Perles (149): L’emperador Adrià i l’explorador Casement

–Un llibre imprescindible i un de descartable.
–Imprescindible: Memóries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. Descartable? No ho sé, n’hi ha tants... Però, d’un autor que admiro, em va decebre molt El somni del celta, de Vargas Llosa.

(Fragment de l’entrevista del mensual literari Rascunho a l’escriptora Letícia Wierzchowski, desembre 2013)

Tòpics desemmascarats (27): No es pot opinar

Trobo que en l’àmbit periodístic, en general –i nosaltres també ho fem sovint–, confonem massa vegades els termes en qüestions referents a l’àmbit ideològic, religiós, sexual, esportiu, cultural... de la gent, o a les pràctiques individuals, sense destorbar ningú, d’aquestes idees.

És un assaig de classificació (i demano opinions sobre el tema perquè no estic gens segur que compari fets paraŀlels):

Democràcia - Normalitat
Entenc que les posicions següents són perfectament acceptables en un estat de dret i que les menys favorables a cadascú s’haurien d’entomar de manera esportiva:

- Ho aplaudeixo (hi mostro entusiasme, m’hi adhereixo).
- Hi mostro públicament respecte (per iniciativa pròpia: respecto aquesta decisió).
- Ho respecto silenciosament (em sembla bé, però no ho dic si no m’ho pregunten).
- No en tinc opinió, no tinc prou dades, etc.
- Ho tolero (no em sembla bé, però no en parlo ni que m’ho preguntin. “No comment”).
- En discrepo silenciosament (tret del cas que m’ho preguntin).
- En discrepo públicament per iniciativa pròpia dient que no em sembla bé: faig articles d’opinió, intervinc en programes, faig comentaris a les notícies o als blogs, envio cartes als diaris o altres mitjans, etc.; però mostro sempre aquesta discrepància de manera educada.

Pseudodemocràcia - Intolerància

- Condemno verbalment (no és que no em sembli bé, és que dic que és objectivament lamentable: el mateix que l’anterior però en to apocalíptic, vorejant l’insult).
- Faig aquestes condemnes servint-me del càrrec que ocupo; les intervencions no van més enllà de les paraules, però sé que influiran en els governants perquè prenguin mesures.

Fonamentalisme - Pseudodictadura

- Demano la prohibició pública (això s’ha de prohibir, és intolerable).
- Prohibeixo efectivament però dins de l’àmbit civil, administratiu (tinc autoritat per fer-ho i, per tant, ho declaro iŀlegal; poso multes lleus si no es compleix).

Fonamentalisme radical - Dictadura

- Demano càstigs exemplars (que el codi penal se n’ocupi, que posi multes elevades, que fiqui la gent a la presó i, en alguns casos que es consideren extrems, que dicti pena de mort).
- Castigo exemplarment (faig que s’inclogui al codi penal i que es compleixi el que s’hi diu: multes elevades, presó i, en alguns casos suposadament extrems, pena de mort).

Entenc que no es pot anomenar simplement “intolerant” a qui és un veritable fonamentalista radical, ni “fonamentalista” a qui expressa educadament la seva opinió o posa en pràctica les seves idees sense molestar tercers, ni “demòcrata” (orgànic?) a qui és en realitat un fonamentalista. Et cetera.

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Reptes publicitaris (14): Bo i Bueno

«Sóc bo, però si em prens el meu Bueno...»

Aquesta sí que és difícil, difícil de debò.

Deixo de banda que la campanya jo diria que s’ha retirat de seguida, perquè el lema era un plagi descarat d’una declaració emblemàtica del gran Homer Simpson que podríem traduir amb «Jo sóc un bon paio, però si em prens la cervesa...». I llavors el lema esmentat es va canviar pel de «Bueno para volverse malo» i aquest ja no s’han molestat a traduir-o (o sí i jo no l’he vist).

O potser les dues campanyes van néixer al mateix temps i tot això del plagi i tal és una llegenda urbana o una fantasia meva, que mira que m’agrada fantasiejar i fer teories.

Sigui com sigui, la marca comercial aquesta –una empresa multinacional– ha triat el nom Bueno per a un dels seus productes alimentaris –és el mateix nom per a tot el món.

I llavors, com fem allò del bo/Bueno?

