Perles (136): Nacionalfutbolisme

«“El que no guanyen en el terreny esportiu, ho volen guanyar així”, ha dit el ministre [...] en resposta a les denúncies de la Comissió Europea sobre irregularitats en el futbol espanyol.” [...]

»El patriotisme futbolístic és una malaltia molt estesa. I, en aquest sentit, Catalunya és una terra que hi està abonada: cada cop que algú assenyala el Barça es desplega el discurs de la conspiració i dels enemics (en el meu cas, els pericos som molt donats a veure fantasmes i persecucions; tot a petita escala, que encara és més trist).

»Podríem dir que el futbol és així. Que els seus directius, conscients que els governs necessiten aquest espectacle per entretenir el personal, sempre s’han mogut en territoris d’excepció. Fins que Europa va començar a posar-hi ordre, el futbol pretenia viure al marge de la legislació comuna.»

(Extracte de l’article de Josep Ramoneda publicat al diari Ara, 22 desembre 2013)

No hi ha respostes fàcils

–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)

(Utilitzo caixa alta [majúscules] per al nom de les lletres, per facilitar la lectura.)

Aporto més exemples de la premsa que em sembla que palesen, per tot el que he dit fins ara sobre la qüestió, un criteri erroni, que espero que algun dia es corregirà.

Vull dir, que es reconeixerà que traspassa la frontera del que és raonable el criteri d’apostrofar sempre davant els mots masculins començats per les vocals A, E, I, O, U, els femenins començats per A, E, O i també I, U tòniques, hi hagi el que hi hagi entremig, o davant sigla començada per consonant el nom de la qual s’expressa amb vocal inicial (F, L, M, N, R, S --> efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Se suposa, a més, que davant sigles d’origen estranger el criteri descrit tampoc no varia, perquè el parlant –l’escrivent– ha de saber si aquells mots són masculins o femenins (si és que tenen gènere en la llengua d’origen).

L’error encara és més patent –per mi–, quan alhora es continua sent fidel al vell criteri de no apostrofar davant el nom de les lletres o davant d’uns pocs casos (la una, la ira i quatre més) que, com deia Fabra, si s’apostrofessin induirien a confusió.

Com si no indugués a confusió l’apostrofació davant sigles, especialment les començades per A... La AP-7 (autopista) és «l’AP-7» o «la P-7»?

Em direu: però si per escrit es veu clarament la diferència: «l’AP-7» és una cosa i «la P-7» una altra de diferent! On és el problema? Responc amb una altra pregunta: i on és el problema d’escriure «l’a» o «l’una» i no «la a» o «la una», com marca la norma ara, si per escrit queda claríssim el que volem dir amb «l’a» o «l’una»? Doncs el problema, per Fabra, és que l’escriptura ha de reflectir tant com sigui possible, dins dels límits de la norma, la parla. I la parla, la gent que parla, es resisteix a dir «l’a», per referir-se a la lletra A (no gaire per dir «l’una», per referir-se a les 13:00 hores o a les 1:00 hores). La majoria –la majoria, no dic que sigui tothom– diem «la a» i (aquí no la majoria) «la una», no per norma, sinó per claredat, perquè ens surt així de manera natural, no cal que ningú ens ho hagi ensenyat.

Doncs això.

Els exemples que deia:

- L’“I Love NY” s’ha convertit en un símbol universal
- La gent permet els abusos per allò d’“em costarà més el collar que el gos”
- L'SNP atia la por de l'unionisme per convèncer els electors
- [...] la primera dècada [...] de funcionament d’RTVV
- D''¡Ay, Carmela!' a les aventures de 'Thor'
- Vaig entendre que ser amable era sinònim d’“et demanaré alguna cosa”
- Els temps de Jed Bartlet, el president idealista d’“El ala oeste”, queden lluny
- [...] obre portada amb el titular “Fi a l’«Espanya ens roba»”
- Quan apareix a la pantalla l’“et noto estrany”...
- Allò d’“es pot dir més alt però no més clar”...
- Allò d’“a veure qui mana aquí”...

