser molt cauts amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar es d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.»

I el discurs no provenia de les parròquies, em penso.

Un discurs que segueix latent però viu, segons com i segons on. I per això tota aquesta desgràcia, ara, continua passant en algunes escoles i en algunes llars i en altres àmbits que també s’haurien de considerar sagrats, i se’n parla poc. I en canvi cada cas clerical surt a les portades de tots els diaris del món des del primer que es va conèixer. I em sembla bé que hi surtin, perquè és escandalós, però que hi surti tot.

És clar que amb una mentalitat que porta a dir que «el Vaticà recomana Els Simpson i els posa com a exemple de fe» i un altre títol més gran que diu «Butlla papal per a Homer» (El País, 19 octubre 2010) pel fet que un col·laborador de L’Osservatore Romano hi ha publicat un article en el qual tracta de manera simpàtica aquesta sèrie americana de dibuixos animats, serà difícil de fer distingir a la gent que una cosa és l’Església catòlica i els seus principis, una altra el que diu el papa de Roma els dies de cada dia i una altra el que escriu algú en un diari clerical –sigui del Vaticà o sigui de l’esplai parroquial del costat de casa– per fer passar l’estona als lectors. Si per a alguns tot és «el Vaticà» o «l’Església» i val igual un manament de la llei de Déu que una encíclica que un comentari graciós –tot és «butlla papal»–, llavors serà molt difícil convèncer alguna gent que si un catequista abusa sexualment d’un nen no és el mateix que si ho hagués fet o permès –o «beneït», seguint la terminologia del diari esmentat– el mateix papa de Roma. I així és difícil el diàleg, és clar.

Continuo tot seguit.

Poca broma amb el papa de Roma (1)

No en tinc ni idea de com va la política vaticana ni de com s’hauran de plantejar les relacions amb l’Església catòlica des de Catalunya quan siguem independents, si és que s’hi estableixen relacions institucionals. Ja avanço que no m’agraden les sedes ni els fru-frus de púrpura, ni els pal·lis que han acollit dictadors, ni les butlles de la santa cruzada ni els palaus vaticans, i que sóc partidari de castigar per la via penal més rigorosa els que hagin comès abusos sexuals contra menors i també els còmplices que hagin encobert aquests abusos quan tenien l’obligació de denunciar-los. Siguin els culpables capellans, mestres o pares de família.

Tinc tots aquests convenciments, doncs. Però també estic convençut d’una altra cosa. Que a Catalunya hem de ser tolerants amb les religions. I ara des d’alguns altaveus n’hi ha que fan el paper d’intolerants, especialment amb la catòlica. O bé ho sembla. I em fa l’efecte que les raons són excuses.

Si un gitano comet un delicte, o fins i tot si hi ha una xarxa de gitanos que cometen delictes, parlar de «els gitanos» com a col·lectiu sospitós és racisme. Ja sé que hi són força aficionats alguns partits de dretes i d’altres obediències ideològiques –alguns socialistes, alguns independentistes excloents– i que competeixen entre ells a veure qui la diu més grossa, però això és racisme.

Atacar l’Església catòlica per coses i més coses que hagin passat o que passin voreja aquesta actitud, molt pròxima a aquell mateix racisme.

Un altre punt de vista. Als catalans, les coses que s’han esdevingut a Catalunya, al país, els disbarats que han fet alguns dels nostres dirigents polítics ara i al llarg de la història no ens porten a deixar de ser i de sentir-nos catalans. A la majoria, vaja. Voldrem canviar coses, però ens continuem estimant els colors que ens estimàvem.

Doncs, uns colors que sempre ens hem estimat són els del pluralisme, el respecte als altres, el cosmopolitisme, la tolerància i l’obertura. És veritat, sens dubte, que l’anticlericalisme entre nosaltres ve de lluny, va fer-se tradició. Però jo crec que al darrere d’aquella tradició, quan esdevenia ofensiva, violenta, provocadora, el que hi havia era sempre una minoria. La gran majoria s’ho mirava per veure com decantava la cosa. I m’agradaria creure que els d’aquella majoria no aprovaven cap violència, ni verbal.

Com diu una de les biografies de Santiago Rusiñol, famós menjacapellans dels de compliment, d’aquells que ho eren perquè no fos dit: «Li desplaïa tant la positiva professió de laïcisme com el clericalisme militant. Davant del fet religiós, Rusiñol sempre arronsava les espatlles i deixava fer, car la religió no feia cap mal ans servia de consol per als vius i era innòcua per als difunts.» (J. C. Laplana, Santiago Rusiñol, el pintor, l’home, 1995, p. 468). I per això, afegeix Laplana, va demanar funeral catòlic.

També des d’un punt de vista estrictament laic, si les esglésies no existissin crec que caldria inventar-les. Quan dic les esglésies no vull dir, com he explicat abans, ni els cardenals vestits de vermell, ni les butlles, ni els nuncis, ni la guàrdia suïssa. Ni, per descomptat, els càlculs massa diplomàtics, ni encara menys fer la gara-gara a dictadors o les intrigues vaticanes.

Quan dic que necessitem esglésies vull dir que ens calen referents externs d’uns principis més o menys immutables (tractar bé els avis i els malalts, lluitar contra la pobresa, no matar, no robar, no mentir, no prendre amb males arts el marit o la muller al proïsme) que els vots democràtics no garanteixen prou, justament perquè són democràtics i per tant canviants. Necessitem veus que, almenys moralment, avisin la gent perquè no caiguem en els excessos que pot dictar, en moments històrics d’ofuscació, una majoria desassenyada.

El poble, tots nosaltres, podem tornar-nos bojos un dia i votar Hitler pensant-nos que ens donarà pa o que ens retornarà la dignitat perduda. I si Hitler ens dóna pa i ens fa sentir prou orgullosos, potser el continuarem votant. (O el votaran els qui vagin a votar.)

I llavors, on queden els principis? Qui els guarda? Qui els recorda?