Doncs em sembla que no hi haurà més remei que deixar-ho com està i confiar –l’empresa aquesta– que tots els possibles consumidors catalans d’aquest producte són com a mínim bilingües –segurament l’encerta–, perquè no se m’acut cap altra solució.

* * *

I aprofito que el dimoni escuat passa per davant de la cova dels pastors per dir que bueno és tan català com bo (No aquest bueno de què estem parlant aquí, però ja que hi som em ve de gust dir-ho ara.) Bueno ho diem tothom o el 99% dels parlants catalans des de fa segles, ho deia Fabra i ho deien Verdaguer i Maragall. Ho diem encara que ens esforcem a dir bé quan estàvem a punt de dir bueno, perquè molts cops, gràcies a Déu, no ens estem fixant en el que diem, no ens escoltem quan parlem, i per tant se’ns escapen els bueno un munt de vegades.

En fi, que bueno és una d’aquelles paraules tabú, com barco o puesto, que no acceptarem mai perquè, perquè, perquè... perquè ho dic JO –«JO» que no sóc jo, eh?

Cal dir, de tota manera, com avançava abans, que en el context de l’anunci el bueno tampoc ens resoldria res, perquè ningú no diria, ni espontàniament, «Sóc bueno, però si em prens...» El bueno català però prohibit és el bueno crossa, no el bueno adjectiu.

(I ara que hi som, i per acabar de rematar-ho, el bé crossa que sempre se’ns ha inculcat que hauríem d’utilitzar en comptes del bueno que se’ns escapa... tampoc no hi és, em sembla, al diccionari oficial, el del IEC. No que no hi sigui bé, eh?, que n’hi ha un munt, sinó que no hi ha, si no vaig errat, l’accepció concreta de la qual parlo. O sigui que... buenoooo.)

BCN World, nou destí d'oci familiar

Us enrecordeu de quan ens deien que BCN World seria un lloc de lleure familiar? Ho van escriure, fins i tot. Doncs bé, la pàgina en què se’n parlava ara és un una pàgina «not found», però el títol de la pàgina –mireu la finestreta del navegador– encara es diu així: «un-nuevo-destino/ocio-familiar». Potser quan la mireu la pàgina serà una pàgina not found de debò. Per això, per si de cas, aquí en teniu una captura (no sé si es veurà prou bé):

Més:

- F.X. Mena, L. Recoder, A. Mas-Colell (setembre 2012): «El projecte està bàsicament relacionat amb l’oci i el turisme, i els casinos són un complement.»

- Francesc-Xavier Mena, setembre 2012: «És un dels principals projectes d’inversió que es portaran a terme a Europa i al món, amb resorts integrats de turisme familiar i esportiu, que posicionarà l’àrea i Catalunya com a líder turístic europeu i un dels millors del món.»

- Andreu Mas-Colell, setembre 2012: «Aquest projecte és molt diferent del promogut per Las Vegas Sands, que pertany a la indústria del joc, mentre que Veremonte no és un grup especialitzat en el joc.» «El conseller d’Economia ha demanat no obsessionar-se amb els casinos perquè seran una oferta més de las moltes que inclourà» (La Vanguardia, 7 setembre 2012).

- Artur Mas, octubre 2013: «BCN World suposarà per a Tarragona una gran inversió, de la mateixa manera que a Lleida s’està fent el canal Segarra-Garrigues o a Barcelona la línea 9». [La línia 9, hehe.]

* * *

Doncs bé, maig de 2014: «Projecte de llei sobre BCN World»:

Article 1: «L’objecte d’aquesta llei és fer les modicacions legislatives pertinents per a ampliar les activitats del centre recreatiu turístic de Vilaseca i Salou» (la cursiva és meva; s’entén, suposo, que es tracta d’ampliar Port Aventura).

Tot seguit hi ha dinou articles, cinc disposicions addicionals i una final. Tots aquests articles i disposicions fan referència a una sola temàtica: el joc i/o els casinos.

En cap d’aquests articles o disposicions, ni al preàmbul, no es fa referència a família, familiar i derivats.

No hase falta desir nada más.

Ah, sí, que els terrenys els aporta La Caixa.

Perles (148): Felicitar els del PP si...