En canvi, trobo a la Bíblia Catalana Interconfessional exemples del contrari:

Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor» (Gen 26,25)

I el diari Ara ha deixat de posar apòstrof –o no n’hi havia posat mai i no m’hi havia fixat– davant sigles (p. ex.: «la NSA», National Security Agency) que es consideren de gènere femení i que comencen amb consonant en la llengua original, tot i que en aquesta llengua original no siguin de gènere femení (en anglès molt pocs substantius tenen gènere).


Hi torno: hi ha inseguretat en la qüestió, els criteris ballen, no està tot dit. És aquí, on volia anar a parar.

[Article actualitzat juliol 2014]

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

Tòpics desemmascarats (23): L'esgotament

Estic esgotat que tot i tothom estigui esgotat. Esgotat per allí, esgotada per allà, esgotats més enllà, esgotades d’aquí fins a la quinta forca, pertot esgotament. O esgotamenta.

Una persona interessada que parlés d’aquesta qüestió –i a qui dec, per tant, la idea de l’article– ja m’ha enviat pel mateix preu alguns sinònims de estar esgotat:

- estic cansat
- estic rebentat
- estic rendit
- estic trinxat
- estic fatigat
- estic lassat
- no puc dir fava

I n’hi ha més, molts més, com ara els que trec del monumental Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona-València 2004):

- estic cansada com un ase
- estic (o he quedat) amb els braços caiguts
- estic feta papilla (o pols, o puré, o caldo)
- vaig amb un pam de llengua fora (o trec un pam de llengua)
- no puc amb la meva ànima
- no puc dir pruna
- estic més morta que viva (o mig morta)
- no m’aguanto dreta
- estic plegada en dos
- estic sense alè
- tinc els ossos mòlts (o capolats)
- no tinc cap os sencer
- estic carregada de cames

I encara no dic els sinònims de estar esgotat quan fem servir aquesta expressió no en el sentit de no poder més físicament sinó per dir que estem fins al capdamunt d’algú o alguna cosa, o que n’estem fins al monyo, o que en tenim els nassos o els c... o els o... plens. Ni tampoc dic els sinònims de estar esgotat quan volem dir que una cosa se’ns ha acabat, hem fet curt, en tenim tants com nostre Senyor germans (aquest últim exemple pres de l’Alcover-Moll [òbviament]).

És clar, si només sabem dir «estic esgotat» acabarem dient, com a expressió sinònima, «estic exhaurit» (experiència real, traumàtica, que va viure la mateixa persona que em suggeria que escrivís aquest article). O, qui ho sap, ens queixarem que hem tirat curt amb en Pasqual quan volem dir que ens fastigueja. O bé direm, potser, que estem fins al capdamunt de la llet quan en realitat el que ha passat és que la llet, aquí sí, se’ns ha exhaurit. O sigui, s’ha acabat.

C’est fini.

(Dedicat a i.)

En mans de botxins

A un amic meu molt amic meu l’han desnonat i per primer cop aquesta desgràcia em toca de prop. Molt de prop.

Ha passat la nit fora de casa, m’ho han dit fa una estona. Encara té la casa, encara hi pot viure, no l’han «llançat» d’allà. Així es diu, «llançament»; potser volen dir llençament, de llençar a les escombraries. No és casa seva, ja no és seva, però encara hi viu, esperant els botxins. Ha volgut provar què passava si es mirava casa seva del carrer estant. No ha dormit. Ha estat tota la nit pensant en casa seva i plorant a estones. Ja és gran, força gran.

S’ha arribat a aquesta situació per... El meu amic no havia fet res, no havia comès cap error de gestió... Només havia avalat l’activitat, llavors puixant i després no tan puixant, però mai deficitària, d’una filla, la seva única filla, una filla amb el cap ben moblat, molt preparada. Com no havia d’avalar allò que li proposava? Allò que ja funcionava i «només» necessitava una «petita» empenta per adequar la seu a la creixença de la clientela? Com podia no fer-ho si a més aquella activitat proporcionava un servei tan necessari, tan valuós i tan contributiu a la societat? No tenia res a veure amb especulacions, ni amb immobiliàries, ni amb càlculs desproporcionats.