Les esglésies, en conjunt i ni que sigui tantes vegades només teòricament, sí que defensen uns principis immutables de manera permanent, encara que alguns seus representants amb la mà esquerra desmenteixin el que proclamen les taules de la llei mostrades amb la dreta. On és escrit «no mataràs» de manera permanent, si no és en els catecismes? Tot i que després alguns pontífexs encoratgessin les croades i altres apartessin la mirada de determinats genocidis. Però el catecisme era allà i continuava dient, tossut, «no mataràs».

El papa de Roma, al món occidental, d’alguna manera representa tot això. Més ben dit, estic convençut que l’Església catòlica hauria de ser una d’aquestes veus externes que caldria escoltar. Sense imposicions d’altres èpoques. Però escoltar-la.

Ara bé, el comportament escandalós i sobretot la negligència d’alguns dels més qualificats dels seus membres, en bastants països, potser han tirat per terra la possibilitat de ser un referent, ara com ara, per a molta gent que no s’ho pot empassar. Costarà que recuperin el prestigi, si no l’han perdut del tot i si no actuen ràpid i contundentment. I fins fa molt poc no ho han fet.

En parlarem.

Visceralitat

Un diari de Madrid del qual no penso dir el nom ni posar-hi cap enllaç vomitava l’altre dia això que m’han passat i que, després de dubtar-ho un parell de dies, reproduiré tot seguit. Ho tradueixo perquè aquesta és la política habitual del bloc, tot i que em cal reconèixer que la traducció no és prou bona perquè encara sona més contundent, intoxicant i verinós el text en la llengua en què va ser parit que no la meva versió. Segur que hi ha algun bonafè que dirà que amb la traducció potser he manipulat alguna cosa per tal que la notícia sembli més mentidera i idiota del que era en la versió original. I no, de cara al judici que us puguin merèixer els autors d’aquesta gasòfia, cal tenir en compte que la traducció, si bé he procurat que fos literal, encara l’endolceix. Ací la teniu, agafeu-vos fort i preneu biodramina:

Catalunya gasta un milió d’euros a “transcriure” [sic] sessions del Parlament

La Generalitat adjudica el contracte a una empresa privada especialitzada en traduccions. El període de vigència del servei es prolonga fins a l’any 2013

Mai abans [sic] la cooficialitat de llengües [sic] en el si del Parlament català havia sortit tan cara [sic] en plena recessió econòmica. El Govern [sic] tripartit (PSE[sic]-ERC-ICV) que presideix el socialista José Montilla ha emprès, en el que és ja la recta final del seu mandat, l’adjudicació d’un contracte per valor de gairebé un milió d’euros per a la prestació d’un servei de “transcripció” [sic] de les sessions i actes institucionals que se celebren en aquesta cambra autonòmica.

En concret, aquest contracte, que s’eleva a 929.250 euros, acaba de ser concedit provisionalment a una empresa privada, amb seu social a Barcelona, especialitzada en “traduccions de diferents idiomes i en diferents sectors tècnics”, com diu la pàgina web de l’entitat.

Segons consta en el plec de prescripcions tècniques d’aquesta assignació, al qual ha tingut accés aquest diari, la Generalitat ha optat per externalitzar aquest servei, que manté, però, sota la coordinació del Departament d’Edicions del Parlament català. Així, s’exigeix que l’empresa adjudicatària ha d’estar en condicions de recollir “les intervencions orals de les sessions parlamentàries i dels actes institucionals del Parlament produïts en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya o, eventualment, en una altra llengua de la Unió Europea (habitualment, anglès, francès i alemany), segons els criteris establerts pel document de treball d’ús intern Manual de redacció dels diaris de sessions.

Va ser el passat 7 d’octubre quan la Mesa de la Diputació Permanent (Montilla va signar tres dies abans el decret de dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions per al 29-N) va acordar requerir aquests treballs per un període de vigència que s’allargarà fins al 2013 (dos anys i tres mesos). [...]

L’Executiu de Montilla, que acumula un deute proper als 30.000 milions d’euros (ara s’ha vist obligat a recórrer a l’inversor particular amb l’emissió d’uns “bons patriòtics”) i que no ha escatimat en dispendis i ajudes a col·lectius afins per promoure la immersió lingüística, no ha volgut, d’acord amb els fets, contenir la despesa i cobrir aquestes tasques mitjançant l’ús de treballadors públics de la regió, com passa en altres parlaments autonòmics, per exemple, en el d’Andalusia.


(traducció literal, abreujada, de la notícia d’un diari de Madrid del 14 octubre 2010; a la web del diari, segons em diuen –jo no miro mai pornografia–, la notícia anava acompanyada de 48 comentaris, tots menys un amb insults als catalans, als quals qualifiquen de lladres)

Això és Espanya. Jo ja ho sabia, ja no em ve d’aquí, llegeixo això i em sento igual que abans. Però per si de cas hi ha cap lector d’aquest bloc que encara no ho sabés, i per si hi ha cap lector que tampoc no sàpiga que conec de primera mà la història de la qual es parla –o de la qual no es parla–, perquè m’afecta directament...

Si ni tan sols saben què vol dir “transcriure”! (les cometes són del text original, encara que sembli mentida). Si ni tan sols encerten la data de les eleccions! I fa deu anys que el servei de transcripció està externalitzat! I no és el Govern el que fa la licitació, sinó el Parlament! I tantes i tantes coses –he començat a posar-hi sics i ho he deixat córrer quan he vist que m’havia d’haver limitat a escriure un gran SIC final i prou– que es podrien anar comentant de cada frase, de cada línia, de cada paraula d’aquesta èmesi llefiscosa i verda que pareix eixida de la boca de la nena de L’exorcista!