«Destacar els trets locals» [...] no és anar contra la llengua, contra això que a voltes sembla que deïfiquem amb el rètol “unitat”, perquè si els trets locals foren contraris a la llengua, entraríem en una paradoxa realment problemàtica per als que practiquem l’ús de la llengua. Aixina, els del PP ho tindrien ben fàcil per a carregar-se l’ús de la llengua, ¿oi? Mosatros mateixos mos encarregaríem de fer-los el joc si menyspreem l’ús de la llengua “local”, la de cada poble, la de cada barri, la de cada carrer...

»Crec que no els ho hem de posar tan fàcil, fins i tot convé que els felicitem com una gran cosa per fer servir la llengua i que els encoratgem a fer-ho sense la seua submissió habitual a l’ús del castellà, que és el problema real i el que realment practiquen (i no l’ús local, que és anecdòtic). La solució sempre serà l’ús local, encara que continuem pensant globalment i arribem a generar institucions de més abast. Però està bé que comencem per no renunciar als trets locals, perquè són els que conformen el global de la llengua.»

Miquel Boronat Cogollos (Eines de Llengua), Migjorn, 28 abril 2014

(La iŀlustració de l’encapçalament és una de les dues parts d’una vista estereoscòpia del Pi de les Tres Branques feta l’any 1919, autor desconegut)

Tòpics desemmascarats (26): La realitat i la llei

Sempre m’ha semblat contradictòria aquesta cosa:

- Per una banda, riure’s de qui pretén, ingenu, canviar la realitat a còpia de lleis (per tant, la llei no serveix per a gaire res, ja en podeu anar fent).

- Per l’altra banda, queixar-se que les lleis no recullen la realitat que haurien de reflectir (per tant, les lleis són tan importants que, si no canvien, ens fan malbé els nostres desigs).

Jo escolto les dues veus i no ho entenc.

Són la mateixa gent, la que diu una cosa i l’altra? Més ben dit, som la mateixa gent?*

De debò que no ho entenc. Per mi, són dos raonaments incompatibles.

Que consti que no parlo de coses concretes, ni d’avui ni d’ara, sinó en general, tot i que esdeveniments recents m’han fet pensar en una cosa i en l’altra. Però ja dic que el que em sorprèn és el fenomen, que jo diria que he sentit de boca de la mateixa gent: tant riure’s de la llei com considerar-la decisiva.

* He corregit aquesta pregunta –«Són la mateixa gent?»– amb la precisió «Més ben dit, som la mateixa gent?», perquè vaig publicar un altre TD sobre l’atribució de posicions de persones diferents a la mateixa persona o al mateix grup de persones. Però he volgut deixar la primera pregunta i afegir la segona per poder fer aquest peu de pàgina. M’agraden molt els peus de pàgina.

Perles (147): Decisiu per mantindre la llengua

«Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou.»

(Enric Sòria, Quadern El País, 30 abril 2014)

Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014

Tornem-hi amb la Viquipèdia

Al 30 Minuts (TV3) d’ara fa un parell de mesos, sobre la Viquipèdia, que he vist ben bé per casualitat gràcies a M, que me n’ha passat l’enllaç –gràcies, M– no hi havia ni un punt de crítica, gairebé ni un moment de polèmica, només una mica de contrapunt quan s’explica com es fa l’Enciclopèdia Catalana.

A veure, jo sóc partidari de la Viquipèdia*, la consulto sovint, però ara per ara té un error de naixement que és difícil d’eradicar, i encara més difícil si no es fa autocrítica ni reflexió sobre aquest problema, si no es té identificat.

El problema gros és que a l’hora de la veritat no és una enciclopèdia del poble, per dir-ho així. Tothom hi pot participar, certament, però n’hi ha que hi poden participar més que altres senzillament perquè tenen més temps –o hi dediquen més temps, d’acord, del seu lleure.

I ara més temps encara, perquè pel que s’explica al mateix programa de TV3, hi ha viquipedistes que cobren.

I llavors hi pot haver una persona experta en un tema, especialista en una ciència, que vulgui aportar a l’enciclopèdia els seus descobriments, i que ho faci després d’unes quantes proves per acabar d’entendre com funciona allò –no és difícil, però a segons qui familiaritzar-s’hi li requerirà unes quantes hores–... i que la seva aportació sigui esborrada al cap d’uns minuts per algú que potser té quinze anys però que s’ha forjat dins la comunitat viquipedista un prestigi a còpia de múltiples coŀlaboracions.