Aquella societat, aquella empresa unipersonal, important, de les que surten a la premsa de tant en tant i sempre amb lloances, no ha deixat de tenir números blaus en cada exercici, però últimament no eren prou blaus per pagar els interessos de les diverses obligacions contretes –no se satisfeien amb la celeritat que marcava el contracte. I al final el banc, el Banco de Santander, ha dit prou i s’ho queda tot: el local on continuava fent-se l’activitat de la qual sortien els diners per pagar el deute de mica en mica, i també la casa on viu el matrimoni gestor i responsable del negoci, i el pis on viu l’avalador.

Ja havien exhaurit la capacitat de préstec de familiars i amics. Tothom viu amb justesa, i qui encara té un racó potser ha de pensar en la gent de casa. Tampoc no hauria servit de gaire anar ajudant-los cada mes amb una quantitat raonable, perquè els interessos del deute s’ho menjaven tot. Tot vol dir tot.

Ara no és l’hora de retreure res, és l’hora de posar-se al costat de les víctimes. «Ja trigaves», em direu, i us he de donar la raó. No m’havia adonat fins ara, tot i que «ja ho sabia», que el fenomen aquest horrible el podien viure famílies del meu entorn immediat. Fins ara eren gent llunyana, que no coneixia, pobra gent. Fins i tot havia arribat a pensar algun cop que les víctimes potser havien sigut gent poc responsable i poc previsora, però que els ho fessin pagar d’aquella manera, que els fessin fora de casa, les autoritats haurien d’impedir-ho com fos. Em semblava horrorós. M’afectava, em dolia, però no m’afectava ni em dolia com ara. I això no està bé, ho reconec, no t’has de preocupar dels problemes socials només quan et toquen de prop, és egoista.

Bé, potser exagero. Des del primer moment, en converses i en àmbits molt diversos, sempre, m’he mostrat contrari als desnonaments, fos quina fos la responsabilitat de les víctimes d’aquest abús intolerable. Però potser no havia escrit res aquí sobre aquest tema.

No hi ha dret.

No hi ha dret que no tinguin ni tan sols en compte, en aquest cas, que el negoci funciona, que els anava pagant, que hi ha gent que en depèn: la que hi treballa, la clientela, les empreses proveïdores. No: ells són un ordinador i si no arribes a la ratlla has perdut, quedes fora, sense casa, sense dignitat, sense res.

«M’ho prenen tot.» «M’ho prenen tot!» «M’ho prenen tot!!!!» Què he fet jo? Sí, una signatura en un aval. Mea culpa. No ho faré més. Perdó. Els ho pagarem, tinguin una mica de paciència. Què volen? No sols quedar-s’ho tot sinó també que la família es trenqui? Que discutim a veure qui té més culpa? Que ens dividim per sempre?

No hi ha dret.

Assassinen. Amb guant blanc, amb coll blanc. Però assassinen. No per l’esquena, no són d’aquelles persones que aquí o allà volen reivindicar una cosa o pretenen ser conegudes ni que sigui mortes, i per fer-ho maten com més gent millor. Aquesta gent del coll blanc vénen de cara. I els que podrien impedir-ho s’ho miren. Perquè tenen raó. Vas signar. Vénen de cara, sí, tu t’has equivocat. Vas signar, vas avalar, et toca despullar-te davant de tothom, et toca afusellament, et toca injecció letal, et toca garrot, et toca forca, et toca deixar d’existir.

Em vénen al cap aquells versets: «Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: “Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.” Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.» (Mateu 18,25-27).

I també aquests altres: «“¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?” I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin.» (Mateu 18,33-34).

D’alguna manera ho pagaran.

L’indubtable prestigi del vigilant

Estic content perquè cada cop veig més als diaris els autocars –diferents dels autobusos o busos, i en el mateix diari!–, els de franc, els apòstrofs separats, o no, de les cometes, els Déu, les jutges (i no jutgesses), l’internet amb minúscula, els deunidó i algun altre.