Quina és la raó d’un vòmit com aquest? Només una: l’odi, les ganes de fer mal. En aquest cas ho he sabut perquè m’afectava i m’ho han enviat directament a mi, i per això he decidit al final explicar-ho també aquí. Però això és cada dia, amb qualsevol excusa: volen desmuntar-nos el poc que tenim de paradeta pròpia, fins i tot les coses que des d’una perspectiva raonable gairebé tothom consideraria bones, o si més no indiferents. Menteixen i ho saben. I si poguessin enviar-nos els tancs, ens destruirien. Ja ho deia aquell: «No serà pacífic.» Fa anys i panys que no és pacífic, senyor ministre, no cal que ens parli del futur. Fa anys i panys que a Espanya hi ha instal·lats els altaveus omnipotents de l’odi al diferent, enfocats cap a l’estranger i cap a tots els racons de l’Estat, i encara es queixen cínicament dels nostres quatre megàfons de piles.

De vegades encara algú em demana: com és que ets tan independentista? Doncs amb aquest sol motiu ja n’hauria de tenir prou qualsevol persona que visqui aquí i que miri les coses amb un mínim d’objectivitat: hi ha gent a Madrid, a Espanya, que fan i faran tots els possibles per fotre’ns, amb totes les lletres, tant com puguin. Ells no saben contra qui disparen els seus obusos, a qui fereixen concretament: en tenen prou de saber que el canó apunta a Catalunya. En aquest cas era un projectil amb el qual han intentat perjudicar un col·lectiu d’una vintena de persones amigues meves, bona gent, que es guanyen la vida honradament des de fa una pila d’anys amb aquesta feina.

Qüestions de llengua (47): Llengües fàcils i difícils

Manllevo l’article de Jordi Caldentey.

«N’hi ha que diuen que el català és “difícil”. I no estic segur si els professors que n’ensenyen combaten prou bé aquesta opinió esguerrada que no treu cap enlloc. Jo no he vist ningú dels qui parlam català, tant si és estàndard, com mallorquí, com barceloní com valencià, gens embullat ni una mica a l’hora d’expressar-nos-hi ni de comunicar-nos-hi amb qualsevol altra persona que hi parli. És el mateix argument que dic als qui diuen que el xinès o l’alemany són llengües “difícils”. Jo no veig parlar els xinesos entre ells, ni els alemanys, que facin gaire cara de problema, dic jo.

»En el món, per tant, no hi ha llengües fàcils ni difícils. Simplement, hi ha llengües que estam avesats a sentir i a fer servir i n’hi ha d’altres que no hi estam avesats. Resulta que, a moltes de cases, en aixecar-se del llit i amollar la ràdio o el televisor, ja van a classe d’espanyol. Ja practiquen espanyol. Ben igual passa en llegir un diari qualsevol, o un de futbol, o una revista d’aquestes que només parlen de corazón, de marujas i toreros.

»Sense voler, tan sols amb el fet de llegir, ja van a escola d’espanyol, de manera que aprenen inconscientment que, per exemple, personaje va amb j i no amb g, que [les primeres síl·labes de] yeso, hierro i llevo, que [els] sonen igual, s’escriuen així i no hieso ni yerro ni yebo. I ho saben sense recordar-se de les regles ortogràfiques que quan anaren a escola el sistema els va imposar aprendre. Això llevat que siguin de la part de gent –que no s’atura de créixer– que ha pres una actitud militant de nedar contra corrent i viure en català i hi té una consciència nacional a favor i cerca a posta els encara pocs mitjans de comunicació i els encara pocs productes culturals que s’expressen en el nostre idioma.

»Els sud-americans i els andalusos, que confonen els sons de z i de s en un de sol i pronuncien ben igual el verb cazar i el verb casar, tocarien dubtar sempre seguit a l’hora d’escriure. I tots els hispanoparlants, que confonen els sons de b i de v en un de sol, de manera que confonen bello i vello, tocarien trobar el castellà una llengua capriciosa i difícil, que escriu amb lletres diferents sons que sonen ben igual. Per què no els passa això?

»Perquè no viuen sotmesos –ni allà ni aquí– a cap dictadura lingüística que els obligui a viure familiaritzats amb una llengua imposada i, al mateix temps, els obligui a haver de cercar per voluntat militant les poques ocasions escadusseres tolerades per la dictadura per viure en castellà, practicar-lo i familiaritzar-s’hi. Nosaltres sí que la patim, aquesta dictadura. Comparau l’oferta que tenim de diaris, revistes, ràdios, televisions, sales de cine, programes informàtics en el nostre idioma –això a terra nostra!– amb els que tenen ells en espanyol, tant a ca seva com aquí.

»I és una llàstima que no ens llevem de damunt aquesta dictadura. No tan sols per motius de justícia elemental sinó perquè el català, i més concretament el català mallorquí, és riquíssim en sons de manera que és un trampolí que facilita d’una manera extraordinària l’aprenentatge d’altres idiomes. L’espanyol, en canvi, és l’idioma llatí més pobre fonèticament. Sobretot l’espanyol estàndard, que elimina la e oberta de l’andalús i de l’argentí i la o oberta de l’andalús, per dir uns pocs exemples, i redueix el repertori de vocals a tan sols cinc. Això, si bé és un avantatge per als no hispanoparlants a l’hora d’aprendre castellà, resulta un bon problema per aprendre nous idiomes als qui només saben l’idioma d’en Cervantes.

»Fan aquestes reflexions als alumnes, els professors de català? O es limiten a ensenyar ortografia i gramàtica?»

(Ràdio Catalunya, 21 agost 2010)

Perles (57): Un pobre home

Un periodista entrevista un home d’uns 70 anys. L'entrevistat explica:

–Sóc fill d’exiliats. Fins als 27 anys i poc abans de la transició no vaig poder tornar a Espanya per culpa de Franco. A mon pare, pobret, no sabíem ni on soterrar-lo. Ma mare va estar molts anys en cadira de rodes. Ara tinc 72 anys. Fa mesos em van traure el 30% d’un pulmó. La meua dona és immigrant, tinc tres fills amb ella. Dels tres només treballa una, la del mig... però em sembla que no cobra. Tots, inclosos els néts, viuen de la meua assignació, que enguany m’han rebaixat per la crisi. La major s’acaba de divorciar. El meu gendre diuen que es donava a les drogues i a l’alcohol, i l’ha deixada amb dos xiquets. El xicotet dels meus fills, que té més de 30 anys, encara no se n’ha anat de casa i a més s’ha casat amb una divorciada i l’ha portada a viure amb nosaltres. Bo, viuen en una barraqueta que s’han fet al costat. Aqueixa senyora que ara està amb el meu fill abans treballava, tenia una faena molt bona, però des que va vindre a ma casa ja no fa res. Ara tenen dues xiquetes que també viuen davall el nostre sostre i del nostre mateix pressupost. I damunt enguany, amb això de la crisi, quasi no ens hem pogut anar de vacances i si m’apretes... quasi ni he pogut celebrar que Espanya ha guanyat el Mundial.