Quan l’especialista protesti, l’adolescent demanarà ajut a la comunitat, que farà pinya amb l’adolescent perquè, tot i que segurament no es coneixen i no saben qui és qui ni com és cadascú ni quines qualitats i coneixements té, simplement qui demana protecció és viquipedista habitual. I per tant, té poders que no té l’especialista. En cas de conflicte entre la posició viquipedista i la de l’especialista, la raó és gairebé sempre de la primera.

Jo no tinc la solució a aquest problema, ho reconec, però em sobta, em sorprèn moltíssim que aquest problema no s’hagués tractat en un programa que durava quaranta minuts.

Tots els viquipedistes són iguals, però n’hi ha alguns que són més iguals que altres. I resulta que fan un programa de quaranta minuts i del problema orwellià ni en parlen.


* Partidari amb reserves, per les raons que ja vaig explicar i que aquí torno a formular arran d’aquest programa de TV.

Súplica (i 2)

(Ve d’aquí)

Deixem Déu en pau, sisplau, quan parlem de les desgràcies que fan coŀlectius de gent o persones individuals emparant-se en el nom de Déu. Déu no té a veure amb el que puguin fer aquestes persones.

1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...

Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.

(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)

2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.

Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.

És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.

És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.

Súplica (1)

Hi ha gent que diu amb una facilitat espantosa «hòstia p.», «cagum l’h.», «Cagum D. i sa p. mare» i similars que fins i tot em fa cosa escriure senceres.

Mireu, per a mi, per als creients en general, Déu és una cosa molt important, i per als cristians també la mare de Déu, i sant Francesc, sant Pere i els sants en general, i l’hòstia, i les coses de la missa, etcètera.

De debò, aquesta mena d’expressions per mi estan al mateix nivell que els insults que em puguin dedicar al pare, a la mare, a la família, a la gent que estimes.

No es tracta de tabús ni de fàtues, no és una mena de tòtem. Es tracta del fet que per a mi i per a molta gent és ofensiu i amb això n’hi hauria d’haver prou. És, doncs, una petició, només una petició.

Em penso que no és tan difícil.

Tenim tota mena d’expressions d’allò més nostrades i alliberadores per als moments d’emprenyament i de frustració. Algunes fins i tot van ser creades justament com a eufemismes per evitar alguna de les expressions que deia abans. Doncs mira, amb els eufemismes ja em conformo. Si s’han creat per evitar allò de dalt, doncs evitem allò de dalt d’aquesta altra manera que pot ser igualment alliberadora i que no sona insultant perquè ha perdut la càrrega ofensiva d’origen.

Com no pensem en la mare o en la tia de ningú quan l’esmentem en un renec.

Deia que tenim tantes altres opcions com vulguis: cagum coi/cony, cagum dena, casum la sang d’un gos pudent (i cia), mala puta, collons i recollons i toca’t els collons, cony i recony, mal llamp, meeeerda, os pedrer, ondi, puta misèria, ser un puta, que el caaaaaaaaardin, li donin pel cuuuuuuuuuuuul, punyetes i derivats. I altres, tants com vulguis.

No incloc els que van adreçats a persones, poso alguns exemples dels renecs que es poden dir o que es diuen en el cas de queixar-se d’una cosa que ens ha passat, sense referir-nos a ningú en concret. Vull dir, si diem fill de puta a algú pot ser ofensiu –dic potser perquè també hi ha una manera de dir-ho, un context, en què fill de puta pot ser fins i tot una expressió de complicitat–; i si ho diem en general, sense referir-nos a ningú en concret perquè el culpable del que ha passat és un fet, una cosa, dir fill de puta com a queixa no és ofensiu. Em sembla. O potser sí, hi pot haver gent que es pot emprenyar. No ho sé.

Sí que es pot dir que tots aquests renecs que he dit «fan lleig», però s’ha de reconèixer que és difícil evitar-los, jo mateix en dic alguns. Tothom passa per mals moments o tothom necessita de vegades queixar-se, esbravar-se de manera diguem-ne especialment vistosa.

Però si podeu evitar els del començament us ho agrairia, perquè per a mi resulten sempre, en qualsevol context, ofensius.