I fins i tot diria que els relats van una mica de baixa. Com els talibanismes i els engavanyaments: cada cop es pot dir més de tot, cosa que potser vol dir que cada cop som més un país normal i corrent.

De vegades penso que hi deu haver algú que llegeix aquest blog. Algú que mani dins el remenador de les cireres lingüístiques, vull dir. Perquè d’amistats i de familiars ja ho sé, que n’hi ha que em llegeixen. (Quan algú que no és ni amistat ni familiar m’ho diu, que em llegeix, sovint contesto: ah, així que ets tu? [quina broma més gastada].)

Doncs això, que de vegades em trobo pensant que algú els llegeix i els aprofita –els articles sobre llengua– i em poso content. Encara que no sigui veritat. Que no ho sabré mai. Bé, sí, una vegada un responsable de l’àrea lingüística d’un diari em va dir: «Fas una molt bona feina.» I aquell dia em vaig engreixar un parell de quilos com a mínim. (Que ara m’aniriem força bé, ja que hi som.)

(Per fer baixar el suflé, cal dir que les rodalies continuen a l’alça (potser ja és una batalla perduda), igual com els propers, els generar, els comptar amb, els “Llegiu les instruccions d’aquest medicament” i una bona colla més, que ja no dic per no desanimar-me, avui que anava tan embalat cap amunt.)

((I cal dir, és clar, que hi ha molta més gent per aquests mons lingüístics de Déu que prediquen les mateixes coses, i que [almenys algunes] ja les predicaven moooolt abans que jo.))

(((Re, que em venia de gust fer una repassada a l’índex.)))

Perles (135): Ensenyar tota la carn

«En general, la pornografia, tal com l’apliquen Miley o Rihanna, és a la música el que la llimona al lluç amb molts dies de nevera: un additiu per ocultar la falta de sabor o l’excés d’olor. I, tocant a l’educació sexual, és clar que la pornografia ja és la catedràtica global, i resulta per tant innecessari que els vídeos musicals ens facin classes de reforç.

»Naturalment, el que persegueix la indústria discogràfica, o el que en queda, no és pervertir-nos. El que vol és fer soroll, fer parlar als fans i, així, esgarrapar-los uns euros més. Però, ja que en parlem, recordarem que el soroll és gairebé el contrari de la música, i que les bones cançons es defensen soles, sense necessitat d’ensenyar en un vídeo tota la carn de la vocalista, llengua inclosa.»


Llàtzer Moix, redactor en cap de La Vanguardia, 3 novembre 2013

Fets diferencials (25): Cap ajuda de l'estat

«Un dels problemes fonamentals entre Espanya i Catalunya és que no hi ha hagut prou respecte mutu, sobretot per part del país més potent. S’han comès errors greus i els estem pagant. És una situació molt complicada i difícil de resoldre, ja que per dialogar hi ha d’haver dues persones interessades a parlar.

»Jo em sento tan bé aquí com a Granada, Toledo o Santiago de Composteŀla, però és cert que tinc un suport raonable i modest de la Generalitat i en canvi mai no he rebut cap ajuda de l’Estat. Tot i donar a conèixer la cultura espanyola per tot el món. Nosaltres som la prova molt concreta que Espanya no s’interessa per Catalunya. La Capella Reial no ha despertat mai cap interès, ni el que jo faig com a músic no ha vist mai cap reconeixement ni suport.

»I això és greu, perquè la cultura espanyola i la catalana estan molt unides musicalment, han compartit molt. Una cosa són les Cantigas de Santa María i una altra el Llibre vermell de Montserrat, però estem lligats per Occitània. Al món polifònic, els nostres trobadors i músics eren a la cort de Madrid igual que estàvem lligats a Nàpols. Però tot això es desconeix, hi ha tanta ignorància... I quan hi ha ignorància hi ha injustícia, fanatisme, manca de respecte. Desconeixem els aspectes bàsics que ens permetrien crear ponts.»