El periodista posa els ulls molt redons i comenta:

–Majestat, no crec que la seua situació siga tan roïna.

(via Víctor Iñurria, Migjorn, 1 octubre 2010)

Enquestes i previsions 2010 (3)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Enquesta de Gesop per a El Periódico, 4 octubre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 63-65
- PSOE: 30-31
- PP: 14-15
- Esq.: 12-13
- ICV-EUiA: 9-10
- Ciudadanos: 2-3
- SICat: 0-2

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)

(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

Més Putxet

Escric Putxet perquè ja vaig explicar que ningú no diu Putget i a més és incorrecte des del punt de vista etimològic (cf. Joan Coromines, DECat VI, 854a 27-29). Si de cas es vol anar a l’etimologia, hauria de ser Puget (de puig, puget, com de raig, raget o de roig, roget)... però això tampoc no ho diu ningú.

He anat, doncs, a fer un volt per les obres d’ampliació del parc del Putxet, que tindrà una nova entrada pel carrer Manacor, al capdamunt del carrer Putxet (que també es diu oficialment, de manera incorrecta, Putget). Una obra important, que compensarà espacialment, quan estigui acabada, el desastre que van fer a la banda del turó que dóna a Collserola. Dic que «compensarà espacialment» aquella mossegada perquè la compensarà pel que fa a l’espai al qual es pot accedir, pel que fa a metres quadrats de zona verda perduda. És veritat, ara n’hi haurà més a l’abast del públic, que abans ja eren zona verda si bé no gaire accessible. Però no es guanya zona verda, no es guanya pulmó: el que fan és urbanitzar una part de pulmó que fins ara era salvatge i, per tant, lliurat a la llei de la selva urbana: només cal pensar en aquell «aparcament» improvisat i il·legal sobre el carrer Manacor, que tothom que hagi passat per allà deu recordar, amb els cotxes que s’enfilaven de qualsevol manera pel pujol. El pàrquing, de moment, encara hi és, però suposo que ara només el fan servir els treballadors de les obres.

Ara bé, com deia, la compensació no taparà el desastre de la banda muntanya que dóna al carrer Marmellà. És com si et posessin una mà de ferro que potser fa més força i és més grossa que la que tenies, però has perdut per sempre la teva mà de carn i ossos. Des de la banda muntanya de Barcelona, des de Sant Genís –des del carrer Rosella o Sant Onofre, des del carrer Navata o la baixada de Gutemberg–, més amunt de la ronda de Dalt,* ara ja gairebé no es veu el Putxet, sinó una baluerna de totxana i ferro: aparcaments i, com es diu ara, equipaments. Però ciment. Això ja no té remei, tret del cas que un nou ajuntament ho enderroqui tot. No ho farà, evidentment, el pròxim ajuntament, que tothom diu que serà de dretes, si ja els «d’esquerres» han comès aquesta barbaritat. Molts ens pensàvem que les anomenades «esquerres» que ara dirigeixen –és una manera de dir– l’ajuntament, amb els ecosocialistes de la bandera verda com a garantia de la due diligence dels actes del consistori, es preocuparien sobretot de no perdre sinó de guanyar patrimoni natural per a la ciutat de Barcelona. I dels serveis socials, i dels llocs de treball més precaris, i de la mobilitat del transport públic...

Què us haig de dir. Per fer plorar les pedres.

En fi, que ara guanyarem una mica de parc públic com a compensació d’una pèrdua irreparable en el perfil i l’aspecte de la ciutat. Millor això que res, o que el que hi havia fins ara un cop escapçat el turó.

*Ara se m’ha acudit que els habitants actuals de Barcelona solem dir «més enllà del cinturó», o «més amunt de la ronda de Dalt» suposo que de la mateixa manera que els barcelonins de fa un segle i mig deien «més enllà de la muralla» o «fora muralles». Aviat, tal com creixen les construccions a la falda de Collserola, la ronda de Dalt serà el passeig del Mig –la ronda del Mig ja haurà desaparegut i es dirà «avinguda de Jordi Pujol» o «de l’alcalde Porcioles»– i l’expressió «més amunt de la ronda» quedarà també obsoleta.

Perles (56): Uns 150 interlocutors habituals

«Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja.

»I resulta que –segons que diuen els estudiosos de la matèria– tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres, a Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls –i qui sap si també als cervells– d’un o més trilions d’habitants de l’univers.

»D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai en l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?»

(Ferran Suay, El Punt 28 juliol 2010)

Enquestes i previsions 2010 (2)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010 (2a onada). Vegeu la 1a onada.

Enquesta de Metroscopia per a El País, 26 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 61
- PSOE: 28
- PP: 17
- Esq.: 12
- ICV-EUiA: 9
- Ciudadanos: 4
- RCat: 2
- SICat: 2

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 27 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 63-65
- PSOE: 30-31
- PP: 15-16
- Esq.: 10-11
- ICV-EUiA: 9-10
- Ciudadanos: 3-4
- SICat: 0-3

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

Perles (55): El segon de bord

«No sé si amb intenció explícita o per causa de l’atzar, la qüestió és que durant aquest mes es projecta en alguns canals televisius especialitzats una mena d’obra completa del guionista britànic Peter Morgan. [...] Hem vist [...] The Damned United (2009), un film televisiu sobre un període de la vida de l’entrenador de futbol Brian Clough. [...] La biografia de Clough ens permet entreveure quin és l’autèntic senyal d’autor de Morgan: la importància del confident, del segon de bord. Això explica com es tracta aquesta biografia de l’entrenador més carismàtic de la història del futbol anglès: Clough és un paio altiu i orgullós, que no para de polemitzar i que té un segon entrenador, Peter Taylor, que fa el treball a peu de camp. Quan el tàndem fa pinya és invencible, quan se separen Clough s’enfonsa. El film deixa en off l’ascensió triomfal de Clough i Taylor amb el Nottingham Forest. Perquè el que importa no és l’èxit final sinó radiografiar el fracàs d’un líder en el moment en què opta per no escoltar els que l’envolten. [...] No és mal missatge.»