És el meu article de Setmana Santa d’enguany. Que continuarà demà amb una segona súplica (espero que més breu, però encara no l’he acabat i no ho sé, potser m’allargo, com és habitual).

Servei Català de Doblatge: les coses, com són

(Actualització de dos quarts de cinc de la tarda, amb petits retocs posteriors. Diuen a TV3 que tot ha estat un malentès, que només era una aturada tècnica del SCD i que se’n reprendrà el funcionament de seguida. Aquest article, doncs, arriba un pèl tard i potser ja és anacrònic, però el deixo per si de cas allò que es perden les contraordres en un revolt inesperat.)

* * *

Això és molt seriós i les coses són com són.

I són així:

La immensa majoria de la gent d’aquest país, criatures, joves i grans, està acostumada a veure, a jugar, a treballar... a viure amb productes audiovisuals que, quan no són catalans, són o bé en castellà, dit també espanyol, o bé doblats o almenys subtitulats també en espanyol. És així. No ho hem triat, ens ho hem trobat i ens ho continuem trobant. Cada dia.

Quan dic productes audiovisuals vull dir les peŀlícules i altres materials documentals o lúdics o el que sigui, els programes de televisió tradicional o la que veiem per la xarxa o les sèries que descarreguem d’aquí i d’allà o que comprem, els DVD, els videojocs... el que vulgueu, tot el que és audiovisual i que omple bona part –ai– del temps que dediquem al lleure, però que també serveix en l’àmbit de l’educació escolar i en altres àrees formatives de joves i grans. Tot això, o gairebé tot, en espanyol, o en altres idiomes i subtitulat en espanyol.

Si volem superar aquest immens obstacle per a la normalització social del català a casa nostra, no n’hi ha prou amb la força –els esforços– del que anomenem “societat civil”. Cal també que qui representa oficialment, políticament, aquesta societat civil, les persones que hi coŀlab... Què coi hi coŀlaboren! És la seva feina! És la societat civil, qui representen! És per la societat civil, que hi són! És per al servei de la societat, que les hem posat als escons del parlament! Doncs això, cal que s’hi dediquin, és una de les coses prioritàries, irrenunciables, decisives per al nostre país. Si volem, que volem, superar la situació crònica descrita.

I ara resulta que ens assabentem que han eliminat el Servei Català de Doblatge. Amb tot el que hi ha al darrere, de gent i d’entitats dedicades a l’ensenyament d’aquests sabers, i d’iniciatives emprenedores o ja sòlides, de tantes coses que havien anat creixent per donar suport a un objectiu que fins ara era inqüestionable.

No parlem d’un “sector”, d’una “indústria”, d’un “servei” més, d’un “departament”. Parlem de “la” llengua. Parlem del català.

I ara que no ens vingui la mestretites de torn, el perepunyetes de guàrdia, a dir que no li agraden els doblatges. A mi tampoc m’agraden. Però cal prestar atenció als fets descrits, no als desigs. Ara cal mirar aquella guerra coŀlectiva que s’està perdent, no aquesta batalleta nostra particular.

No hi ha dret que facin coses d’aquestes sense avisar, com qui no vol, amb traïdoria, a traïció.

A traïció, sí.

Perquè era l’última cosa que esperàvem d’un govern amb els suports parlamentaris que té. L’última cosa que esperàvem que fes és que juguessin amb la llengua, amb la supervivència de la llengua. Perquè cada dia que no fem res en aquest àmbit és un dia que fem una passa enrere. Diguin el que diguin i s’excusin com vulguin, és així. Les coses són com són.

No sé si hem de sortir al carrer o què. Però alguna cosa haurem de fer.

Jo de moment faig això i a partir d’ara ho faré córrer i ho faré arribar a tothom, gent de l’àmbit polític o gent coneguda o gent no sé què. Però alguna cosa haig de fer.