Jordi Savall, músic, entrevistat per Maricel Chavarría a La Vanguardia, 3 novembre 2013. L’entrevista duu el títol «Som la prova que Espanya no s’interessa per Catalunya» i es publica a tres columnes. Si un músic de l’anomenada que té Savall s’expressa d’aquesta manera, ell que, tal com diu, està interessat a bastir ponts entre Catalunya i Espanya, i si aquest missatge seu apareix publicat a La Vanguardia amb el titular esmentat...

Canvi de ritme

Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)

Tòpics desemmascarats (22): “La guerra dels mons”

«Els sociòlegs Robert Bartholomew i William Bainbridge han publicat recentment un estudi en el qual rebaten els presumptes efectes de l’emissió de La guerra dels mons. És cert que algun testimoni de l’època va afirmar que havia pogut ensumar el gas verinós dels marcians, sentir els llamps calorífics i entreveure alguna criatura extraterrestre. Però aquests no són efectes espectaculars: qualsevol bon narrador ho aconsegueix explicant un relat de por a un amic influenciable. A banda d’aquest tipus d’anècdotes, com recorden els autors de l’estudi, no hi ha cap dada que concordi amb la idea del pànic coŀlectiu: no hi va haver fugides en massa, ni atacs de cor per por del que s’estava narrant a la ràdio, ni sens dubte suïcidis de persones espantades. Només un cert temor i incertesa per un possible esclat bèŀlic, la qual cosa era bastant natural l’any anterior al començament de la Segona Guerra Mundial.»


Luis Muiño, suplement Es, 16 juny 2012 [fragment]; demà farà 75 anys de la famosa i, pel que diu Muiño, magnificada [?] emissió de l’històric programa d’Orson Wells

Perles (134): Crítics poc crítics

«Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics –a València, a Barcelona i a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari.»

Joan F. Mira, fragment d’un article publicat en memòria del crític Marcel Reich-Ranicki, fa poc traspassat, Quadern, El País, 25 setembre 2013 (Reich-Ranicki no es caracteritzava precisament per ser un crític com els que defineix Mira; és just per aquest motiu que Mira diu això, per fer palès el contrast).

Perles (133): Acceptar els sotracs de la vida

«He après a tractar amb la meva vulnerabilitat [...]. Sé que la vulnerabilitat és la veritable força. Però m’ha costat entendre-ho perquè m’odiava quan veia com m’encongia davant l’assertivitat dels altres. [...]
»He entès que tot té sentit, i això m’ha ajudat a acceptar els sotracs de la vida. És una cosa que em repeteixo: tot té sentit. Has de trobar la bellesa en el que t’espanta.»

Cristina Núñez, 51 anys, fotògrafa, mare de dues filles, extoxicòmana, exdelinqüent, exprostituta; entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 5 octubre 2013

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

Fotografies de fars (6): La Banya, Tarragona, Catalunya

La Mar Pascual m’envia una altra fotografia seva, aquesta d’un far que hi ha al port de Tarragona però que prové de la punta de la Banya, al port dels Alfacs, bastants quilòmetres més al sud. Manté, però, el nom de Far de la Banya. Com va arribar fins a Tarragona és una llarga història.

La foto, sigui com sigui, és espectacular. Gràcies, Mar!

Us enllaço, ja que hi som, aquest blog que s’anomena així mateix, El Far de la Banya, que no parla de fars però ofereix informacions molt interessants i completes sobre els vaixells que atraquen al port de Tarragona i sobre altres coses que passen per aquells verals.

Perles (131): Atenció, pa perillós

«La dona que abraçava els homes per robar-los ha ingressat a la presó. Havia perfeccionat la seva manera d’acostar-se a les víctimes. Portava sovint gorra i ulleres, a més d’una barra de pa molt seca per resultar molt familiar, que va ser intervinguda durant la detenció.» (Fragment d’una notícia publicada a La Vanguardia, 27 abril 2013).

Dins del friquisme d’aquesta notícia inversemblant –l’he copiat textualment–, les darreres paraules són de premi Nobel. «Intervenir» una barra de pa sec!!