(Extractat de l’article de Jordi Balló, La Vanguardia 15 setembre 2010)

Sí, deixant de banda que el paper protagonista és, com en molts altres films de Peter Morgan, Michael Sheen, un actor que no puc suportar per sobreactuador, per histriònic –em passa també amb gent com Kenneth Branagh o Russell Crowe, per dir-ne dos–, la pel·lícula val realment la pena justament pel missatge aquest, que a mi també em sembla força interessant. És justament per això que la imatge de dalt és la de Timothy Spall, que fa de Taylor, i no la de Sheen.

Reptes publicitaris (7): Pa sucat amb oli

«Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», veiem des de fa setmanes als carrers. Confesso que hi he estat pensant molt de temps i no me’n sortia. Com caldria dir això en català perquè tingués la mateixa gràcia? «Amb Tulipán cada dia, créixer és bufar i fer ampolles»? Això no funciona, ni hi ha pa ni hi ha el fet de menjar. «Créixer és com menjar pa i nous»? Massa complicat, la gent ja no menja pa i nous i els que en mengen segurament han oblidat que abans es deia això per remarcar una menja especialment bona. «Créixer no té cap misteri»? «Créixer és un joc»? Torna a desaparèixer el fet de menjar. «Créixer és peix al cove»? Ens fa pensar massa en política, l’expressió ja no serveix –i a més, quina criatura trobaria desitjable, d’entrada, un entrepà fet d’un peix llefiscós que duus dins un cove?

Al final se’m va acudir aquesta: «Amb Tulipán cada dia, créixer és com pa sucat amb oli». O: «...créixer és com sucar pa amb oli».

Cal el «com», és clar, encara que la versió original no l’hi tingui. Perquè no és el mateix «sucar pa amb oli» que «ser de pa sucat amb oli».

I perquè no és el mateix el pa untat amb margarina que el pa sucat amb oli, que no necessita res més –ara deixem de banda, i mira que és deixar de banda coses importants, el tomàquet. De tota manera, la solució del pa amb... fa pensar de seguida en el fet diferencial del qual vam parlar l’altre dia, manllevant-lo del periodista Carles Ribera.

Fets diferencials (22): Pa amb...?

«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”

»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:

»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?

»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»

Carles Ribera, Presència, 27 agost 2010

Enquestes i previsions 2010 (1)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquesta de Noxa Consulting per a La Vanguardia, 5 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 60-61
- PSOE: 31-32
- Esq.: 15-16
- PP: 15
- ICV-EUiA: 12
- Ciudadanos: 0-3
- RCat: 0-3

Aniré afegint nous capítols d'aquest serial a mesura que vagin apareixent altres enquestes les setmanes vinents.


(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

Històries del metro (20): «Déu meu, que fort!»

Una noia de cabellera rossa –em penso que és color artificial, però no en sóc expert–, acompanyada d’un xicot, tots dos força joves, jo diria que menors d’edat. Fan bona parella, se’ls veu que n’estan molt l’una de l’altre. Van amb l’autobús i són davant meu mateix. Sona un mòbil, el de la noia. Un mòbil llampant de color rosa que l’amor s’hi posa. No puc evitar sentir-ho tot.

–Hola! Quèèèèèè? Déu meu! Què dius, ara? Què ha passat! Queee fooort! Déu meu, Déu meu, Déu meu. No és possible. Mama, mama, mama. Que fort, mama!! Déu meu, Déu meu. Però com has pogut...? Avui, avui, vindré de seguida que pugui. Queee fooort, mama! Déu meu, Déu meu! Mama, com és possible? Per què no m’ho deies? Déu meu, Déu meu!...

Ben bé tres o quatre minuts així, sense parar. El xicot se la mira, em sembla, amb preocupació. Què deu haver passat?

Finalment ella penja.

–No t’ho creuràs. Era la meva mare. S’ha tenyit morena.

Qüestions de llengua (46): Feines vocacionals

Hi ha feines que fas perquè t’hi has trobat i, mira, t’hi conformes, i hi ha feines vocacionals. Feines que no s’entén que facis amb aquella alegria, perquè reps de tots cantons. Les d’assessoria lingüística, editatge de textos*, traducció o correcció en són unes. Reps de dins –del client o de qui et contracta–, on sempre hi ha resistències i bastanta ceguesa a reconèixer tot el que has fet i no es veu, i reps de fora, perquè t’atribueixen tots els mals dels productes escrits o orals que surten d’allà.

Alguns mals te’ls poden atribuir, en efecte, perquè has arribat a la conclusió que tu també havies de cedir, enmig d’una negociació difícil, en allò que ahir et semblava important mantenir i en canvi avui –perquè parlem de feines que has de decidir d’un dia per l’altre o d’una hora per l’altra– t’ha semblat secundari per tal de salvar l’essencial. Però altres culpes, la majoria, no són teves, perquè al final els textos són de qui els signa, sigui persona física o jurídica (l’empresa, l’editorial, el mitjà de comunicació, l’organisme institucional, etc.), i és l’amo qui ha pres les decisions finals.

Però deia que és vocacional perquè tot i rebre de totes bandes et sembla que val la pena el que fas i continues fent-ho, convençut que allò és important.

Hi ha molts herois vocacionals –si aquestes dues paraules no són contradictòries– en aquest àmbit de la nostra llengua. Sobretot per dos motius:

1) La minorització que pateix el català, que fa que dins i fora del món lingüístic professional pocs s’hi trobin prou còmodes i segurs en parlar-lo i escriure’l, i molts cerquin, si volen una mica més de garantia, el concurs d’un especialista.