Perles (146): El nacionalisme espanyol, tan massís

«El nacionalisme espanyol és tan massís que ni tan sols li cal ser conscient de si mateix. [...] Per contra, el nacionalisme català –com sol passar amb els nacionalismes defensius– és extremadament autoconscient i explícit, però gens monolític. Hi ha un ventall molt ampli de teories diferents sobre què vol dir ser català, com és aquesta societat i com pot ser en el futur. Els defensors d’aquestes concepcions diverses solen debatre-les de forma molt polida i versallesca (amb els seus oponents, els no catalanistes i els espanyolistes, no són tan amables), probablement perquè senten que comparteixen l’essencial i perquè saben que no hi ha cap teoria, per sofisticada que siga, que puga donar compte exhaustiu de la complexitat canviant d’una societat. Aquesta diversitat interna del nacionalisme català no el debilita, sinó al contrari, li permet arribar a més segments socials, per la senzilla raó que hi ha més a on triar. Cadascú agafa la variant que més li atrau del conjunt i, fins a un cert punt, tots tan amics.»

(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)

Perles (145): Dones que aconsegueixen coses

«A les dones encara ens costa fer-nos valorar. Aconsegueixes una cosa i, pel fet de ser dona, has de demostrar mil cops més que un home que et mereixes allò que has aconseguit. I això molts cops em frustra molt i m’entristeix molt.»

(Paula Bonet, iŀlustradora, entrevistada per Carles Capdevila al suplement dominical Ara Tu, 6 abril 2014)

Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Crimea i Catalunya

Aquest article és gairebé improvisat, però només gairebé, perquè fa dies que hi dono voltes i no surto de la meva perplexitat. L’escric, doncs, ara, al vespre d’aquest diumenge plàcid, però suposo que el maquillaré després, potser força. Ja ho veurem, segons com surti. I en ser mig improvisat, segur que hi haurà imprecisions, simplificacions, oblits injustificables.

Doncs bé, ja ho reconec, ho escric improvisant.

No entenc com els polítics —d’aquí i d’allà, i de tot Europa, sembla que en aquest punt hi hagi unanimitat— s’entesten tant a dir que el cas de Crimea és del tot diferent del de Catalunya, del d’Escòcia, del de Flandes.

Per mi s’hi assemblen molt. Només hi ha una diferència: que al darrere de la gent de Crimea hi ha una gran potència que té tancs.

Catalunya no té tancs al darrere que li donin suport. Per sort, dic jo, i suposo que amb mi sospiren el mateig desig la immensa majoria de catalans sobiranistes. No volem tancs.

Però pel que fa a la resta? «El referèndum de Crimea és inconstitucional!» Ho he llegit en un diari clarament proindependentista català, que se n’exclamava. «El que ha fet Crimea és iŀlegal!», deien uns altres. Aŀlusina vesina.

Home, que diguin que al darrere hi ha Rússia ja ho entenc –com a queixa i com a punt diferencial–, però la resta d’arguments? Si són calcats!

Crimea aprofita una situació d’inestabilitat política a Kíev. Com aquí –si és que l’acabem d’aprofitar. Política i econòmica.

Crimea ha aprofitat un moment decisiu. Kíev estava a punt de signar uns acords amb la UE que haurien lligat Ucraïna encara més a Europa. Crimea –equivocats o no, en això no m’hi fico, tothom té dret a equivocar-se– no volia de cap manera que això passés. A Crimea sempre han estat partidaris de l’Europa, diguem-ne, oriental. L’Europa encapçalada per una gran potència, Rússia.

A Crimea han convocat per això, a corre-cuita, per sorpresa, un referèndum. Que és iŀlegal? I què. Tothom sap que Kíev no hauria permès mai que a Crimea es fes un referèndum, que fer un referèndum a Crimea seria sempre iŀlegal, perquè Kíev sap perfectament quin resultat hi hauria, i amb una majoria aclaparadora. Com ho sap tot Europa. «Iŀlegal», diuen –també aquí. És clar que és iŀlegal.

A continuació, Crimea ha reunit el Parlament i, emparant-se en els resultats del referèndum «iŀlegal», han fet una DUI, han declarat la independència. «Unilateral!» Com totes les declaracions d’independència. Quin descobriment.

I a continuació, Crimea ha decidit –ho tenien decidit de sempre, amb tancs o sense tancs al darrere– que se sumaven a la Federació Russa i que, per tant, passaven a formar part de Rússia.

Què és el que hi ha de diferent? La voluntat de la gent de Crimea és ben clar que no. Ho sabem, se sap, de tota la vida. Els crimeans sempre han estat prorussos. Sense maquillatges: sempre s’han sentit russos. Si estaven ficats en una altra cosa era per la voluntat d’uns... que tenien tancs.