Fotografies antigues (11): Arxiconfraria de Messina

Ara no sé d’on em va venir això, aquesta foto. Suposo que em devia arribar a través de Migjorn, però no sé qui la va enviar a la llista. El cas és que a Messina (Sicília) encara els queda algun record d’altres èpoques. La fotografia no és antiga, però reflecteix fets antics i per això la penjo en aquesta sèrie. Les lletres de la cinta blava potser no es llegeixen prou bé. Diu: “Annunziata dei...” La tercera paraula sí que l’endevinareu de seguida.

«Las propias de su sexo»

Vaig parlar amb V, que feia temps que no xerràvem, i em va explicar que un dia que revisava uns papers de la seva mare, que es va morir fa poc temps, en va trobar un que, amb lletres d’impremta, al costat de “Ocupaciones principales”, hi deia “Las propias de su sexo”.

Amb lletres d’impremta. O sigui, quan les noies o dones emplenaven aquests papers ja estaven impresos i preveien per defecte que es dedicaven a les activitats “propias de su sexo”. Potser hi havia uns altres papers, a sota de tot del prestatge, per a les noies o dones “raritas” –normalment “feas”, devien comentar els funcionaris– que es dedicaven a estudiar o a coses pitjors.

Potser era un tràmit previ al casament. V no se’n recordava ni duia el paper quan ens vam veure; vés a saber, comentava amb gràcia, si algú de casa meva l’ha dut a emmarcar.

L’imprès era dels anys 40 del segle passat, no fa pas tant de temps, setanta anys. I ni tan sols era una cosa introduïda pels franquistes, venia ja d’abans: es pot comprovar amb una ràpida cerca per la xarxa. Ara, no m’estranyaria gens ni mica que l’expressió “las propias de su sexo”, per allò de la paraula “sexo”, no acabés de fer el pes a les autoritats franquistes i més endavant l’eliminessin.

Jo vaig conèixer l’època en què en aquest apartat hi deia o s’hi escrivia –les dones– “Sus labores”, que això va durar fins no fa gaire. Vull dir, almenys fins als anys 70 o potser 80 i tot.

“Las propias de su sexo”. V m’explicava que algú de la família havia comentat de broma quan van trobar aquest paper que no sabia que la pobra dona, un sac de bondat, s’havia dedicat de jove a fer de marcolfa.

Perquè, és clar, què és el que et ve de primer al cap quan trobes escrit “Ocupaciones: las propias de su sexo”?


(La imatge està presa de la Guía de la buena esposa, de Pilar Primo de Rivera, presidenta de la Sección Femenina de la Falange, 1953)

Normalització toponímica

Extracte una notícia que m’ha engojat el dia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Més del huitanta per cent dels municipis de les comarques valencianoparlants –320 pobles i ciutats d’un total de 395– ja tenen normalitzat el seu nom en valencià. El procés de normalització del nom dels pobles i ciutats valencians es va iniciar l’any 1977, amb la Font d’en Carròs.

Però, a més dels 320 municipis amb el nom en valencià, 31 més, que representen un huit per cent del total, tenen la denominació oficial bilingüe, entre els quals es troben les ciutats de Castelló de la Plana / Castellón de la Plana i Alacant/Alicante.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució normativa, du a terme des de fa temps una actuació permanent de sensibilització dirigida als ajuntaments dels municipis amb el nom sense normalitzar, per orientar-los en el procediment del canvi de denominació. Des que l’AVL té competències plenes en la matèria, 25 poblacions més han normalitzat el seu nom.

El president de la Secció d’Onomàstica de l’AVL, Emili Casanova, ha recordat estos dies la total disposició de la institució normativa a coŀlaborar en la tramitació de l’expedient i en la realització de l’estudi corresponent on es plantege una denominació adequada a la tradició històrica i lingüística del municipi.

Diguen el que diguen ací i allà, l’Acadèmia va fent faena a poquet a poquet, espaiet però de manera constant, sense fer fallanca. I açò mereix només aplaudiments.

Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.