2) A Catalunya estem més avançats que en altres llocs en moltes matèries professionals dins d’aquest àmbit. Cada cop més empreses, persones físiques i organismes subcontracten serveis d’assessorament lingüístic per assegurar la qualitat dels seus textos institucionals, publicitaris o informatius, i això fa que hi hagi cada cop més demanda d’especialistes i més vocacions de nous màrtirs de la causa.

En qualsevol cas, aquest exèrcit tan ampli de professionals, en bona part vocacionals, de l’assessorament lingüístic que hi ha a Catalunya és una garantia per al futur de la llengua, passi el que passi en l’àmbit polític i fins i tot en el legislatiu o el judicial –si és que es poden separar, tal com estan organitzats els poders en aquest estat.

* Passeu-me la novetat. Alguns diccionaris recullen el mot editatge però només per referir-lo a productes audiovisuals. Hi ha un tipus d’edició, la clàssica, que s’entén normalment que és la publicació. En canvi, l’editatge o edició de textos de què parlo aquí és un pas previ a la publicació: la preparació o revisió de materials escrits per a confegir-ne un producte que pugui ésser publicat (parafrasejo el diccionari d’Enciclopèdia, GDLC, en l’entrada editatge/edició).

Fotografies antigues (8): Vallvidrera, ca. 1885

Vallvidrera, plaça de Pep Ventura, circa 1885

Aquesta esplanada és la que després va ser la plaça de Pep Ventura. La fotografia deu estar feta molt poc abans de la construcció de la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (1888), que aquí no ens apareix.

Hi ha pocs elements que ajudin a identificar l’indret, però l’edifici gros del fons és sens dubte la Vil·la Joana –masia del segle XVIII on va morir mossèn Cinto Verdaguer l’any 1902– i el de l’esquerra, a mitja falda de la muntanya, ha de ser Cal Minguell –al darrere de la casa hi ha ara el camp de futbol. Els turons del fons del tot, doncs, són una part de la banda vallesana de Collserola sud, on hi ha ara la Floresta.

La Vil·la Joana, avui

Els dos camins que es veuen al mig –no arrenquen de l’esplanada: és un efecte òptic accentuat per la qualitat deficient de la fotografia– són: a l’esquerra, el que duia a l’església antiga –de fet, encara es diu carrer de l’Església– i arriba fins a l’actual Baixador de Vallvidrera –passant abans pel costat de la Vil·la Joana–, on enllaça amb la carretera de les Planes; el de la dreta ha de ser l’actual carrer Casafranca, que arrenca del carrer de l’Església uns cent metres més avall del mercat i va fent la volta pel darrere del turó que ens apareix a la dreta –els primers metres, tal com s’intueix ja a la foto antiga, en paral·lel al camí de les Planes; però mentre aquest baixa, Casafranca no perd cota sinó que més aviat puja– en direcció cap al Tibidabo. Casafranca va a parar ara al carrer Gabriel Ferrater, el qual enllaça amb el camí de la Budellera.

El misteri d’aquesta fotografia –la de l’esplanada– és el lloc des d’on està feta. Perquè allà, abans que s’hi construís, no hi havia cap elevació que permetés agafar l’esplanada centrada. Les elevacions naturals que hi ha(via) són cap a la dreta de la fotografia: les actuals escales dels Algarves i el carrer de les Alberes o carretera del Tibidabo. Però des d’allà l’esplanada no hauria pogut eixir centrada com es veu a la foto.

La meva tesi, doncs, és que es devia fer la fotografia des del terrat de la Vil·la Maria, que va ser, això segur, la primera edificació de la futura plaça. Potser, tot just bastida l’estructura de la vil·la, es va voler fotografiar precisament la Vil·la Joana –arreglada i reformada de feia poc pel llavors propietari, l’alcalde de Sarrià Ramon Miralles–, que des de l'esplanada no es veia? No és tan fàcil, perquè la Vil·la Maria, segons la Diputació de Barcelona, va ser construïda «a principis del segle XX», i hem de recordar que la fotografia és d’abans del 1888.

La Vil·la Maria, avui

Ara bé, en una fotografia de l’any 1895 (postal de l’Hotel Panorama) jo diria que apareix, de costat, la Vil·la Maria. I això encaixa amb l’arquitectura senzilla de la casa, que contrasta molt amb l’estil modernista –la nova moda del tombant del segle: 1890-1930– de les construccions que ben aviat li farien costat: l’estació del funicular i la Colònia Pujol. Per mi, doncs, la diputació s’equivoca i la Vil·la Maria és més aviat de «finals del segle XIX», i per tant podria ser d’abans que es tracés la carretera de Vallvidrera al Tibidabo l’any 1888.

A favor de la tesi que la fotografia podria haver estat presa des de la teulada de la Vil·la Maria hi ha el fet que el qui havia de ser mestre de capella de la catedral, Marian Viñas –germà del tenor Francesc Viñas i de l’enginyer Pere Viñas, que era segons que sembla el propietari de la casa–, segurament va començar a visitar de tant en tant el seu germà Pere a Vallvidrera, i li devia fer gràcia que des del capdamunt de la casa es veiés la Vil·la Joana, on residí mossèn Cinto Verdaguer els darrers mesos de la seva vida, ja que Viñas era amic del «príncep dels poetes catalans» (Torras i Bages) o almenys s’escrivien sovint. Aquest motiu podria ser suficient com per fer decidir un dels dos germans a prendre la fotografia. Però aleshores –si aquesta hipòtesi fos certa– la fotografia hauria de ser del 1902, i llavors hauríem de concloure que la carretera del Tibidabo no anava per on passa ara, sinó potser per davant mateix de l’indret des del qual es va fer la fotografia, i per això no apareixeria aquí ja que la càmera enfoca més aviat cap al lluny. Potser es va fer un nou traçat de la carretera, vorejant l’esplanada per darrere, a partir de l’arribada del tramvia que venia de Barcelona (1905)?

Reconec que aquest argument és molt feble i està agafat per la punta dels cabells. Però tenia ganes d’explicar aquí això dels germans Viñas, que és poc conegut.

Se sap amb certesa que la casa ja hi era quan pel costat dret de la plaça va començar a passar el tramvia i, per descomptat, quan es va inaugurar el funicular (1906), però el funicular mateix respon a un projecte de 14 anys abans (1892), projecte que devia tenir en compte que allà ja hi havia (o hi havia d’haver) una casa i que l’estació superior del funicular s’havia d’encaixonar entre aquella casa (del 1885-87?) i la carretera (del 1888). Ja sé que una cosa és el terreny i una altra la casa construïda, però si no hi ha construcció la compra o el bescanvi d’un tros de terreny és més fàcil, no? Potser fou per aquest motiu, l’encaix dins la parcel·la corresponent, que el tram superior del funicular desvia lleugerament la trajectòria?

Massa preguntes que segurament no sabrem respondre mai amb certesa, però continuarem investigant.

La fotografia de dalt de tot, la de l’esplanada, és de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996. La fotografia de la Vil·la Joana és de Badosa. La fotografia de la Vil·la Maria és de Gemma Miralda, La Vanguardia 28 juny 2009.

Uns quants mites

Aquests dies de vacances m’ha vingut de gust fer una llista de noms mítics meus, gent de la qual he estat platònicament o filosòficament enamorat o a la qual he admirat per un motiu o un altre. No admiro sempre tot el que han fet, o encara fan, o van fer al llarg de la seva vida –hi ha casos que sí–, sinó alguna cosa que em va enlluernar de les que van fer o dir, o encara fan, i que en general son les gestes més conegudes de les vides respectives. En alguns casos, per clarificar-ho, afegeixo el motiu que em va fer prestar atenció al personatge la primera vegada, o la causa exacta per la qual l’admiro. Ja veureu, de tota manera, que molts mites són d’una adolescència segurament massa allargassada (esportistes, artistes de cine, etc.).

No esmento gent de l’entorn immediat, familiar i amical, allà on hi ha les persones més pròximes, que he conegut i que he admirat més, o que encara admiro, ni altres noms que potser em comprometrien més del compte en públic –o els comprometria a ells i no els he demanat permís per comprometre’ls–, tot i que no sigui cap secret en el meu àmbit privat que tinc uns quants referents més a banda dels que tot seguit esmentaré. Només hi ha una excepció en aquesta reserva que dic que faig, que és la de Joan Solà, al qual admiro i alhora considero amic pròxim: no podia deixar-lo fora d’aquesta llista.

Em limito, doncs, a citar gent si fa no fa coneguda de tothom, tot i que n’hi ha que potser ni us sonaran sobretot als més joves –si és que hi ha cap jove a la sala. Crec que en conjunt la llista em retrata de manera força transparent. En fi, per si us fa servei als que no em coneixeu prou. Espero que us diverteixi la macedònia.

També és possible que en els dies o les setmanes vinents em vinguin al cap més noms i els afegeixi. (Algun me’l direu vosaltres, que potser em coneixeu més que jo mateix: «Com és que t’has deixat aquest o aquesta, si sempre en parles?»)

Vet ací la llista, ja podeu jugar a allò de les ànimes bessones:

- Giacomo Agostini
- Ludmila Alexèieva
- Dante Alighieri
- Eléanor d’Aquitània
- Jeanne d’Arc
- Hannah Arendt
- Louis Armstrong
- Jane Austen
- Sara Josephine Baker
- Joan el Baptista
- Bob Beamon
- The Beatles
- Jean Becker (a partir de Les enfants du marais)
- Thomas Becket
- Gustavo A. Bécquer
- Gertrude Bell
- Caterina Benincasa
- Ingmar Bergman
- Giovanni di P. Bernardone
- Lloll Bertran
- Simó de Betsaida
- Birgitta Birgersdotter
- Conrad Blanch
- Cate Blanchett
- Agnes G. Bojaxhiu
- Maria del M. Bonet
- Helena Bonham Carter
- Francesc Botey
- Charlotte Brontë
- Emily Brontë
- Zola Budd
- Michelangelo Buonarroti
- Lucy Burns
- Timothy W. Burton
- Frank Capra
- Pau Casals
- Teresa de Cepeda
- Miguel de Cervantes
- Neville Chamberlain (per contrast amb Winston Churchill)
- Charles Chaplin
- Gilbert K. Chesterton (The everlasting man)
- Alexis H. C. de Clérel (per De la démocratie en Amérique)
- Eliseu Climent
- Sebastian Coe
- Michael Collins (l’astronauta)
- Joan Coromines
- Charles Darwin
- Judy Dench
- Johnny Depp
- Gail Devers
- Charles Dickens
- Fiódor M. Dostoievski
- Shirin Ebadi
- John Eccles
- Albert Einstein
- Thomas S. Eliot
- Salvador Espriu
- Pompeu Fabra
- Lluïsa Forrellad
- Richard Fosbury
- Charles E. de Foucauld
- Anne Frank
- Aretha Franklin
- Morgan Freeman
- Alexandre Galí
- Mohandas Gandhi
- Antoni Gaudí
- Johann W. von Goethe
- Shane Gould
- Katharine M. Graham
- José L. Guerin
- Václav Havel
- Audrey Hepburn
- Katharine Hepburn
- Agustí d’Hipona
- Jackie Joyner
- Franz Kafka
- Helen Keller
- John F. Kennedy
- Martin L. King
- Rudyard Kipling
- Vivien Leigh (per Gone with the wind)
- Clive S. Lewis
- Ramon Llull
- Jack London
- Jeannie Longo
- Antonio Machado
- Niccolò P. Machiavelli (per Il Principe)
- Francesc Macià
- Maria de Magdala
- Nelson Mandela
- Ausiàs March
- Julius H. Marx
- Shirley McLaine
- Eddy Merckx
- Joan F. Mira
- Rosi Mittermaier
- Theodor Mommsen
- Thomas More
- Jesús de Natzaret
- Josep de Natzaret
- Maria de Natzaret
- Dan O’Brien
- Flannery O’Connor
- Maureen O’Hara (The quiet man)
- Mike Oldfield (Islands)
- George Orwell
- Jesse Owens
- Emmeline G. Pankhurst
- Rosa Parks
- Alice S. Paul
- Raimon Pelegero
- Jean-Baptiste Poquelin
- Enric Prat de la Riba
- Robert Redford (a partir d’Ordinary people)
- Vanessa Redgrave (Julia)
- Giuseppe Roncalli
- Margaret (More) Roper
- Valentino Rossi
- Erasme de Rotterdam
- Abu-l-Walid M. ibn Ruixd
- Josep Maria de Sagarra (per les Memòries)
- Antoine de Saint-Exupéry
- Joan Sales
- Jerome D. Salinger
- Aung San Suu Kyi
- Monica Seles
- William Shakespeare
- Kate Sheppard
- Maggie Smith
- Tommie Smith
- Joan Solà
- Edith Stein
- John Steinbeck (per The grapes of wrath)
- Ingemar Stenmark
- Meryl Streep
- Barbra Streisand
- Annie Sullivan
- Donald Sutherland
- Jonathan Swift
- Benedetta Tagliabue
- Rabindranath Tagore
- Susanna Tamaro (Anima mundi)
- Pau de Tars
- Bertrand Tavernier (a partir de La vie et rien d’autre)
- Nikola Tesla (per contraposició a Edison)
- Doménikos Theotokópoulos
- Daley Thompson
- Emma Thompson
- John R. R. Tolkien
- Gwen Torrence
- Jayne Torvill
- François Truffaut
- Liv R. Tyler (per The Lord of the Rings)
- Sigrid Undset
- Abraham d’Ur
- Jacint Verdaguer
- Jules Verne
- Leonardo da Vinci
- Lasse Viren
- Joan-Lluís Vives
- Jimmy Wales
- Denzel Washington
- George Washington (per la batalla sense morts de Boston)
- Sigourney Weaver (a partir d’Alien)
- Johnny Weissmuller
- Oscar Wilde
- Karol Wojtyła
- Emil Zatopek
- Dana Zatopkova
- Stefan Zweig

Rilke novel·lista

Sembla mentida que hagi hagut de passar un segle sencer fins que no he descobert Rilke novel·lista. Novel·lista o dietarista o assagista o introspectista o el que sigui.

Rilke és sobretot poeta. I la poesia, ja ho he dit algun cop, no l’entenc gaire, no acabo de veure clar que una persona que té coses a dintre les hagi de dir forçant les paraules perquè encaixin en una mena de tetris o en un sudoku, encara que sigui de rima, ritme i sil·labificació lliures.

Una altra cosa és escriure

simplement

fent frases curtes i deixant molts espais.
Però no sé si això és

exactament

poesia.

Perdoneu la simplificació.

M’agradaven les poesies quan era adolescent, i em bevia Bécquer, mossèn Cinto, Espriu, Machado, López Picó. Fins i tot Maragall. També em vaig atrevir amb Yeats, Byron i el Dant, que ara fa poc els aficionats han tornat a assaborir en la versió impagable que Joan Francesc Mira ha fet de la Divina comèdia. I després molts altres, tastats perquè no sigui dit –«llegeix això, segur que t’agradarà, és increïble»–, però gairebé sempre he acabat amb la mateixa sensació. Era Paul Valéry qui deia que «un poema que no tingui la precisió de la prosa no val res». La meva tesi és que tal pretensió és impossible.

Sí que em sembla, la poesia, una bona manera de memoritzar idees boniques o suggeridores i de transmetre-les, i de repetir-te-les quan et ve de gust tornar a assaborir-les. Una finalitat que també acompleixen els refranys, tinguin o no tinguin rima. I les cançons, és clar. I tants costums populars.

Ara, si no m’agrada del tot o no entenc prou la poesia, en general sí que m’agrada escoltar la gent que fa poesia, perquè molts cops són persones amb una enorme sensibilitat i una gran capacitat de copsar l’ànima humana. Segurament les millors converses de la meva vida les he tingudes amb poetes. «Converses» és una manera de dir-ho: sobretot pares l’orella i només enraones quan et sembla que el monòleg se li comença a fer incòmode i et fa l’efecte que si no dius res s’aturarà el brollador. O bé quan penses que, maldestre i tot com ets, has de proposar alguna idea nova en la conversa per poder continuar escoltant amb atenció. I per això quan trobo un/a poeta de categoria que escriu en prosa, molts cops em llanço de cap a fer un cop d’ull a l’obra. Penso: quines meravelles deu haver sigut capaç de dir aquest/a si escriu sense cotilles?

I això m’ha passat amb Rilke i els seus Quaderns de Malte... fins a la pàgina 150 aproximadament, que ha deixat d’interessar-me no sé encara ben bé per què. De fet, a algun crític reconegut li ha agradat més el final que el començament. Bé, com que ja quedava poc l’he acabat –una mica esgotadet–, tot i que generalment m’obligo a no acabar de llegir un llibre si ja no em convenç. Però com que no sabia si em tornaria a enganxar...

El començament pareix el diari genial d’un neuròtic extremament lúcid. Si alguna pàgina no l’entens, potser perquè et falten referents de l’època i del lloc, sí que t’arriba molt endins el que em sembla el punt cabdal, que resumeixo així: el protagonista se sent interpel·lat per qualsevol cosa que faci qualsevol persona que passi al seu costat. I, a més de la gent i les coses que passen al seu costat, hi ha un univers riquíssim, molt poblat, de persones i fets que no passen més que dins la seva imaginació, però que l’afecten igual.

I ja no us explico res més perquè us tiraria la barraca a terra, si voleu llegir aquests Quaderns. Els trobareu a la col·lecció «El Cercle de Viena», de Viena Edicions. La versió catalana, de Jordi Llovet, m’ha semblat excel·lent.