Què hi ha de diferent, a part del fet que els crimeans tenien ara la seguretat que la seva aposta la feien sobre terra segur, que els seus desigs serien acomplerts.

Simplement han aprofitat el moment.

Aquí no tenim russos al darrere. Malauradament... però afortunadament.

Perquè si hi ha tancs vindran només d’una banda, i en el moment que hi hagi tancs hauran perdut.

A Europa no els agraden els tancs.

Espero.

Reptes publicitaris (13): Regafas

Una casa d’ulleres ha anunciat les rebaixes d’enguany d’aquesta manera: «Regafas». Realment original.

I, pel que he vist, no se’ls ha acudit cap possibilitat de presentar-ho també en català, tot i que aquests solen alternar castellà/català en els seus rètols i anuncis. (També pot ser que no m’hi hagi fixat prou i que en algun racó de l’aparador ja tinguessin aquest repte resolt.)

És clar, pots tirar pel dret: hi poses «regafes» i s’ha acabat la candela.

Però seria fer trampa. Les gafes, en català, són una altra cosa. Poden ser una part de les ulleres, certament, però només la frontissa que uneix les lents amb les barnilles.

O sigui, que a la gent de l’òptica encara se’ls giraria la feina extra de demanar excuses, tot i la bona intenció, perquè determinat públic catalanoparlant conscienciat podria considerar que allò era una castellanada inadmissible. «Tant per tant, fem-ho només en espanyol i tindrem menys problemes», acabarien. (Justament per això jo no els renyaria pas; els aplaudiria, almenys ho han intentat.)

És un repte ben difícil, aquest cop.

A veure, tenim rebaixes + ulleres. O bé: rebaixes + lents, però lents és equívoc (antònim [contrari] de ràpid).

Rebaixulleres?

És que sembla que estiguis dient que són rebaixetes. O no?

Però... i si ens oblidem de rebaixes i anem, per exemple, a saldos?, o a bon preu?, o a econòmic, o a (fer) economies?

Ulleresaldos?

Equívoc. Pot fer pensar en unes ‘ulleres que són un saldo’. I a banda tenim el (petit) problema de la s de connexió: simple o doble?

Ulleresconòmiques? Ulleresconomies? Econoulleres?

Lupa, monocle, ocular, lentilles...?

I anar per barat?

Baratulleres! Ens hi apropem?

Rebaratulleres??

Potser funcionaria. Remet a rebaixes, més o menys –va, concediu-m’ho–, però remet potser més a barat, a molt barat, a superbarat...

Superbaratulleres???

Remet a barat, a molt barat, a preu competitiu (baratulleres ens porta inconscientment a baralluteres i a batarulleres, que sonen a baralla i a batalla, que associades a preu...).

Però pot ser que amb tanta batalla i amb tanta baratura qui ho vegi s’oblidi que parlem d’ulleres. Ara bé, si aquest rètol és a l’aparador d’una botiga d’ulleres, o al costat d’unes ulleres en un cartell publicitari, potser no hi hauria problema...

Ens les quedem les dues, de moment: rebaratulleres i superbaratulleres?

O ens hem de conformar amb rebaixulleres?

I per què no ho fem a l’inrevés, si tenim una síŀlaba que ens coincideix, re!? Com pot ser que no se m’hagi acudit abans?

Ullerebaixes!

Sí, pot fer pensar en ‘ulleres baixes’, però amb un bon tractament gràfic... Podríem representar-ho tipogràficament així: ulle[re(baixe)s] Això, fet amb colors i grandàries diferents, podria funcionar, no?

Ullerebaixes molt millor que qualsevol dels anteriors, oi?

(Cal reconèixer, tanmateix, que el resultat no seria en cap dels casos tan bo com l’original castellà.)

Més idees?

Perles (143): Llegir en veu alta les traduccions

«[Sellent] considera que la clau de la traducció és l’oralitat: “Quan tradueixes, quan escrius teatre, no pots donar per bona cap frase fins que no te l’has dit en veu alta i t’ho has interpretat tu, encara que treballis en solitari, tenint en compte la rèplica que hi ha abans i la que hi ha després.”

»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”

»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”

»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»

Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent